Ernestina de Champourcín

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaErnestina de Champourcín
E. Champourcin y E.Checa.jpg
Dades biogràfiques
Naixement 10 de juliol de 1905
Vitòria
Mort 27 de març de 1999 (93 anys)
Madrid
Activitat professional
Ocupació Poeta
Gènere Poesia
Moviment Generació del 27
Modifica dades a Wikidata

Ernestina de Champourcin Morán de Loredo (Vitòria, 10 de juliol del 1905-Madrid, 27 de març del 1999) fou una poetessa espanyola de la Generació del 27.[1] L'arxiu personal d'Ernestina de Champourcín està a l'Arxiu General de la Universitat de Navarra i és d'accés lliure.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Ernestina de Champourcin Morán de Loredo, va néixer en una família catòlica i tradicionalista,[2][3] que li va oferir una acurada educació (en la qual es reforça el coneixement i ús de diferents llengües) en un ambient familiar, culte i aristocràtic, amb els seus germans.[2][4]

Son pare era un advocat d'idees monàrquiques, malgrat la seva inclinació liberal - conservadora, Antonio Michels de Champourcín; posseïa el títol de baró de Champourcín, el que remarcava que la família paterna, provenia de la Provença. Per la seva banda, Ernestina Morán de Loredo Castellanos, com s'anomenava sa mare, va néixer a Montevideo, sent l'única filla d'un militar, asturià d'ascendència, amb qui viatjava sovint a Europa.[4]

Al voltant dels 10 anys, es va traslladar, juntament amb la resta de la família, a Madrid, on va ser matriculada al Col·legi del Sagrat Cor, i va rebre preparació per professors particulars, examinant-se com a alumna lliure de batxillerat a l'Institut Cardenal Cisneros. El seu desig d'estudiar a la Universitat es va veure truncat degut en part a l'oposició del seu pare, tot i el suport de la seva mare, disposada a acompanyar-la a les classes, per complir amb la norma existent per a les dones menors d'edat.[3][4]

El seu coneixement de francès i anglès, i la seva creativitat, la va portar a començar des de molt jove a escriure poesia en francès, la qual, ella mateixa va destruir en plantejar-se seriosament una vocació literària. Més tard, utilitzaria aquests coneixements d'idiomes per treballar com a traductora per a l'editorial mexicana Fondo de Cultura Económica, durant aproximadament quinze anys (en els quals deixa de publicar poesia), tot i el desconeixement general de la seva faceta de traductora.[5]

El seu amor a la lectura i l'ambient culte familiar la van posar en contacte amb els grans de la literatura universal des de molt petita, creixent amb els llibres de Victor Hugo, Alphonse de Lamartine, Musset, Vigny, Maurice Maeterlinck, Paul Verlaine i de grans místics castellans, com Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Jesús. Més tard, va llegir a Valle-Inclán, Rubén Darío, Concha Espina, Amado Nervo i, sobretot, Juan Ramón Jiménez. La figura de Juan Ramón Jiménez té una importància vital en el desenvolupament d'Ernestina com poetessa, i de fet, per ella fou considerat sempre com el seu mestre.[4]

Com la gran majoria de representants de la seva generació, els primers testimonis de la seva obra poètica són poemes solts publicats a partir del 1923 en diverses revistes de l'època, com ara Manantial, Cartagena Ilustrada o La libertat.[4] El 1926, Maria de Maeztu i Concha Méndez van fundar el Lyceum Club Femenino, proposant amb això conscienciar la unitat entre les dones, per tal que s'ajudessin en la lluita per intervenir en els problemes culturals i socials del seu temps. Aquest projecte va interessar a Ernestina, qui es va involucrar en el mateix, encarregant-se de tot el relatiu a la literatura.[4]

