Epistulae ad familiares (en català: Cartes als familiars) és el nom donat pels editors renaixentistes[1] al recull de cartes remeses i rebudes per Ciceró entre els anys 62 i 43 aC,[2] i publicades pel seu secretari i llibertTiró després de la seva mort.[3] La data de publicació més acceptada és l'any 32 aC.[4] Cal destacar que «familiares» no fa referència a la família de l'orador, sinó a aquells que rebien «familiaritat» en el tracte.[1]
Les 435 cartes que formen les Epistulae ad familiares estan agrupades, per analogia amb el recull d'epístoles enviades a Àtic (Epistulae ad Atticum),[5] en 16 llibres:
Divuit cartes dirigides a ex-pompeians entre els anys 46 i 45 aC, una nota a L. Basil, dues cartes enviades i rebudes de Pompeu Bitínic i dues dirigides a Paconi Lepta.[8]Bust de Ciceró (Musée des Beaux-Arts de Besançon).Llibre VII
El recull comprèn tots els temes epistolaris de l'Antiguitat, excepte la carta eròtica: podem trobar-hi epístoles d'amistat (Fam. 106, 6), d'agraïment (Fam. 49, 326), de recomanació (Fam. ll. XIII), de consol (Fam. 187, 225), informatives (Fam. 48, 1), despatxos dirigits als magistrats o al Senat (Fam. 105, 84), de propaganda política (Fam. 20) o de reflexió literària (Fam. 22).[10]
L'estil de Ciceró canvia segons la seva relació amb el destinatari de la carta: amb el seu llibertTiró té un caràcter més espontani i íntim; a la seva esposa Terència i a Claudi Pulcre, però, es dirigeix amb amabilitat, preocupació, indiferència, austeritat o hipocresia;[11] les epístoles a Pompeu, Lèntul Espínter o Cató tenen un to estrictament formal; i les dirigides a personatges com Trebaci, Celi o Suplici són d'un caràcter més humorístic.[12] Tot i això, «[...] és evident que les cartes de Ciceró tenen un marcat caràcter literari i que l'orador no abdicava dels seus recursos retòrics quan escrivia [...] aquestes peces».[13]
Des del punt de vista lingüístic, les Epistulae de Ciceró són els documents més importants a l'hora de conèixer el llatí col·loquial de les classes cultes, car ens permeten saber les fórmules i tòpics que empraven, l'ús del grec, etc.[14]
Les cartes de Ciceró, i les Epistulae ad familiares en particular, van donar origen a una tradició epistolar a Roma que després seria el model per al futur, com es pot veure en el fet que altres epistolaris posteriors, com el de Plini, estiguin formats tant amb les cartes enviades per l'autor com les que en va rebre.[15] De fet, la gran repercussió de l'epistolari va ser immediata i de seguida va ser emprat com a model.[16] També és destacable la importància que va tenir l'estil de l'orador en les seves epístoles pel que fa a l'evolució posterior del gènere.[13]
A més, com el mateix Corneli Nepot va dir, les Epistulae de Ciceró conformen un document únic car serveixen per a conèixer un dels períodes més importants de la història de Roma:
Qui les llegeixi no trobarà a faltar una història continuada d'aquella època. I es que s'hi descriu tot allò relacionat amb les ambicions dels principals, els errors dels generals, els canvis experimentats per la República amb tal detall, que res no queda sense descobrir i podria pensar-se amb raó que la seva clarividència és en certa manera una art endevinatòria: Ciceró no només va predir que succeiria tot allò que s'esdevingué durant la seva vida, sinó que també va profetitzar, com un endeví, allò que està succeint ara. (Nep., Att., 16, 3-4)[17]
S'han fet un gran nombre de traduccions de les epístoles de Ciceró en terres catalanes, sobretot durant el segle xviii; tanmateix, totes han estat traduccions al castellà.[18]
Sabem per les cites d'autors antics i els manuscrits conservats que la recopilació d'epístoles no va ser feta en quatre reculls, com ens ha arribat avui dia, sinó que cada llibre tindria el seu propi títol;[19] per tant, segurament va ser cap a l'edat mitjana quan les cartes van ser agrupades de la forma que coneixem actualment.[20]
El primer testimoni que hi ha de les Epistulae de Ciceró és de Sèneca, tot i que no se sap si en tenia un coneixement directe, però en època flàvia n'augmenta el nombre i s'evidencia el coneixement de les epístoles, com és el cas de Quintilià, el primer que les cita com a «familiares». Pel que fa a l'Antiguitat tardana, hi ha referències al recull en els textos d'autors com Noni Marcel i Sant Jeroni. Tanmateix, durant l'edat mitjana l'epistolari cau en l'oblit fins al Renaixement. Per últim, cal destacar dos manuscrits: el Mediceus 49.9 (M) i 49.7 (P), l'únic que ha conservat la col·lecció sencera, i de què deriven la major part dels còdexs del segle XV que posteriorment es farien servir per a les edicions impreses, respectivament; i el De conscribendis epistolis (1522), d'Erasme de Rotterdam, per la seva gran repercussió.[21]
També cal destacar que les Epistulae ad familiares van ser un dels primers llibres portats a impremta: la seva editio princeps està datada l'any 1467.[22]
↑Beltrán, José A. «Introducción». A: Cartas (en castellà). Madrid: Gredos, 2008, p. 14. ISBN 9788424900106. «[...] una carta dirigida a T. Fadio, pero que la tradición manuscrita atribuye por error a [...] Fabio Galo.»
↑Beltrán, José A. «Introducción». A: Cartas (en castellà). Vol. 3. Madrid: Gredos, 2008, p. 10-11. ISBN 9788424900106.
Codoñer, Carmen (ed.). Historia de la literatura latina. 3a ed. Madrid: Cátedra, 2011. ISBN 843761533X.
Epicur; Jufresa, Montserrat (ed.). Lletres (en català i grec antic). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1975 (Fundació Bernat Metge (Col·lecció: text i traducció); 192). ISBN 8472251071.
