Elfrida Andrée
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 19 febrer 1841  Visby domkyrkoförsamling (Suècia) | ||
| Mort | 11 gener 1929 (87 anys) Vasa (Suècia) | ||
| Sepultura | Cementiri del Nord d'Estocolm, Kvarter 12C, gravnummer 264 59° 21′ 15″ N, 18° 01′ 44″ E / 59.3541°N,18.0288°E | ||
| Residència | house of Cramér (en)  | ||
| Formació | Conservatori Reial d'Estocolm (–1860) | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | directora d'orquestra, organista, compositora, activista pels drets de les dones | ||
| Membre de | Reial Acadèmia Sueca de Música (1879–) | ||
| Gènere | Òpera i organ repertoire (en) | ||
| Professors | Louis Normann, Gustaf Mankell, Jan Boom i Ebba d'Aubert | ||
| Alumnes | Sara Wennerberg-Reuter | ||
| Instrument | Orgue, arpa i piano | ||
| Obra | |||
| Localització dels arxius | |||
| Família | |||
| Pare | Andreas Andrée | ||
| Germans | Fredrika Stenhammar | ||
| Premis | |||
| |||
     | |||
Elfrida Andrée (Visby, illa de Gotland, Suècia, 19 de febrer de 1841 - Göteborg, 11 de gener de 1929) fou una organista, compositora i directora d'orquestra sueca. Destacada activista del moviment feminista del seu país, va ser la primera dona organista a Suècia, així com la primera dona sueca a dirigir una orquestra simfònica.[1][2][3]
Biografia
[modifica]Era la filla menor d'Andreas Andrée, polític progressita i apassionat de la música i Lovisa Lyth. La seva germana gran, Fredrika Stenhammar (1836-1880), va ser també una reconeguda cantant d'òpera.[4][5]
Iniciant-se en la música de la mà del seu pare, a l'edat de 14 anys va viatjar a Estocolm per formar-se com a organista, i dos anys més tard, el 1857, quan en tenia 16, es va convertir en la primera dona a Suècia a obtenir un diploma d'aquesta especialitat a la Kungliga Musikaliska akademien (Reial Acadèmia Sueca de Música). Ho va fer com una estudiant externa, ja que les dones no eren admeses com a candidates a l'ingrés a l'acadèmia. Alhora continuà rebent classes de cant en privat i d'arpa amb Antoine-Édouard Pratte i l'arpista del Teatre Reial, Pauline Åhman.[5][6]
Després de graduar-se va sol·licitar, com a dona, un permís especial del govern per optar a un lloc com a organista, però la seva sol·licitud va ser rebutjada per l'arquebisbe Henrik Reuterdahl, un diputat conservador. Elfrida va escriure al seu pare a Visby:
''Les noies som oprimides en tots els sentits. A més d'esdevenir cosidores o mestres, l'espectacle és l'única ocupació oberta per a nosaltres. Vull treballar i perseguir un objectiu, però què cal fer quan hi ha un camp tan petit on treballar? '' ]
Gairebé al mateix temps, la seva mestra d'orgue l'havia contractat com a organista a l'església de St James, Estocolm, però el clergat no la va deixar tocar, al·legant que «veure una dona al tamboret de l'orgue [seria] indecorós i pertorbador». A més, Sant Pau havia deixaat dit que «Les dones han de callar al temple». Malgrat la ferotge oposició dels sacerdots, els debats generats als diaris del país i les protestes al carrer, va aconseguir que el Parlament aprovés una llei el març de 1861 per permetre que les dones fossin remunerades amb un sou com a organistes, i aquell mateix any, Elfrida Andrée va assumir el seu càrrec d'organista a la congregació finlandesa d'Estocolm, i l'any següent (1862), el d'organista a l'Església Reformada Francesa.[3][5]
Tot això dona una idea de les dificultats a què s'enfrontava qualsevol dona que sortís de la vida domèstica a mitjan segle xix per ocupar espais fins aleshores totalment masculinitzats. Andrée, primer amb el suport del seu pare i després amb la seva ferma voluntat, lluità per aconseguir millores legislatives per a les dones organistes i més endavant (1863) obrí per a les dones el camp professional d'operadores de telèfon; va ser ella mateixa la primera dona telegrafista de Suècia. El 1867 obtingué el càrrec d'organista de la catedral de Goteborg, que mantindria fins a la mort, el 1929.[1][2]
Al voltant de 1870, influïda pel filòsof anglès John Stuart Mill, va formular el seu lema: «l'elevació de la dona»ː «Seria més fàcil fer arrancar un tros de pedra que aconseguir arrabassar-me l'ideal que persegueixo: l'elevació i l'emancipació de la dona!». Durant la seva vida es va produir certament una 'època d'emancipació' per a la dona a Suècia. En el seu naixement el 1841, les dones pràcticament no tenien cap dret. El 1929, l'any de la seva mort, la posició financera i legal d'aquest col·lectiu havia canviat radicalment, se'ls va obrir un rang més ampli d'ocupació i havien obtingut el dret de vot.[2][4][7]
Trajectòria com a compositora
[modifica]El 1860 va començar a estudiar composició. Va fer classes amb Ludvig Norman (1831-1885) i més endavant (1870) a Copenhague amb Niels Gade (1817-1890), tot i que una part important de la seva formació com a compositora va ser autodidacta. Va compondre al voltant de 100 obres, amb gran varietat de formes entre les quals es troben simfonies, molta música de cambra, misses corals, peces per a piano i orgue, cantates i cançons. També va ser la primera dona sueca a dirigir una orquestra simfònica, per exemple l'estrena de la seva Obertura en Re Major (1873) a Berlín el 1888.
