Vés al contingut

Epictet

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats, vegeu «Epictet (desambiguació)».
Plantilla:Infotaula personaEpictet
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementc. 50 dC Modifica el valor a Wikidata
Hieràpolis de Frígia Modifica el valor a Wikidata
Mort138 Modifica el valor a Wikidata (87/88 anys)
Nicòpolis de l'Epir (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballFilosofia Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciófilòsof, escriptor Modifica el valor a Wikidata
PeríodeImperi Romà Modifica el valor a Wikidata
MovimentEstoïcisme Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsGai Musoni Rufus Modifica el valor a Wikidata
AlumnesFlavi Arrià i Demònax Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 15d1db1e-abf4-4d89-a5c3-36e42434880c Discogs: 3922397 Project Gutenberg (autor): 452 Goodreads (autor): 13852 Goodreads (personatge): 55002 Modifica el valor a Wikidata

Epictet (llatí: Epictetus, en grec antic: Ἐπίκτητος)[1] va ser un filòsof grec. Va néixer l'any 55 a Hieràpolis de Frígia (actualment Pamukkale, al sud-oest de Turquia), a uns 6 km al nord de Laodicea. Va arribar, encara nen, a Roma com a esclau del llibert Epafrodit, favorit de l'emperador Neró. Epafrodit va ser el responsable que Epictet estudiés amb el filòsof estoic Gai Musoni Rufus. Epictet va ser manumès al voltant de l'any 93.

El seu deixeble més famós, Flavi Arrià, va estudiar amb ell de jove (cap al 108 dC) i va afirmar haver escrit els seus famosos Discursos basant-se en les notes que va prendre sobre les conferències d'Epictet. Va publicar les conferències filosòfiques del seu mestre (Διατριβαὶ Ἐπικτήτου, Diatrivaí Epiktítou, “Tesis d'Epictet”) en vuit llibres, dels que se'n conserven quatre. Arrià va argumentar que els seus Discursos s'havien de considerar comparables a la literatura socràtica.[2] Arrià va escriure també un resum de la filosofia d'Epictet Ἐγχειρίδιον Ἐπικτήτου, Encheirídion Epiktítou o Manual d'Epictet, que encara existeix. Aquesta obra que ja a l'antiguitat era considerada un manual de filosofia pràctica, va mantenir la seva vigència durant segles, fins i tot en època cristiana.

Arrià va descriure Epictet com un orador poderós que podia "induir el seu oient a sentir exactament el que Epictet volia que sentís".[3] Moltes figures eminents de l'època van voler conversar amb ell.[4] L'emperador Hadrià n'era amic,[5] possiblement després d'haver-lo sentit parlar a la seva escola de Nicòpolis.[6][7]

Epictet va viure una vida de gran senzillesa, amb poques possessions.[8] Va viure sol molt de temps,[9] però a la seva vellesa va adoptar el fill d'un amic que altrament hauria estat abandonat a la mort, i el va criar amb l'ajuda d'una dona.[10] No és clar si Epictet i ella eren casats.[11] Va morir prop del 135 dC.[12] Després de la seva mort, segons Llucià, un admirador va comprar la seva làmpada d'oli per 3.000 dracmes.[13]

Apunt biogràfic

[modifica]

Exiliat per l'emperador Domicià amb la resta de filòsofs que residien a Roma, va establir-se a Nicòpolis, al nord-est de Grècia, on va fundar la seva escola. S'hi van formar nombrosos patricis romans, com Flavi Arrià, respectat historiador sota Hadrià, que va conservar el text dels ensenyaments orals del seu mestre. La fama d'Epictet va ser gran i, segons Orígenes, va tenir en vida més respecte que no pas Plató.

