Escenaris de la Mediterrània, l'Orient Mitjà i l'Àfrica de la Segona Guerra Mundial

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarEscenaris de la Mediterrània, l'Orient Mitjà i l'Àfrica de la Segona Guerra Mundial
Teatre de la Mediterrània
Advance of the Panzerjager-Abteilung 39-AC1942.jpg
Tancs alemanys avancen per Egipte durant la Segona Batalla d'El Alamein
Tipusteatre d'operacions Modifica el valor a Wikidata
Data10 de juny de 19402 de maig de 1945
Coordenades40° N, 20° E / 40°N,20°E / 40; 20
LlocTerritoris al voltant de la mar Mediterrània
EstatEritrea, Djibouti, Somàlia i Etiòpia Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria Aliada
Bàndols
Aliats
UK Regne Unit
 :Austràlia Austràlia
 :Flag of Canada (1921–1957).svg Canadà
 :Nova Zelanda Nova Zelanda
 :British Raj Red Ensign.svg Raj britànic
 :Flag of South Africa (1928–1994).svg Unió Sud-africana
Estats Units d'Amèrica Estats Units
Països Baixos Països Baixos
Regne de Iugoslàvia Iugoslàvia
Grècia Grècia
Polònia Polònia
Brasil Brasil
Flag of Free France (1940-1944).svg França Lliure
Forces de l'eix
Regne d'Itàlia Itàlia (1940-1943)
Itàlia República Social Italiana (1943-1945)
Flag of Germany (1935–1945).svg Alemanya
Estat Independent de Croàcia Croàcia
França França de Vichy
Bulgària Bulgària (1941-1944)
Comandants en cap
Grècia Alexander Papagos
Estats Units d'Amèrica Mark Wayne Clark
Estats Units d'Amèrica Jacob Devers
Estats Units d'Amèrica Dwight Eisenhower
Flag of Free France (1940-1944).svg Jean de Lattre de Tassigny

Flag of Free France (1940-1944).svg Philippe Leclerc de Hauteclocque
UK Harold Alexander
UK Claude Auchinleck
UK Andrew Cunningham
UK Bernard Freyberg
UK Bernard Montgomery
UK Archibald Wavell
UK Henry Maitland Wilson
Regne de Iugoslàvia Dušan Simović

Flag of Yugoslavia (1943–1946).svg Josip Broz Tito
Flag of Germany (1935–1945).svgHans-Jürgen von Arnim
Flag of Germany (1935–1945).svg Johannes Blaskowitz
Flag of Germany (1935–1945).svg] Walther von Brauchitsch
Flag of Germany (1935–1945).svg Albert Kesselring
Flag of Germany (1935–1945).svg Walter Kuntze
Flag of Germany (1935–1945).svg Wilhelm List
Flag of Germany (1935–1945).svg Alexander Löhr
Flag of Germany (1935–1945).svg Erwin Rommel
Flag of Germany (1935–1945).svg Kurt Student
Flag of Germany (1935–1945).svg Heinrich von Vietinghoff
Flag of Germany (1935–1945).svg Maximilian von Weichs
França François Darlan
Regne d'Itàlia Ugo Cavallero
Regne d'Itàlia Rodolfo Graziani
Regne d'Itàlia Giovanni Messe
Regne d'Itàlia Arturo Riccardi
Forces
(1940)145.000
(1945)700.000
(1940)205.000
(1945)400.000
Baixes
250.000 320.000

Durant la Segona Guerra Mundial, el Front del Mediterrani va cobrir la lluita entre les potències aliades i les Forces de l'Eix per aconseguir el domini de la mar Mediterrània i dels països riberencs. Els esporàdics combats entre la Itàlia feixista de Benito Mussolini i la Luftwaffe i els submarins alemanys d'Adolf Hitler contra la Royal Navy i la RAF, van caracteritzar el front naval de la Mediterrània. Al sud d'Europa, les campanyes fallides italianes en els Balcans, van motivar una resposta alemanya que va concloure amb la subjugació de les nacions balcàniques. Al nord d'Àfrica els alemanys de l'Afrika Korps i els seus aliats italians es van enfrontar als anglesos pel control de Líbia i Egipte. La guerra de partisans a Iugoslàvia i Grècia, la conquesta aliada d'Àfrica del Nord i la consegüent invasió d'Itàlia en 1943, completen aquest front relativament secundari de la guerra.

Els combats al Sud d'Europa, el Nord d'Àfrica i la Mar Mediterrània durant la Segona Guerra Mundial es poden dividir en sis campanyes:

Els països que van enviar quantitats importants dels seus exèrcits a aquest front van ser: Alemanya, Austràlia, Canadà, Croàcia, Estats Units, França (França Lliure i França de Vichy), Gran Bretanya, Índia, Itàlia, Nova Zelanda, Polònia i Sud-àfrica. Els partisans i guerrillers de Grècia i Iugoslàvia es van enfrontar a les tropes de les forces de l'Eix, en termes similars als d'un exèrcit organitzat. Tropes de Brasil i altres països de la Mancomunitat de Nacions també van participar, si bé les seves contribucions no van ser determinants. Encara que part de la lluita es va dur a terme a Albània, Algèria, Egipte, Líbia, Marroc i Tunísia, les tropes d'aquests països no van combatre o el seu suport va ser esporàdic.

