Elisenda d'Alguer

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaElisenda d'Alguer
Activitat
Orde religiósOrde de sant Benet Modifica el valor a Wikidata
Monestir de Sant Daniel

Elisenda d'Alguer fou abadessa del Monestir de Sant Daniel de Girona els anys (1345 - 1363) portà a terme l'estricta observança del sepulcre de Sant Daniel.

Des que l'any 1343, durant l'abadiat de Beatriu de Garriga, es van trobar les relíquies de Sant Daniel, el seu culte es revitalitzà. Per aquest motiu, a finals de l'any 1345, quan Elisenda d'Alguer ja havia estat nomenada abadessa, es va decidir la construcció d'un sepulcre per guardar les santes despulles.

El sepulcre va ser fet per ordre del bisbe de Girona, Arnau de Montrodon, entre finals de 1345 i principis de 1346, i l'obra va ser realitzada pel mestre Aloi de Montbrai, escultor cotitzat per ja haver acomplert encàrrecs reials del rei Pere III el Cerimoniós. El 17 de desembre de 1345, el mestre Aloi es va comprometre a fer el sepulcre d’alabastre policromat mitjançant el pacte establert amb l'abadessa Elisenda. El preu fixat per les dues parts va ser de 400 sous. Era una suma important en aquells temps.

Si l'abadessa la va poder pagar, va ser per l'afluència de donatius que es van començar a rebre arran de la troballa de les relíquies del sant. Cal dir, que la influència del bisbe Mont-rodon va ser decisiva. El prelat era aficionat a instituir festes i promoure devocions. Ell mateix assegurà que tenia informacions fidedignes dels miracles que es produïen, sobretot els de guariments de malalties, gràcies a la intervenció de sant Daniel. El bisbe arribà fins i tot amenaçar amb l'excomunicació, els rectors de les parròquies del seu bisbat que no presentessin convenientment als seus feligresos els avantatges espirituals de l'ajut a sant Daniel. Va concedir indulgències a tots els que van contribuir a les obres que es van emprendre. No cal dir, doncs, que en l'aspecte material, l'abadessa Elisenda d'Alguer no va tenir problemes per tirar endavant el projecte. Tanmateix, al monestir, qui es va ocupar que l'obra arribés a bon terme, va ser la sagristana Ermessenda de Vilamarí. A ella li pertocà d'aconseguir un reliquiari que es correspongués amb la importància de les relíquies.

Aloi de Montbrai va complir les expectatives i el resultat va ser una obra esplèndida molt d'acord amb les tendències de l'art gòtic que imperaven. Els tres colors emprats, el blau, el vermell i el daurat, eren la marca inconfusible d'un sarcòfag on en la part superior hi ha la figura jacent del sant mentre la part davantera està decorada amb sis escenes en relleu de la seva vida.

Manteniment del Monestir[modifica]

Però no tot van ser obres artístiques. Durant el seu abadiat, l'abadessa Elisenda va haver de fer front a un seguit de problemes. Un d'ells va ser la defensa dels privilegis reials que havien estat atorgats al cenobi. Sant Daniel estava exempt del servei d'host i cavalcada, el pagament de bovatges, quèsties, toltes i altres gravàmens a més de comptar amb la protecció reial a favor del monestir, els seus béns i les seves monges, privilegi que havia estat instituït ja pel rei Pere el Catòlic i quan van continuar confirmant els seus successors com Alfons III el Benigne i Pere III el Cerimoniós. El privilegi d'exempció implicava que els homes propis de l'abadessa i del monestir fossin lliures de tot servei d'armes, fins i tot en cas de guerra.Però va fer falta recordar aquest privilegi en repetides ocasions. L'any 1356 el monestir va haver de pledejar contra Pere Costa, batlle general de Catalunya, que exigia als homes del monestir el servei d'host o 23 sous per a despeses de la guerra contra Castella.

En parlar de Cecília de Foixà hom pot veure que les circumstàncies o els interessos influïen a l'hora d'acceptar l'ingrés d'una jove al convent. En principi, corresponia a l'abadessa admetre o rebutjar les sol·licituds de les donzelles; calia comprovar la vida i la moral de la família, però aquestes condicions s'acostumaven a ometre en benefici d'altres motius. Sovint, les contradiccions estaven servides. Si l'any 1313 el bisbe Guillem de Vilamarí va manar rebre una o dues monges perquè amb el seu dot es poguessin pagar els deutes que en aquell moment patia el monestir l'any 1354, el vicari general recordà a l'abadessa Elisenda que només es podia permetre l'entrada de filles de famílies nobles. Amb una excepció, això si: la filla de Reixac de Corçà tenia vedada l'entrada, perquè Reixac era un enemic capital del bisbe.

Màxima autoritat, però ?[modifica]

L'abadessa era la màxima autoritat dins del monestir i tenia moltes prerrogatives, però podia ser cridada a l'alto pel bisbe, un fet que va ser habitual durant el segle XIV. El motiu no era un altre que el de la freqüència amb què les monges entraven i sortien del monestir. No existia la clausura en aquell temps i les monges podien sortir sempre que tinguessin la llicència de l'abadessa. Sembla que les abadesses de Sant Daniel del segle XIV van ser força permissives pel que fa a les anades i vingudes, no sols de les monges sinó també dels laics i clergues que tenien .relació amb el cenobi.

Hom pot deduir, doncs, que un bisbe tant motivat pels possibles miracles i el fervor popular com era Mont-rodon no devia veure de bons ulls tant de moviment en un lloc que havia de ser centre de pau, silenci i castedat.

Tal vegada, el record de la suposada conducta disbauxada de Sant Joan va fer que hi hagués un control més estricte de les actituds de totes aquelles persones que vivien a Sant Daniel. L'any 1352 el bisbe ordenà que s'expulsés la serventa de Marquesa de Montpalau perquè era una dona xerraire i deshonesta. L'any 1357, la mateixa abadessa Elisenda d'Alguer va haver de vendre la seva esclava Cristina de vida poc honorable. I l'any 1359, Agnès de Mata va haver de fer fora la seva esclava Francesca, acusada d'incontinència.

Qui sap si aquesta mena de fets van provocar que la monja Blanca de Blanes demanés de passar a l'orde de les menoretes, dins de les clarisses, de vida més estricta.

La sagristana[modifica]

La sagristana havia de procurar que l'església i els altars fossin proveïts de tot allò necessari per al culte: tancava i obria l'església, tenia cura dels objectes litúrgics i procurava els ornaments necessaris. A Sant Daniel, havia de donar vuit diners per a figues –a l'abadessa setze—el dia de Sant Daniel, i per Tots Sants repartia castanyes bullides i vi o malvasia. El dia de l'Anunciació distribuïa candeles entre les monges, per Sant Miquel, Sant Jeroni i el dia de la Mare de Déu de la Misericòrdia donava cera per a la il·luminació dels altars dedicats a aquests sants. El dia de la Candelera repartia un ciri blanc a cada monja, dos a l'abadessa i una candela grossa a les escolanes. L'ofici de la sagristia, possiblement fundat a l'entorn de 1196, tenia propietats a Sant Daniel, Palol d'Onyar, Medinyà i Vilobí d'Onyar. També administrava els aniversaris fundats per Saurina Torrent.

Bibliografia[modifica]