En aquest mateix any Ernestina publica, a Madrid, la seva obraEn silencio i l'envia a Juan Ramón un exemplar esperant el judici i crítica del poeta a la seva primera obra. Malgrat no rebre cap contestació, el seu camí es va creuar amb el de l'admirat poeta i la seva dona a La Granja de Sant Ildefons. A partir d'aquesta casual trobada va sorgir entre ambdós una amistat que el va portar a considerar el seu mentor, i igual que els va passar, una mica més tard, als seus companys de generació.[6] és així com va entrar en contacte amb alguns dels integrants de la Generació del 27 : Rafael Alberti, Federico García Lorca, Luis Cernuda, Jorge Guillén, Pedro Salinas i Vicente Aleixandre. I a més, gràcies el mentor coneix la poesia anglesa clàssica i moderna (Keats, Shelley, Blake, Yeats).[4]

A partir del 1927, Ernestina comença una etapa en la qual publica als diaris (especialment a Heraldo de Madrid i La Época) gairebé exclusivament crítica literària. En aquests articles publicats abans de la guerra civil tracta qüestions com la naturalesa de la poesia pura i l'estètica de la "poesia nova" que treballaven els joves del 27, grup del que ella se sentia integrant al compartir la mateixa concepció de la poesia.[4][6] Publica els seus primers llibres en Madrid:En silencio (1926),Ahora (1928),La voz en el viento (1931),Cántico inútil (1936), cosa que la fa ser coneguda en el món literari de la capital. Es pot descobrir una evolució en la seva obra des d'un Modernisme inicial a l'ombra de Juan Ramón Jiménez a una poesia més personal marcada per la temàtica amorosa embolicada en una rica sensualitat. Potser per això, Gerardo Diego la va seleccionar per a la sevaAntologiade 1934.[2][6]

A 1930, mentre realitza activitats al Liceu Femení, igual que altres intel·lectuals de la República, coneix a Juan José Domenchina, poeta i secretari personal de Manuel Azaña, amb qui contraurà matrimoni el 6 de novembre de 1936.[3]

Poc abans de l'alçament nacional Ernestina va publicar la que seria la seva única novel·la (ja que a part d'aquesta només va escriure fragments d'una novel·la inconclusa,Mientras allí se muere, en la qual narra les vivències experimentades en el seu treball d'infermera durant la guerra civil):[3] La casa de enfrente. Els esdeveniments polítics que van succeir després de l'inici de la guerra civil, justifiquen que la seva difusió quedés eclipsada. No obstant això, aquesta obra representa una important fita en la literatura escrita per dones, ja que en ella l'autora realitza a través d'una narradora -protagonista, un fi anàlisi sobre la criança, educació i socialització de les nenes burgeses en les primeres dècades del passat segle xx. Aquesta obra permet considerar Ernestina de Champourcín com moderadament feminista.[7]

Durant la Guerra Civil, Juan Ramón i la seva dona, Zenobia, preocupats pels nens orfes o abandonats, van fundar una mena de comitè denominat "Protecció de Menors ". Ernestina es va unir en qualitat d'infermera, però degut a certs problemes amb alguns milicians va haver de deixar-ho i entrar com a auxiliar d'infermera a l'hospital regentat per Lola Azaña.[3]

Una de les conseqüències del treball del seu marit Juan José, com a secretari polític d'Azaña, va ser que el matrimoni no va tenir més remei que abandonar Madrid, iniciant un periple que els va portar a València, Barcelona i França, on van estar a Tolosa i París, fins que, finalment, el 1939, van ser convidats pel diplomàtic i escriptor mexicà Alfonso Reyes, qui era fundador i director de la Casa d'Espanya de Mèxic, convertint aquest país en el lloc definitiu del seu exili.[3][8]

Malgrat que en un primer moment Ernestina va escriure nombrosos versos per a revistes com Romance i Rueca, la seva activitat creativa es redueix davant les necessitats econòmiques que li van fer centrar la seva activitat en el seu treball de traductora per al Fondo de cultura Económica i d'intèrpret per a l'Associació de Personal Tècnic de Conferències Internacionals.[4][9]

La seva etapa a Mèxic és una de les seves etapes més fecundes, va publicar Presencia a oscuras (1952), Cárcel de los sentidos (1960) i El nombre que me diste (1960).[3]

