Escalada de blocs

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'esportEscalada de blocs
Tipusescalada de roques Modifica el valor a Wikidata
Autoritat esportivaFederació Internacional d'Escalada Esportiva Modifica el valor a Wikidata
Variantscompetition bouldering (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Creaciósegle XIX Modifica el valor a Wikidata
Noi practicant escalada de blocs

L'escalada de blocs (o bouldering) és una forma d'escalada de roques sense cordes ni aparells d'escalada. Tot i que es pot fer sense cap mena d'equipament, la majoria d'escaladors utilitzen peus de gat per a assegurar les passes, magnesi (carbonat de magnesi) per a mantenir les mans seques i matalassos especials (crashpads) per a minimitzar la possibilitat de fer-se mal en cas de caiguda. A diferència de l'escalada en solitari integral, que també s'efectua sense cordes, les vies d'escalada de blocs no solen tenir més de 6 metres d'alçada. Els rocòdroms[1] (parets artificials especialment preparades per escalar-les) permeten que els escaladors de bloc es puguin entrenar en interior a les zones on no hi ha roques naturals adients. Hi ha competicions d'escalada de blocs tant d'interior com d'exterior.[2]

L'esport va començar com una forma d'entrenament d'escalada i muntanyisme en permetre als escaladors practicar moviments concrets a una distància segura del terra. A més, l'esport[3] serveix per a millorar la resistència i la força dels dits. Durant el segle xx, l'escalada de blocs va evolucionar fins a convertir-se en un esport per si mateix. S'assigna una qualificació a les vies en funció de la dificultat. Hi ha molts tipus de sistemes de qualificació, però les vies modernes solen utilitzar l'escala V o l'escala Fontainebleau.

La seva creixent popularitat ha provocat certa preocupació a escala mediambiental, per l'erosió del medi que pot causar tant l'acte d'escalar com el camí que han de seguir els escaladors fins a arribar als llocs d'escalada. Aquest fet ha causat que alguns propietaris de terres n'hagin restringit l'accés o prohibit l'escalada directament.

Introducció[modifica]

L'escalada de blocs és una forma d'escalada de roques que es fa en blocs de pedra, habitualment de menys de 6 metres d'alçada. No s'utilitzen cordes, ni cap altra ajuda a l'escalador. L'objectiu final de les vies és que l'escalador arribi al capdamunt del bloc de roca. Algunes vies requereixen que l'escalador passi horitzontalment d'una posició a la següent.

Les característiques de les vies de boulder depenen molt del tipus de roca que s'estigui escalant. Per exemple, les roques granítiques tenen moltes esquerdes i grans lloses. Les de gres solen tenir penjants molt escarpats i talls verticals. També són habituals les roques calcàries i les volcàniques.[4]

Alguns dels llocs més freqüentats per a l'escalada de blocs a Catalunya són Savassona a la comarca d'Osona, La Comarca (Roda de Ter) i Fussimanya, a Tavèrnoles. A l'Alta Cerdanya hi ha el Caos de Targasona i a França un dels referents mundials, Fontainebleau.

Escalada de blocs d'interior[modifica]

Les parets artificials preparades per l'escalada (anomenades rocòdroms) s'utilitzen per a simular vies d'escalada de blocs en interior. Aquestes parets es construeixen amb panells de fusta, formigó, polímers o motlles prefabricats de roques reals.[5]:p. 49–51 Les preses, sovint fetes de resina sintètica es collen a la paret creant les vies.[4]:p. 18 Sovint aquestes parets simulen penjants escarpats, forçant els escaladors a utilitzar moviments altament tècnics mentre aguanten tot el pes del cos amb la força de les extremitats superiors i la part superior del tronc.[6]:p. 133

Una competidora al Campionat Mundial de boulder de 2012

Els rocòdroms solen a tenir diverses vies al mateix tram de paret. Molts cops les preses estan marcades amb un tros de cinta de color per indicar-ne la pertinença a una via o a una altra, i ajuden l'escalador a determinar la seqüència de passos a fer.[6]:p. 48 En molts llocs del món, les preses tenen una codificació amb una peça de color per indicar-ne la dificultat. Per exemple, verd pot ser v0-v1, blau v2,v3, etc. Aquesta forma de marcar-les té l'avantatge respecte de posar-hi una tros de cinta enganxada al costat que no es pot treure de forma accidental, especialment amb els peus.