Les forces enfrontades[modifica]

Les portències de l'Eix[modifica]

Itàlia[modifica]

Itàlia va entrar en guerra el 10 de juny de 1940 i, en aquesta data, les seves forces armades eren nombroses a nivell orgànic, però mal organitzades i amb un armament tecnològicament endarrerit: el Regio Esercito guarnia extensament els territoris colonials, però amb una dotació escassa de tropes mecanitzades, l'equip de les quals encara mancava de mitjans moderns, i l'artilleria es remuntava a la Primera Guerra Mundial o fins i tot abans[1]; el nombre total de tropes ascendia a 1.432.000 homes[2], una xifra que va augmentar al juliol fins a 1.800.000, i es va situar en 1.600.000 homes al final de l'any[3]. Les divisions disponibles per a Itàlia eren 75, dividits de la següent manera [4]: 45 d'infanteria, 5 alpines, 3 blindats, 3 ràpides (mixtes de cavalleria i vehicles blindats), 3 autotransportables[5]9 autotransportables "tipus nord d'Àfrica"[5], 2 motoritzades , 2 d'infanteria líbia i 3 de milícies; el gruix d'aquestes unitats es trobaven a la península (55 divisions, de les quals 21 a la frontera amb França, 5 a la frontera amb Iugoslàvia, 25 a reserva al centre d'Itàlia, 2 a Sardenya i 2 a Sicília), amb altres tropes a Líbia (el Cinquè Exèrcit a Tripolitània i el Desè a Cirenaica , amb un total de 14 divisions i diverses unitats autònomes), a Albània (el XXVI Cos amb 5 divisions albaneses i diverses unitats albaneses no dividides), al Dodecanès (una divisió) i a l'Àfrica Oriental Italiana (dues divisions, 29 brigades indígenes i diversos departaments menors)[4]. Les existències de matèries primeres i combustible atorgaven una autonomia limitada a les forces armades i una capacitat de reintegració molt baixa, cosa que va posar la màquina de guerra italiana en condicions d'armar de manera moderna només dues divisions de l'exèrcit a l'any[1].

L'Exèrcit Reial també podria disposar d'un cert nombre de departaments "estrangers", reclutats de regions sota dominació italiana. Dues divisions d'infanteria es van formar poc després de l'esclat del conflicte amb els batallons d'ascars libis ja constituïts; aquestes dues divisions van ser aniquilades pels britànics durant l'Operació Compàs i mai no es van reconstituir. Altres departaments libis incloïen diverses companyies de guarnició autònomes, un batalló de paracaigudistes (el batalló "Fanti dell'Aria", la primera unitat de paracaigudistes de l'exèrcit italià[6]) i diverses companyies de meharistes per al control de les zones del desert del sud[7].

Després de l'ocupació italiana del Regne d'Albània a l'abril de 1939, les unitats albaneses van ser incorporades a les forces armades italianes; a l'octubre de 1940 (la vigília de l'atac italià a Grècia), l'exèrcit italià va llançar 6 batallons d'infanteria albanesa, 2 batallons antiaeris, 5 batallons irregulars i 2 batallons de camises negres albanesa, a més de diversos altres elements que es van allistar a l'aire i a la marina[8]. El comportament de les tropes albaneses en el conflicte amb Grècia va resultar decebedor, i després d'això la major part de les tropes albaneses van ser assignades a guarnició i combatre els partisans a Kosovo i Macedònia[8].

La Regia Marina tenia una forta consistència numèrica, podent comptar, al començament del conflicte, amb 6 cuirassats, 7 creuers pesats, 12 creuers lleugers, 59 destructors, 71 torpediners i 117 submarins, així com altres vaixells menors[9] (fins i tot si es diu que en el moment de l'entrada a la guerra només hi havia dos cuirassats llestos per utilitzar)[10]; i durant el conflicte, a aquestes forces també se'ls va sumar un cuirassat, 3 creuers lleugers, 13 destructors (7 dels quals eren preses franceses o iugoslaves) i 39 submarins (10 dels quals eren preses franceses o iugoslaves). La flota italiana era moderna i competitiva a nivell internacional[9], però pesaven greus defectes, principalment a causa d'eleccions polítiques i estratègiques, com la manca de portaavions i una autèntica aviació de la marina [11]i la decisió de no per equipar les unitats amb eines de detecció d'amenaces com el radar i el sonar [12][13].

