Elsa von Freytag-Loringhoven

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaElsa von Freytag-Loringhoven
Elsa von Freytag-Loringhoven.jpg
Dades biogràfiques
Naixement Else Hildegard Ploetz
12 de juliol de 1874
Świnoujście
Mort 15 de desembre de 1927 (53 anys)
París
Sepultura Cementiri del Père-Lachaise
Activitat professional
Ocupació Escultora, escriptora, pintora, model, poeta i artista
Obra
Obres destacades Body Sweats: The Uncensored Writings of Elsa von Freytag-Loringhoven
Dades familiars
Cònjuge August Endell (1901–)
Modifica dades a Wikidata

Elsa Hildegard Baroness von Freytag-Loringhoven (nascuda de cognom Plötz; 12 juliol 1874 – 15 desembre 1927) fou una artista i poetessa dadaista avantguardista alemanya, que va treballar alguns anys a Greenwich Village, Nova York. Hi ha qui sosté que és l'autora de l'obra Font, usualment atribuïda a Marcel Duchamp.

La seva prosa provocativa fou publicada pòstumament el 2011 a Body Sweats: The Uncensored Writings of Elsa von Freytag-Loringhoven.[1] The New York Times va elogiar el llibre com un dels llibres d'art destacats del 2011.[2]

Primers anys[modifica]

Elsa Plötz va néixer a Swinemünde, Pomerania, Alemanya. Filla d'Adolf Plötz, un paleta, i Ida Marie Kleist. Es formà i treballà com a actriu i intèrpret de vaudeville i tingué aventures amoroses amb artistes a Berlín, Munic i Itàlia. Va estudiar art a Dachau, prop de Munic.

Es va casar pel civil amb l'arquitecte August Endell el 22 d'agost del 1901 a Berlín,[3] esdevenint Elsa Endell. Tingueren una "relació oberta", i el 1902 ella s'implicà romànticament amb un amic d'Endell, el poeta menor i traductor Felix Paul Greve (qui més tard prendria el nom de Frederick Philip Grove). Després que el trio viatgessin junts a Palermo, Sicília el gener del 1903, el matrimoni Endell es va desintegrar[4] i van divorciar-se el 1906.[5] Tot i que la seva separació va ser agra, va dedicar diversos poemes satírics a Endell.[6] El 1906, ella i Greve van tornar a Berlín, on es casaren el 22 d'agost del 1907.[7]

El 1909, Greve tenia greus problemes financers.[8] Amb l'ajuda de la seva muller va escenificar un suïcidi[9] i marxà cap a Amèrica del Nord el juliol del 1909. El juliol del 1910, Else es reuní amb ell als Estats Units, on portarien una petita granja a Sparta, Kentucky, prop de Cincinnati. Greve l'abandonà de sobte el 1911 i va anar a l'oest a una granja bonanza prop de Fargo, Dakota del Nord, i a Manitoba el 1912. No hi ha cap registre d'un divorci de Greve.[10] Ella va començar a fer de model per artistes a Cincinnati, i va anar cap a l'est passant per Virgínia de l'Oest i Filadèlfia, abans de casar-se amb el seu tercer marit, el baró alemany Leopold von Freytag-Loringhoven (fill d'Hugo von Freytag-Loringhoven), el novembre del 1913 a Nova York. Allà, va ser coneguda com "la baronessa dadaista Elsa von Freytag-Loringhoven".

Obra[modifica]

A Nova York, Freytag-Loringhoven es va mantenir treballant en una fàbrica de cigarretes i fent de model per artistes com Louis Bouché, George Biddle, i Man Ray. També va aparèixer en obres de Man Ray, George Grantham Bain i altres, i en litografies de George Biddle i pintures de Theresa Bernstein.

Poesia[modifica]

La baronessa tingué una plataforma per la seva poesia a The Little Review, on, des del 1918, la seva obra va ser presentada al costat de capítols d'Ulisses de James Joyce. Jane Heap considerava la baronessa "el primer americà dadà." Fou una pionera de la poesia del so,[11] però també féu un ús creatiu del guionet, mentre moltes de les seves composicions portmanteau, com “Kissambushed” i “Phalluspistol,”[12] són poemes miniatura. La majoria dels seus poemes no van ser publicats fins a les publicacions de Body Sweats. Els seus papers personals van ser conservats després de la seva mort per la seva editora, agent literària, col·laboradora artística, i amant Djuna Barnes.[13] University of Maryland Libraries va adquirir una col·lecció de la seva obra amb els papers de Barnes el 1973 i subsegüentment va separar-ne els papers de von Freytag-Lorninghoven i els va tractar com una col·lecció individual.[14] La col·lecció conté correspondències, poemes visuals, i altres obres/literàries artístiques. La University of Maryland's special collections té un extens arxiu digital dels seus manuscrits.[15]

Collage, performance i assemblage[modifica]

