Emperadrius romanes i de l'Imperi Bizantí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Aquest és un llistat de les dones que van ser emperadrius romanes, és a dir, la esposa del Emperador Romà, el governant de l'Imperi Romà.

Els romans no tenien un terme ùnic que fes referència a aquesta possicióː els títols llatins i grecs com Augusta (derivat del primer emperador August), Caesarissa o Kaisarissa (derivada de Juli Cèsar), Basilissa (el femení de Basileu) i Autokratorissa (el femení d'autòcrata), tots van ser emprats. Al segle III, l'Augusta també podía rebre els títols de Mater Castrorum ("Mare dels Campaments") i Mater Patriae ("Mare de la Pàtria"). Un altre títol atorgat a les emperadrius bissantines era Eusebestatē Augusta ("La més pietosa Augusta"); també rebíen el títol de Kyra (Senyora) o Despoina (el femení de dèspota). Com a conseqüència de la divisió de l'Imperi Romà sota l'autoritat de diferents emperadors, van haver-hi períodes en els que hi havia més d'una emperadriu romana. Totes les emperadrius romanes es troben incloses en aquest llistat amb algunes co-emperadrius. No totes van rebre el títol d'Augusta. Algunes Caesarisses i Despoines que mai van ser emperadrius també es troben incloses, ja que els títols eren molt semblants al d'emperadriu; no obstant això, a l'Imperi Romà d'Orient aquests títols son més equivalents al terme modernː "Princesses Coronades".

L'Imperi Romà d'Occident no va produir cap emperadriu regnant, tot i que l'obscura Ulpia Severina possiblement va arribar a governar per dret propi durant algún temps després de la mort del seu marit Aurelià. L'Imperi Romà d'Orient va tenir tres emperadrius regnants oficialsː Irene, Zoe i Teodora. Mai va haver-hi cap emperador consort mascul·lí, però algunes parelles van ser co-regnants simultànis.

Algunes variances del títol sonː

  • Emperadriu de Roma.
  • Emperadriu de l'Imperi Romà.
  • Emperadriu Romana.
  • Emperadriu de l'Imperi Romà d'Occident.
  • Emperadriu Romana Occidental.
  • Emperadriu de l'Imperi Romà d'Orient.
  • Emperadriu Oriental.
  • Emperadriu dels Romans.
  • Emperadriu de Romania.

Variances cristiano-occidentals i modernesː

  • Emperadriu de l'Imperi Bizantí.
  • Emperadriu Bizantina.
  • Emperadriu de Bizanci.
  • Emperadriu de Constantinoble.
  • Emperadriu dels Grecs.

Emperadrius consorts de l'Imperi Romà[modifica | modifica el codi]

Dinastia Júlio-Clàudia (27 a. C. - 68 d. C.)[modifica | modifica el codi]

Any dels quatre emperadors i Dinastia Flàvia (68 - 96 d. C.)[modifica | modifica el codi]

Dinastia Antonina (96 - 192)[modifica | modifica el codi]

Any dels cinc emperadors i Dinastia Severa (96 - 235)[modifica | modifica el codi]

Crisi del segle III[modifica | modifica el codi]

Tetrarquia i Dinastia Constantiniana[modifica | modifica el codi]

Dinastia Teodòsia[modifica | modifica el codi]

Emperadrius consorts de l'Imperi Romà d'Occident[modifica | modifica el codi]

Dinastia Teodòsia[modifica | modifica el codi]

No dinàstiques[modifica | modifica el codi]

Emperadrius consorts de l'Imperi Romà d'Orient[modifica | modifica el codi]

Dinastia Teodòsia[modifica | modifica el codi]

Dinastia Lleònida[modifica | modifica el codi]

Dinastia Justinianea[modifica | modifica el codi]

No dinàstiques[modifica | modifica el codi]

Lleòncia, com a consort de Flavi Focas.