La Regia Aeronautica tenia un nombre adequat d'avions, comptant en l'esclat del conflicte, amb 783 bombarders, 594 caces i 426 naus de reconeixement[14], no obstant això, pretenia no augmentar, ni tan sols disminuir progressivament amb pèrdues creixents, a causa de la incapacitat de les indústries italianes per garantir una producció massiva al mateix temps que els requisits bèl·lics. A més, la majoria d'aquests eren models de concepció si no ja superada, del tot obsoleta[15]; quan finalment es van posar en servei els avions moderns (com els caces Macchi MC202 o Reggiane Re.2001), la indústria italiana només va poder produir quantitats limitades [15]. A més, la presència al servei de models molt diversificats va fer que el sistema logístic fos molt complicat [1].

Alemanya[modifica]

Columna de tancs Panzer III alemanys del pertanyents a l'Afrikakorps

Alemanya no considerava el front mediterrani un teatre estratègic prioritari, tenint com a eix privilegiat l'est-oest, amb l'objectiu de conquerir els enormes territoris, rics en recursos naturals de la Unió Soviètica a l'est i derrotar la Gran Bretanya a l'oest i França; per aquestes raons, no es va destinar cap dispositiu militar alemany a la Mediterrània al començament del conflicte. Tanmateix, l'evolució de la situació militar al teatre i les derrotes italianes a l'Àfrica, Grècia i al mar van fer que es destinessin enormes unitats de la Wehrmacht. Per tant, diverses dotzenes de submarins van entrar al Mediterrani i van causar greus pèrdues als aliats, però amb pèrdues igualment importants entre els vaixells. Allà, la Luftwaffe es va desplegar sobre Malta i el nord d'Àfrica amb el X. Fliegerkorps fins a la seva retirada per a ser utilitzat a la Unió Soviètica.

L'entrada de la 5a divisió Panzer alemanya a Atenes el 27 d'abril de 1941

L'ús de l'exèrcit alemany al sector mediterrani va començar a mitjans de febrer de 1941, quan el general Erwin Rommel va arribar a Trípoli amb el primer nucli del Deutsches Afrikakorps (o DAK); compost inicialment per dues divisions, el DAK es va anar ampliant progressivament amb enviaments de noves unitats des d'Alemanya, elevant-se al rang d'exèrcit blindat (el Panzerarmee Afrika) el gener de 1942[16]. A finals de 1942, el nombre de forces alemanyes desplegades al nord d'Àfrica es va incrementar encara més amb la creació a Tunísia del 5. Panzerarmee, comandat pel general Hans-Jürgen von Arnim, al seu torn es va reunir amb el Panzerarmee Afrika (rebatejat com a primer exèrcit italià des de febrer de 1943) en un grup d'exèrcits (Heeresgruppe Afrika) sota el comandament del mateix Rommel [16]; aquesta formació es va dissoldre després de la derrota a Tunísia.

El general alemany Erwin Rommel (esquerra) al front africà el 1942

Les tropes alemanyes van entrar en acció als Balcans, a l'abril de 1941, quan dos exèrcits, el Segon, comandada pel general Maximilian von Weichs, i el Dotzè, comandat per mariscal Wilhelm List, recolzada pel VII. Fliegerkorps de la Luftwaffe van envair Iugoslàvia i Grècia[17]. El 12. Armee va romandre com a força d'ocupació a Grècia fins a les darreres etapes del conflicte, sent elevat al rang de grup de l'exèrcit (Heeresgruppe E) el gener de 1943[18]; en aquest sentit, la unitat va participar en la campanya del Dodecanès i en la massacre de Cefalònia.

Les tropes alemanyes van participar en la campanya italiana des de les primeres etapes de Sicília, assumint un paper central després de la rendició dels italians; la principal unitat alemanya responsable de les operacions a la península era el Heeresgruppe C del mariscal de camp Albert Kesselring, que controlava dos exèrcits, el Desè, comandat pel general Heinrich von Vietinghoff, i el Catorzè, comandat pel general Eberhard von Mackensen[19].

Després de l'ocupació de la França de Vichy el novembre de 1942, es va formar una nova formació per guarnir els territoris ocupats: el Heeresgruppe G era responsable tant de la defensa de la costa atlàntica francesa com de la costa mediterrània; aquesta última tasca va ser confiada al Dinovè Exèrcit, comandat pel general Fredrich Wiese, una formació que consistia principalment en unitats de guarnició o de segon nivell [20].

Els aliats[modifica]

Regne Unit[modifica]

El general anglès Bernard Montgomery , comandant del 8è Exèrcit britànic

El Regne Unit podia comptar amb grans recursos humans i materials, però havia de custodiar els vasts territoris de l'Imperi Britànic. Les principals unitats navals britàniques desplegades a la Mediterrània es van reunir a la Flota mediterrània amb seu a Alexandria[21],a la qual es va afegir, després de la derrota de França el juny de 1940, la Força H amb seu a Gibraltar; aquestes dues unitats van suportar el pes dels enfrontaments navals al sector mediterrani, des de la lluita per proveir l'illa de Malta fins als atacs contra la flota italiana i els combois de l'Eix, fins a concloure amb les grans operacions amfíbies del període 1943-1944.

