En Patufet

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article tracta sobre la revista infantil il·lustrada "En Patufet" (1904-1938) i "Patufet" (1968-1973). Si cerqueu el personatge popular català, vegeu «Patufet».
Infotaula de publicacions periòdiquesEn Patufet

Portada del primer número d'En Patufet, 3 de gener de 1904 Modifica el valor a Wikidata
Tipuspremsa infantil Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
Llenguacatalà Modifica el valor a Wikidata
Data d'inici1904 Modifica el valor a Wikidata
Data de finalització1973 Modifica el valor a Wikidata
Lloc de publicacióPalau-solità i Plegamans Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
Identificadors
ISSN1578-7052 i 2604-8590 Modifica el valor a Wikidata
OCLC436668879 Modifica el valor a Wikidata

Lloc webarca.bnc.cat… Modifica el valor a Wikidata

En Patufet fou una revista infantil il·lustrada, escrita en català, publicada a Barcelona entre 1904 i 1938. Posteriorment, entre 1968 i 1973, fou represa amb el nom de Patufet.[1] Va tenir una gran popularitat, fins al punt que la paraula patufet es feia servir per a designar genèricament les revistes il·lustrades infantils, actualment anomenades còmics. Ha estat el setmanari en llengua catalana amb més tirada de la història, amb 65.000 exemplars i 325.000 lectors setmanals.[2]

Finalitat de la revista[cal citació][modifica]

En Patufet, per mitjà dels seus 1.806 números a la primera etapa, va ensenyar a llegir i escriure en català a gairebé tres generacions. A banda d'ensenyar temptant, a la vegada, de formar i distreure els infants, va tenir altres funcions:

  1. Finalitat moralitzadora.
  2. Presència majoritària de l'atemporalitat.
  3. Compromís amb els valors democràtics.
  4. Respecte de la vida, la natura.
  5. Valors de socialització en la transformació d'una societat agrària industrial.
  6. Escola de llengua.
  7. Compromís amb la projecció social, la catalanitat.
  8. Qualitat en el dibuix amb dibuixants d'incidència social i cultural destacada.
  9. Predomini d'una dimensió conservadora en la visió crítica de la societat.

Història[modifica]

Primera època (1904-1938)[modifica]

Placa commemorativa a la façana de la Llibreria Documenta.

El dia 3 de gener de 1904 apareixia el número que havia d'ésser el primer d'una llarga sèrie.[3] La idea d'En Patufet havia nascut en una reunió de membres de l'antic Foment Autonomista Català. Una vegada decidida la publicació d'un periòdic infantil, Aureli Capmany i Farrés va ésser cridat per a encarregar-se'n. El nom va semblar bé i tot va tirar endavant. El resultat va consistir en 8 pàgines de dos colors i un format de 160x110mm. La redacció era a la Rambla de les Flors 11, domicili del mateix director. El preu era de cinc cèntims. Després de pocs números, les vuit pàgines n'esdevingueren dotze i al número 10, ja foren setze. L'any 1912, cada número era de 32 pàgines amb un format de 210x150mm. Amb el temps va créixer el preu fins als 50 cèntims, un preu que va marcar el darrer número d'En Patufet. Va obtenir un gran succés de públic gràcies al model moral que proposava, que sublimava el conservadorisme burgès i satisfeia les aspiracions del lector de classe mitjana. De mica en mica, va anar abastant un públic més ample i va anar canviant de contingut i presentació. També, al llarg del temps, va anar abandonat el seu caràcter infantil i va esdevenir una revista juvenil. En Patufet havia emprès un camí que va arrossegar darrere seu altres iniciatives, que si bé algunes no van assolir gaire penetració en el públic, ni van durar gaire temps, sí que van ser un exponent del procés de normalització engegat -d'una manera accelerada- perquè la llengua catalana arribés als infants. El 1904 surt El Mosquit amb un sol número; el 1906 La Palmeta, bilingüe, amb 12 números; L'Escolanet, amb 19 números; el 1907, L'Escola, que era un full estudiantil, etc. En aquesta temptativa de proposar als infants revistes adequades per a ells hi van participar figures de primer ordre entre els artistes i escriptors del país: de modernistes com Apel·les Mestres, a noucentistes com Carles Riba o López Picó. Molts dels creadors van abocar-se a donar uns models literaris i artístics que ajudessin les criatures catalanes a trobar un camí.[4]

Vuit contes de la col·lecció En Patufet dibuixats per Junceda, de principis del segle xx. "El parany - Com en els contes - L'enginyosa ideia d'en Minguet - La Verge de la Roca - El príncep i les tres germanes - Una història interessant - Fred primerenc - L'Aguilot crudel".