God per Baronessa Elsa von Freytag-Loringhoven i Morton Schamberg
La Font original fotografiada per Alfred Stieglitz a la Galeria 291 després de l'exposició del 1917 de la Societat d'Artistes Independents. Stieglitz utilitzà com a fons els Guerrers de Marsden Hartley per fotografiar l'urinari.[16]

A Nova York, la baronessa també treballà en escultures i pintures assemblage, creant art de les deixalles i residus que recollia dels carrers. La baronessa era també coneguda per construir elaborats vestits amb objectes trobats, creant una "espècie de collage vivent" que esborrava les fronteres entre vida i art.[17][18]

Poques obres de la baronessa existeixen encara. Algunes obres d'objectes trobats són: Enduring Ornament (1913), Earring-Object (ca. 1917-1919), Cathedral (ca. 1918) i Limbswish (ca. 1920). Redescobert pel Whitney Museu de Nova York el 1996, el seu Retrat de Marcel Duchamp (ja no existent) és una altra de les seves peces ready-made.

Hi ha hagut noves investigacions que indiquen que algunes obres atribuïdes a altres artistes del període poden o bé ser atribuïdes a la baronessa, o hi ha la possibilitat que pugui haver-les creat ella. Una obra, titulada Déu (1917) va ser durant uns anys atribuïda a l'artista Morton Livingston Schamberg. El Museu d'Art de Filadèlfia, la col·lecció del qual inclou Déu, ara acredita la baronessa com a co-artista d'aquesta peça. Tanmateix, segons l'estudiós Francis Naumann, és raonable de concloure, basant-nos en les obres que sabem fetes per ella, que la baronessa probablement elaborà el concepte de combinar els dos elements de l'escultura (una peça de clavegueram de ferro colat muntada cap per avall sobre una una caixa de fusta) i posà el títol, mentre Schamberg va ensamblar i fotografiar la peça.[19]

La baronessa podria haver estat implicada en la creació del conegut ready-made de Marcel Duchamp, Font (1917). Tal com ha documentat Irene Gammel, l'elecció d'un urinari com a obra d'art està més en la línia de l'estètica escatològica de Freytag-Loringhoven que en la de Duchamp.[20] A més, Duchamp indicà en una carta a la seva germana Suzanne, escrita el 1917, que una amiga seva li va enviar l'urinari per presentar-lo a la exposició de la Society of Independent Artists: "Une de mes amies sous un pseudonyme masculin, Richard Mutt, avait envoyé une pissotière en porcelaine comme sculpture" ("Una de les meves amigues, sota un pseudònim masculí, Richard Mutt, hi havia enviat un urinari de porcellana com a escultura.")[21][22][23][24]

Mort[modifica]

El 1923, Freytag-Loringhoven tornà a Berlín, esperant trobar-hi oportunitats de guanyar diners, però en lloc d'això trobà una Alemanya econòmicament devastada per la Primera Guerra Mundial. Malgrat les seves dificultats a la República de Weimar, es quedà a Alemanya. Alguns amics a la comunitat d'expatriats, en particular Bryher, Djuna Barnes, Berenice Abbott, i Peggy Guggenheim, li proporcionaren suport emocional i financer.

L'estabilitat mental de Freytag-Loringhoven millorà fermament quan es traslladà a París. Va morir el 14 de desembre del 1927 per inhalació de gas al seu pis. Potser es va deixar el gas obert, potser el va obrir algú altre; les circumstàncies no van ser aclarides.[25] Està enterrada al cementiri Père Lachaise de Paris.

El 1943, l'obra de Freytag-Loringhoven va ser inclosa a l'exposició del Guggenheim Exhibition by 31 Women a la galeria Art of This Century de Nova York.[26]

Biografies[modifica]

La baronessa era un dels “caràcters, un dels terrors del districte,” va escriure el seu primer biògraf Djuna Barnes, el llibre de la qual va quedar inacabat.[27] A Irrational Modernism: A Neurasthenic History of New York Dada, Amelia Jones proporciona una història revisionista del New York Dada, expressada mitjançant la vida i obres de la baronessa.[28] La biografia del 2002, Baroness Elsa: Gender, Dada and Everyday Modernity, d'Irene Gammel, aboga per la brillantor artística i l'esperit d'avantguarda de la baronessa. El llibre explora les seves relacions personals i artístiques amb Djuna Barnes, Berenice Abbott, i Jane Heap, així com amb Duchamp, Man Ray, i William Carlos Williams. Mostra la baronessa trencant cada frontera eròtica, gaudint en l'actuació anàrquica, però la biografia també la presenta com l'amica d'Elsa, Emily Coleman, la va veure, “no com una santa o una boja, sinó com una dona de geni, sola al món, frenètica.”[29]

El 2013, els artistes Lily Benson i Cassandra Guan van estrenar el biopic experimental The Filmballad of Mamadada.[30] S'hi explicava la història de la vida de la baronessa a través de contribucions de més de 50 artistes i cineastes. La pel·lícula s'estrenà al Copenhagen International Documentary Festival[31] i va ser descrit com un, "experiment juganer i caòtic que planteja un retorn a una narrativa col·lectiva magnífica via el populisme postqueer de YouTube i el crowdsourcing,"[32] per Art Forum.