Formació de tancs britànics Mk II Matilda prop de Tobruk

Durant el conflicte, les unitats terrestres i aèries britàniques es van traslladar al teatre mediterrani, per traslladar-les segons calgués; la unitat de l'exèrcit britànic més emprada al teatre mediterrani va ser, sens dubte, el Vuitè exèrcit britànic, hereu de l'anterior Força del Desert Occidental amb seu a Egipte; l'exèrcit incloïa diverses divisions d' infanteria i cuirassats britànics (la més famosa de les quals va ser la 7a Divisió Blindada, distingida en els combats al nord d'Àfrica), però també diverses unitats de forces especials [22], sovint en nombre reduït, inclosa la més coneguda, el Special Air Service, el Grup del Desert de Llarga Distància i l'Exèrcit Privat de Popski[23]. El 8è exèrcit també incloïa un gran nombre de tropes dels dominis, que també proporcionaven unitats aèries i navals.

L'Àfrica de Sud va enviar dues divisions al nord d'Àfrica, la 1a[24] i la 2a, present a la Segona batalla d'El Alamein; la 1a divisió d'infanteria es va transformar llavors en una unitat blindada (la 6a divisió blindada sud-africana), i en aquesta capacitat va participar en la campanya italiana. Les unitats de la Força Aèria Sud-africana van operar al nord d'Àfrica a partir de l'abril de 1942 i els esquadrons 1, 12, 21 i 24 van participar des de Malta en la invasió de Sicília , mentre que els esquadrons 25 i 30 formaven part de la Força Aèria dels Balcans[25].

El portaavions britànic HMS Eagle, pertanyent a la Força H, estacionat a Gibraltar

Austràlia va enviar dues divisions d'infanteria (la 6a i la 9a) al nord d'Àfrica, unitats que es van distingir durant l'operació Compass, el setge de Tobruk, la campanya grega i les batalles d'El Alamein[26]; Les tropes terrestres australianes van ser retirades del sector mediterrani a finals de 1942 per ser enviades al front del Pacífic per defensar la seva terra natal de l'amenaça japonesa . Nova Zelanda va enviar a la Mediterrània la seva 2a Divisió (en la qual hi havia una unitat, el 28è batalló (maoris), compost gairebé íntegrament per indígenes maoris [27]), molt emprats a Grècia i Creta, El Alamein i Tunísia; transformada en unitat blindada, va participar a la campanya italiana fins al final de les hostilitats[27]. Les unitats navals australianes i neozelandeses van ser agregades des del principi a la flota mediterrània britànica, com en el cas del creuer HMAS Sydney que va participar a la [[batalla del Cap Spada].

El front mediterrani va ser també la primera oportunitat important d'ocupació de la Segona Guerra Mundial (si s'exclou la incursió contra Dieppe) per a les unitats de l'exèrcit canadenc [28]: dues divisions (la 1a divisió d'infanteria canadenca i la 5a divisió canadenca (blindada)) van participar en la campanya italiana des de la invasió de Sicília, formant, el novembre de 1943, un cos d'exèrcit autònom (el I Canadian Corps). Diverses unitats de la Royal Canadian Air Force i la Royal Canadian Navy van participar en les operacions a la Mediterrània des de finals de 1943.

L'exèrcit britànic indi va subministrar nombroses divisions d'infanteria índies per al sector mediterrani, entre les quals destacava la 4a divisió d'infanteria índia ; les divisions índies incloïen un gran nombre d'unitats de diverses àrees geogràfiques del subcontinent, incloent-hi així sikhs, balutxis, jats i molts altres, inclosos, en particular, els famosos gurkhes nepalesos[29].

França[modifica]

França tenia un exèrcit nacional numèricament fort amb un armaments relativament modern. El seu enfocament tàctic es basava en la defensa del territori nacional a través de fortificacions estàtiques, la línia Maginot, que s'estenia des de Suïssa fins a Bèlgica, suposant que la neutralitat dels Països Baixos es respectaria com a la Primera Guerra Mundial. D'altra banda, les seves unitats blindades, tot i que equipades amb mitjans molt nombrosos i moderns, encara s'estructuraven i s'utilitzaven de manera antiquada, malgrat els estudis teòrics del llavors coronel Charles de Gaulle[30], i eren vistos més com a grups mòbils de reserva i exploració per utilitzar-los de manera fraccionada en lloc de com a masses de maniobra. El seu imperi colonial era vast i ric en recursos, gairebé tots allunyats de la influència d'Alemanya i Itàlia, i acollia bases navals, com Dakar i Mers el-Kebir. La seva flota era comparable a la italiana com a potència, però tampoc tenia portaavions de facto, excepte l'obsolet Béarn. L'aviació comptava amb avions moderns, com ara el caça Dewoitine D.520 i el bombarder Bloch MB 170, però en nombre limitat, i molts vehicles eren obsolets.