Quan En Patufet ja presumia, Aureli Capmany va deixar-ne la direcció per a atendre altres afers. L'any 1905, Aureli Capmany va vendre la revista a l'editor Josep Bagunyà a causa de les dificultats econòmiques de la publicació. Aleshores començà a editar-lo el mateix editor de Cu-cut!, en Josep Bagunyà, amb l'ajuda de Josep Morató. En Morató va morir l'any 1918 i s'incorporà a la redacció d'En Patufet Josep Maria Folch i Torres, que, tot i no ser-ne mai el director, en fou el principal col·laborador i a ell es deu, en bona part, la formidable popularitat de la publicació. Així doncs, el veritable director en va ésser sempre l'editor i propietari de la publicació, Josep Bagunyà. Josep M. Folch i Torres va escriure les seves Les aventures extraordinàries d'en Massagran. En Bagunyà va llegir aquelles aventures, que li plagueren, i en comptes de posar-les en un volum a part, es va decidir a publicar-les junt amb En Patufet, en un fulletó -que no va mancar mai més a la revista. La tasca d'en Folch a En Patufet va ser molt important, car les seves "Pàgines viscudes", que va encetar a La Reinaxença, van constituir el plat fort del periòdic. Aquestes petites narracions concentrades eren l'ànima de la revista. En els primers anys i en la part literària hi trobem Enric de Fuentes, Clovis Eimeric, Ramon Blasi, Xavier Bonfill o Manuel Folch i Torres, que escriu regularment en les seccions "Pòrtic", "De la Ceca a la Meca" i "Pel·lícula de la setmana". Molt regularment hi col·laboren també Josep Font i Solsona, Magí Valls Martí, Jordi Subirà, Maria Perpinyà o Vicenç Coma i Solei.

En el capítol de dibuixants hi trobem els tres mestres principals Gaietà Cornet, Joan Llaverias i Joan G. Junceda, qui es consagraria com a dibuixant i il·lustrador d'excepció que signava els seus ninots amb el nom de Titella. En la primera època de la revista, hi col·laboren també Ricard Opisso i Feliu Elies, Lola Anglada, Joan Vila i Antoni Muntanyola i Carner, qui fou el primer a dibuixar el personatge que va donar nom a la publicació.[5]

Finalment, En Patufet deixa de publicar-se l'any 1938; concretament, el darrer número d'En Patufet porta la data de 24 i 31 desembre. L'entrada de Franco a Barcelona era imminent. Oficialment va entrar el 26 de gener del 1939, però la vida a la ciutat ja feia dies que tenia un caràcter provisional per culpa de la fi de la guerra. El nou règim prohibí rodonament tota publicació en català. Aquest fet va ser la causa de la mort d'En Patufet, que fins al darrer número havia estat un succés de venda, estimat per tot el poble.

Segona època (1968-1973)[modifica]

Després de la guerra civil espanyola, i enmig d'enormes dificultats, algunes revistes infantils catalanes havien aconseguit arribar al carrer. Josep M. Bagunyà, sense la cobertura i la protecció de l'Església que sí havien tingut Cavall Fort i L'infantil, va tornar a tirar endavant la revista que durant tants anys havia editat el seu avi però no va aconseguir el permís per editar-la.[6] Albert Viña Tous, editor de TBO, havia entrat a formar part de la Junta Assessora de la Premsa Infantil i va aprofitar les seves influències per defensar a Madrid la reaparició de la revista del seu impressor, i mentre al començament va rebre moltes negatives perquè es considerava En Patufet com una revista extremista, finalment, després de demostrar que cap partit polític ni cap grup de pressió estava darrere de la publicació, el senyor Bagunyà va rebre el permís tan sol·licitat.

