Vés al contingut

Eric-Emmanuel Schmitt

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaEric-Emmanuel Schmitt
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement28 març 1960 Modifica el valor a Wikidata (65 anys)
Sainte-Foy-lès-Lyon (França) Modifica el valor a Wikidata
Residènciaàrea metropolitana de Brussel·les Modifica el valor a Wikidata
ReligióCristianisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióÉcole Normale Supérieure
Lycée du Parc Modifica el valor a Wikidata
Director de tesiNicolas Grimaldi Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballArts escèniques, activitat literària, prosa, forma dramàtica i direcció Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódramaturg, director de cinema, actor, escriptor de contes, guionista de còmics, escriptor, traductor, guionista, filòsof, novel·lista Modifica el valor a Wikidata
Activitat1991 Modifica el valor a Wikidata -
Membre de
Obra
Obres destacables
Premis
Lloc weberic-emmanuel-schmitt.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0773418 TMDB (persona): 6543 Allmovie (artista): p225237 Musicbrainz: b4d55aa8-7257-429f-8cc9-11606f91eb26 Discogs: 716601 Goodreads (autor): 2976 Modifica el valor a Wikidata

Eric-Emmanuel Schmitt (Sainte-Foy-lès-Lyon, França, 28 de març de 1960) és un escriptor i dramaturg francès[1] nacionalitzat belga. Les seves obres s'han traduït i interpretat a més de trenta països arreu al món.

Va estudiar al Lycée du Parc a Lió i va ser acceptat a l'École Normale Supérieure de París (1980-1985), on va rebre el doctorat en filosofia amb la tesi Diderot i la metafísica el 1997.[2] Es va passar llavors tres anys ensenyant a Cherbourg-Octeville i a la universitat de Chambéry.

D'ascendència alsaciana, va créixer sota la influència atea dels seus pares, però Schmitt finalment es va confessar cristià, després d'anys de ser agnòstic.[3]

Es va donar a conèixer com a escriptor teatral. Un primer treball, La nit de Valognes, es va representar entre 1991 i 1992, tant a França com a l'estranger. La segona obra, Le Visiteur, va ser el primer succés real. Va guanyar el premi Molière com a millor autor i millor espectacle el 1993. Va ser estrenada al Teatre Poliorama el primer de febrer de 1996, en una producció del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. L'actor Ramon Madaula en diu: «El teatre de l’Schmit és un teatre molt hàbil, que té la gran capacitat de sorprendre’t i de fer-te sentir intel·ligent com espectador. […] Té la capacitat de plantejar qüestions importants de la vida de les persones, temes que et preocupen.»[4]

Els anys següents van estar farcits d'èxits teatrals com Golden Joe (1995), Variations Énigmatiques (1996), El llibertí (1997 i estrenada a Catalunya el 2007), Milarepa (1997), Frédérick ou Le Boulevard du Crime (1998), Hôtel des deux mondes (1999) i Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran (1999).

Schmitt cobreix una gran varietat de temes en les seves obres. Golden Joe fa una crítica de les actituds cíniques dels implicats en les altes finances. A Variations Énigmatiques, l'autor dona veu a dos homes molt diferents, que parlen de les seves pròpies filosofies de vida i que estimen la mateixa dona. El llibertí és un drama històric sobre la vida del filòsof Denis Diderot i del qual es va fer un film l'any 2000.

A més de teatre, Schmitt ha escrit novel·les reeixides com La Secte des Égoïstes (1994), Oscar et la dame rose (1999), L'Évangile selon Pilate (2000), La Part de l'Autre (2001), Lorsque j'étais une œuvre d'art (2002), L'enfant de Noé (2004), Ma vie avec Mozart (2005).

Les religions del món són un tema important en l'escriptura de Schmitt. A Le Cycle de l'Invisible, intenta l'harmonització de religions i cultures. Milarepa és la primera prova de la sèrie, a partir de la descripció del budisme tibetà. La segona incursió és Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran dedicada al sufisme, una branca mística de l'islam, amb referències al judaisme. Oscar et la dame rose interpel·la el cristianisme, mentre que L'enfant de Noé, una comparació de judaisme i cristianisme, acaba la sèrie.

De Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran, se'n va fer un film l'any 2003, dirigida per François Dupeyron i amb Omar Sharif al principal paper, segons Vicent Montesinos «és un d’aquesta casos excepcionals on crec que la versió cinematogràfica supera el llibre».[5]

L'octubre 2025, amb 65 anys, va esdevenir pare d'una filla per primera vegada.[6]

« M'agrada escriure amb lleugeresa sobre temes greus; per lleugeresa no entenc superficialitat, sinó el rebuig de l'angoixa; detesto el patetisme. »
— Eric-Emmanuel Schmitt, 2011, El Punt[3]

Obres traduïdes al català

[modifica]
  • La nit de Valognes (1995), teatre. Traduït per Josep Maria Capilla. Estrenat al Teatre Adrià Gual de Barcelona.[7]
  • El visitant (1996), traduït per Jordi Planas[8]
  • L'Òscar i la Peggy Blue (2005), dotze dies d'un noi malalt de leucèmia, traduït per Josep Sampere i Martí
  • El llibertí (2007), un vodevil filosòfic sobre l'ètica, traduït per Esteve Miralles Torner[9]
  • Variacions enigmàtiques (2007), «una comèdia, una tragèdia, un diàleg filosòfic, una brillantíssima reflexió sobre les diverses cares de l'ésser humà» traduït per Jordi Fité[10]
  • Ulisses from Bagdad (2009), traduït per Glòria Farrés Famadas,[11] una reflexió sobre l'emigració i l'èxode de milions d'homes que cerquen el seu lloc al món, «una picaresca protagonitzada per un iraquià que s'exilia a Anglaterra».[12]
  • Petits Crims Conjugals (2011), traduït per Sergi Belbel, una obra de teatre sobre les contradiccions de les relacions amoroses en una parella. Estrenat al teatre Poliorama el 2011.[4]
  • Frédérick o el bulevard del Crim (2013), traduït per Marc Colell i Teixidó[13]
  • L'hotel dels Dos Mons (2013), traduït per Marc Colell i Teixidó[13]

Filmografia com a director

[modifica]
  • Odette Toulemonde, (2006), un drama romàntic sobre la felicitat.[14] Odette, una vidua que treballa al departament de maquillatge d'un dels grans magatzems de Charleroi. Viu en una trista casa entre mitgeres belga amb el seu fill gai i una filla adolescent i rondinaire. Fins que per atzar, topa amb l'escriptor Balthazar Balsan, del qual va devorar tots els llibres.[15]
  • Oscar et la Dame rose, (2009), la seva pròpia versió cinematogràfica de L'Òscar i la Peggy Blue.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Eric-Emmanuel Schmitt». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  2. ↑ «Trobada amb Éric Emmanuel Schmitt – Paradisos perduts». Institut francès de Barcelona, 09-03-2022. [Consulta: 26 octubre 2025].
  3. ↑ 3,0 3,1 Roca, Xavier «‘El meu interès per la religió és humanista’». El Punt, 15-04-2011 [Consulta: 26 octubre 2025].
  4. ↑ 4,0 4,1 Ginart, Belen. «Petits Crims Conjugals». Comèdia.cat. Bitòo Produccions, 2011. [Consulta: 26 octubre 2025].
  5. ↑ Montesinos, Vicent «El señor Ibrahim y las flores del Corán, d’Eric-Emmanuel Schmitt». VilaWeb, 05-02-2025.
  6. ↑ Semali, Hiba. «A 65 ans, Eric-Emmanuel Schmitt annonce être devenu papa pour la première fois». Pure People, 24-10-2025. [Consulta: 26 octubre 2025].
  7. ↑ «Cecilia Bellorín - La nit de Valognes o El procés de Don Juan |». CDAEM, Teatro Español, 1995. [Consulta: 26 octubre 2025].
  8. ↑ Anales de la Literatura Española Contemporánea (en castellà). Society of Spanish and Spanish-American Studies, 1998, p. 879. 
  9. ↑ Costa, Júlia. «Els límits fràgils de la moral, segons Diderot, a ‘El Llibertí’». Llegir.cat, 01-02-2018. [Consulta: 26 octubre 2025].
  10. ↑ «Variacions enigmàtiques, Grup de Teatre del Centre de Llorenç». Eix Diari, 09-11-2013.
  11. ↑ Bonada, Lluís «“L’exili és una traïció, el fill que se’n va traeix l’herència del pare”». El Temps, 16-06-2009, pàg. 78-79.
  12. ↑ Gaillard, Valèria «Eric-Emmanuel Schmitt escriptor: «Els herois d'ara són els clandestins»». El Punt, 06-06-2009, pàg. 36.
  13. ↑ 13,0 13,1 Lafarga, Francisco; Santa, Àngels. «Francesa, Literatura – PHTE · Portal digital de Historia de la traducción en España» (en castellà). Diccionario Histórico de la Traducción en España. Universitat Pompeu Fabra. [Consulta: 26 octubre 2025].
  14. ↑ «Odette Toulemonde». ésAdir. CCMA, 09-10-2010. [Consulta: 26 octubre 2025].
  15. ↑ Mey, Phileau «Odette Toulemonde (2006)» (en neerlandès). Cinemagazine, 2006.

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eric-Emmanuel Schmitt
  • Eric-Emmanuel Schmitt - Lloc web oficial (francès)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Eric-Emmanuel_Schmitt&oldid=36393955»