Referències culturals[modifica]

La novel·la Faldilles Sagrades de Rene Steinke, finalista el 2005 del National Book Award, basada en la vida de Freytag-Loringhoven. Faldilles sagrades ve del títol d'un poema d'Elsa.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Freytag-Loringhoven, Elsa von. Body Sweats: The Uncensored Writings of Elsa von Freytag Loringhoven. Ed. Irene Gammel and Suzanne Zelazo. Cambridge, MA: MIT Press, 2011.
  2. The New York Times (November 21, 2011)
  3. Gammel, Irene. Baroness Elsa: Gender, Dada, and Everyday Modernity. Cambridge, MA: MIT Press, 2002, 109.
  4. Gammel, Baroness Elsa, 129.
  5. Gammel, Baroness Elsa, 144.
  6. Freytag-Loringhoven, Elsa von. Mein Mund ist lüstern / I Got Lusting Palate: Dada Verse. Trans. and Ed. Irene Gammel. Berlin: Ebersback, 2005, 112–118.
  7. Gammel, Irene. Baroness Elsa: Gender, Dada and Everyday Modernity. Cambridge, MA: MIT Press, 2002, 144
  8. See Temple Scott's edition, which is extant in Grove's Library Collection at the UMA. See also the opening pages of Grove's 1927 Search for America, which provides details that led to the discovery of FPG's transatlantic passage in October 1998, shortly after the "In Memoriam FPG: 1879-1948-1998" Symposium commemorating the 50th Anniversary of his death
  9. Gammel, Baroness Elsa, 145.
  10. Gammel, Baroness Elsa, 153.
  11. Gammel, Irene and Suzanne Zelazo. "'Harpsichords Metallic Howl—': The Baroness Elsa von Freytag-Loringhoven's Sound Poetry." Modernism/modernity 18.2 (2011): 255-271.
  12. Irene Gammel and Suzanne Zelazo, “The First American Dada: Introduction,” in Freytag-Loringhoven, p. 17.
  13. Gammel, Irene. Baroness Elsa: Gender, Dada, and Everyday Modernity. Cambridge, Massachusetts: The MIT Press, 2002, p. 342–354. ISBN 0-262-07231-9. 
  14. «Elsa von Freytag-Loringhoven papers > ArchivesUM».
  15. «Elsa von Freytag-Loringhoven papers». University of Maryland. [Consulta: 8 abril 2017].
  16. Tomkins, Duchamp: A Biography, p. 186.
  17. http://www.interviewmagazine.com/fashion/obsession-baroness-elsa-von-freytag-loringhoven
  18. Harding, James M. Cutting Performances: Collage Events, Feminist Artists, and the American Avant-Garde. Ann Arbor: University of Michigan Press, 2012, p. 40. 
  19. Naumann, Francis. New York Dada, 1915-23. New York: Abrams, 1994, p. 128. 
  20. Gammel, Irene. Baroness Elsa: Gender, Dada, and Everyday Modernity. Cambridge: The MIT Press, 2002, p. 224–225. ISBN 0-262-07231-9. 
  21. Gammel, Baroness Elsa, p. 224-225.
  22. Tate, Sue «The surprising truth about Duchamp's urinal». Counterfire, 09-08-2015.
  23. Spalding, Julian; Thompson, Glyn «Did Marcel Duchamp steal Elsa’s urinal?». The Art Newspaper, 03-11-2014.
  24. Marcel Duchamp, Affectionately, Marcel: The Selected Correspondence of Marcel Duchamp, ed. Francis M. Naumann and Hector Obalk (Ghent: Ludion Press, 2000), p. 47.
  25. «Djuna Barnes on Elsa's death».
  26. Butler, Cornelia H.; Schwartz, Alexandra. Modern Women: Women Artists at The Museum of Modern Art. New York: Museum of Modern Art, 2010, p. 45. ISBN 9780870707711 [Consulta: 26 agost 2017]. 
  27. Gammel, Baroness Elsa, p. 17.
  28. Jones, Amelia. Irrational Modernism A Neurasthenic History of New York Dada. Cambridge: The MIT Press, 2004. ISBN 9780262101028. 
  29. Gammel, Baroness Elsa, p. 16-17.
  30. The Filmballad of Mamadada
  31. «Archived copy». Arxivat de l'original el 2014-08-27. [Consulta: 26 agost 2014].
  32. Dallas, Paul «Body Politic». Artforum, December 19, 2013 [Consulta: 2 agost 2015].

Enllaços externs[modifica]