Erminia Frezzolini

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaErminia Frezzolini
Erminia Frezzolini.jpg
Biografia
Naixement 27 març 1818
Orvieto (Itàlia)
Mort 5 novembre 1884 (66 anys)
París
Causa de mort Malaltia
Activitat
Ocupació Cantant i cantant d'òpera
Veu Coloratura soprano Tradueix
Instrument Veu
Família
Cònjuge Antonio Poggi
Pare Giuseppe Frezzolini

Musicbrainz: ef693f7c-a218-475e-b08c-aa1f7a9558f1
Modifica les dades a Wikidata

Erminia Frezzolini (Orvieto, Itàlia, 27 de març de 1818 - París, França, 15 de novembre de 1884) fou una soprano italiana.

Era filla del famós cantant d'òpera bufa Giuseppe Frezzolini, que fou el seu primer mestre i ràpidament aprengué amb mestres il·lustres com Ronconi, Tacchinardi i Sitches. Als vint anys cantà a Florència, amb el gran rol de <primadonna> a Beatrice di Tenda on fou aclamada pel públic, aquesta òpera l'acompanyà en totes les seves triomfals presentacions. Casà amb el tenor Antonio Poggi, amb el qual va recórrer els principals teatres italians. El 1840 actuà a La Scala, amb papers molt importants a Le due illustri rivali de Mercadante, a Lucrezia Borgia i en Belisario. En aquesta època fou escoltada i admirada per Verdi, que la va elegir com a primera intèrpret de I Lombardi, el 1843, i de Giovanna d'Arco, el 1845. Anteriorment (1841) havia estat primera intèrpret de Il proscritto de Nicolai, a La Scala. La cantant havia tingut una estreta relació amb Nicolai abans del seu matrimoni amb Poggi. Les indiscrecions de l'època també fan referència a un <noviatge> d'Erminia amb el compositor Varesi. Havent-se especialitzat en el repertori de Donizetti i Verdi, assolí fama internacional. de Milà passà a Viena, tornà a Itàlia i més tard actuà Londres i Sant Petersburg, on actuà durant dos anys en el Teatre Imperial, on triomfà amb I puritani incloent en el seu repertori Don Giovanni i Robert le diable.

Va interrompre la seva temporada a Sant Petersburg després de l'escàndol produït per una possible relació de la cantant amb el tsarevitx Alexander, traslladant-se de nou a Londres, on tornà a triomfar amb I puritani, eclipsant a la Sontag en una representació de gala de Il matrimonio segreto i sent molt aplaudida a Lucrezia Borgia, L'elisir d'amore i I Capuleti e i Montecchi. En el mateix període actuà en el Teatre Reial de Madrid assolin sempre un èxit aclaparador. Seguidament partí a la conquesta de París, on cantà en el Teatre dels Italians des de 1853 a 1857, participant en les estrenes de Il trovatore i Rigoletto. També a París el 1859 cantà Martha. Entre 1859 i 1860 fou aclamada pel públic de Nova York. El 1860, un concert seu a Madrid aconseguí un èxit tant gran que registrà un rècord de taquilla, estimat en 60.000 corones.

Els musicòlegs fixen aquesta època el principi del final del rendiment vocal de la cantant, la qual, malgrat tot, aconseguí un gran èxit a París amb I lombardi, i a Gènova i Milà amb La sonnambula.

Posseint tots els defectes de la prima donna, fou un xic insensata i malbaratadora. Les penúries econòmiques (malgrat els fabulosos guanys) la obligaren a perllongar la seva carrera més de l'adequat, exposant-se al gradual i mortificant desgrat del públic. Es retirà definitivament dels escenaris el 1871 i s'establí a París amb el seu segon marit, on es dedicà a l'ensenyança.

Fou considerada, per molts aspectes, l'hereva de la Malibran, mercès a una personalitat de cantant i intèrpret en la que hi convergien la perfecció tècnica, una gran extensió vocal (des del si natural baix al do sostingut sobreagut), la intel·ligència i la passió, i l'alternança de matisos a vegades dolcíssims i a vegades ferms i volitius, amb els que la cantant dibuixava els seus personatges, conferint-los la «veritat» d'una participació total.

En els anys del seu major esplendor assolia passar molt àgilment de les vibracions intenses i de la declamació apassionada i tràgica del repertori de Donizetti i Verdi a l'estupor contemplatiu i suavitat de sons del cant de Bellini. Aquesta característica li va permetre aconseguir una fama que ratllà en la idolatria. La seva vida fou tan intensa i fantàstica com la seva carrera. Verdi li professà una admiració sense límits i una devota amistat i, probablement, més profundes relacions. Els cronistes recorden que, el 1868, vint anys després de l'època culminant de l'artista, Verdi la trobà a Nàpols i va voler alleujar les seves estretors econòmiques, organitzant un concert en el seu honor que li reportà la suma de 8.000 lires; l'incorregible prima donna ho dilapidà tot en uns quants dies, reservant per a ella sola tota una planta del Grand Hotel...

Bibliografia[modifica]