La publicació va aparèixer amb el nom Patufet, i sobre el canvi de nom hi ha diverses versions: el senyor Bagunyà sosté que els van donar el permís d'edició però els van obligar a fer un petit canvi de nom: d'En Patufet a Patufet. Amb aquest canvi es volia demostrar que no s'autoritzava la reedició d'una revista d'abans de la guerra, sinó que s'autoritzava l'edició d'una revista nova, desvinculada de l'anterior. La versió d'Antonio Martín diu que el canvi de nom es deu, exclusivament, a un error del senyor Bagunyà a l'hora de demanar el permís d'edició. Senzillament va demanar permís per editar una revista que es deia Patufet. Lluís Bagunyà també considera que es tractava d'un error, però no atribuïble al seu pare, sinó al seu avi, qui una vegada acabada la guerra va anar a enregistrar el nom de la revista i es va equivocar a l'hora d'inscriure-ho al registre

Per tirar endavant Patufet, Josep Maria Bagunyà va posar-se en contacte amb els antics col·laboradors del seu pare i va escollir-ne de nous. El nou director de la revista va ser Joan Sariol i Badia, i en Patufet va sortir als quioscs de Catalunya el 6 de desembre de 1968[7] editat per Baguñà Hermanos.[8] amb periodicita quinzenal. Una part dels lectors va defensar la seva sortida d'una forma aferrissada, per contra, un altre sector va criticar-la d'una manera ferotge, no a la sortida de la revista, sinó a la continuïtat en la forma i l'estil d'En Patufet del desembre de 1938. La polèmica i la controvèrsia es van mantenir vives durant alguns mesos en una gran part de la premsa de Barcelona, donat que per molts lectors, la reaparició d'en Patufet no significava el record d'una infantesa perduda, sinó un trosset de la Catalunya idealitzada.

Intent de canvi[modifica]

Durant els primers temps, el senyor Bagunyà no va tenir cap mena de cura ni en la programació de la revista, ni en la seva maquetació i compaginació. La revista s'anava omplint a mesura que s'anava recollint el material dels diversos col·laboradors. El factor estètic no es va tenir en compte. Pel que fa al contingut de les primeres revistes era, predominantment, literari. S'han de destacar les "Històries possibles" o les narracions de Ramon Blasi. Però als nens no els va agradar i se'n van apartar. Era molt difícil que els nens de finals dels seixanta poguessin interessar-se pels mateixos temes que els seus avis. I no només els nens, també els joves i molta gent gran que va comprar els primers números amb una certa curiositat es cansà d'una revista que no sabia a quin dia vivia. Per consegüent, les vendes van baixar vertiginosament. Després d'un any de sortir el primer Patufet, la baixada de les vendes havia posat en estat d'alerta l'editorial. Es van crear algunes noves seccions i nous personatges d'historieta. La revista va guanyar llum i color gràcies al fitxatge del gran dibuixant Josep Palet, el qual va il·lustrar algunes seccions. Tot i això, les vendes van continuar baixant fins al 1971, l'any de les grans incorporacions, i a partir del número 73, de 10 de setembre de 1971, passa a una periodicitat setmanal.[9]

La participació de Jordi Lluís Bagunyà va ser molt important perquè, a banda d'escriure, va participar plenament en la gestió d'en Patufet, va buscar nous col·laboradors i, juntament amb Eduard Paulos i Pere Olivé, va acabar planificant la revista i donant-li l'empenta que va aconseguir a partir de l'any 1972. El 7 de gener de 1972 apareix el número 90 amb un nou format de 17x24 cm i una presentació acuradíssima d'espai, distribució i color. Patufet és ara una revista moderna. Pere Olivé fins a la clausura de la revista incorporarà joves valors del dibuix català com Toni Batllori, Alfons López, Joma,...[10] Patufet, sobretot a partir d'aquesta segona etapa, va esdevenir la revista infantil catalana de més atrevida creació gràfica humorística i, per descomptat, va ser la que va permetre la màxima participació dels ninotaires del moment.

