Enkomi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia políticaEnkomi
Three nude female figurines - Medelhavsmuseet - NM Ant 1740.JPG
modifica

Localització
 35° 09′ 43″ N, 33° 52′ 59″ E / 35.16200602°N,33.88318429°E / 35.16200602; 33.88318429
Estat amb reconeixement limitatRepública Turca de Xipre del Nord
District of Northern Cyprus (en) TradueixGazimağusa District (en) Tradueix modifica
Població
Total826 (1973) modifica
Geografia
Part deGazimağusa District (en) Tradueix modifica
Altitud12 m modifica

Enkomi (en grec Έγκωμη) és un jaciment arqueològic de l'edat del bronze situat a 7 km al nord de Famagusta, a la part nord-occidental de l'illa de Xipre.

Alaixiya[modifica]

La ciutat ha estat identificada pels investigadors amb Alaixiya, un topònim esmentat en fonts egípcies (cartes d'Amarna), hittites, micèniques i ugarítiques com un important subministrador de coure i situat en alguna zona de la Mediterrània oriental; tot i que alguns historiadors han suggerit que Alaixiya podria estar en el que hui és Turquia o Síria, l'opinió majoritària s'inclina per situar-la a Xipre; ara bé, encara no es pot determinar si Alaixiya feia referència a tota l'illa o només a una part. Una prova de la ubicació xipriota d'Alaixiya és la troballa d'una inscripció de culte del s. IV ae que fa referència a Apol·lo Alaixiyota. En qualsevol cas, la capital d'aquest regne fou Enkomi almenys durant algun temps.

Història[modifica]

L'assentament s'hi establí en l'edat de bronze mitjà en una badia de la costa, ara obstruïda pels sediments del riu Pedieos. Les primeres troballes daten del s. XVII ae i des del s. XVI ae fins al s. XII ae fou un important centre comercial d'exportació de coure, que es fonia ací, i mantingué forts vincles culturals amb Ugarit, ciutat de la costa de Síria. Durant la primera fase n'hi ha una forta influència egípcia, i segons Peltenburg[1] en aquest moment Enkomi era la capital de tota Xipre, mentre que altres autors pensen que degué haver-hi una estructura política molt més fragmentada. Des del s. XIII ae creixen a la costa sud altres centres comercials, i al 1050 ae s'abandonà definitivament Enkomi després d'un terratrèmol que, amb la sedimentació de la badia, provocarà l'auge de la propera Salamina.

Excavacions[modifica]

Els germans Luigi i Alessandro Palma di Cesnola descobriren el lloc al 1870. Després de més d'una dècada de saqueig generalitzat atrets per l'alta qualitat dels aixovars de les tombes, el lloc fou excavat des del 1896 per l'arqueòleg anglés Alexander Stuart Murray per al Museu Britànic. Els objectes trobats es conserven encara en el Museu Britànic, i inclouen, entre altres, mostres de la fosa de bronze i l'aixovar de les prop de 100 tombes excavades que procedeixen principalment de l'època de la XVIII dinastia egípcia de finals del s. XIV i XIII ae.[2]

Les excavacions es reprengueren al 1913 per John Myers i Menelao Markides del Museu de Xipre; el 1932-195 s'hi feu l'expedició sueca dirigida per Claude Schaeffer, que havia excavat prèviament a Ugarit, tasca que continuà entre 1946-1950; i en la dècada de 1948-1958 les excavacions foren dirigides per Porphyrios Dikaios, del departament local d'antiguitats.

Estructures[modifica]

Mapa de les excavacions d'Enkomi

Encerclaren la ciutat al 1200 ae amb una muralla amb una base de grans pedres (construcció ciclòpia) de 400 m[3] sota un mur de tova, construcció semblant a la de Palékastro a l'oest de Xipre. L'urbanism se'n caracteritza pel traçat de carrers en angle respecte a les portes de la ciutat i per un sofisticat sistema d'albellons. També hi ha un lloc de processament del coure semblant a Làrnaca, on el tractament del coure es feia en una àrea del temple. Les cases, de tova, constaven de diverses cambres al voltant d'un pati central i a sota s'enterraven els morts.

