Elefant marí

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Elefants marins)
Infotaula d'ésser viuElefant marí
Mirounga Modifica el valor a Wikidata

elefant marí septentrional Modifica el valor a Wikidata
Període
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreCarnivora
FamíliaPhocidae
SubfamíliaMonachinae
GènereMirounga Modifica el valor a Wikidata
Gray, 1827
Nomenclatura
Sinònims
  • Macrorhinus (Gray, 1825)
  • Macrorhinus (Geoffroy i Cuvier, 1826)
  • Morunga (Gray, 1837)
  • Physorhinus (Gloger, 1841)
  • Rhinophoca (Wagler, 1830)[2]
Elefants marins septentrionals a una platja de San Simeón (Califòrnia, els Estats Units)
Elefant marí meridional
Un parell de mascles d'elefants marins septentrionals lluitant a Piedras Blancas (San Simeón, Califòrnia, els Estats Units)
Elefant marí meridional fotografiat a Geòrgia del Sud
Mascle, femella i cadell d'elefant marí septentrional

Els elefants marins (gènere Mirounga ) inclouen dues espècies de pinnípeds (M. angustirostris i M. leonina). Els dos foren caçats gairebé fins a l'extinció durant el segle xix, però les seves poblacions s'han recuperat posteriorment.

Taxonomia[modifica]

Descripció[modifica]

Mascle d'elefant marí meridional a les illes Kerguelen

Els elefants marins prenen el seu nom de la gran probòscide dels mascles adults que fan que recordin la trompa dels elefants.[6] Amb aquesta «trompa» emeten sorolls molt forts especialment durant la temporada d'aparellament. Encara més important és la funció que té aquesta probòscide de reabsorbir la humitat de les exhalacions d'aquests animals i així conservar-les humides, ja que en l'època d'aparellament els mascles no abandonen la platja.

Els mascles de les dues espècies d'elefants marins fan uns 5 m de llargada i pesen uns 2.700 kg i són molt més grossos que les femelles les quals fan uns 3 m de llargada i pesen uns 900 kg.[7][8] L'elefant marí més gros que es coneix pesava 5.000 kg i feia 6,9 m de llargada. Aquestes mides fan que l'elefant marí sigui el més gros d'entre l'ordre dels carnívors.

Reproducció[modifica]

L'època de reproducció té lloc entre el desembre i el gener per a l'elefant marí septentrional, i del setembre a l'octubre per a l'elefant marí meridional. Durant la temporada d'aparellament, l'acció combinada de la pressió arterial i dels músculs infla les trompes erèctils dels mascles fins a una longitud aproximada de 30-45 cm. Fent gala d'aquesta exhibició sexual, els mascles arriben a les zones de reproducció per delimitar els seus territoris mitjançant lluites i desafiaments. Les femelles arriben a les colònies algunes setmanes més tard i pareixen un únic cadell.[9]

Alimentació[modifica]

Mengen peixos bentònics, calamars, anguiles, taurons petits i algues marines.[9]

Depredadors[modifica]

Són depredats per orques i taurons.[9]

Distribució geogràfica[modifica]

L'elefant marí septentrional, que és de mida menor que el seu congènere l'elefant marí meridional, habita les costes del Pacífic entre Mèxic i el Canadà.

L'elefant marí meridional es troba a l'hemisferi sud en illes com les de Geòrgia del Sud, Illa Macquarie, i les costes de Nova Zelanda, Sud-àfrica i l'Argentina (península Valdés).

Estat de conservació[modifica]

Durant el segle xix, les diverses poblacions d'elefants marins foren caçades gairebé fins a l'extinció a causa del seu greix corporal. Vers l'any 1892, només 50-100 elefants marins septentrionals romanien encara vius agrupats a l'entorn de l'illa Guadalupe (Península de Baixa Califòrnia). Pel que fa a les tres poblacions d'elefants marins meridionals també van minvar considerablement. Des de llavors, les dues espècies han estat protegides pels diferents governs que tenen jurisdicció sobre les aigües on viuen i, com a resultat, han experimentat una remuntada espectacular.[9]

Referències[modifica]

  1. The Paleobiology Database (anglès)
  2. BioLib (anglès)
  3. Catalogue of Life Arxivat 2009-11-29 a Wayback Machine. (anglès)
  4. Dictionary of Common (Vernacular) Names (anglès)
  5. UNEP-WCMC Species Database[Enllaç no actiu] (anglès)
  6. Mirounga. «Elephant Seal, Elephant Seal Profile, Facts, Information, Photos, Pictures, Sounds, Habitats, Reports, News - National Geographic». Animals.nationalgeographic.com. Arxivat de l'original el 2007-06-14. [Consulta: 8 gener 2009].
  7. «Elephant Seals». Parks.ca.gov, 23-05-2007. [Consulta: 8 gener 2009].
  8. «Elephant Seal - MSN Encarta». Encarta.msn.com. Arxivat de l'original el 2009-10-31. [Consulta: 29 desembre 2009].
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Encarta (anglès)

Bibliografia[modifica]

  • Bryden, M. M., 1968. Control of growth in two populations of elephant seals. Nature 217: 1106-1108.
  • Campagna, C., Rivas, A. i Marin, M. R., 2000. Temperature and depth profiles recorded during dives of elephant seals reflect distinct ocean environments. Journal of Marine Systems 24(3-4): 299-312.
  • Hindell, M. A., 2002. Elephant seals Mirounga angustirostris and Mirounga leonina. A: W. F. Perrin, B. Wursig i J. G. M. Thewissen (eds), Encyclopedia of Marine Mammals, pàg. 370-373. Academic Press, San Diego, els Estats Units.
  • Hoelzel, A. R., Halley, J., O'Brien, S. J., Campagna, C., Arnbom, T., Le Boeuf, B. J., Ralls, K. i Dover, G. A., 1993. Elephant seal genetic variation and the use of simulation models to investigate historical population bottlenecks. Journal of Heredity 84: 443-449.
  • Hoelzel, A. R., Le Boeuf, B. J., Reiter, J. i Campagna, C., 1999. Alpha-male paternity in elephant seals. Behavioral Ecology and Sociobiology 46: 298-306.
  • Learmonth, J. A., Macleod, C. D., Santos, M. B., Pierce, G. J., Crick, H. Q. P. i Robinson, R. A., 2006. Potential effects of climate change on marine mammals. Oceanography and Marine Biology: An Annual Review 44: 431-464.

Enllaços externs[modifica]