Emilio Oribe
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 13 abril 1893 Melo (Uruguai) |
| Mort | 24 maig 1975 (82 anys) Montevideo (Uruguai) |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Uruguaiana |
| Formació | Universitat de la República |
| Activitat | |
| Ocupació | metge, filòsof, poeta, professor d'universitat |
| Ocupador | Universitat de la República |
Premis | |
Emilio Oribe (Melo, 1893 - Montevideo, 1975) fou un poeta, assagista, filòsof i metge uruguaià.
Va ser professor i degà de la facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat de la República i membre de l'Acadèmia de Lletres de l'Uruguai (en castellà i oficialment, Academia de Letras del Uruguay). Va cultivar una poesia avantguardista, orientada cap a l'ultraisme. La seva filosofia es va caracteritzar sobretot per l'escriptura mitjançant aforismes i posicions clarament idealistes.[1]
És considerat com a integrant de la Generació del Centenari, paraula que fa referència al centenari de la independència de l'Uruguai, és a dir, a la generació d'artistes que van tenir el seu gran moment en els anys 1930, al costat de Líber Falco i de Carlos Sabat Ercasty.[2]
Obres principals
Poesia
- Alucinaciones de belleza (1912).
- El nardo del ánfora (1915).
- El castillo interior (1917).
- El halconero astral (1919).
- El nunca usado mar (1922).
- La colina del pájaro rojo (1925).
Assajos
Referències
- ↑ (castellà) Poesia i poètica en Emilio Oribe
- ↑ (castellà) Biografia en Biografías y Vidas