La complicada estratigrafia del jaciment s'ha resolt amb la seua divisió en quatre fases principals, que al seu torn comprenen diferents subfases:[4]

  • Nivell A: N'és la fase més antiga, amb restes escassament conservades situades directament sobre la roca mare.
  • Nivell I: abasta des de començaments de l'edat del bronze i revela la destrucció de les fortificacions en dues ocasions.
  • Nivell II: comprén els s. XIV-XIII ae i acaba amb la destrucció massiva del jaciment.
  • Nivell III: és l'època de la colonització micènica, amb tres subetapes:
    • III A i III B: la ciutat és construïda amb deu carrers en angle recte i una plaça central pavimentada amb pedra en la carretera principal nord-sud; s'hi detecten un gran edifici (segurament una estructura palatina), tres santuaris i dotze àrees especialitzades en l'elaboració del coure. En aquest moment la ciutat es fortifica amb muralla, però finalment serà destruïda al 1125 ae en el context de les invasions dels Pobles de la mar.[3]
    • III C: és la fase final micènica, amb una població en declivi. El lloc serà abandonat definitivament després d'un terratrèmol a mitjan s. XI ae.

Les excavacions han revelat que el culte religiós està intrínsecament vinculat amb l'explotació de coure. S'han descobert tres grans santuaris; el major d'ells, el del "déu cornut", descobert per P. Dikeos, recorda prototipus orientals; el santuari on es trobà el "déu del lingot" és un edifici de planta rectangular amb una orientació est-oest, l'interior del qual queda dividit en dos ambients per un mur situat cap al centre de l'estança, davant del qual hi ha dos altars monolítics. Als murs nord i sud tenia adossats sengles bancs de tova. En el sector nord hi havia una gran quantitat de cranis de toro amb les banyes i alguns omòplats que presentaven incisions, la qual cosa constitueix una dada summament reveladora. S'ha pensat que els cranis corresponen a toros sacrificats a la deïtat, tot i que també s'hagen pogut utilitzar com a màscares pels sacerdots o hierofantes, perquè alguns en foren desproveïts de tot l'os de la part posterior.[5]

Troballes arqueològiques[modifica]

  • Déu cornut: estatueta de bronze d'una deïtat masculina trobada en un santuari d'Enkomi (s. XIII-XII ae, Xipre). Vesteix una faldeta i es cobreix el cap amb un casquet de pell d'on ixen dues grans i esmolades banyes de boví. La posició frontal, el modelatge del cos i els seus trets facials denoten una forta influència grega, però la posició dels braços remet al Pròxim Orient.[6][7][5]
  • Déu del lingot: és una estatueta de bronze de 35 cm d'altura trobada en un altre santuari, que representa el déu dempeus vestit amb el que sembla una camisa i una espècie de faldilla, i tocat amb un casc cònic de banyes. A la mà esquerra sosté una llança en actitud amenaçadora i a la dreta un petit escut mentre que té les cames protegides per gamberes. La figura descansa sobre una base en forma de pell de toro. Es trobà en una cel·la al 1963 col·locat en posició vertical en un clot acuradament construït i associat a ceràmica del s. XII ae. És el que s'ha denominat smiting god, és a dir, el déu de la tempesta, una divinitat celeste d'origen sirianopalestí, tot i que apareix en tota una àrea afroeuroasiática prou extensa. Com a déu de la tempesta els seus atributs són el tro, el raig i la pluja (d'ací l'aspecte guerrer i amenaçador), i també de la força genèsica i fecundadora, per això s'identifica amb el toro (casc de banyes i pell de toro).
  • Estoig de joc en què es representa una escena de caça: un personatge de tall asiàtic apunta amb l'arc des d'un carro sirià, mentre l'auriga, fuet en mà, condueix un tir ricament abillat.
  • Ivori amb escena d'atac de lleó a un toro.
  • Arracades en forma de bucrani.
  • Moltes tauletes d'argila amb inscripcions en sil·labari xipriota i un estilet.
  • Copa d'argent[8] amb decoració, mitjançant la tècnica del niellat, de bucranis i flors de lotus i un mànec d'os amb incrustacions d'or, trobada a la tomba 2/7 datada del 1400 ae, que es conserva al Museu de Xipre de Nicòsia. La seua gran semblança a la copa de Dendra ha fet suposar a alguns investigadors que l'elaborà el mateix autor grec.[9]
  • Tasses d'or semiesfèriques.
  • Ceràmica micènica, inicialment influenciada pels productes importats de l'Argòlida i Rodes, per després facturar una ceràmica local coneguda com "Xipre-micènica" de la qual destaquen els grans craters decorats amb figures de grans dimensions, potser semblants a les pintures murals, però sota formes esquemàtiques.

