Era (terreny)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Era a Santorini Grecia
Batuda, col·lecta i emmagatzematge en una era coberta a Alemanya, grabat del 1695

Una era en l'agricultura és l'espai de terra, aplanat i ferm damunt el qual hom posa els cereals o llegums per a batre’ls i separar el gra de la palla.[1] així com per a espais semblants on es prepara l'argamassa, es treballen els minerals, etc, i també utilitzat per extensió per al local a proximitat on es posa el farratge.[2] El mot prové del llatí area que significa pati, era de batre.[3] A Mallorca, les clastres tenien la mateixa funció i el ball privat, reservat als sols treballadors organitzat tradicionalment després d'una feina feta (batuda, collita…) es diu «ball de clast(r)a».[4] La paraula «era» s'utilitza també per a designar un quadre o rectangle petit de terra on es conreen flors i alguna hortalissa.[5]

Amb l'aparició de la maquinària agrícola com segadores-recol·lectores, les eres van esdevenir obsoletes.

L'era de batre[modifica | modifica el codi]

Era del Corral de Pedra, a Cástaras, convertida en mirador.

La seva forma és determinada per la feina del batre, que és rotatiu, i per les condicions climàtiques: si es pot encara separar el gra de la palla, sense vent, per separar els bolls («desembollonar») de la grana, un vent suau és indispensable.[6] La pluja i l'humitat són nefasts per la conservació ulterior, com que faciliten la proliferació de corcs (corc del blat) i fongs. Per això, més circular, poligonal (era a cantons) o oval, com que la feina és rotatiu. Ni han de terra batuda o d'argila, però més sovint són i enrajolades o, a muntanya, enllosades.[1] Les eres es construïen amb un lleuger pendent, per evitar que s'embassessin amb les pluges. De vegades estan envoltades de parets. La seva alçada depèn de la força del vent: solien ser alts a la regió de La Seu amb vents forts, o més baixes a Menorca.[1]

Les seves dimensions i formes són variables, encara que com a mínim havien de tenir l'amplada suficient perquè un trill tirat per una mula pogués girar, donant voltes sobre la seva superfície, durant hores, sense forçar massa les corbes perquè l'animal treballés còmodament.

Al costat de l'era, solia construir-se un cobert, per protegir el gra i els seus sacs i que, posteriorment, es va utilitzar per a desar-hi la màquina de ventar, que apareix a partir de començaments del segle XX.[7] Als Països Catalans, la palla es conservava generalment en pallers a cel obert.

En certs pobles, l'era podia ser d'ús col·lectiu, amb dret d'empriu. En pobles concentrats, es trobaven generalment grupades a la sortida. En pobles més disseminats, cada masia té la seva era a costat. Masovers que no tenien era pròpia, podien llogar-la, el lloguer generalment es pagava amb gra.[7] En països més pluviosos, solen tenir teulada o a l'interior d'un graner amb portes amples.

L'operació del batre es limitava a uns pocs dies a l'any, generalment al juliol o a l'inici d'agost. La neteja de l'era era una tasca tant important com feixuga. Quan eren eres de terra batuda, la preparació ja començava al maig: rascar, cobrir de fang i compactar amb rodet. A les eres enrajolades, s'havia d'arrencar les herbes de les juntes i tapar els forats amb argila.[7]

L'era a la cultura popular[modifica | modifica el codi]

El batre a l'era era una feina d'èquip i un moment culminant al cicle de la vida rural. Va inspirar molts cançons populars com aquest extret d'una corranda de Ramon Argany d’Albarca:

« Si l'era queda ben neta
ens anirem a berenar
l'amanida és preparada,
pernil, pa i vi no hi faltarà.
»
— Ramon Argany d’Albarca, [8]

o la dita popular: «Qui no vulgui pols que no vagi a l’era», que recomana no anar a cercar raons ni problemes si no en vol sortir escaldat. Segons una enquesta de Víctor Pàmies i Riudor el refrany més popular a la top ten catalana.[9] Ha entrat en la toponímia «l'Era» o «s'Era» sovint amb un epítet que indica el propietari (per exemple: L'Era a Torallola, L'Era de les Cases i molts més ) i també en les mites populars, com la llegendària s'Era d'Escorca a Mallorca, un gran avenc que segons la tradició es va formar quan, segons les versions, un sol o un grup de pagesos que hi treballaven no van saludar el sant sagrament que era transportat pel veí camí de LLuc i foren engolits per la terra.[10][11]

A la fi de juliol, molts pobles dels països catalans organitzen una festa del segrar i del batre, a les quals es presenten els oficis agrícoles d'antany a l'entorn de la collita dels cereals i del batre a una era, com entre d'altres La Fuliola i Àvia.

L'era per a altres feines[modifica | modifica el codi]

A la mineria és un terreny on es pica i es neteja el mineral. A les salines costaneres o de fonts salades, són els espais quadrats o rectangulars on es disposa l'aigua salada perquè la seva evaporació deixi disponible la sal. A la construcció és el terreny on es preparen els morters i l'argamassa.[1]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Duch i Mas, Joan; Boleda i Cases, Ramon. «El Batre». A: Grup Recerca Pedagògica de Tàrrega. Les nostres contrades: L'Urgell. Barcelona: Institut de Ciènces de l'Educació, Universitat Autònoma, 1983, p. 110. ISBN 9788474880670. 
  • Flores, Montserrat; Poblet, Laura. «Ara ve el segar i el batre» (pdf). La Carrtuxa - Biblioteca digital [Reus], 2003.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «era». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «era²». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «era (2)». A: Diccionari etimològic. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996 (2004, 4a edició), p. 325. ISBN 9788441225169. 
  4. Pujol, Francesc; Amades, Joan. «Clasta, ball de». A: Cançoner popular de Catalunya.. Vol. 1 : Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1936, p. 154. 
  5. Entrada era (2) al Diccionari català-valencià-balear: inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, obra iniciada per Antoni Maria Alcover, redactada per Francesc de Borja Moll, amb la col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i d'Aina Moll Marquès, 10 vols., Palma, Editorial Moll, 1993. ISBN 8427300255
  6. «El batre». Antics costums i tradicions dels pobles de la Vall del Corb: Les principals feines agrícoles. valldelcorb.info, 1983. [Consulta: 22 de juliol del 2015].
  7. 7,0 7,1 7,2 Flores & Poblet, 2003, p. 2.
  8. Ramon Argany d’Albarca, «Cançons de Treball» a La Carxana, núm. 1, 1995), pàgina 19, citat per Flores & Poblet
  9. «“Qui no vulgui pols que no vagi a l’era”, refrany català més popular». Barcelona Televisió, 20 d'octubre del 2010.
  10. «Era». toponimiamallorca.net, 24 d'agost del 2008. [Consulta: 22 de juliol del 2015].
  11. Grup Espeleológic EST.. «La tradició cristiana de S'Era d'Escorca». Endins [Ciutat de Mallorca .], n .° 12, 1986, pàg. 3-11.