El seu mentor, Juan Ramón Jiménez, treballava com a agregat cultural a l'ambaixada espanyola als Estats Units, i altres components del grup del 27 es van exiliar també cap a Amèrica com va ser el cas, entre d'altres de Emilio Prados i Luis Cernuda.[9] Malgrat tot el canvi no va ser fàcil. El matrimoni no va tenir fills, i van suportar de forma molt diferent el trencament amb les seves arrels. Juan José Domenchina, el seu espòs, no es va adaptar a la seva nova vida com a exiliat, i va morir prematurament el 1959;[5] ella, per la seva banda va arribar a tenir forts sentiments d'arrelament amb aquesta seva nova "pàtria".[9] És en aquest moment quan la religiositat viscuda durant la seva infantesa s'aguditza, donant a la seva obra un misticisme desconegut fins al moment. És ara quan publica Hai-kais espirituales(1967),Cartas cerradas(1968) i Poemas del ser y del estar(1972).[4][9]

El 1972, Ernestina va tornar a Espanya. La tornada no va ser fàcil i va haver de viure un nou període d'adaptació al seu propi país, experiència que va fer sorgir en ella sentiments que va reflectir en obres com Primer exilio (1978). Els sentiments de solitud i de vellesa i una invasió de records dels llocs on havia estat i les persones amb les que havia viscut van ser inundant cadascun dels seus posteriors poemaris: La pared transparente (1984), Huyeron todas las islas (1988), Los encuentros frustrados (1991), Del vacio y sus dones (1993) i Presencia del pasado (1996).[4]

L'obra titulada La ardilla y la rosa (Juan Ramón en mi memoria) (1981), és una selecció comentada de la seva correspondència amb Zenobia, realitzada per Ernestina i publicada per l'editorial de la Fundació Zenobia-Juan Ramón Jiménez, i la va titular Los libros de Fausto, la qual (Zenobia) al seu torn, va publicar un petit i revelador llibre, titulat "Vivir con Juan Ramón" que condensa pàgines del seu "Diario" del 1916 i el seu text "Juan Ramón y yo".[9][10]

Va morir a Madrid el 27 de març del 1999.[4][9]

Reconeixement[modifica | modifica el codi]

Segons Emilio Lamo d'Espinosa, catedràtic de sociologia de la Universitat Complutense i nebot d'Ernestina de Champourcín, una de les raons del silenci sobre l'obra d'aquesta gran literata espanyola és causa de la seva mística. Per a aquest autor, l'intimisme de la seva obra i el creixent pes de la poesia religiosa, va fer que no se li tingués en compte, ni la seva gran tasca social, ni el seu compromís a la causa republicana, ni les seves activitats en pro del reconeixement dels drets de les dones a ser tractades igual que els seus companys homes.[6] I així ho va fer constar en un homenatge que se li va fer a la poeta a la Residència d'Estudiants en Madrid, l'any 2005, any del centenari del naixement d'Ernestina.

Podria afirmar-se que Ernestina ha patit la mala sort de les anomenades "terceres vies", en no acabar d'estar clarament ni en la dreta ni a l'esquerra, una mica com li passa, salvant les distàncies al mateix Ortega y Gasset, rebutjat per uns per ateu i pels altres perquè era elitista, acusat al mateix temps de ser de dretes i de ser d'esquerres.[6]

També considera Emilio Lano d'Espinosa que la posició d'Ernestina es deu fonamentalment al caràcter de la mateixa autora, de la seva independència de criteri total i rotunda, salvatge, gairebé asocial, i al temps de la seva voluntat de no ser tipificada, categoritzada, cosificada.[6]

Malgrat poder considerar Ernestina de Champourcín com l'única dona que realment va estar, en una situació d'igualtat amb la resta dels poetes avui anomenats de 27,[6] el seu reconeixement a Espanya no es produeix fins al 1989, i, a partir d'aquest any, se li concedeix el Premi Euskadi de Literatura en castellà en la modalitat de Poesia (1989), el Premi Dona Progressista, la nominació al Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 1992 i la Medalla al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Madrid el 1997.[3][4]

Ernestina de Champourcín i el feminisme[modifica | modifica el codi]