Epictet es va dedicar plenament a l'ensenyament i, de la mateixa manera que Sòcrates, no va escriure res. El seu pensament era basat en les obres dels antics estoics. Sabem que es va aplicar a les tres branques de la filosofia en la tradició de l'Stoa: lògica, física i ètica. Els textos que es conserven són gairebé tots d'ètica. Segons aquests, el paper del filòsof i mestre estoic consisteix a viure i predicar la vida contemplativa, centrada en la noció d'eudaimonia ('felicitat'). L'eudaimonia, per a la doctrina estoica, és un producte de la virtut, definida mitjançant la vida acord amb la raó. La virtut estoica, a més de l'autoconeixement, consisteix en l'ataraxia, apatia (desapassionament) i les eupaties (bons sentiments). La virtut consisteix a no guiar-se per l'aparença de les coses sinó per la motivació d'actuar de manera racional i benèvola; i sobretot, acceptant el destí individual tal com ha estat predeterminat.

De la física d'Epictet, en coneixem molt poc. Considera la naturalesa de la intel·ligència, de manera materialista, una penetració del cos intangible del Déu en la matèria. Tots els éssers participarien de la naturalesa divina en tant que és aquesta que imposa les formes essencials al caos en la matèria. A l'ésser humà, per la seva racionalitat, li és permesa una forma més alta, conscient de participació.

Epictet va subratllar la idea que l'estudi de la filosofia no és un fi per si mateix, sinó un mitjà necessari per a aprendre a viure d'acord amb la natura. Els seus ensenyaments s'encaminaven a aconseguir que els seus alumnes aprenguessin a viure d'acord amb els principis que havien estudiat, distingint entre allò que depèn de la voluntat d'allò que no en depèn i actuant en conseqüència, preocupant-se pel que depèn de la voluntat i no donant importància a allò que no en depèn.

Algun autor antic i també a l'enciclopèdia Suïdas es diu que Epictet era viu en època dels Antonins, però Marc Aureli, que admirava la seva filosofia, no el menciona entre els seus amics. Aulus Gel·li, que va viure en aquest període, diu que Epictet havia mort recentment. No es coneixen fets de la seva vida, a part que era coix, pobre i mancat de desitjos. El seu deixeble Flavi Arrià va publicar una biografia seva, Διατριβαὶ Ἐπικτήτου, en vuit llibres, dels quals se'n conserven quatre, on va recollir també les seves doctrines filosòfiques.[14]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Epictet». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  2. ↑ Hendrik Selle: Dichtung oder Wahrheit – Der Autor der Epiktetischen Predigten. Philologus 145 [2001] 269–290
  3. ↑ Epictetus, Discourses, prologue.
  4. ↑ Epictetus, Discourses, i.11; ii.14; iii.4; iii. 7; etc.
  5. ↑ Historia Augusta, Hadrian, 16.
  6. ↑ Fox, Robin The Classical World: An Epic History from Homer to Hadrian Basic Books. 2006 p. 578
  7. ↑ A surviving second- or third-century work, Altercatio Hadriani Et Epicteti gives a fictitious account of a conversation between Hadrian and Epictetus.
  8. ↑ Simplicius, Commentary on the Enchiridion, 13.
  9. ↑ Simplicius, Commentary on the Enchiridion, 46. There is a joke at Epictetus' expense in Lucian's Life of Demonax about the fact that he had no family.
  10. ↑ Simplicius, Commentary on the Enchiridion, 46. It is possible that they were married, but Simplicius' language on that subject is ambiguous.
  11. ↑ Lucian, Demoxan, c. 55, torn, ii., ed Hemsterh., p. 393; as quoted in A Selection from the Discourses of Epictetus With the Encheiridion (2009), p. 6
  12. ↑ He apparently was alive in the reign of Hadrian (117–138). Marcus Aurelius (born AD 121) was an admirer, but never met him, and Aulus Gellius (ii.18.10) writing mid-second century, speaks of him as if he belonged to the recent past.
  13. ↑ Lucian, Remarks to an illiterate book-lover.
  14. ↑ Epictetus a: William Smith (editor), A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Vol. II. Boston: Little, Brown & Comp., 1867, p. 31-33
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons Modifica el valor a Wikidata
Viquidites
Viquidites
 Viquidites
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Epictet&oldid=36681240»