Enric Borràs i Oriol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Enric Borràs» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Enric Borràs (desambiguació)».
Infotaula de personaEnric Borràs
Audouard-EnricBorrasOriol-1898.jpg
Borràs en una fotografia de Pau Audouard, realitzada cap a l'any 1900.
Dades biogràfiques
Naixement 9 de setembre de 1863
Badalona
Mort 4 de novembre de 1957(1957-11-04) (als 94 anys)
Barcelona
Sepultura Cementiri de Badalona
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Activitat professional
Ocupació actor
Dades familiars
Cònjuge Gaietana Serrat i Burguera
Dolors Delhom i de Mena
Luisa Ruiz París
Fills Enric Borràs i Delhom
Parents Jaume Borràs i Oriol (germà)
Modifica dades a Wikidata

Enric Borràs i Oriol (Badalona, 9 de setembre de 1863 - Barcelona, 4 de novembre de 1957) fou un actor de teatre català.[1] Considerat mític dins la seva generació, va estrenar nombroses obres dramàtiques i el seu personatge emblemàtic va ser el Manelic de Terra baixa d'Àngel Guimerà. Va ser també el gran creador d'El místic de Santiago Rusiñol.

També va actuar molt en castellà, tant a Espanya com a l'Amèrica Llatina. El seu amic Lluís Bagaria en va fer nombroses caricatures.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Borràs vist per Ramon Casas (MNAC)

Va néixer a Badalona, al carrer de Sant Pere número 66, fill de Pere Borràs i Lleal i Antònia Oriol i Ventura, propietaris d'un negoci de venda al major de vins, olis i altres productes alimentaris, que era conegut a la ciutat i a la rodalia com a «A cal Petó».[2]

La seva infància la va passar al negoci familiar, al qual, tan bon punt va tenir prou edat, s'hi va incorporar, cap als vuit o deu anys.[2] Ben aviat se li va despertar afició pel teatre, i es revelaren els seus dots de recitador; amic d'Antoni Bori i Fontestà, va ser Borràs qui va llegir la seva «Oda a Badalona», que havia guanyat un premi en els Jocs Florals de El Eco de Badalona. Durant la seva adolescència va rebre un requeriment d'un grup d'aficionats al teatre de la ciutat perquè interpretés el paper de Melcior de l'obra «Les joies de la Roser» de Serafí Pitarra. Després, el grup badaloní va muntar «La Passió» al Teatre Circ Barcelonès, que va resultar ser un gran fracàs, però l'actuació de Borràs en el paper de Ponci Pilat no va passar desapercebuda.[3]

Com a actor professional[modifica | modifica el codi]

Va posar l'ull a sobre del jove actor aficionat Antoni Tutau, director que aleshores regentava el Teatre Novedades, el qual li va proposar formar part de la seva companyia. Borràs va debutar professionalment al Teatre Tívoli el 1885. Va ser l'inici d'una carrera plena d'èxits.

El 1894 va formar la primera companyia i es va instal·lar al Novetats, on va començar a representar Àngel Guimerà, dramaturg que el va catapultar cap a grans cotes de popularitat, fins al punt de passar a la història com el Manelic de ‘Terra baixa' més recordat de tots els temps. Aquesta primera representació del clàssic va ser l'any 1897, al costat d'Anna Monner, que li va ensenyar claus d'interpretació relacionades amb la idealització dels personatges.

Va portar obres per diferents teatres barcelonins com el Romea o el Tívoli, de vegades dirigint la companyia i de vegades com a intèrpret principal, fins que el 7 d'octubre de 1905 va debutar al Teatro de la Comedia de Madrid. Va dur el teatre català a Espanya, on va ser aclamat amb grans honors i convidat a fer gires mundials, també més enllà de l'Atlàntic, per Buenos Aires, l'Uruguai o Xile, entre altres.

El 1909 va tenir el primer contacte amb el cinema amb 'Flors de cingle'. Tot i les estimables col·laboracions en alguna altra producció cinematogràfica, Borràs va tenir clar que havia nascut per fer teatre. Ignasi Iglésias, Santiago Rusiñol i Àngel Guimerà van ser els seus dramaturgs de bandera i els seus íntims amics; sovint van ser ells mateixos qui li van proposar representar noves obres.