Podria qualificar-se a Ernestina de Champourcín com feminista, entenent com a tal, la persona que viu una constant preocupació perquè es reconegués el valor de la dona en el món cultural i intel·lectual. És per això pel que la seva tasca a favor del feminisme, entès d'aquesta manera ben concreta, va ser constant des de molt jove i fins al final de les seves forces.[6]

Per autors com José Angel Ascunce, Ernestina de Champourcín va lluitar en tot moment per la dignitat de la dona, i aquesta opinió la reflecteix en el seu llibre "Poesía a través del tiempo".[2]

De totes maneres, la mateixa autora en una entrevista que li va realitzar Edith Txeca (periodista, locutora i redactora departament de ràdio UNED) el 1997, nega rotundament que se la pugui qualificar de feminista en el sentit general que es dóna a aquest terme. Ella només es considerava una poetessa.[2]

Va tenir un interès propi per escriure poesia de la mateixa categoria que la dels homes, a més va col·laborar en diaris buscant explícitament que no fos en pàgines dedicades en exclusiva a dones (secció en la qual se solien publicar les col·laboracions femenines), i va demostrar gran audàcia a l'hora de ressenyar els treballs dels poetes.[6]

De fet, la visió de la dona que reflecteix en els seus poemes és cridanera, amb dones actives, que prenen iniciativa, que no es deixen portar, que tracten de ser propietàries de les seves vides.[6]

El seu activisme el va portar a col·laborar des del 1926 al Lyceum Club Femení que va impulsar Maria de Maeztu, la primera associació femenina espanyola la fi era, segons els seus estatuts, "defensar els interessos morals i materials de la dona, admetent, canalitzant i desenvolupant totes aquelles iniciatives i activitats d'índole exclusivament econòmica, benèfica, artística, científica i literària que redundin en el seu benefici". Més tard, durant es època a l'exili a Mèxic, va promoure les activitats culturals i formatives entre les dones indígenes que vivien en el Districte Federal, i va animar a algunes dones intel·lectuals d'allà a posar en marxa les seves pròpies associacions i revistes literàries.[6]

Va prestar gran suport i consell, des de finals dels anys 20 fins al final de la seva vida, a totes aquelles dones que acudien a ella en voler dedicar-se a la poesia. Ernestina les convidava no només a escriure, sinó també a donar-se a conèixer, involucrar-se en la vida cultural, etc.[6]

L'atenció gairebé exclusiva que li va dedicar al seu marit en els últims anys de la seva vida, i el gir cap a una religiositat més profunda en la seva maduresa, va fer que alguns autors ho consideren com un retrocés respecte als ideals pels quals havia lluitat fins llavors. Per Ernestina, en canvi, tot això era el fruit lògic de la seva capacitat de decisió com a dona i del seu lliurament cap a allò en què creia. Així, el profund amor que sentia pel seu marit la va portar a tenir cura d'ell quan la necessitava, en uns anys en què l'angoixa per la situació política espanyola i la pena de no poder tornar a la seva pàtria ancoraren a Juan José en una profunda desesperança. Per la seva banda, amb la poesia religiosa, Ernestina planteja la seva redescobriment de Déu com una ésser alliberador, que omple de sentit i de plenitud la seva vida quotidiana i que li fa sentir necessitat d'escriure novament després d'uns anys de silenci poètic.[6]

Obra[modifica | modifica el codi]

La poesia d'Ernestina de Champourcín és profunda i lleugera, suau i contundent : melodiosa. Els versos d'Ernestina, són de fàcil i agradable lectura, i en ells va saber expressar encertadament la intensa fondària de la seva ànima. Això fa que la seva temàtica sigui molt diferent de la d'alguns dels seus contemporanis.[5][6]

En part de la seva obra es rememora la poesia dels grans místics espanyols : Santa Teresa i Sant Joan de la Creu, així com l'obra de Juan Ramón Jiménez.[5] De fet, en Presencia a oscuras (1952) utilitza sonets, dècimes, romanços i altres estrofes tradicionals de la poesia barroca.[6]

És molt habitual en parlar d'Ernestina de Champourcín com a poeta de la Generació del 27, fer recaure l'atenció sobretot en la seva obra anterior a la guerra. La qual cosa porta immediatament a comentar, la radicalitat del canvi, que es va produir a l'autora durant l'exili, que la porta cap a la poesia religiosa.[6]