Reaccions davant el canvi[modifica]

Tot i el canvi, no tothom va estar d'acord amb la renovació de la revista. Les baixes entre els subscriptors continuaven produint-se d'una manera implacable. El contrasentit es representava en el fet de com més s'actualitzava i millorava la revista, menys es venia (és necessari comprendre abans la psicologia d'una bona part dels lectors d'en Patufet). La clau era que la nova revista havia perdut l'essència de la moderna edició.

Desaparició[modifica]

A partir del número 137, corresponent a l'1 de desembre de 1972, la revista fa una crida angoixant a l'opinió pública: o augmenta el nombre de subscriptors o haurà de plegar. La premsa també va fer-se ressò d'aquesta crida, i això va provocar una reacció d'encoratjament per part de molts lectors. Telefonades, cartes, subscripcions... Tot i això, no es va aconseguir estabilitzar la revista i va continuar decaient.

Cap al març del 1973 es va mirar de salvar la revista, salvar-la d'una decadència provocada per l'error de l'editor Bagunyà de pretendre fer una revista, el 1968, que agradés al sector de gent que havia conegut En Patufet. En els últims temps, i a causa de l'escassa venda dels exemplars, l'editor Josep Maria Bagunyà perdia unes 20.000 pessetes a la setmana per mantenir la publicació. El 29 de juny de 1973, la revista va publicar un editorial on anunciava que a causa de la crisi econòmica i, sobretot a causa de la incapacitat en què es trobaven d'encertar una línia prou atractiva per a un públic majoritari es veien obligats a obrir un compàs d'espera fins a decidir quin seria el camí que seguirien. La revista va morir víctima del seu nom i de l'aurèola de fama que havia aconseguit en aquella gloriosa primera etapa. Els lectors joves van desentendre's de la revista quan va reaparèixer perquè no els interessava, i molts lectors vells van retirar-li el suport quan va modernitzar-se perquè no hi sintonitzaven.[11]

Evolució de la llengua catalana[modifica]

En Patufet, dirigida als catalans, adoptà com a llengua el català. Durant els segles anteriors al nostre, la llengua catalana era molt irregular, és a dir, no tenia un model únic a seguir. Durant els primers números hi ha serioses discussions pertanyents a aquella època, per establir una sòlida i única ortografia i gramàtica catalanes. A partir de l'any 1920, el nombre de variants ortogràfiques es redueix espectacularment perquè els escriptors han anat assumint el nou repte d'unificar la llengua.

En Patufet, amb la seva finalitat catalanitzadora i alhora educativa, va realitzar un gran esforç per editar un setmanari correctament escrit, on nois i noies aprenguessin aquestes noves normes d'ortografia. A partir de l'any 1923 es prohibí el català a les institucions públiques i a l'escola; per tant, aquesta revista era un dels únics mitjans per fer arribar les normes ortogràfiques a la joventut. Això va durar fins a l'any 1938, quan atesa la forta pressió política, es va deixar de publicar la revista.

L'any 1968 va tornar a aparèixer amb un català totalment normativitzat i una ortografia correcta. Després de tots els anys que van patir una censura vers el català, la majoria de la població catalana no sabia escriure correctament la llengua del territori. Això ho van tenir en compte els col·laboradors de la revista. D'aquesta manera, es creen dues seccions noves "La Nuri també en vol saber" i "Diccionari Patufet". En la primera secció, cada setmana es planteja una història que succeeix a la Nuri, on se li proposa una qüestió ortogràfica. Ella planteja el tema i al final el resol donant l'explicació pertinent.

L'autor d'aquesta interessant secció va ser l'escriptor Josep Miracle. La segona secció ens mostra una vintena de paraules catalanes, ordenades alfabèticament i cadascuna amb la seva explicació semàntica corresponent.

Escriptors (1968-1973)[cal citació][modifica]

Alguns dels escriptors que hi van anar col·laborant foren: Ramon Folch i Camarasa, Josep Miracle, Lluís Coquard, Gabriel Jaraba, Xavier Garcia i Pujades, Ramon Garcia i Piñol, Turnes, Josep Esteve, Miquel Fort, Armand Blanch (Jordi Valent), Teresa Fabregat (Sílvia), Jacint Nonell, Garcia Estragués, Josep Font i Solsona, Aurora Díaz-Plaja, Lluís Gassó, Maria Lluïsa Solà, Ramon Blasi i Rabassa, Josep Maria Espinàs i Joan Bertrán i Deu.