El portaavions francès Béarn.

La majoria de les forces franceses van abandonar l'escena després de la derrota del juny de 1940, mantenint-se lleials al govern de Vichy; el moviment de la França Lliure del coronel de Gaulle només podia reunir uns quants milers de seguidors, tot i que una brigada de francesos lliures va lluitar amb el 8è exèrcit britànic al nord d'Àfrica, distingint-se durant la batalla de Bir Hakeim. La situació va canviar després dels esdeveniments de l'operació Torxa, quan la major part dels departaments colonials francesos del nord d'Àfrica van passar al bàndol dels aliats: un Corps Expéditionaire Français (format en gran part per tropes marroquines i algerianes)) sota el general Alphonse Juin va lluitar a Itàlia, distingint-se en la batalla de Montecassino i demostrant ser decisiu per trencar la línia Gustav[31]; al mateix temps, però, els departaments colonials francesos van cometre greus delictes contra la població civil italiana (els anomenats "marroquins ")[32]. Retirat del front italià el juny de 1944, el cos es va reforçar amb tropes franceses addicionals per formar el nou 1r exèrcit dirigit pel general Jean de Lattre de Tassigny, que a l'agost següent va participar als desembarcaments al sud de França.

Altres països[modifica]

El primer ministre grec Ioannis Metaxas, a una reunió de l'organització feixista Organització Nacional de la Juventut (EON), el 1938

D'altres països costaners que participen en operacions al teatre, cal esmentar Grècia i Egipte. Grècia, un país pobre governat per una monarquia constitucional i també amb un govern autoritari pro-feixista dirigit pel primer ministre Ioannis Metaxas, va entrar al conflicte després de la declaració de guerra italiana, i el seu exèrcit no estava especialment preparat i equipat; no obstant això, la guerra inicialment defensiva i la major capacitat tàctica demostrada pel comandament grec van permetre repel·lir l'atac i obtenir èxits sorprenents sobre les tropes italianes; només la intervenció alemanya va desplaçar l'equilibri cap a les forces de l'Eix. La marina grega era escasa numèricament i qualitativament, però alguns destructors van servir amb la flota mediterrània durant tot el conflicte. Les forces aèries estaven igualment mal equipades i només després de la caiguda de Grècia es van formar esquadrons operatius a l'Orient Mitjà amb material britànic, que van operar durant la resta del conflicte. L'exèrcit grec va ser aniquilat en gran mesura durant la invasió alemanya, però es va reconstruir una brigada d'infanteria de muntanya a Egipte, que actuava al costat de les forces del 8è exèrcit britànic a El Alamein, Tunísia i Itàlia, i després va participar en l'alliberament de la pàtria grega el novembre de 1944[27].

Tancs M4 Sherman dels Estats Units a Tunísia el 1943

Egipte era independent, però vinculat a l'Imperi Britànic per un tractat d'amistat i cooperació[33], i el seu exèrcit era entrenat i supervisat per oficials britànics, però absolutament irrellevant des del punt de vista bèl·lic. A més, hi va haver un moviment nacionalista que va fer costat a l'Eix i els britànics no estaven molt segurs de la lleialtat de les forces armades. Tot i això, totes les posicions claus, començant pel canal de Suez, vitals per a les comunicacions de l'Imperi Britànic, estaven en mans de les forces aliades, amb el país veí del Sudan també governat nominalment conjuntament pels britànics i els egipcis, però en realitat en mans britàniques[34].

Després d'aterrar al nord d'Àfrica, els Estats Units van entrar en escena amb la seva poderosa màquina industrial i militar, i això va influir definitivament en la campanya, tot i que durant el període anterior als britànics mai els faltava subministraments, en forma d'avions. i subministraments segons la Llei de lloguer i préstecs . Les principals unitats americanes emprades al sector mediterrani eren el II Cos emprat amb resultats mixtos a Tunísia, el Setè Exèrcit , protagonista del desembarcament a Sicília, i el Cinquè Exèrcit, actiu a Itàlia. Aquest darrer exèrcit també va arribar a incloure unitats força inusuals, com la 442è equip de combat regimental (format per soldats japonesos -nord- americans ), la 92a divisió d'infanteria (formada gairebé totalment per afroamericans ) o la 1a força de serveis especials (una unitat de forces especials formada per personal mixt americà i canadenc). Les Forces Aèries de l'Exèrcit i la Marina també van participar molt en la campanya.

Altres països pertanyents al bloc aliat van participar de diverses formes en les operacions: el Brasil va contribuir a la campanya amb la seva Força Expedicionària Brasilera (incloses les unitats aèries), enviada a Itàlia el juliol de 1944[35]; Polònia, tot i la derrota de setembre de 1939, va reconstruir les seves forces armades amb l'ajuda dels britànics, i dues divisions d'infanteria i una divisió cuirassada polonesa va participar en la campanya d'Itàlia, combinat en un cos independent sota el general Władysław Anders[36];finalment, el 1944 els britànics van formar una "brigada jueva" formada per jueus residents al Mandat britànic de Palestina, el primer signe de les forces armades del futur estat d'Israel[37].