Però, en canvi, poques vegades es parla de la seva última poesia, de la qual va escriure en tornar a Espanya en la qual, per a alguns autors està el millor de la seva obra, ja que es tracta d'una poesia en la qual es conjuga la contemplació retrospectiva, la memòria, sense deixar de tenir una mirada cap al futur afrontat amb la lucidesa i la valentia de qui s'acosta a la mort.[6]

És per això que els experts consideren que en l'obra d'Ernestina es poden veure tres etapes, dues d'elles molt clares. Una primera etapa, la de la poesia de l'amor humà (1905-1936), que abasta els quatre llibres publicats amb anterioritat a la guerra civil. Des En silencio (1926) fins Cántico inútil (1936), en què l'autora evoluciona passant d'uns orígens que podrien qualificar-se de tardoromántics i Modernistes a una "poesia pura" molt pròxima a la de Juan Ramón Jiménez.[11]

La segona etapa, que es separaria de l'anterior per un període de nul·la producció poètica, en els primers moments de l'exili a Mèxic, a causa de la necessitat de mantenir una activitat remunerada econòmicament; que podria denominar-se la de la poesia de l'amor diví (1936 -1974), s'inicia amb Presencia a oscuras (1952) obra que suposa un nou temps en la seva poesia. La temàtica passa a centrar-se de l'amor humà a l'amor diví. Es pot veure que la protagonista d'obres com El nombre que me diste... (1960), Cárcel de los sentidos (1964), Hai-kais espirituales (1967), Cartas cerradas (1968) i Poemas del ser y del estar (1972), té una profunda inquietud religiosa.[11]

Una tercera etapa, la de la poesia de l'amor sentit (1974-1991), és la que s'inicia amb la tornada de l'exili, moment en què sorgeixen noves inquietuds en Ernestina: ser capaç de tornar a adaptar a la nova situació, retrobar amb llocs alhora coneguts i al temps tan diferents, el que li fa iniciar una nova etapa en la seva poesia, que es caracteritza per l'evocació de temps i llocs. Els llibres finals, com Huyeron todas las islas (1988), són una recapitulació i un epíleg, d'una poesia que és alhora intimista i transcendent.[11]

Obres
  • En silencio. Madrid, Espasa-Calpe, 1926.
  • Ahora. Madrid, Imprenta Brass, 1928.
  • La voz en el viento. Madrid, Compañía Ibero-Americana de Publicaciones, 1931.
  • Cántico inútil. Madrid, Aguilar, 1936.
  • Presencia a oscuras. Madrid, Rialp, 1952.
  • El nombre que me diste.... México, Finisterre, 1960.
  • Cárcel de los sentidos. México, Finisterre, 1964.
  • Hai-kais espirituales. México, Finisterre, 1967.
  • Cartas cerradas. México, Finisterre, 1968.
  • Poemas del ser y del estar. Madrid, Alfaguara, 1972.
  • Primer exilio. Madrid, Rialp, 1978.
  • Poemillas navideños. México, 1983.
  • La pared transparente. Madrid, Los Libros de Fausto, 1984.
  • Huyeron todas las islas. Madrid, Caballo Griego para la Poesía, 1988.
  • Antología poética, (pròleg de Luz María Jiménez Faro). Madrid, Torremozas, 1988.
  • Ernestina de Champourcín. Málaga, Centro Cultural de la Generación del 27, 1991.
  • Los encuentros frustrados. Málaga, El Manatí Dorado, 1991.
  • Poesía a través del tiempo. Barcelona, Anthropos, 1991.
  • Del vacío y sus dones. Madrid, Torremozas, 1993.
  • Presencia del pasado (1994-1995). Málaga, Poesía circulante, núm. 7, 1996.
  • Cántico inútil,Cartas cerradas,Primer exilio,Huyeron todas las islas. Málaga, Centro Cultural de la Generación del 27, 1997.
  • Epistolario (1927-1995) (2007). Correspondència amb Carmen Conde. Edició a càrrec de Rosa Fernández Urtasun. ISBN 978-84-9740-235-4.
  • Poesía esencial(2008). Fundación Banco Santander. Colección Obra Fundamental. ISBN 978-84-89913-90-5.
Traduccions

Són moltes les traduccions que porten la seva signatura.

