Errol Garner

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Errol Garner
Errol Garner en plena interpretació
Errol Garner en plena interpretació
Dades biogràfiques i tècniques
Naixement 15 de maig de 1921 Pittsburgh, Pennsilvània
Lloc d'origen estatunidenc
Defunció 2 de gener de 1977 (als 55 anys) Los Angeles, Califòrnia
Ocupació Pianista
Instruments Piano
Influències Fats Waller, Art Tatum
Artistes relacionats Billie Holiday

Errol Garner (Pittsburgh, Pennsilvània, 15 de maig de 1921 - Los Angeles, Califòrnia, 2 de gener, 1977) fou un pianista de jazz estatunidenc.

Fill d'un pianista, mai assistí a cap acadèmia. Començà actuar en públic el 1937, sempre en la seva ciutat natal. Després es traslladà a Nova York, on començà a tocar en diversos locals nocturns. Formà part del trio Slam Steward entre 1944 i 1945, abans de crear la seva pròpia agrupació, amb bateria i contrabaix.

Entre 1945 i 1949 enregistrà discos per la Columbia i el 1948 va intervenir en el Festival de Jazz de París, guanyant-se per primera vegada la simpatia del públic europeu que el veuria successivament en diverses ocasions.

També gravà per les cases Mercury i Atlantic. El seu disc més cèlebre fou Play Piano Play, i exercí una gran influència entre els aficionats de la postguerra, sobretot a França, on es guanyà l'admiració d'un crític i escriptor excepcional: Boris Vian.

Es podria aventurar la seva classificació dintre del middle jazz si Garner no hagués fugit de tota classificació ortodoxa i imposta el seu estil propi, amb llunyanes influències de Fats Waller i Art Tatum. Aconseguia efectes de doble ritme executant amb ambdues mans, una independent de l'altra. Com Marmarosa, un altre gran pianista del gènere.

Quan Garner no imposava acords sincopats amb la dreta, es desplaçava amb l'esquerra, creant un ritme sinuós. La seva influència es féu notòria en pianistes com Red Garland, Bobby Timmos, Herbie Hancock i McCoy Tyner. El fet de ser autodidacta i haver après a tocar d'oïda afavorí la singularitat del seu estil.

El 1962 creà el seu propi segell discogràfic, Octave Rearis. Des dels seus primers enregistraments novaiorquesos de 1944 fou imposant una forma i creant temes, molt popularitzats, com Misty i Gaslight. Acompanyà a cantants de la talla de Billie Holiday i Balli Daniels.

La seva darrera actuació data de març de 1975, abans que comencés a patir un emfisema que l'obligà a retirar-se a poc a poc. Morí a causa d'un infart.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]