El 1910 es va embarcar amb Rusiñol cap a les Amèriques, en la seva tercera gira per aquestes terres. El 1911 va tornar a Barcelona per compartir protagonisme amb Margarida Xirgu en una excel·lent posada en escena de ‘Maria Rosa'. Tot i l'èxit que va significar la convergència de dos professionals d'aquesta magnitud en una mateixa obra, i malgrat haver treballat junts en una companyia de París, el fet és que mai hi va haver complicitat entre els dos actors catalans amb més èxit sobre l'escena.

Tot i viure a Madrid, va formar part activa de la vida cultural catalana. Va participar en un manifest en defensa dels aliats durant la Primera Guerra Mundial i va prendre part en homenatges diversos, com ara el que es va celebrar a Mallorca en honor de Rusiñol.

Malgrat dirigir el Teatre Català de la Comèdia (antic Teatre Romea) durant la Guerra Civil, un cop iniciada la dictadura va evitar ser relacionat amb qualsevol entitat propera a la República i va treballar entre Madrid i Barcelona. Va mostrar en diverses ocasions una afecció –fictícia o de conveniència– al règim franquista.

Homenatges[modifica | modifica el codi]

Va rebre diversos homenatges, com el Diploma d'Honor de la Universitat de l'Havana, que va batejar amb el nom de Borràs la secció d'Arts. L'actor també va donar nom a l'antic Teatre Urquinaona de Barcelona.[4]

Monument dedicat a Borràs a la pl. Rector Rifé de Badalona.

La ciutat de Badalona li va dedicar, en vida, diversos homenatges. Va ser nomenat Fill Predilecte[5][3] el 22 de març, amb un pergamí que ho certificava realitzat pel dibuixant badaloní Llorenç Brunet i Torroll i un retrat d'ell, realitzat pel pintor badaloní Eduard Flò i Guitart, va ser col·locat al Saló de Sessions de l'ajuntament. En un acte solemne realitzat aquell dia, se li va donar el seu nom a un carrer del Centre. L'Ajuntament va descobrir la placa del carrer d'Enric Borràs, en un tram que havia estat del carrer Progrés, entre les avingudes de Martí Pujol i de Sant Ignasi de Loiola, al costat de l'església de Sant Josep.[3] A la plaça del rector Rifé, davant de la dita església també hi ha un monument dedicat a l'actor.[2]

El 24 de setembre de 1929, per iniciativa del Reial Cercle Artístic de Barcelona, es va col·locar una placa de bronze commemorativa, realitzada per Frederic Marés, a la casa del carrer sant Pere, on havia nascut. Un darrer homenatge va ser durant la Segona República, que li va atorgar una distinció d'honor i l'Ajuntament de Barcelona el va nomenar Fill Adoptiu. L'Ajuntament de Badalona li va atorgar la Medalla d'Or de la Ciutat, durant un acte solemne al Saló de Sessions l'any 1933, juntament amb Margarida Xirgu i Pompeu Fabra, ambdós badalonins d'adopció.[3]

Va ser mereixedor també de la Creu d'Alfons XII, la d'Isabel la Catòlica i la Medalla d'Or de la Creu Roja.[5]

El 1957, després de cinc anys retirat dels escenaris, va morir al barri de Vallcarca de Barcelona, l'enterrament al cementiri de Badalona va ser un acte multitudinari.[4] Les seves despulles van ser dipositades provisionalment en un nínxol i, més tard, el 24 d'abril de 1966, van ser traslladats a un panteó definitiu al costat de la capella, construït per l'Ajuntament.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alsina i Valls, Salvador «Retalls biogràfics: Enric Borràs i Oriol». Revista de Badalona. Edicions Badalonines [Badalona], núm. 2.581, 23-11-1984, pàg. 18-19.
  • Pablo Vila San-Juan. Memorias de Enrique Borrás. Editorial A H R. Barcelona, 1956
  • Foguet, Francesc; Graña, Isabel. El gran Borràs. Retrat d'un actor. Museu de Badalona, 2007. ISBN 978-84-88758-36-1
  • Guerra i Ribó, Gerard."Enric Borràs a Badalona". Carrer dels Arbres, Revista Anuari del Museu de Badalona. Tercera època. Número 20. Desembre 2009. Pàgines 75-88.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enric Borràs i Oriol Modifica l'enllaç a Wikidata