Emili Riu i Periquet

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaEmili Riu i Periquet
Emili riu i periquet congres.jpg
modifica
Biografia
Naixement1871 modifica
Sort (Pallars Sobirà) modifica
Mort10 maig 1928 modifica (56/57 anys)
Madrid modifica
Escudo de España 1874-1931.svg  Diputat al Congrés dels Diputats
27 de maig de 1901 – 10 de gener de 1918
CircumscripcióSort[1]

8 de maig de 1923 – 15 de setembre de 1923
- →
CircumscripcióSort
Activitat
OcupacióEmpresari i polític modifica
PartitPartit Liberal

Emili Riu i Periquet (Sort, Pallars Sobirà, 1871 - Madrid, 10 de maig de 1928) fou un home de negocis i polític català, i és considerat un dels impulsors de les obres d'electrificació de Catalunya.

Biografia[modifica]

Com a segon fill d'una família de Sort, va cursar vuit anys d’estudis eclesiàstics al seminari de La Seu, per marxar als 18 anys a Barcelona on estudià la carrera de pèrit mercantil, compaginant-ho amb diferents feines que poc a poc li van anar obrint camí en la carrera del periodisme. A partir d'aquest punt inicià un recorregut que el dugué a fundar dues empreses referents en l'electrificació de Catalunya. Morí el 10 de maig de 1928 sense deixar descendència pròpia.[2] El seu germà petit Daniel Riu i Periquet també es dedicà a la política.

Periodista[modifica]

A Barcelona fou redactor d'El Diluvio i redactor en cap del Diario Mercantil. Conegué a Pere Corominas creant una relació d'amistat i de negocis que es mantindria durant anys.[3] El 1896 s'instal·là a Madrid, on va col·laborar a El Heraldo de Madrid i El Globo. El 1898 comprà la Revista de Economía y Hacienda.

El 1916 fundà la Revista Nacional de Economía, amb la finalitat de fomentar l'interès dels capitalistes espanyols en l'economia del pais, i on hi col·laborà Guillem Graell i Moles i on publicà l'article ¿Existe en España una oligarquía político-financiera? (1917). També fou redactor en cap del Diario Mercantil.

El 1925 va vendre la Revista Nacional de Economía a Abelardo Lacarrera i Joan Caralt Roca.[4]

Polític[modifica]

El periodisme econòmic li facilità l'entrada en els cercles socials més influents de Madrid, on feu amistats com Práxedes Mateo Sagasta o Álvaro de Figueroa y Torres Mendieta, primer comte de Romanones, que li obriren les portes del partit liberal.[5] Milità en el Partit Liberal dins la fracció Izquierda Liberal de Santiago Alba Bonifaz. El 1897 fou nomenat inspector de Timbre de la Companyia Arrendatària de Tabacs a Toledo, i el 1898 fou nomenat cap del Negociat d'Inspecció General a Oviedo.

Emili Riu esdevingué el principal cacic del districte electoral de Sort-Vielha. Des de 1901 Emili Riu sostigué a la montanya lleidetana un reducte de poder personal fins al final del període monàrquic [6] que li serví per aconseguir de forma ininterrompuda l’acta de diputat a les Corts espanyoles pel districte de Sort a les eleccions generals espanyoles de 1901, 1903, 1905, 1907, 1910, 1914, 1916 i 1923. El 1919-1920 fou senador per Lleida dins del principal suport a Catalunya de Miguel Primo de Rivera, la Unió Monàrquica Nacional. Com a candidat per la Lliga fou diputat el 1923 de nou.[7]

Durant el seu mandat ocupà els càrrecs de sots-secretari de Finances el 1910 i de vicepresident de la comissió de pressupostos del Congrés dels Diputats, on participà en l'informe sobre la transformació de l'impost de consums. Essent diputat lliberal a Madrid defensà l’oficialitat del català,[8] donant suport a les iniciatives de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó.