Autora de més d'un centenar d'obres, com a compositora també hagué d'enfrontar-se al masclisme imperant en el món musical i en la societat en general. A l'estrena de la seva primera simfonia, a Estocolm, els integrants de l'orquestra, tots homes, s'indignaren per haver d'interpretar una simfonia composta per una dona i van boicotejar el concert, entrant i mantenint-se tota la secció de primers violins un temps per darrere de l'orquestra. Això provocà que la crítica ressenyés l'obra com «un renou caòtic», un «deliri musical».[2]
L'estiu següent, el 1870, va ampliar els seus estudis de composició i instrumentació a Copenhaguen amb el compositor danès Niels Gade, una relació que la motivà a continuar avançant, i a partir del 1871 va començar la seva col·laboració amb l'Orquestra de Göteborg, que va interpretar moltes de les seves composicions simfòniques fins que el mes de maig del 1879 l'orquestra es va dissoldre a causa d'una crisi econòmica.[3]
El 1880 va rebre el segon premi de composició com a reconeixement en un concurs celebrat a Brussel·les. Al voltant d'aquesta data, Elfrida Andrée ja era una figura molt coneguda a l'escena artística sueca, i algunes de les seves millors composicions daten d'aquesta època.[2]
Amb llibret de Selma Lagerlöf, escriptora i amiga seva (primera dona a rebre el Premi Nobel de Literatura el 1909), va escriure l'òpera La Saga de Fritjofs (1898), que va ser presentada a un concurs per ser estrenada a l'Òpera d'Estocolm. La seva obra va ser rebutjada i no es va representar fins al 8 de març de 2019, en la seva estrena, a l'Òpera d'Estocolm. Tot i no tenir èxit, va servir per a extreure'n dues suites orquestrals que es compten entre el treball més conegut d'Andrée.[2][4]
També va compondre tres simfonies i importants obres de música de cambra, a més d'un bon nombre d'obres com a peces per a piano i orgue, misses corals en suec, cantates i diverses cançons. Diversos exemples són un quartet per a piano en La menor (1870) i un quintet per a piano en Mi menor (publicat el 1865), un trio per a piano en Sol menor (1887) (i un altre publicat pòstumament en do menor), un quartet de corda en Re menor de l'any 1861 i peces per a violí (incloent diverses sonates) i per a piano.[2]
A les darreres obres, escrites després de 1890, l'estil d'Elfrida Andrée canvià. Un breu viatge a París el 1882 va aportar l'influx de la música francesa al seu repertori, especialment de compositors com Vincent d'Indy (1851-1931) i César Franck (1822-1890), compositor i també organista. Els treballs de Guilmant, Widor i Saint-Saëns figuraven regularment en els seus programes i, sota la inspiració de la música francesa, va acabar finalment la simfonia d'orgue en Si menor (1890).
Mostra del seu incansable activisme va ser la composició de la cantata Dret al vot per a cors, solistes i orquestra, amb motiu de la Congrés Internacional de les Dones celebrat a Estocolm el 1911 en favor del Sufragi Femení.[4]
Tasca docent i divulgadora musical
[modifica]Fou també professora de l'Acadèmia Reial de Música de Göteborg, Elfrida Andrée va formar i examinar moltes organistes dones i la seva va ser la demarcació on hi hagué més dones organistes en aquells anys, segurament per la influència de la seva presència com a organista de la catedral.[2]
Va ser una figura clau en la vida musical de Göteborg del tombant de segle. A més de formar organistes, dirigir els cors de la catedral, i oferir concerts d'orgue, també va fer de directora d'orquestra perquè a partir de 1897 va iniciar els seus famosos concerts folklòrics. Amb un preu baix, tothom se'ls podia permetre i en va celebrar fins a 800.[7]
Reconeixement
[modifica]Quan Andrée va morir, a l'edat de 87 anys, la seva obra estava bastant oblidada. Han hagut de passar algunes dècades fins que, en la dècada de 1980, músics moderns, sobretot de Suècia, han revisitat la seva música. Tot i així, la programació de les seves obres és encara escassa en les orquestres. Els manuscrits de la seva obra es conserven al Statens Musikbibliothek d'Estocolm.
Tot i les traves descrites en la seva carrera, Andrée va gaudir d'una certa fama i reconeixement al llarg de la seva vida. Entre els reconeixements que s'han fet de la seva música, en vida i de manera pòstuma, hi ha la d'haver entrat a formar part de la Reial Acadèmia Sueca de les Arts el 1879, guanyar el premi Litteris et Artibus el 1895 i la beca de la Women's Academy el 1905. També es va interpretar una de les seves simfonies en la cerimònia dels premis Nobel del 2004.[2][3]
Referències
[modifica]- 1 2 Gascón, Sofía M. «Elfrida Andrée: la elevación de la mujer» (en castellà). Melómano, 07-03-2023. [Consulta: 14 desembre 2025].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Öhrström, Eva. «Elfrida Andrée» (en anglès). Swedish Musical Heritage. [Consulta: 14 desembre 2025].
- 1 2 3 4 «Elfrida Andrée» (en anglès). Women's Philharmonic Advocacy, 18-02-2016. [Consulta: 14 desembre 2025].
- 1 2 3 4 «Elfrida Andrée» (en francès). Si/si, les femmes existent, 07-12-2016. [Consulta: 14 desembre 2025].
- 1 2 3 Caron, Jean-Luc. «Elfrida Andrée, une Suédoise en quête de reconnaissance !» (en francès), 24-02-2013. [Consulta: 14 desembre 2025].
- ↑ «Elfrida Andree» (en anglès). Women's Philharmonic Advocacy, 24-04-2025. [Consulta: 14 desembre 2025].
- 1 2 «The Visionary who set Gothenburg in motion» (en anglès). Göteborgs Symfoniker. [Consulta: 14 desembre 2025].