Els objectius estratègics[modifica]

Alexandria[modifica]

Alexandria era la base principal de la Flota mediterrània, la porta d'entrada al canal de Suez i una parada essencial perquè les forces de l'Eix arribessin als jaciments petrolífers de l'Orient Mitjà, per tant, els britànics van considerar un reducte a defensar amb prioritat. Tanmateix, a l'esclat de la guerra, Egipte estava mal defensat i la gran unitat encarregada d'això era la Força del Desert Occidental comandada pel general Archibald Wavell, amb uns 20.000 homes motoritzats discretament i amb vehicles blindats [38], per enfrontar-se a una massa d'uns 200.000 homes del Regio Esercito, incloses algunes divisions líbies, totes amb molt poca motorització i pocs vehicles blindats, de fet només una brigada experimental, la brigada blindada especial "Babini", equipada amb tancs lleugers L3 i mitjans M11/39, que participarien a la batalla de El Mechili (24 i 25 de gener de 1941 ) on els seus membres van mostrar eficiència i coratge, enfrontant-se a la 4a Brigada Blindada Britànica (equipada amb uns 70 tancs Cruiser), causant pèrdues i aturant l'avanç enemic [39]. Els britànics van assumir inicialment una guerra defensiva, mentre que els italians van portar un nombre tan gran d'homes a Alexandria, en opinió del comandant Rodolfo Graziani, en primer lloc, volia tenir una logística adequada (carreteres, aigua, combustible). Cap a Líbia, hi havia una única carretera costanera, flanquejada fins a cert punt pel ferrocarril que des d'Alexandria arribava a Marsa Matruh, quasi a la frontera amb Líbia. Al territori libi, en canvi, no hi havia cap ferrocarril, sinó només la carretera costanera, anomenada Via Balbia del nom del governador Italo Balbo[40], i el desert era pràcticament intransitable per als vehicles de rodes normals. Els serveis secrets italians també van fer alguns intents per alimentar la dissidència anti-anglesa a Egipte, i també ho van fer els alemanys, però sense cap resultat apreciable a efectes pràctics [41], i el joc es va jugar exclusivament amb les armes.

Malta[modifica]

Malta va ser inicialment descuidada en els plans de defensa britànics, ja que es creia que les forces italianes conqueririen l'illa en la immediatesa de la declaració de guerra. Quan van esclatar les hostilitats, l'illa va quedar definitivament desprotegida i es van desmantellar les defenses per utilitzar-les en altres llocs. La força aèria va arribar a consistir en un moment donat de tres biplans Gloster Gladiator trobats desmuntats a les seves caixes perquè estaven destinats a Egipte, van ser operatius i van ser batejats com a Faith, Hope i Charity (Fe, Esperança i Caritat), que van defensar Malta durant deu dies contra els Fiat CR.42 en servei d'escorta als bombarders dels atacs de la Regia Aeronautica, donant lloc al mite que només tres Gloster formaven tota la força aèria de l'illa; de fet, la llegenda va sorgir després que acabés el "setge de Malta". El Charity va ser abatut el 29 de juliol de 1940 (segons l'historiador Håkan Gustavsson, el 31 de juliol). El seu pilot, l'oficial de vol Peter Hartley, va enlairar-se per interceptar un Savoia Marchetti S.79 "Sparviero", escortat per nou Fiat CR.42 del 23è grup. Però el sergent Manlio Tarantino va colpejar el tanc del Gladiator (#5519) fent que explotés. El Hartley va aconseguir saltar però va patir greus cremades.[42].

Un cop va quedar clar que no hi havia plans immediats per a la conquesta italiana, les defenses es van reforçar de manera consistent, amb l'enviament de combatents, torpediners i vaixells de guerra (l'anomenada Força K , formada per dos creuers, l'Aurora i el Penelope, equipat amb radar i 2 destructors, el Lance i el Lively[43][44]). Winston Churchill va considerar l'illa tan important que va robar unitats de combat durant les fases crucials de la batalla d'Anglaterra des de la defensa aèria de la pàtria i les va destinar a Malta.

« Amb Malta en mans enemigues, la ruta mediterrània quedaria completament tancada per a nosaltres ... aquesta petita illa era una característica vital en la defensa de la nostra posició a l'Orient Mitjà »
— General Hastings Ismay - 1942[45]

Després, l'illa es va anar reforçant progressivament amb llançaments de caces de portaavions britànics i, de vegades, per unitats nord-americanes com l'USS Wasp, van construir-se instal·lacions de radar i van instal·lar bateries antiaèries, cosa que va fer que pogués suportar els atacs aeris de la Regia Aeronautica. i seguit del X Cos Aeri alemany, traslladat a Sicília i Sardenya per recolzar la lluita al mar i les forces terrestres del nord d'Àfrica. Des de Malta també van operar torpediners i reconeixements de llarg abast com els Bristol Beaufort (esquadró núm. 217 substituït posteriorment per l'esquadró núm. 86) [46] i Blenheim[47] que eren una greu amenaça per als combois de l'Eix.