Competicions[modifica]

Hi ha concursos d'escalada de blocs tant d'interior com d'exterior.[4]:p. 18 La Federació Internacional d'Escalada Esportiva (IFSC, d'International Federation of Sport Climbing), utilitza un format d'interior que parteix la competició en 3 rondes: qualificacions, semifinals i final. Cada ronda consta de diferents jocs de vies, sovint 4 o 5, i cada competidor té un temps determinat per intentar superar-les. Al final de cada ronda els competidors es classifiquen en funció de les vies completades i desempatant en funció dels intents que han hagut de fer per a finalitzar-les.[7]

Hi ha molts altres tipus de competició d'escalada de blocs. Algunes donen un nombre limitat d'intents als competidors per fer les vies, a més de tenir un temps d'espera obligat entre cadascun dels intents, a diferència del format de l'IFSC, en el qual els competidors utilitzen el temps de què disposen de la forma que millor els sembla.[8]:p. 175 En una competició de format obert (open), tots els competidors concursen de forma simultània, i tenen un temps determinat per a completar tantes vies com puguin. Les vies més complexes atorguen més punts que la resta i acumular intents a una mateixa via resta punts.[9]:p. 201

L'any 2012, la IFSC va enviar una proposta al Comitè Olímpic Internacional (COI) per incloure l'escalada esportiva als Jocs Olímpics de 2020. La proposta es va revisar posteriorment per a incloure totes les disciplines d'escalada, incloent-hi l'escalada esportiva, l'escalada de blocs i l'escalada de velocitat.[10] El maig de 2013, el COI va anunciar que no inclouria l'escalada al programa dels Jocs Olímpics de 2020.[11]

Història[modifica]

L'escalada en roca va sorgir com a esport a mitjans del segle xix. Els primers registres descriuen escaladors fent el que ara anomenem «escalada de blocs», no com una disciplina a banda, sinó com una forma d'entrenament per a ascensions més grans. A principis del segle XX es va establir l'àrea de Fontainebleau a França com una zona important d'escalada de blocs, on van aparèixer alguns dels primers escaladors en bloc dedicats en exclusiva a aquesta disciplina (anomenats bleausards). El calçat especialitzat per l'escalada de roca el va inventar Pierre Allain, un d'aquests atletes.[12]:Ch. 1

Durant els anys 60 del segle xx, l'esport va rebre l'impuls del matemàtic estatunidenc John Gill que va contribuir-hi aportant diverses innovacions importants. Gill havia estat gimnasta anteriorment, i la gimnàstica tenia una escala de dificultat per certs moviments i posicions del cos. Va aplicar aquesta idea a l'escalada de blocs,[13] canviant l'objectiu final d'arribar al cim, pel de passar per uns determinats punts de suport.[12]:Ch. 1 Gill també va desenvolupar un sistema de puntuació tancat: les vies B1 eren les vies cordades més difícils d'aquella època, les B2 eren més difícils i les B3 eren les que només s'havien pogut arribar a fer un sol cop.[13]:p. 64–65

Va introduir el magnesi com a forma de mantenir les mans dels escaladors seques. També va remarcar la importància de l'entrenament de força per complementar les capacitats tècniques[14] Cap d'aquestes pràctiques havia estat popular entre els escaladors, però a mesura que Gill va anar adquirint influència i millorant el seu nivell les seves idees van esdevenir norma.[12]:Ch. 1

Durant els anys 80 van aparèixer dues eines d'entrenament important : els matalassos d'escalada de blocs i les parets artificials d'escalada. Els primers, també són coneguts com a «crash pads» (coixins d'impacte o caiguda), van ajudar a evitar danys en caure i van permetre escalar a llocs on hauria estat massa perillós d'altra forma. Les parets artificials d'entrenament van ajudar a difondre l'esport a llocs on no era possible fer-ho a l'exterior, així com permetre als escaladors entrenar durant tot l'any independentment de les condicions climatològiques.[12]:Ch. 1