Sent sots-secretari de Finances es va casar amb Maria Atocha Ossorio Gallardo, contesa vídua [9] que havia estat escriptora, traductora i periodista en diversos mitjans com el diari ABC.[10]

Cacic[modifica]

El poder polític que assolí Emili Riu, diputat del districte electoral de Sort i senador a Madrid entre 1901 i 1923, li permeté exercir un control social més en benefici propi que de la col·lectivitat. Si bé Emili Riu era el principal detentor d’aquest poder, ho feu amb col·laboració del seu germà Daniel (diputat entre 1914 i 1923), un cunyat de l’Emili, Josep Llari (diputat i senador entre 1907 i 1923), i d'altres personatges locals que tot i que no eren familiars dels anteriors, sí que van observar amb ells una estreta col·laboració política.[11]

A partir de 1904 la posició política d’Emili Riu li va permetre obtenir concessions del Ministeri de Foment d’aprofitament hidroelèctric i mineres al Pirineu català, creant uns lligams entre interessos econòmics i polítics que serien indestriables. Per defensar els seus interessos a la zona feia servir en Josep Llari, diputat a Madrid per Tremp a partir del 1907 i en Daniel Riu, diputat a Madrid pels districtes electorals de La Seu d’Urgell, Solsona i finalment Tremp a partir de 1914.

El manteniment de les actes de diputat al llarg de tant temps fou possible perquè les eleccions es feien de manera poc democràtica i les actes les emplenaven els agents del caciquisme. Aquest control polític s'exercia millor si comptava amb una sèrie de fidels que entressin en el joc político-electoral imperant. En aquest sentit, els diputats provincials representaven un paper important.

Home de negocis[modifica]

La posició política que gaudia li va permetre veure les possibilitats d’explotació econòmica en la seva comarca natal de les innovacions tècniques del moment. Amb aquest propòsit va treballar en dos sentits complementaris; per un cantó va adquirir personalment totes les concessions hidràuliques i mineres (de carbó, el combustible de les central tèrmiques de l'època) que pogué i per l'altre va impulsar de forma decisiva la creació d'empreses de producció d'energia elèctrica que explotessin les seves concessions.

Concessions d'aprofitament hidroelèctric[modifica]

En 1904 va obtenir del govern la concessió de diferents salts al riu Flamisell i el mateix estiu de 1904 i el de 1905 va fer realitzar un detallat estudi de tota la regió lacustre d'Estany Gento per l'elaboració d'un primer projecte del salt de Cabdella.[12] A través del seu cunyat Cristòfol Massó tenia accés a la concessió del salt de Molinos, al riu Flamisell, que fou atorgada el mes de març de 1911 [13] i que s'acabaria convertint en la central de Molinos.

Posteriorment va obtenir les següents concessions a la conca del Noguera Pallaresa:[14]

Any compra Riu Propietari/s Detalls del salt
1914 Noguera Pallaresa Emili Riu

Eusebi Bertrand i Serra

Esterri d'Àneu. Boren /Esterri d’Aneu (1908) 10.000 CV

i estanys Airoto, Orri i Garrabea (1908)

1914 Escrita Emili Riu

Eusebi Bertrand i Serra

Espot superior. Sant Maurici (1909) 14.000 CV
1914 Escrita Emili Riu

Eusebi Bertrand i Serra

Espot inferior.Espot (1909) 14.000 CV
1914 Noguera Pallaresa Emili Riu

Eusebi Bertrand i Serra

Llavorsí. Salt/Llavorsi (Escaló) (1906) 2.700 CV
1920 Bonaigua Emili Riu Molino de Sorpe (1913) i estanys Gerber i Cabanes

Des del 14 de desembre de 1911 el cunyat d'Emili Riu, Cristòfol Massó era titular de les concessions dels rius aranesos d'Aiguamòg, Valarties i Rencules. Un any després les va vendre a Emili Riu, qui per la seva part les va revendre el 1923 a la Sociedad Productora de Fuerzas Motrices juntament amb la resta de concessions de les quals n'era titular .[15]

Concessions mineres[modifica]

Emili Riu també va obtenir els drets d'explotació de diverses mines de carbó, com eren "La Pallaresa","[16]Rabella" i "La Pallaresa segunda" i també una mina d'hulla, la "Paquita". Aquests era el combustible de les centrals tèrmiques. El 1912 Riu vendria aquests drets a Energia Elèctrica de Catalunya, empresa de la qual era soci quan aquesta empresa va posar en funcionament la Central tèrmica de Sant Adrià de Besòs.[17]

Energia Elèctrica de Catalunya[modifica]