Gibraltar[modifica]

El creuer lleuger Argonaut s'acosta a la Roca el 1942. La Roca és el nom donat pels anglesos a la ciutadella de Gibraltar.

La història de Gibraltar durant la Segona Guerra Mundial posa de manifest la importància que la roca ha tingut per al Regne Unit des dels primers anys del segle XVIII , que la veia com un peu descansant a Europa i alhora com un bastió marítim poder de la Royal Navy.[48] De fet, a la Segona Guerra Mundial Gibraltar va tenir un paper vital tant en la batalla de l'Atlàntic com en la del Mediterrani, controlant pràcticament tot el trànsit naval dins i fora del mar Mediterrani.[49]

A més de la seva ubicació privilegiada, Gibraltar va oferir un gran port defensat on els vaixells podien trobar refugi. La Força H, sota el comandament del vicealmirall James Fownes Somerville, tenia la seva seu a Gibraltar i tenia la tasca de mantenir la superioritat naval i d'escortar combois a Malta.[50] Durant la guerra, Gibraltar va ser sotmesa a bombardejos aeris per part de la França de Vichy com de la Regia Aeronautica italiana; la Regia Marina va realitzar llavors algunes operacions de sabotatge gràcies als submarinistes de la X Flotilla MAS i els seus SLC.[51] Altres atacs van ser organitzats per agents espanyols reclutats per l'Abwehr.

Dins de la roca de Gibraltar , dues empreses d'enginyers canadencs, les úniques equipades amb puntes de diamant, i cinc d'enginyers britànics, van cavar uns 48 quilòmetres de túnels per tal de construir una ciutat a la roca per allotjar oficines, casernes i un hospital protegits del bombardeigs[51] L'operació Torxa, la invasió aliada dels territoris francesos al nord d'Àfrica, va començar el novembre de 1942, va ser coordinada pel seu bastió pel general Dwight D. Eisenhower.[51] Després de l'èxit aliat en la campanya del nord d'Àfrica i la rendició d'Itàlia el 1943, Gibraltar va ser rebaixat a un lloc de distribució de subministraments normal situat a la part posterior.

Els alemanys també havien organitzat un pla per a la seva invasió des del terreny, amb o sense el consentiment de les autoritats espanyoles, anomenat Operació Fèlix, al qual els britànics estaven disposats a respondre amb l'Operació Tracer (del tipus de detenció). En aquesta perspectiva, els britànics van dur a terme el bombardeig naval de Gènova per demostrar a Franco el domini britànic dels mars[52]. Amb motiu de la seva visita a la capital de Ligúria pocs dies després del bombardeig, Franco es va trobar davant d'una ciutat devastada pels bombardejos i, per aquest motiu, no va donar als alemanys el suport d'Espanya per a l'operació Fèlix, que fou abandonat [53][54].

Operacions principals[modifica]

Operacions navals[modifica]

Article principal: Batalla de la Mediterrània
El creuer lleuger Calypso, primera pèrdua britànica al Mediterrani durant la Segona Guerra Mundial

La batalla va tenir lloc principalment al llarg de les rutes que arribaven d'Itàlia Líbia (Trípoli, Bengasi, Tobruch) al llarg de la qual els combois italians van ser atacats sovint per l'aire britànic i les forces navals de Malta, i al llarg de la ruta Gibraltar-Malta-Alexandria que la creuava, travessada per combois aliats. Durant tot el conflicte, Malta va suposar una amenaça constant que va costar a les forces de l'Eix grans pèrdues en homes i vehicles transportats, però també en tripulacions i vaixells d'escorta. Els britànics van fer un ús constant del radar, el qual la Regia Marina, a causa de la miopia política del règim feixista i del seu comandament, principalment a causa de les decisions polítiques que havia fet el cap de l'estat major Domenico Cavagnari, al càrrec fins poc després de l'esclat del conflicte. Una altra font molt greu de problemes per a la Regia Marina va ser la manca de portaavions que, malgrat les peticions formulades per l'estat major que preveia la construcció de tres portaavions d'esquadra[55] abans de l'esclat del conflicte, els va obligar a enfrontar-se a equips de batalla britànics que, excepte en casos rars, sempre tenien com a mínim un portaavions en plantilla; el fet va ser decisiu en diverses ocasions, com la batalla del Cap Matapan i la nit de Tàrent. La Royal Navy gairebé sempre es trobava en una condició de superioritat tàctica i estratègica (gràcies també als radars i als sistemes de desxifratge Ultra i Enigma), però en els rars casos en què això no passava, els comandants del mar sempre adoptaven tàctiques agressives cap als vaixells. Els italians, els comandants superiors dels quals a la mar estaven en qualsevol cas obligats a l'opinió de Supermarina i al fet que les pèrdues eren difícils de substituir, a diferència del que va passar amb els seus col·legues britànics. No obstant això, en el període en què l'aliat alemany era present amb el X Fliegerkorps estacionat a Sicília, primer per a l'operació C3 (la prevista invasió de Malta) i després per donar suport a les tropes de Rommel al nord d'Àfrica, i amb grans flotilles de submarins caçant al Mediterrani, va haver-hi greus moments de dificultat per a la marina britànica que es va materialitzar a la primera i segona batalla de Sirte i a la batalla de mitjans de juny[56] . Els submarins italians eren nombrosos, amb més de cent naus operatives, però no tots eren adequats per a les necessitats de la missió, i fins i tot l'entrenament deixava alguna cosa a desitjar. Els vaixells francesos van abandonar l'escena poc després de la derrota de França i alguns d'ells, com el Circé capturat durant l'operació Anton, van ser posats en servei per la Regia Marina[57] que també va tornar a posar en servei l'antic dragamines Turquoise de la minera turquesa de la classe Saphir[58]. Els britànics tenien una important força submarina a la Mediterrània que es va reforçar constantment i va operar una amenaça constant per a les forces italianes; el campió de la força submarina britànica era sens dubte el HMS Upholder, comandat durant tota la seva carrera pel tinent comandant Malcolm David Wanklyn, que es va convertir en el submarí britànic amb més èxit de la Segona Guerra Mundial; Wanklyn va rebre la Creu Victòria i l'orde del Servei Distingit[59], però va desaparèixer amb el vaixell l'abril de 1942.

