Enrique Soro

De Viquipèdia
Infotaula de personaEnrique Soro
Enrique Soro.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Enrique Soro Barriga Modifica el valor a Wikidata
15 juliol 1884 Modifica el valor a Wikidata
Concepción (Xile) Modifica el valor a Wikidata
Mort3 desembre 1954 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
Santiago de Xile Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, pianista Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Premis

Musicbrainz: 377abc2d-005d-42c3-a73d-3c7294f37a28 Discogs: 3263852 IMSLP: Category:Soro,_Enrique Modifica el valor a Wikidata

Enrique Soro (Concepción, 15 de juliol de 1884 Santiago de Xile, 3 de desembre de 1954) fou un professor, pianista i compositor xilè.

Considerat un dels primers simfonistes xilens, Enrique Soro Barriga va realitzar els seus primers estudis en Concepció, amb Clotilde de la Barra (piano) i Domingo Brescia (harmonia i contrapunt). Amb beca del Senat xilè, va partir, en 1898, a estudiar a Itàlia, al Reial Conservatori de Milà, un dels més importants del món per aquells anys. D'aquest lloc es va graduar el 1904, any en què va iniciar una reconeguda i extensa carrera de pianista d'obres del repertori universal, a més de les pròpies.

Al costat del músic Luigi Stefano Giarda, aviat es va convertir en professor d'harmonia i contrapunt del Conservatori Nacional de Música de Xile, on ràpidament va arribar a ser el seu sotsdirector (1907) i després director, professor de composició i professor de piano (1919), romanent vinculat a aquesta institució durant gairebé dues dècades. Va ser professor de: Andrés Steinfort Mulsow, Domingo Santa Cruz Wilson, Juan Allende-Blin, Nino Marcelli, Héctor Melo, Joan Casanova Vicuña i Roberto Puelma, totes personalitats rellevants del món musical xilè que li va sobreviure.

Va estrenar i va presentar les seves obres a Europa, Estats Units i Amèrica Llatina; gravar rotllos matrius per a la "Aeolian Company", discos per "Columbia" i va arribar a aconseguir un contracte de 50 anys amb la casa editora Schirmer.

Reconegut com un gran improvisador al piano, la seva vida es va vincular amb grans personalitats de l'època, com Pau Casals, Vincent d'Indy, Pietro Mascagni, Ignacy Jan Paderewski, Giacomo Puccini, Maurice Ravel i Camille Saint-Saëns, entre d'altres.

Des del punt de vista musical, la seva obra s'entronca en la tradició clàssic-romàntica, amb un reconegut estil submergit en les formes clàssiques, ple d'un sentit líric espontani. La investigadora Raquel Bustos reconeix dos períodes en la seva obra: des de la seva inicis fins a 1911 (període d'inici), i, posteriorment, des de 1911 fins a la seva mort (període de maduresa). Va escriure poques obres amb material vernacle en estat natural, sent la més interpretada Tres aires xilens, de 1942.

Obres rellevants[modifica]

  • Sinfonía romántica (1920)
  • Preludios sinfónicos (1936)
  • Tres aires chilenos (1942)
  • Gran concierto en Re Mayor per a piano i orquestra (1918)

Premis i nominacions[modifica]

Els seus honors, càrrecs i premis foren múltiples, entre els quals destaca haver sigut sots-president de la Societat de Compositors Xilens.

  • El 1904 guanya el "Gran Premi d'Alta Composició del Reial Conservatori de Milà".
  • El 1910 obté la "Medalla d'Or per l'Himne Centenari de Xile".
  • El 1917 obté la "Medalla d'Or per l'Himne a la Bandera Xilena".
  • El 1922 és nomenat membre de la "Sociedad de Compositors de París".
  • El 1948 obté el "Premi Nacional d'Art, menció Musical".

Referències[modifica]

  • Revista Musical Chilena, IV, No. 30 (1948): Agosto-septiembre
  • BUSTOS VALDERRAMA, Raquel: «Enrique Soro», en Revista Musical Chilena, XXX, 135-136, 1976, pp. 39–99.
  • Bustos Valderrama, Raquel: “Enrique Soro”, en Revista Musical Chilena, XXXIX, 163, 1985, pp. 63–64.
  • Casares, Emilio (editor): Diccionario de la música española e hispanoamericana. Madrid: SGAE, 2002.