Un cop obtinguda la concessió d’explotació hidroelèctrica de diferents conques fluvials i tenir un estudi de la viabilitat econòmica de la seva explotació Emili Riu va buscar el capital necessari. Degut a les reticències de la banca catalana el buscà a l'estranger. També hi han indicis que la Compagnie Générale d'Électricité, companyia francesa fabricant de material elèctric que buscava projectes hidroelèctrics per poder vendre els seus equips, contactés amb Emili Riu buscant una associació per poder establir-se a Catalunya.[18] Sigui com sigui, el 18 de novembre de 1911 Emili Riu constituí a Barcelona l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya amb la societat francesa Compagnie Générale d'Électricité subscrivint la major part dels 10 milions de pessetes que es van emprar per iniciar el projecte i la suïssa Société Suisse d’Industrie Électrique com a soci addicional. Emili Riu hi invertí 300.000 pessetes i era membre del consell d'administració de la societat [19] . Energia Elèctrica de Catalunya començà la construcció de la primera gran central hidroelèctrica del país, que seria la de Capdella.

Però mentre la seva gran rival, la Barcelona Traction, invertia fortament tant en crear capacitat de producció com en empreses distribuïdores i consumidores, Energia Elèctrica de Catalunya ho feu principalment en centrals productores d'energia. A finals de 1912 la Barcelona Traction va subscriure les ampliacions de capital d'Energia Elèctrica de Catalunya i passà a controlar-ne el 49% del capital i tenir 6 dels 13 membres del consell d'administració.[20] així com tenir l'opció de comprar la totalitat de les accions.[21] Entre 1923 i 1924 aprofitant les dificultats financeres que patien els principals accionistes d'Energia Elèctrica de Catalunya, la Barcelona Traction comprà la totalitat de les accions.

Productora de Fuerzas Motrices[modifica]

Emili Riu, a partir de les concessions hidràuliques que disposava personalment a la part baixa del riu Flamisell i a la vall d’Aran (aquestes últimes estaven a nom del seu cunyat, Cristòfol Massó i Escofet), va acordar amb Energia Elèctrica de Catalunya la construcció de la nova central de la Pobla de Segur al riu Flamisell, havent de vendre la seva producció a Energia Elèctrica de Catalunya .[20] Amb aquest objectiu Emili Riu va constituir el 5 d'abril de 1917 la Sociedad Productora de Fuerzas Motrices,[22] amb capital basc.

Formaven el Consell d'Administració el president, Emili Riu, que va ser-ho fins a la seva mort el 1928; el vicepresident, Benito Marco Gardoqui i com a vocals Cristòfol Massó, Pere Corominas, Luis de Aranguren i Antonio P. Sasia.[22]

La societat inicià ben aviat la construcció de les centrals, començant per la Central Hidràulica de la Pobla de Segur, finalitzada el 1920 i la Central Hidràulica del Congost. El següent pas el feren a les concessions de la Vall d'Aran; l’any 1920 van començar els treballs a la Central hidroelèctrica de Cledes (a la localitat aranesa de Les) que no es van poder posar en marxa fins al juliol de l’any 1929, un cop resolts problemes constructius, financers i de permisos. Les dificultats financeres foren resoltes amb un conveni signat entre el Banc de Catalunya i la Productora el 23 de març de 1924.[23] El 1924 Emili Riu va patir una embòlia [23] i morint el 1928 no va poder veure la Central hidroelèctrica de Cledes en funcionament.

Referències[modifica]