Va traduir als britànics Elizabeth Barrett Browning (Sonetos del portugués, de 1942) i William Golding (Nobel anglès, de qui va traduir El dios escorpoón: Tres novelas cortas (1973). També és traducció seva l'antologia Obra escogida d'Emily Dickinson (1946) i Cuentos d'Edgar Allan Poe (1971).

També va realitzar versions espanyoles del Diario V: 1947-1955 (1985), de l'escriptora francesa Anaïs Nin, del filòsof francès Gaston Bachelard, va traduir El aire y los sueños (1943), i de l'historiador i pensador romanès Mircea Eliade: El chamanismo y las técnicas antiguas del éxtasis (1951).[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Acillona, Mercedes, “Poesía mística y oracional en Ernestina de Champourcin”, Letras de Deusto, 48 (1991).
  • Ascunce, José Ángel, ed. y prólogo, Ernestina de Champourcin, Poesía a través del tiempo, Barcelona: Anthropos, Memoria Rota. Exilios y Heterodoxias, (1991).
  • Checa, Edith, “Entrevista. Ernestina de Champourcin olvidada entre los equívocos linderos de la Generación del 27”, Espéculo, 9 (1998).
  • Ciplijauskaite, Birute, “Escribir entre dos exilios: las voces femeninas de la Generación del 27”, en Homenaje al Profesor Antonio Vilanova, II, eds. A. Sotelo Vázquez y M. C.
  • Comella, Beatriz, Ernestina de Champourcin, del exilio a Dios, Rialp, Madrid (2002), ISBN 84-321-3422-8
  • Cuesta Tudela, Dolores, “Una lectura de la obra poética de Ernestina de Champourcin en el exilio: de Presencia a oscuras a Poemas del ser y del estar”, en L'exili cultural de 1939, II, Valencia (2001).
  • Fernández Urtasun, Rosa y Ascunce, José Ángel (eds.), Ernestina de Champourcin: mujer y cultura en el siglo XX, Biblioteca Nueva, Madrid (2006), ISBN 84-9742-601-0
  • Jiménez Faro, Luzmaría, “Ernestina de Champourcin: un camino hacia la luz”, Ínsula 557.
  • Lacarra Lanz, Eukene, Estrategias discursivas y el yo agenérico en la poesía religiosa de Ernestina de Champourcin, Universidad del País Vasco.
  • Landeira, Joy. "Ernestina de Champourcin: Vida y literatura." El Ferrol: Sociedad de cultura Valle-Inclan, 2005.
  • Landeira, Joy. "Una rosa para Ernestina: Ensayos en conmemoración del centenario de Ernestina de Champourcin." El Ferrol: Sociedad de cultura Valle-Inclan, 2006.
  • Mabrey, María Cristina C., Ernestina de Champourcin, poeta de la Generación del 27 en la oculta senda de la tradición poética femenina, Ediciones Torremozas, 413 pp., Madrid (2007), ISBN 978-84-7839-396-1
  • Milán Malo, Gabriela, “Ernestina de Champourcin, poetisa de la Generación del 27”, Istmo (1999), México D.F.
  • Miró, Emilio, “Carmen Conde y Ernestina de Champourcin”, Insula 390 (1979).
  • Mujeres del 27, Madrid, Ínsula, 557, 1993.
  • Perlado, José Julio, “Entrevista a Ernestina de Champourcin en 1986”, Espéculo, 8, Madrid, 1998.
  • Sanz Hermida, Rosa, El silencio creador de Ernestina de Champourcin, Tesis doctoral, Universidad de Oviedo, 1991.
  • Siles, Jaime, "Ernestina de Champourcin casi desdibujada", en Poesía esencial, Madrid, Fundación BSCH, 2008, pp. LXIV. Madrid (2008), ISBN 978-84-89913-90-5.
  • Villar, Arturo del, “Ernestina de Champourcin”, La Estafeta Literaria, 556 (1975).