Vés al contingut

Emberízids

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuEmberízids
Emberizidae Modifica el valor a Wikidata

Verderola Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaEmberizidae Modifica el valor a Wikidata
Vigors, 1831 Emberizidae Modifica el valor a Wikidata
Verderola (Emberiza citrinella)

Els emberízids són una família d'ocells granívors semblant als passèrids, amb espècies escampades per tota mena d'hàbitats arreu de les contrades catalanes.[1]

Morfologia

[modifica]

La morfologia dels emberízids està altament especialitzada per a un estil de vida granívor, tot i que mantenen característiques generals dels passeriformes. Tot i que sovint es confonen amb els fòntids (com els pinsans), els sits presenten trets distintius en l'estructura del crani i el bec que els fan únics.

Característiques del bec i el crani

[modifica]

El tret morfològic més distintiu dels emberízids és el seu bec cònic i robust,[2] però amb una particularitat anatòmica interna: presenten una protuberància o tubèrcul bonyegut al paladar. Aquesta estructura, combinada amb una vora de la mandíbula inferior que s'ajusta perfectament a la superior, els permet subjectar, girar i trencar les closques de les llavors amb una gran precisió.[3] A diferència dels pinsans, la comissura del bec (la línia on s'ajunten les mandíbules) sol presentar un angle característic cap avall prop de la base.

Plomatge i dimorfisme

[modifica]

Pel que fa al plomatge, la majoria d'espècies presenten colors terrosos, bruns i estriats al dors, que funcionen com un camuflatge eficaç a terra. No obstant això, moltes espècies mostren un marcat dimorfisme sexual durant l'època de zel:

  • Mascles: Sovint exhibeixen colors vius al cap o al pit, com el groc intens de la verderola (Emberiza citrinella) o el contrastat disseny blanc i negre del cap del sit negre (Emberiza cia).[4]
  • Femelles i joves: Acostumen a ser molt més discrets, amb tons marronosos i llistats que els fan difícils de distingir entre les diferents espècies del gènere.

Estructura corporal i cua

[modifica]

Són ocells de mida petita a mitjana (generalment entre 13 i 20 cm). Les seves ales són de longitud mitjana i sovint presenten una cua relativament llarga en comparació amb altres passeriformes granívors. Una característica útil per a la identificació en vol és que moltes espècies (com el gaidó o la verderola) tenen les rectrius externes de la cua de color blanc, que es fan evidents quan l'ocell obre la cua en arrencar el vol.[5]

Distribució geogràfica

[modifica]

Sembla que els emberízids van originar-se a Sud-amèrica i, progressivament, es van estendre a Nord-amèrica primer, i a l'est d'Àsia i a la resta del Vell Món després.

Descripció

[modifica]

Els emberízids són ocells de mida petita a mitjana que assoleixen una longitud d'entre deu i 24 centímetres (gènere Pipilo). La majoria de les espècies tenen una longitud corporal d'uns 15 centímetres. Els mascles solen ser una mica més grans que les femelles. Ambdós sexes tenen un color base similar, majoritàriament marró o gris, però els mascles gairebé sempre presenten un dibuix amb més contrast. En general, les espècies d'aquesta família tenen un físic i unes proporcions molt semblants.[6] Tot i que les espècies són predominantment habitants del sòl o dels arbres, la mida de les potes és comparable en totes elles. Com a granívors que són, aquests ocells tenen becs cònics que s'estrenyen fins a acabar en punta.

Reproducció

[modifica]

La majoria d'aquests ocells són monògams, tot i que algunes espècies també són polígames. L'època de reproducció coincideix amb el període de major oferta d'invertebrats per alimentar les cries: a les zones temperades són els mesos d'estiu, i en les espècies tropicals, l'època de pluges. Moltes espècies es reprodueixen més d'un cop l'any. Els nius, majoritàriament oberts, es construeixen a prop del terra fins a una alçada d'un metre, amb un màxim de sis metres. Les femelles ponen de tres a cinc ous. Aquests tenen un color base clar i, de vegades, presenten taques i clapes. No obstant això, en la majoria de les espècies, els ous mostren floridures,[7] gargots i línies molt fines.

Normalment, la femella incuba sola i és alimentada pel mascle durant aquest període. Les cries neixen i s'alimenten principalment d'insectes, i emplomen[8] entre nou i dotze dies després de l'eclosió.