  1. José Varela Ortega. El poder de la influencia: geografía del caciquismo en España (1875-1923), p.724. 
  2. «Necrològica Emili Riu» (pdf) (en castellà). La Vanguardia [Barcelona], número 20.047, 24-05-1928, pàgina 1 [Consulta: 1r novembre 2019].
  3. Coromines i i Vigneaux, Joan. «Notes biogràfiques i bibliogràfiques sobre Pere Coromines» (pdf) (en català) pàgina 6. Fundació Coromines. [Consulta: 30 octubre 2019].
  4. «Descripció de Revista nacional de economía» (HTML) (en castellà). Biblioteca Nacional d'Espanya. [Consulta: 3 desembre 2019].
  5. Molins, Gabriel Ramon. «El cacic Emili Riu Periquet: polític i empresari al capdavant de la indústria elèctrica al Pirineu català» (pdf) (en català). Book of the Congress on Industrial and Agricultural Canals pàgines 280-282. Servei d’Història, Documentació i Patrimoni. Universitat de Lleida, 2014. [Consulta: 30 octubre 2019].
  6. Mir Curcó, Conxita. Lleida (1890-1936): caciquisme polític i lluita electoral (en català). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985, página 277. ISBN 84-7202-716-3. 
  7. Armengol i Segú, Josep. El poder de la influencia: geografía del caciquismo en España (1875-1923) (en castellà). Marcial Pons. Ediciones de Historia., 2001, página 266. ISBN 84-259-11524. 
  8. Grau, Josep. La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924) (en català). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, pàgina 280. ISBN 84-8415-768-7 [Consulta: 6 novembre 2019]. 
  9. «La infanta Paz» (pdf) (en castellà). ABC [Madrid], 06-03-1907, pàgina 6 [Consulta: 1r novembre 2019].
  10. «Blanco y Negro y ABC» (pdf) (en castellà). ABC [Madrid], número 607, 31-01-1907, pàgina 1 [Consulta: 1r novembre 2019].
  11. Mir i Curcó, Conxita «Política i polítics d'abans: Algunes breus consideracions.» (pdf) (en català). Arnica. Consell Cultural de les Valls d'Àneu [Esterri d'Àneu], Época II. Núm. 3, Desembre 1990, pàgines 11 i 12. ISSN: 1130-5444 [Consulta: 2 desembre 2019].
  12. Nadal, Francesc. «Energía eléctrica de Cataluña y la hulla blanca de la Vall Fosca (1911-1925)» (pdf) (en castellà) p. Capítol VII, pàgina 85. FECSA, 1994. [Consulta: 1r novembre 2019].
  13. Alayo Manubens, Joan. «Una visión global de la hidroelectricidad en Cataluña» (pdf) (en castellà) pàgines 12-13. [Consulta: 15 desembre 2019].
  14. Fàbregas, Pere. «Catalana de Gas y Electricidad y la central de Seira» (pdf) (en castellà). Fundació Gas Natural Fenosa, 08-09-2012. [Consulta: 22 novembre 2019].
  15. Ros Barbosa, Elisa «Era Mòla d’Arties» (pdf) (en aranés). Terra Aranesa. Fondacion Muséu Etnologic dera Val d' Aran [Vielha], II època, III Època, número 3, juny 2002, pàgina 72 [Consulta: 28 octubre 2019].
  16. «Notícias» (pdf) (en castellà). El Pallaresa, Número 7.202, 07-07-1916 [Consulta: 15 desembre 2019].
  17. Nadal, Francesc. «Energía eléctrica de Cataluña y la hulla blanca de la Vall Fosca (1911-1925)» (pdf) (en castellà) pàgina 90. FECSA, 1994. [Consulta: 28 novembre 2019].
  18. Alayo Manubens, JOan Carles. «El procés d'electrificació de Catalunya. Recursos naturals i actuacions empresarials (1896-1936)» (pdf) (en català), 23-01-2012. [Consulta: 17 desembre 2019].
  19. Nadal, Francesc. «Energía eléctrica de Cataluña y la hulla blanca de la Vall Fosca (1911-1925)» (pdf) (en castellà) p. Capítol VII, pàgina 86. FECSA, 1994. [Consulta: 1r novembre 2019].
  20. 20,0 20,1 Nadal, Francesc. «Energía eléctrica de Cataluña y la hulla blanca de la Vall Fosca (1911-1925)» (pdf) (en castellà) p. Capítol VIII, pàgina 3. FECSA, 1994. [Consulta: 23 octubre 2019].
  21. Fàbregas Vidal, Pedro Antonio. «La estrategia elèctrica de Catalana de Gas y Electricidad hace cien años (1890-1930)» (en castellà). [Consulta: 11 novembre 2019].
  22. 22,0 22,1 Corella Garcia, Laura. Historia de Vizcaya a través de la prensa (en castellà). XIII. Bilbao: La Gran Enciclopedia Vasca, 1979. 
  23. 23,0 23,1 Coromines i i Vigneaux, Joan. «Notes biogràfiques i bibliogràfiques sobre Pere Coromines» (pdf) (en català) pàgina 29. Fundació Coromines. [Consulta: 30 octubre 2019].

Enllaços externs[modifica]