Les troballes s'exhibeixen al Museu Britànic de Londres, al Museu de Xipre de Nicòsia i al Museu d'Arqueologia i icones del Monestir de Sant Bernabé, entre Salamina i Enkomi.

Dios cornudo, estatuilla de bronce, s. XIII a. C., Museo de Chipre, Nicosia.
Dios del lingote, s. XII a. C., Museo de Chipre, Nicosia.
Plat de fabricació egípcia, trobat en la tomba núm. 66 de Enkomi.

Notes[modifica]

  1. E. J. Peltenburg, From isolation to state formation in Cyprus: ca. 3500-1500 BC, en: Vassos Karageorghis/D. Michalides (ed.), The development of the Cypriot economy from the prehistoric period to the present day, Nicosia, 1999, pp. 17-43
  2. Xipre antic al Museu Britànic(en anglés).
  3. 3,0 3,1 Història d'Enkomi(en anglès) del lloc del municipi de Famagusta.
  4. L'informe de l'excavació francesa de 1952 de Shaeffer, Enkomi-Alasia I, i el de Dikeos, Enkomi Excavations 1948-1958, I-III.
  5. 5,0 5,1 El lingote en rama chipriota o de piel de toro: símbolo divino de la antigua iberia (2003), pàgs. 87-106, de Jorge Maier.
  6. Publicat per primera volta en l'informe de l'excavació de 20 i 27 d'agost de 1949. En l'article "Archaeology in Greece, 1948–1949" publicat en la revista The Journal of Hellenic Studies, 70 (1950), p. 14, J. M. Cook anomena l'estatueta Apollo Keraiates (Apol·lo cornut), connectant-lo injustificadament amb el déu posterior de l'Arcàdia, de manera que seria un antecessor de l'Apol·lo Alasiota de l'època clàssica. Vronwy Hankey en The Journal of Hellenic Studies, 95 (1975), p. 262 qüestiona aquesta vinculació en no poder explicar per què l'atribut d'aquest déu cornut fou abandonat en època posterior.
  7. Pierre Demargne, Naissance de l'art grec, Librairie Gallimard, París, 1964
  8. Publicada La coppa in argento venne pubblicata el 1952 per Schaeffer (Enkomi-Alasia I), pàgs. 379-389, figura 116-122, taula CXVI.
  9. La tècnica de niellat és descrita en detall per Herbert Maryon, Metalwork and enamelling (1971), Nova York, p. 161; vegeu també Plenderleith Harold J., "The Enkomi Silver Cup", en Nature, 187 (1052), 1960 (resum en línia(en anglés)) i la carta de resposta(en anglés) de G. F. Claringbull i A. A. Moss, amb bibliografia.

Bibliografia[modifica]

  • Courtois, J.C, Lagarce, J. (1986): Enkomi et li Bronze Recent a Chypre, Nicòsia.
  • Courtois, JC (1987): Enkomi und Ras Schamra, zwei Außenposten der mykenischen Kultur, en: Ägäische Bronzezeit, v. Hans-Günter Buchholz, Wissenschaftliche Buchgesellschaft (ed.), Darmstadt, pàg. 182-217.
  • Crewe, L. (2007): Early Enkomi. Regionalism, trade and society at the beginning of the Batega Bronze Age on Cyprus, (British archeological reports. International Sèries), Londres.
  • Dikeos, P. (1969-1971): Enkomi Excavations 1948-1958, I-III, Mainz.
  • Gjerstad, I. (1934): The Swedish Cyprus Expedition I, Estocolm.
  • Murray, A. S. (1900): "Excavations at Enkomi", en Alexander Stuart Murray, A. H. Smith, H. B. Walters (ed.), Excavations in Cyprus, Museu Britànic, Londres.
  • Peltenburg, I.J. (1999): From isolation to state formation in Cyprus: ca. 3500-1500 BC, en: Vassos Karageorghis/D. Michalides (ed.), The development of the Cypriot economy from the prehistoric period to the present day, Nikosia, pàg. 17-43.
  • Shaeffer, C. F-A. (1936): Mission a Chypre, 1932-1935, París.
  • Shaeffer, C. F-A. (1949): 'Nouvelles découvertes à Enkomi (Chypre), Comptes rendus, Académie donis Inscriptions et Belles Lettres, París.
  • Shaeffer, C. F-A. (1952): Enkomi-Alasia I. Nouvelles missions a Chypre, 1946-1950, París.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enkomi