Taxonomia

[modifica]

Antigament aquesta família estava composta per 26 gèneres amb 171 espècies però estudis filogenètics moleculars van trobar que la gran família dels Emberízids constava de diferents clades que era millor tractar com a famílies separades.[9][10] Moltes de les espècies han estat reubicades en famílies com els passerèl·lids (Passerellidae), calcàrids (Calcariidae) o encara als tràupids (Thraupidae).[11][12]

Actualment i segons la classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 13.1, 2023),[13] aquesta família esta formada per un sol gènere: Emberiza, amb 45 espècies.

El gènere va ser introduït pel naturalista suec Carl Linnaeus el 1758 en la desena edició del seu Systema Naturae.[14] L'espècie tipus va ser designada posteriorment com la verderola (Emberiza citrinella).[15] El nom del gènere, Emberiza, prové de l'alt alemany antic Embritz, que significa sit o verderola.[16] L'origen de la paraula anglesa "bunting" és desconegut.[17]

Un estudi genètic del 2008 va revelar que tres espècies d'emberízids que es trobaven en els seus propis gèneres monotípics s'agrupaven dins d'Emberiza. Aquestes eren el sit crestat (Melophus lathami), el sit pissarra (Latouchiornis siemsseni) i la cruixidella (Miliaria calandra).[18] Totes tres espècies s'inclouen ara en el gènere Emberiza.[19]

Un ampli estudi basat en l'ADN dels passeriformes publicat el 2019 va concloure que els sits estan estretament relacionats amb els repicatalons i sits blancs de la família Calcariidae.[20]

Els ornitòlegs Edward Dickinson i Leslie Christidis, en la quarta edició de la Howard and Moore Complete Checklist of the Birds of the World, van optar per dividir Emberiza i reconèixer els gèneres Fringillaria, Melophus, Granativora, Emberiza i Schoeniclus.[21] El seu exemple no ha estat seguit per la versió en línia del Handbook of the Birds of the World[22] ni per Frank Gill i David Donsker a la llista d'ocells del món que mantenen en nom de la International Ornithologists' Union.[19] La British Ornithologists' Union ha argumentat que dividir el gènere aporta pocs beneficis i desestabilitza la nomenclatura.[23]

Les espècies del gènere del Nou Món Passerina inclouen la paraula "bunting" en els seus noms comuns en anglès, però actualment estan classificades a la família Cardinalidae.[24] La família es divideix en quatre clades principals. Les espècies del Clade I són principalment africanes, mentre que les dels clades II a IV són paleàrtiques:[25] El cladograma següent es basa en un estudi publicat el 2021. Les relacions filogenètiques de dues espècies africanes, el sit dorsibrú (Emberiza affinis) i el sit de Vincent (Emberiza vincenti), no van ser determinades.[25]

Emberizidae
Clade I


Sit de Cabanis – Emberiza cabanisi

Sit pitdaurat – Emberiza flaviventris

Sit de Somàlia – Emberiza poliopleura

Sit del Cap – Emberiza capensis

Sit roquer – Emberiza impetuani

Sit de Socotra – Emberiza socotrana


Sit gorjagrís – Emberiza goslingi

Sit canyella – Emberiza tahapisi

Sit del Sàhara – Emberiza sahari

Sit estriat – Emberiza striolata
Clade II


Sit elegant – Emberiza elegans

Sit blau – Emberiza siemsseni


Repicatalons de carpó bru – Emberiza yessoensis

Sit de Pallas – Emberiza pallasi

Repicatalons eurasiàtic – Emberiza schoeniclus


Sit cellagroc – Emberiza chrysophrys

Sit de Tristram – Emberiza tristrami

Sit gris – Emberiza variabilis


Sit aureolat – Emberiza aureola

Sit rogenc – Emberiza rutila


Repicatalons petit – Emberiza pusilla

Repicatalons rústic – Emberiza rustica

Sit caranegre – Emberiza spodocephala

Sit del Japó – Emberiza sulphurata
Clade III

Sit crestat – Emberiza lathami

Sit cara-roig – Emberiza bruniceps

Sit capnegre – Emberiza melanocephala




Clade IV

Cruixidell – Emberiza calandra

Sit orellut – Emberiza fucata

Sit del Tibet – Emberiza koslowi


Sit de Jankowski – Emberiza jankowskii

Sit bigotut – Emberiza cioides

Sit negre – Emberiza cia

Sit de Godlewski – Emberiza godlewskii


Sit capgrís – Emberiza buchanani

Sit cendrós – Emberiza cineracea

Hortolà cendrós – Emberiza caesia

Hortolà comú – Emberiza hortulana

Gratapalles – Emberiza cirlus

Sit de Stewart – Emberiza stewarti

Verderola – Emberiza citrinella

Sit capblanc – Emberiza leucocephalos













Llista d'espècies

[modifica]