A mesura que l'esport guanyava popularitat, es van anar creant noves zones d'escalada de blocs per tota Europa i els Estats Units, incrementant-se la participació d'esportistes a les competicions. L'esport va incrementar molt la visibilitat a principis del segle xxi, quan Youtube i els blogs d'escalada van permetre que els escaladors aprenguessin de forma ràpida tècniques, com resoldre vies complexes i l'anunci de nous projectes.[12]:Ch. 1

A principi de 2010, dos escaladors estatunidencs van anunciar que havien superat vies que es tenien per les més complicades del món: The Game, a prop de Boulder (Colorado), feta per Daniel Woods;[15] i Lucid Dreaming, a prop de Bishop, Califòrnia, feta per Paul Robinson.[16] L'any següent, el seu compatriota Carlo Traversi va anunciar que era el segon en haver fet la The Game[16] i el gener de 2014, en Daniel Woods va anunciar que havia estat el segon a fer la Lucid Dreaming.[17] L'any 2011, l'escalador txec Adam Ondra va anunciar que era el segon a aconseguir fer la via Gioia, feta per primer cop l'any 2008 per l'escalador italià Christian Core, i va suggerir que aquesta era una de les vies més difícils del món.[18]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escalada de blocs
  1. ↑ «escalada-en-rocodrom8-1-242». [Consulta: 1r abril 2024].
  2. ↑ «stonecountry.co.uk». [Consulta: 1r abril 2024].
  3. ↑ Hill, Pete. The Complete Guide to Climbing and Mountaineering. Cincinnati, OH 45236: David&Charles, 2008, p. 94. ISBN 978-0-7153-2842-2. 
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Lourens, Tony. Guide to Climbing. Stackpole Books, 2005. ISBN 9780811701525. 
  5. ↑ Stiehl, Jim and Ramsey, Tim B.. Climbing Walls. Human Kinetics, 2005. ISBN 9780736048316. 
  6. ↑ 6,0 6,1 Burbach, Matt. Gym Climbing. The Mountaineers Books, 2005. ISBN 9781594854804. 
  7. ↑ «IFSC Rules 2013» (PDF). International Federation of Sport Climbing, març 2013. Arxivat de l'original el 21 d’agost 2013. [Consulta: 25 juny 2013].
  8. ↑ Hague, Dan and Hunter, Douglas. Redpoint. Stackpole Books, 2011. ISBN 9780811745079. 
  9. ↑ Schmid, Stephen E.. Climbing - Philosophy for Everyone. John Wiley & Sons, 2011. ISBN 9781444341461. 
  10. ↑ Dougald MacDonald «New Olympic Plan: Climbers Must Compete in Bouldering, Lead, and Speed». Climbing.com, 20-03-2013 [Consulta: 9 juliol 2013].
  11. ↑ «Climbing Out of the Running for Olympic Games». , 29-05-2013 [Consulta: 9 juliol 2013].
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Beal, Peter. Bouldering: Movement, Tactics, and Problem Solving. The Mountaineers Books, 2011. ISBN 9781594855016. 
  13. ↑ 13,0 13,1 Sherman, John. Sherman Exposed. The Mountaineers Books, 2001. ISBN 9781594853968. 
  14. ↑ For more on Gill's bouldering philosophy, see The Boulder: A Philosophy for Bouldering (Stone Country Press Arxivat 2013-08-16 a Wayback Machine., by Francis Sanzaro (Stone Country press, 2013).
  15. ↑ «Daniel Woods plays The Game Fb8C+». PlanetMountain, 12-02-2010 [Consulta: 11 agost 2013].
  16. ↑ 16,0 16,1 «Lucid Dreaming, new extreme boulder problem at the Buttermilks, Bishop». PlanetMountain, 31-03-2010 [Consulta: 11 agost 2013].
  17. ↑ «Daniel Woods Does Repeat Lucid Dreaming». Climbing Narcissist, 28-01-2014. [Consulta: 30 gener 2014].
  18. ↑ «Adam Ondra repeats Gioia 8c+ at Varezze». AdamOndra.com, 07-12-2011. Arxivat de l'original el 5 de setembre 2013. [Consulta: 11 agost 2013].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Escalada_de_blocs&oldid=33322677»