Dinastia Heracliana[modifica | modifica el codi]

Dinastia Isàurica[modifica | modifica el codi]

Dinastia Fòcida[modifica | modifica el codi]

Dinastia Frígia[modifica | modifica el codi]

Dinastia Macedònica[modifica | modifica el codi]

Dinastia Comnena[modifica | modifica el codi]

Dinastia dels Ducas[modifica | modifica el codi]

Dinastia Comnena[modifica | modifica el codi]

Dinastia dels Àngels[modifica | modifica el codi]

Dinastia Paleòloga[modifica | modifica el codi]

Emperadrius consorts pretendents de l'Imperi Romà[modifica | modifica el codi]

L'Imperi Romà d'Occident va finalitzar l'any 476 i l'Imperi Romà d'Orient al 1453. Encara que altres van continuar reclamant títols semblants després de la Caiguda de Constantinoble l'any 1453 -per exemple, emperadrius sacro romanes (com hereves de l'Imperi Occidental) o tzarines i emperadrius ruses (com les emperadrius de la Tercera Roma)- l'última emperadriu consort regnant de l'Imperi Romà Oriental de Constantinoble va ser Maria de Trebisonda. L'últim pretendent paleòleg, Andreu Paleòleg, va vendre els seus drets de successió a Carles VIII de França, però també va donar títols imperials a Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella, de forma que des del segle XV tant les reines franceses com les reines espanyoles han estat les emperadrius titulars de l'Imperi Romà d'Orient. Un altre Paleòleg, Manel Paleòleg, va vendre el seu dret de successió al sultà otomà Baiazet II (els sultans otomans ja preteníen ser els Kaizer-i-Rum o emperadors roman); però com no hi ha res semblant a una sultana perquè els otomans practicaven la poligamia, no hi han consorts otomanes. Unes altres possibles pretendents podríen haver estat les reines gregues, perquè la monarquia grega va ser principalment creada al 1832 com a successora de l'Imperi Bizantí. Les anteriors reines d'Itàlia podríen haver estat unes altres pretendents, ja que els seus marits van ser els únics monarques europeus que efectivament posseïen la ciutat de Roma, seu de l'Imperi Romà des del seu començament.

Ni les emperadrius de Rusia, les reines de França, Espanya, Itàlia o Grècia van pretendre a cap títol romà i els pretendents que clarament van insistir, van emprar la paraula Romà en el seu títol, les Emperadrius del Sacre Imperi Romano Germànic i les reines dels romans, van deixar la seva pretensió amb la desaparició de l'Imperi l'any 1806. Actualment les consorts de cinc d'aquests estats son pretendents en els seus propis països, elles i l'actual Reina d'Espanya no pretenen tenir títols romans. L'estatus dels actuals pretendents als estats successors de Bizanci de Trebisonda, Èpir, no son gaire segurs, aixís que menys clars son els drets dels seus cònjuges; els dèspotes de Morea van esdevenir els emperadors bizantins al exili l'any 1453.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mai va rebre cap títol.
  2. El seu estatus com a concubina i consort és desconegut
  3. Carta al Senat i al Poble d'Atenes. 
  4. Teoria històrica
  5. 5,0 5,1 Els tercers matrimonis eren permesos per l'Església Ortodoxa, tot i que eren profundament desaprovats.
  6. Anteriorment amant de Miquel III
  7. Existeix una contradicció sobre l'estatus exacte de Zoe Zautziana durant els anys 893 - 897. Segons Simeó, el matrimoni de Lleó VI amb Teòfan II era oficialment nul. El que permetia que Lleó VI i Zoe es cassessin aquell mateix any. Segons Teòfanes, el matrimoni original encara era vàlid i Zoe va continuar sent l'amant reial. Teòfan II va morir al seu monestir el 10 de novembre de l'any 897. Segons Teòfanes, llavors Zoe i Lleó VI es van casar. Tant Simeó com Teòfanes van coincidir que Zoe només va ser coronada Augusta després de la mort de Teòfan II.
  8. Un quart matrimoni no era canònic als ulls de l'Església Ortodoxa
  9. Amant del futur emperador Joan I.