El gènere conté 44 espècies.[19]

Imatge ! Nom comú ! Nom científic ! Distribució
Sit crestat Emberiza lathami Sud-est asiàtic.
 Sit blau Emberiza siemsseni Xina.
Cruixidell Emberiza calandra Europa occidental i nord d'Àfrica fins al nord-oest de la Xina.
Verderola Emberiza citrinella Sud-est d'Anglaterra i la major part d'Europa fins a l'extrem nord-oest de Rússia i l'oest d'Ucraïna.
Sit capblanc Emberiza leucocephalos Àsia.
Sit negre Emberiza cia Nord-oest d'Àfrica, sud d'Europa fins a l'Àsia central i l'Himàlaia.
Sit de Godlewski Emberiza godlewskii Xina, Pakistan, l'Índia, Kazakhstan, Mongòlia, Myanmar i Rússia.
Sit bigotut Emberiza cioides Sud de Sibèria, nord i est de la Xina, est del Kazakhstan, Kirguizstan, Mongòlia, Corea i el Japó.
Sit de Stewart Emberiza stewarti Afganistan, l'Índia, l'Iran, Kazakhstan, Kirguizstan, Nepal, Pakistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan.
Sit de Jankowski Emberiza jankowskii Extrem Orient rus, Manxúria i l'extrem nord-est de Corea.
Sit capgrís Emberiza buchanani Mar Càspia fins a les muntanyes Altai a l'Àsia Central.
Sit cendrós Emberiza cineracea Sud de Turquia i sud de l'Iran.
Hortolà comú Emberiza hortulana Països europeus i Àsia occidental.
Hortolà cendrós Emberiza caesia Grècia, Turquia, Xipre i el Llevant.
Tanit Emberiza cirlus Sud d'Europa, illes del Mediterrani i nord d'Àfrica.
Sit estriat Emberiza striolata Txad, a l'est pel sud-oest d'Àsia fins al nord-oest de l'Índia i Àfrica.
Sit del Sàhara Emberiza sahari Nord-oest d'Àfrica des del Marroc al sud fins a Mali i a l'est fins al Txad.
Sit roquer Emberiza impetuani Angola, Botswana, Lesotho, Namíbia, Sud-àfrica i Zimbàbue.
Sit canyella Emberiza tahapisi Àfrica subsahariana continental.
Sit gorjagrís Emberiza goslingi Mauritània i el Senegal fins al sud-oest del Sudan i el nord-est de la República Democràtica del Congo.
Sit de Socotra Emberiza socotrana Iemen.
Sit del Cap Emberiza capensis Sud d'Àfrica des del sud-oest d'Angola, est de Zàmbia, Zimbàbue i sud de Tanzània fins al Cap.
Sit de Tristram Emberiza tristrami Est de Manxúria i l'Extrem Orient rus; hiverna a la Xina central i meridional.
Sit orellut Emberiza fucata l'Himàlaia localment per la Xina fins al sud-est de Sibèria, Corea i el nord del Japó.
Repicatalons petit Emberiza pusilla Nord-est d'Europa i nord d'Eurosibèria fins a l'Extrem Orient rus i el nord de l'Índia, sud de la Xina i el nord del sud-est asiàtic.
Sit cellagroc Emberiza chrysophrys Sibèria oriental, Xina.
Repicatalons rústic Emberiza rustica Sud-est asiàtic, el Japó, Corea i l'est de la Xina.
Sit elegant Emberiza elegans Xina, el Japó, Corea, Myanmar, Rússia i Taiwan.
Sit aureolat Emberiza aureola Finlàndia fins al mar de Bering, migrant cap a Indoxina.
Sit de Somàlia Emberiza poliopleura Etiòpia, Kenya, Somàlia, Sudan del Sud, Tanzània i Uganda.
Sit pitdaurat Emberiza flaviventris Àfrica al sud del Sàhara.
Sit dorsibrú Emberiza affinis Senegal fins al Sudan i Uganda.
Sit de Cabanis Emberiza cabanisi Àfrica subsahariana.
Sit rogenc Emberiza rutila Sibèria, nord de Mongòlia i nord-est de la Xina.
Sit del Tibet Emberiza koslowi Tibet.
Sit capnegre Emberiza melanocephala El Japó, Xina, Hong Kong, Tailàndia, Laos, Corea del Sud i Malàisia.
Sit cara-roig Emberiza bruniceps Àsia: Afganistan, l'Iran, Kazakhstan, Kirguizistan, Mongòlia; Federació Russa (Rússia europea i central), Tadjikistan, Turkmenistan, Uzbekistan.
Sit del Japó Emberiza sulphurata El Japó.
Sit emmascarat Emberiza spodocephala Sud de Sibèria fins al nord de la Xina.
Sit caranegre Emberiza personata Sakhalín, les illes Kurils i el Japó.
Sit gris Emberiza variabilis Kamtxatka, Sakhalín, les illes Kurils i el nord del Japó.
Sit de Pallas Emberiza pallasi Nord-est de la Rússia europea, nord de Kamtxatka.
Repicatalons de carpó bru Emberiza yessoensis Mongòlia oriental, nord-est de la Xina i Territori de l'Ussuri.
Repicatalons eurasiàtic Emberiza schoeniclus Europa.

