Ernő Dohnányi

Ernő Dohnányi

Biografia
Naixement	27 juliol 1877 Bratislava (Imperi austrohongarès)
Mort	9 febrer 1960 (82 anys) Nova York (Estats Units)
Causa de mort	pneumònia
Sepultura	Tallahassee
Catedràtic
Dades personals
Formació	Acadèmia de Música Franz Liszt
Activitat
Ocupació	director d'orquestra, professor universitari, arranjador, professor de música, pedagog musical, pianista, musicòleg, compositor, músic
Ocupador	Universitat Estatal de Florida Universitat de les Arts de Berlín Acadèmia de Música Franz Liszt
Gènere	Òpera i simfonia
Professors	István Thomán i Hans von Koessler
Alumnes	Ervin Nyiregyházi, György Ferenczy, Astrid Berwald, Tibor Wehner, Georges Solchany, Miklos Schwalb i Thosa Bratt
Instrument	Piano
Obra
Obres destacables (1907) Quartet de corda núm. 2 (1923) Ruralia Hungarica
Família
Cònjuge	Ilona von Dohnányi (1949–1960) Elsa Marguérite Galafrés (1919–1949)
Fills	Hans von Dohnanyi  () Margarete von Dohnanyi  ()
Pare	Frigyes Dohnányi
Parents	Klaus von Dohnanyi, net Christoph von Dohnányi, net Justus von Dohnányi, besnet
Premis
(1990)  Premi Kossuth

Ernő Dohnányi, conegut també amb el nom alemany d'Ernest von Dohnányi (Pózsony, Àustria-Hongria, avui Bratislava, Eslovàquia, 27 de juliol de 1877 – Nova York, Estats Units, 9 de febrer de 1960), fou un destacat pianista, director d'orquestra i compositor hongarès.

Entre les principals figures de la música hongaresa de la primera meitat del segle XX, Dohnányi continua sent considerat el músic més versàtil que ha donat aquell país des de Franz Liszt.

Biografia

Dohnányi s'inicià des de molt infant en el món musical amb el seu pare, professor de matemàtiques, i amb l'organista local de l'església i amic de la família.

Dohnányi va desenvolupar amb una rapidesa excepcional tant les seves capacitats de pianista com les de compositor durant els seus estudis al Reial Acadèmia de Música Hongaresa de Budapest. El 1896, l’any de la seva graduació, la seva Simfonia en fa major va rebre el Premi del Mil·lenni Hongarès, un dels guardons nacionals més prestigiosos del moment, un èxit remarcable per a un músic que encara no havia arribat als vint anys. Ja abans havia comptat amb el suport d’una figura de primer ordre: Johannes Brahms, que el 1895 va mostrar una gran admiració pel Quintet per a piano en do menor, op. 1, i va contribuir decisivament a fer possible la seva estrena a Viena. Hi va estudiar piano amb Thóman i composició amb Koessler. El 1897, Dohnányi completà la seva formació, on rebé els diplomes d’artista en piano i en composició. Aquell mateix any, després de graduar-se, estudià durant l’estiu amb Eugen d’Albert, una de les figures pianístiques més prestigioses del moment. A partir d’aleshores inicià una etapa de vuit anys en què es feu un nom internacional com a pianista, actuant en concerts, recitals i formacions de cambra arreu.

Va fer el seu debut com a pianista el 1898 a Londres sota la batuta de Hans Richter. Un any després, el 1899, el seu Concert per a piano i orquestra op. 5 va guanyar el premi Bossendorfer en la categoria de composició per a piano.

Durant les dues dècades següents, Dohnányi va mantenir una intensa activitat com a pianista de concert. Tot i disposar d’una tècnica extraordinària, mai no va recórrer al virtuosisme com a simple exhibició, sinó que el posava sempre al servei d’una interpretació musical profunda i reflexiva, com confirmen molts testimonis de l’època i els seus enregistraments. Sentia una afinitat especial pels clàssics —Mozart, Beethoven i Schubert— i incloïa amb freqüència música de cambra en els seus programes.

Amb el suport del violinista Joseph Joachim, va ser nomenat professor a la Hochschule für Musik de Berlín. Des de 1908 i durant aproximadament una dècada, va compaginar aquesta tasca docent amb una activitat molt intensa com a pianista de concert. El 1915 es va reinstal·lar a Budapest, on va desenvolupar una carrera destacada: va ensenyar piano a la Reial Acadèmia de Música, va dirigir la Filharmònica de Budapest i va continuar actuant sovint com a solista, mentre seguia ampliant la seva producció com a compositor.

