Erica Chenoweth

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaErica Chenoweth
Biografia
Naixement22 abril 1980 Modifica el valor a Wikidata (41 anys)
Catedràtica Universitat de Harvard
2018 – Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversity of Dayton (en) Tradueix - Grau en Arts
Universitat de Colorado - Master of Arts, doctorat Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballRelacions internacionals, no-violència, resistència civil i ciències polítiques Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolitòloga, investigadora, catedràtica Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Harvard (2018–)
Josef Korbel School of International Studies (en) Tradueix (2012–2018)
Universitat Wesleyana (2008–2012) Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis

Lloc webericachenoweth.com Modifica el valor a Wikidata
Twitter: EricaChenoweth Modifica el valor a Wikidata

Erica Chenoweth (nascuda el 22 d'abril de 1980) és una politòloga americana, professora de política pública a la Kennedy School de Harvard i a l'Institut Radcliffe d'Estudis Avançats. És coneguda per la seva recerca sobre els moviments de resistència civil no violenta.[1]

Vídeos externs
“Erica Chenoweth - Why Civil Resistance Works: Nonviolence in the Past and Future”, Dartmouth College

Chenoweth, juntament amb Maria J. Stephan (que llavors era al Departament d'Estat dels Estats Units), van escriure el llibre Why Civil Resistance Works. Chenoweth i Stephan van organitzar un equip internacional d'investigadors per tal d'identificar tots els principals intents de canviar el govern al llarg del segle XX, tant des de la violència com des de la no-violència.[2] Els resultats van donar lloc a una teoria de la resistència civil, així com un anàlisi del seu percentatge d'èxit pel que fa a provocar canvis polítics (en comparació amb la resistència violenta).[3]

L'equip va comparar més de 200 revolucions violentes i més de 100 campanyes no-violentes. Les seves dades mostren que el 26% de les revolucions violentes van tenir èxit, mentre que en el cas de les campanyes no-violentes l'èxit va ser del 53%.[2] A més, les dades de looking at change in democracy sugereixen que la noviolència promou desenllaços democràtics, mentre que la violència promou tirania en el desenllaç.

En el conjunt de dades que es van recollir, totes les campanyes que van arribar a una participació activa d'almenys un 3.5% de la població van tenir èxit (moltes van tenir èxit amb un menor percentatge).[1][2][4] Totes les campanyes que van superar aquest llindar eren no-violentes; cap campanya violenta va travessar el llindar.[5]

La seva recerca en resistència civil va inspirar el moviment ecologista Rebel·lió o Extinció.[1][6]

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Editorial «The Guardian view on Extinction Rebellion: numbers alone won’t create change». The Guardian, 21-10-2019.
  2. 2,0 2,1 2,2 David Robson , 14-05-2019.
  3. «Success of Nonviolent Revolution». Academic Minute. Inside Higher Ed. [Consulta: 15 novembre 2012].
  4. Erica Chenoweth , 01-02-2017.
  5. Chenoweth, Erica. «My Talk at TEDxBoulder: Civil Resistance and the "3.5% Rule"». RationalInsurgent.org. Rational Insurgent, 04-11-2013. Arxivat de l'original el 2019-06-22. [Consulta: 10 octubre 2016].
  6. Roger Hallam «Now we know: conventional campaigning won’t prevent our extinction». The Guardian, 01-05-2019 [Consulta: 13 novembre 2019].

Enllaços externs[modifica]