S'han descrit espècies extintes:[26]

Emberiza pannonica, del Miocè superior d'Hongria, també s'havia assignat a aquest gènere, però posteriorment es va determinar que era un membre de Muscicapidae.[27]

Distribució als Països Catalans

[modifica]

Als Països Catalans, la família dels emberízids està representada per diverses espècies d'ocells passeriformes que habiten des de les zones litorals fins a l'alta muntanya. Es caracteritzen per tenir un bec cònic i robust, adaptat per al consum de llavors, tot i que durant l'època de cria també s'alimenten d'insectes. Entre les espècies més comunes i emblemàtiques del territori destaquen el sit negre (Emberiza cia), molt estès per zones rocoses, i el tanit (Emberiza cirlus), freqüent en ambients agrícoles i de mosaic mediterrani.[28]

La distribució d'aquests ocells varia significativament segons l'altitud i el clima. Per exemple, la verderola (Emberiza citrinella) es troba principalment als Pirineus i zones humides de la meitat nord, mentre que l'hortolà comú (Emberiza hortulana) prefereix espais oberts i assolellats de la muntanya mitjana.[29]

Malauradament, algunes espècies han patit regressions a causa de la pèrdua d'hàbitats esteparis i la intensificació agrària. Un cas notable és el del repicatalons eurasiàtic (Emberiza schoeniclus), vinculada a canyissars i zones humides com l'Empordà o el Delta de l'Ebre, on algunes de les seves subespècies es troben en perill.[30]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Emberízids». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  2. ↑ Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 142. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6
  3. ↑ «Emberízids». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 6 gener 2026].
  4. ↑ «Sit negre (Emberiza cia)». ICO - Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya. [Consulta: 6 gener 2026].
  5. ↑ «Guia d'ocells dels Països Catalans». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 6 gener 2026].
  6. ↑ C. Hilary Fry, Stuart Keith (Hrsg.): The Birds of Africa. Band 7, Christopher Helm, London 2004, ISBN 0-7136-6531-9.
  7. ↑ «Floritura. Adorno especialmente aparatoso o complicado». [Consulta: 31 maig 2024].
  8. ↑ «Poner plumas», 2024. [Consulta: 31 maig 2024].
  9. ↑ Barker, F. Keith; Burns, Kevin J.; Klicka, John; Lanyon, Scott M.; Lovette, Irby J. «Going to Extremes: Contrasting Rates of Diversification in a Recent Radiation of New World Passerine Birds» (en anglès). Systematic Biology, 62, 2, 01-03-2013, p. 298–320. DOI: 10.1093/sysbio/sys094. ISSN: 1076-836X.
  10. ↑ Barker, F. Keith; Burns, Kevin J.; Klicka, John; Lanyon, Scott M.; Lovette, Irby J. «New insights into New World biogeography: An integrated view from the phylogeny of blackbirds, cardinals, sparrows, tanagers, warblers, and allies» (en anglès). The Auk, 132, 2, 4-2015, p. 333–348. DOI: 10.1642/AUK-14-110.1. ISSN: 0004-8038.
  11. ↑ Barker, F.K.; Burns, K.J.; Klicka, J.; Lanyon, S.M.; Lovette, I.J. «Going to extremes: contrasting rates of diversification in a recent radiation of New World passerine birds». Systematic Biology, vol. 62, 2, 2013, p. 298–320. DOI: 10.1093/sysbio/sys094. PMID: 23229025.
  12. ↑ Barker, F.K.; Burns, K.J.; Klicka, J.; Lanyon, S.M.; Lovette, I.J. «New insights into New World biogeography: An integrated view from the phylogeny of blackbirds, cardinals, sparrows, tanagers, warblers, and allies». Auk, vol. 132, 2, 2015, p. 333–346. DOI: 10.1642/AUK-14-110.1.