Tradicionalment, molts músics hongaresos amb talent marxaven del país per estudiar i desenvolupar la seva carrera en centres europeus que oferien més oportunitats tant econòmiques com culturals. Amb la voluntat d’evitar aquesta fugida de talents, Dohnányi va donar suport a compositors hongaresos que encara eren poc reconeguts, com Bartók i Kodály, contribuint així a transformar de manera decisiva el panorama musical d’Hongria. Aquells anys van ser especialment intensos: a banda de la seva feina com a compositor i de la seva tasca docent de piano a l’Acadèmia de Budapest, Dohnányi mantenia una activitat concertística extraordinàriament intensa, amb més de cent actuacions anuals només a Budapest.

Expulsat de l’Acadèmia el 1919 pel nou règim polític, Dohnányi es va dedicar sobretot a la direcció d’orquestra. Va ser primer director principal de la Societat Filharmònica de Budapest entre 1919 i 1944, i més endavant també va dirigir l'Orquestra Simfònica de Nova York a partir de 1925. Durant la dècada de 1930 la seva activitat concertística es va reduir una mica a causa d’una malaltia persistent. El 1934 va tornar a l’Acadèmia com a director, però amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial va preferir dimitir abans d’acceptar les exigències antisemites imposades per les autoritats. Dohnányi es va negar a expulsar músics de la seva orquestra de Budapest per motius racials o religiosos i, finalment, va dissoldre la Filharmònica per evitar haver de prendre aquesta decisió.

La Segona Guerra Mundial va comportar per a Dohnányi una profunda tragèdia personal. Un dels seus dos fills va morir al front, mentre que l’altre va ser executat per haver participat en el complot contra Adolf Hitler el juliol de 1944. Aquest darrer havia tingut un fill, Christoph von Dohnányi, que molts anys més tard es convertiria en un destacat director d’orquestra i director musical de la Cleveland Orchestra.

El 1948, es va exiliar d'Hongria per causes polítiques, ja que el nou règim comunista estava en contra de les seves idees i accions durant el període de preguerra. La seva música hi va estar censurada durant 10 anys. Es va establir primer a l'Argentina. El 1949 es va traslladar a Tallahassee, on durant molts anys va exercir una influent tasca docent a la Universitat de Florida, contribuint decisivament a crear-hi un entorn musical especialment ric i actiu.

El 1955 va esdevenir un ciutadà dels EEUU.

Llegat

La seva influència dins el món musical internacional va ser notable. Béla Bartók explicava que havia estat Dohnányi qui li havia fet descobrir la genialitat de la famosa sonata per a piano de Franz Liszt. El pianista Mischa Levitzki, que va estudiar amb ell durant quatre anys, ho resumia amb una afirmació contundent: «No conec cap mestre més gran». Entre els músics formats sota la seva guia hi ha figures destacades com Géza Anda, György Cziffra, Annie Fischer i Georg Solti.

Com a compositor, Dohnányi tendia a orientar-se més cap a la tradició que no pas cap a exploracions radicals del llenguatge musical. La seva música s’inscriu clarament dins la gran tradició romàntica centreeuropea, amb una escriptura sòlida i refinada que prolonga sobretot l’herència de Brahms i Liszt més que no pas les avantguardes del segle XX.

Obres

Escèniques

• Der Schleier der Pierrette (El vel de Pierrette), pantomima en tres parts (llibret basat en Arthur Schnitzler), op. 18 (1909)
• Tante Simona (La tia Simona), òpera còmica en un acte (llibret de Victor Heindl), op. 20 (1912)
• A vajda tornya (La torre del voivoda), òpera romàntica en tres actes (llibret de Viktor Lányi, basat en Hans Heinz Ewers i Marc Henry), op. 30 (1922)
• A tenor (El tenor), òpera còmica en tres actes (llibret d'Ernő Góth i Carl Sternheim, basat en Bürger Schippel de Carl Sternheim), op. 34 (1927)

Corals

• Szegedi mise (Missa de Szeged, també coneguda com a Missa in Dedicatione Ecclesiae), op. 35 (1930)
• Cantus vitae, cantata simfònica, op. 38 (1941)
• Stabat Mater, op. 46 (1953)