Il·lustradors (1968-1973)[cal citació][modifica]

Alguns dels dibuixants que hi van anar col·laborant foren:

Joaquim Muntañola, Pere García Lorente, Antoni Batllori i Jofre, Toni Batllori, Ramon Tosas (Ivá), Alfons López, Jaume Perich, Josep Escobar, Juan López (Jan) - Josep Maria Rius (Joma), Palol, Joan Antoni Fernández (Fer), Tom Roca, Don Ángel, Ricardo Oliván, Josep Peñarroya, Josep Maria Beà, Ramon Solá, Isidre Monés, Joan Puig, Josep Lluís Martínez (Picanyol), Claudi, Mia Alberdi, Joan Tharrats, August Tharrats (Tha), Joan Palet, Joan Puig, Serra Llimona, Xots, Ricard Soler, Tinet, Ulisses Traver, Miquel Esparbé, Orteu i Pere Olivé.

Referències[modifica]

  1. Castellanos, Jordi. En Patufet, cent anys: la revista i el seu impacte. L'Abadia de Montserrat, 2004, p. 80. ISBN 8484156648. 
  2. CASTELLANOS, Jordi. "En Patufet", cent anys. La revista i el seu impacte Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004
  3. «Llegiu el primer número d'‘En Patufet'». Sapiens. [Consulta: 2 novembre 2020].
  4. Larreula, Enric. Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà (en catalana). Barcelona: Edicions 62, 1985, p. 313. ISBN 84-297-2274-2. 
  5. L'Any Patufet commemora el centenari de la revista amb dues exposicions
  6. Artigas, Jordi et al. L'humor gràfic a Barcelona. ("Tres revistes infantils en català en ple franquisme"), Efadós, Barcelona, 2016. ISBN 978-84-16547-00-5
  7. Solà i Dachs, Lluís. La Premsa humorística. Volum 2. Bruguera, 1979, p. 21. 
  8. «Juan Joan Sariol Badia» (en castellà). Tebeosfera. [Consulta: 8 abril 2023].
  9. Faulí i Olivella, Josep. «Setmanaris de postguerra». A: Gazeta. Societat Catalana de Comunicació, 1994, p. 18 [Consulta: 8 abril 2023]. 
  10. «Entrevista a Pere Olivé: Les vinyetes són com una font de vida», entrevista a l'autor Humoristan, 2020
  11. Solà i Dachs, Lluís. L'Humor català: Solà i Dachs, Ll. La premsa humorística. Bruguera, 1978, p. 149. 

Bibliografia[modifica]

  • J. M. Folch i Torres. Col·lecció: Els Homes d'En Patufet, Editorial David, Barcelona, 1925.
  • Joan G. Junceda. Col·lecció: Els Homes d'En Patufet. Editorial David, Barcelona, 1925.
  • Gaietà Cornet. Col·lecció: Els Homes d'En Patufet. Editorial David, Barcelona, 1925.
  • Joan Llaverias. Col·lecció: Els Homes d'En Patufet. Editorial David, Barcelona, 1925.
  • Clovis Eimeric. Col·lecció: Els Homes d'En Patufet. Editorial David, Barcelona, 1925.
  • En Patufet (1904-1938). Editorial Bruguera. Barcelona, 1968.
  • Estudi del setmanari En Patufet. Centre d'Estudis Gresol, Generalitat de Catalunya, Terrassa, 1994.
  • En Patufet, els il·lustradors d'En Patufet. Caixa de Tarragona, 2004.
  • En Patufet (1904-1938) Antologia i història. Fundació Folch i Torres, Palau Solità i Plegamans, 2004.
  • Patufet en guerra, La il·lusió de la normalitat. Memorial Democràtic. Generalitat Catalunya, 2017. ISBN 9788439395256
  • Tebeos. Las revistas juveniles (Patufet, cuando la nostalgia se hizo tebeo). ACT, Tebeosfera, Sevilla, 2016. ISBN 9788469729274

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: En Patufet