  13. ↑ «Master Lists – IOC World Bird List v13.1» (en anglès). IOC. DOI: 10.14344/ioc.ml.13.1. [Consulta: 27 juny 2023].
  14. ↑ Linnaeus, Carl. Systema Naturae per regna tria naturae, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis (en llatí). 1. 10th. Holmiae:Laurentii Salvii, 1758, p. 176.
  15. ↑ Check-list of Birds of the World. 13. Cambridge, Massachusetts: Museum of Comparative Zoology, 1970, p. 5.
  16. ↑ Jobling, James A. The Helm Dictionary of Scientific Bird Names. London, United Kingdom: Christopher Helm, 2010, p. 145. ISBN 978-1-4081-2501-4.
  17. ↑ «Bunting». A: Oxford English Dictionary. 3a. Oxford University Press, Setembre de 2005.
  18. ↑ Alström, P.; Olsson, U.; Lei, F.; Wang, H.; Gao, W.; Sundberg, P. «Phylogeny and classification of the Old World Emberizini (Aves, Passeriformes)». Molecular Phylogenetics and Evolution, vol. 47, 3, 2008, p. 960–973. Bibcode: 2008MolPE..47..960A. DOI: 10.1016/j.ympev.2007.12.007. PMID: 18411062.
  19. 1 2 3 «Sylviid babblers, parrotbills, white-eyes». IOC World Bird List Version 12.1. International Ornithologists' Union, 01-01-2021. [Consulta: 22 maig 2022].
  20. ↑ Oliveros, C.H. «Earth history and the passerine superradiation». Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, vol. 116, 16, 2019, p. 7916–7925. Bibcode: 2019PNAS..116.7916O. DOI: 10.1073/pnas.1813206116. PMC: 6475423. PMID: 30936315.
  21. ↑ The Howard & Moore Complete Checklist of the Birds of the World. 2: Passerines. 4th. Eastbourne, UK: Aves Press, 2014, p. 353–357. ISBN 978-0-9568611-2-2.
  22. ↑ «Taxonomic structure and notes: Emberizidae». Handbook of the Birds of the World Alive. Lynx Edicions. [Consulta: 25 juny 2019].
  23. ↑ Sangster, G. «Taxonomic recommendations for Western Palearctic birds: 11th report». Ibis, vol. 158, 1, 2016, p. 206–212. DOI: 10.1111/ibi.12322.
  24. ↑ «Cardinals, grosbeaks and (tanager) allies». World Bird List Version 9.2. International Ornithologists' Union, 2019. [Consulta: 24 juny 2019].
  25. 1 2 Cai, T.; Wu, G.; Sun, L.; Zhang, Y.; Peng, Z.; Guo, Y.; Liu, X.; Pan, T.; Chang, J. «Biogeography and diversification of Old World buntings (Aves: Emberizidae): radiation in open habitats». Journal of Avian Biology, vol. 52, 6, 2021. DOI: 10.1111/jav.02672.
  26. ↑ Rando, J. C.; Lopez, M.; Segui, B. «A new species of extinct flightless passerine». The Condor, vol. 101, 1, 1999, p. 1–13. DOI: 10.2307/1370440. JSTOR: 1370440.
  27. 1 2 3 Palastrova, E.S; Zelenkov, N. «A Fossil Bunting Emberiza shaamarica (Aves, Emberizidae) from the Upper Pliocene of Central Asia». Paleontological Journal, vol. 54, 6, 2020, p. 96–104. Bibcode: 2020PalJ...54..652P. DOI: 10.1134/S0031030120060076.
  28. ↑ «Atles dels ocells nidificants de Catalunya - Emberizidae». ICO - Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya. [Consulta: 6 gener 2026].
  29. ↑ «Els emberízids a la muntanya mitjana i alta». Parcs Naturals de Catalunya. [Consulta: 6 gener 2026].
  30. ↑ «Guia d'ocells dels Països Catalans». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 6 gener 2026].

Enllaços externs

[modifica]
  • Informació relativa a totes les espècies d'emberízids (francès) i (anglès)
  • Taxonomia dels emberízids (anglès)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Emberízids&oldid=37050659»