Orquestrals

• Simfonia en fa major (1896, inèdita) - Premi del Rei d'Hongria el 1897
• Simfonia núm. 1 en re menor, op. 9 (1901)
• Suite en fa sostingut menor, op. 19 (1909)
• Ünnepi nyitány (Obertura festiva), op. 31 (1923)
• Ruralia hungarica (basada en melodies populars hongareses), op. 32b (1924)
• Szimfonikus percek (Minuts simfònics), op. 36 (1933)
• Simfonia núm. 2 en mi major, op. 40 (1945, revisada 1954-1957)
• Rapsòdia americana, op. 47 (1953)

Instrument solista i orquestra

• Concert per a piano núm. 1 en mi menor, op. 5 (1898) (el tema inicial s'inspira en la simfonia núm. 1 de Brahms)
• Konzertstück (Peça de concert) en re major per a violoncel i orquestra, op. 12 (1904)
• Variacions sobre una cançó infantil (Variationen über ein Kinderlied) per a piano i orquestra, op. 25 (1914)
• Concert per a violí núm. 1 en re menor, op. 27 (1915)
• Concert per a piano núm. 2 en si menor, op. 42 (1947)
• Concert per a violí núm. 2 en do menor, op. 43 (1950)
• Concertino per a arpa i orquestra de cambra, op. 45 (1952)

Música de cambra i instrumental

• Quartet de corda en re menor, 1893 (inèdit, manuscrit a la British Library) (Grymes, Ernst von Dohnányi: A Bio-bibliography, p. 32)
• Sextet de corda en si bemoll major, 1893 (revisat el 1896, revisat i estrenat el 1898. Enregistrat per Hungaroton, 2006.) (Grymes, p. 32)
• Minuet per a quartet de corda, 1894 (Grymes, p. 32. Manuscrit a la Biblioteca Nacional Széchényi)
• Quartet per a piano en fa sostingut menor (1894)
• Quintet per a piano núm. 1 en do menor, op. 1 (1895)
• Quartet de corda núm. 1 en la major, op. 7 (1899)
• Sonata en si bemoll menor per a violoncel i piano, op. 8 (1899)
• Serenata en do major per a trio de corda, op. 10 (1902)
• Quartet de corda núm. 2 en re bemoll major, op. 15 (1906)
• Sonata en do sostingut menor per a violí i piano, op. 21 (1912)
• Quintet per a piano núm. 2 en mi bemoll menor, op. 26 (1914)
• Quartet de corda núm. 3 en la menor, op. 33 (1926)
• Sextet en do major per a piano, cordes i vents, op. 37 (1935)
• Ària per a flauta i piano, op. 48, núm. 1 (1958)
• Passacaglia per a flauta sola, op. 48, núm. 2 (1959)

Piano

• Quatre peces, op. 2 (1897, pub. 1905)
• Valsos en fa sostingut menor per a quatre mans, op. 3 (1897)
• Variacions i fuga sobre un tema d'E[mma].G[ruber]., op. 4 (1897)
• Gavotte i Musette (WoO, 1898)
• Albumblatt (WoO, 1899)
• Passacaglia en mi bemoll menor, op. 6 (1899)
• Quatre rapsòdies, op. 11 (1903)
• Winterreigen, op. 13 (1905)
• Humoresque en forma de suite, op. 17 (1907)
• Tres peces, op. 23 (1912)
• Fuga en re menor per a mà esquerra (WoO, 1913)
• Suite en la menor "Suite en l'estil antic", op. 24 (1913)
• Sis estudis de concert, op. 28 (1916)
• Variacions sobre una cançó popular hongaresa, op. 29 (1917)
• Pastorale sobre una cançó de Nadal hongaresa (WoO, 1920)
• Valsos nobles, arranjament de concert per a piano (sobre Schubert, D. 969) (WoO, 1920)
• Ruralia hungarica, op. 32a (1923)
• Vals per a piano de "Coppélia" de Delibes (WoO, 1925)
• Sis peces, op. 41 (1945)
• Suite de valsos, per a dos pianos, op. 39a (1945)
• Vals coix per a piano sol, op. 39b (1947)
• Tres peces singulars, op. 44 (1951)
• Dotze breus estudis per al pianista avançat (1951)

Bibliografia

• Grymes, James A. «Dohnányi: Piano Quintets & String Quartet No 2» (PDF) (en anglès). Hyperion Records, 2019.