La declaració de guerra va sorprendre el transport marítim italià per sorpresa, aproximadament el 35% dels quals va caure en mans britàniques mentre navegava pel Mediterrani, ja que el Comandament Suprem italià no havia emès cap avís, mentre que, en canvi, el Regne Unit havia retirat tots els seus serveis. vaixells civils procedents de la Mediterrània des de l'abril de 1940. El primer vaixell britànic que va ser enfonsat per un vaixell Regia Marina va ser el creuer lleuger Calypso, enfonsat el 12 de juny de 1940 pel submarí Alpino Bagnolini davant de Creta[60]. Aquesta acció aïllada fou seguida el 9 de juliol de 1940 per la primera batalla naval de la Segona Guerra Mundial lliurada entre els italians i els britànics, la batalla de Punta Stilo. Tot i que el resultat no va ser concloent, el xoc va posar de manifest la feixuga cadena de comandament de la Regia Marina i la mala coordinació amb la força aèria, que va arribar tard i que també va colpejar vaixells amics [61]. Fins i tot l'almirall Andrew Cunningham, però, va ser capaç de prendre precaucions després de la batalla, demanant a Londres que enviessin vaixells moderns, incloent un segon portaavions, per equilibrar la superioritat numèrica dels creuers italians com el Bartolomeo Colleoni i el Giovanni delle Bande Nere, protagonistes, el 19 de juliol a la batalla del Cap Spada, d'una lluita contra dos creuers i quatre destructors britànics que van aconseguir enfonsar Bartolomeo Colleoni[62]. Al mateix temps, la lluita submarina continuava amb pèrdues per als dos bàndols [63].

La tendència negativa de la guerra per a la Regia Marina va continuar els dies 11 i 12 de novembre de 1940 amb la Nit de Tàrent, on els torpeders britànics Swordfish van aconseguir, a preu de pèrdues insignificants, enfonsar el Conte di Cavour i danyar altres dos cuirassats (Littorio i Duilio) obtenint, al mateix temps, un altre èxit en la batalla del Canal d'Otranto[64]. A la batalla del Cap Teulada del 27 de novembre, la Royal Navy, gràcies una vegada més a la mala coordinació entre avions i vaixells italians, que navegaven amb precaució per evitar noves derrotes, va aconseguir escoltar amb èxit un comboi a la costa de Sardenya[65]. A principis de 1941 l'arribada d'avions alemanys al Mediterrani (en concert amb l'enviament de tropes al nord d'Àfrica) semblava donar un punt d'inflexió a les operacions navals. De fet, els dies 11 i 17 de gener, els avions italo-alemanys van danyar el portaavions Illustrious i, al mateix temps, es va intensificar el bombardeig de Malta, fins i tot si la Royal Navy encara va demostrar ser capaç d'actuar sense molèsties bombardejant Gènova el 9 de febrer [66].

El 26 de març de 1941 es va produir l'atac a la base britànica a la badia de Suda, a Creta: el creuer HMS York i un petrolier van ser enfonsats . Entre el 27 i el 29 de març de 1941, a la batalla del cap Matapan, la Royal Navy va donar un altre cop greu a la Regia Marina, enfonsant tres creuers pesats (Pola, Zara i Fiume), dos destructors i també danyant el vaixell insígnia italià Vittorio Veneto, perdent, en canvi, només un torpediner [67]. Les unitats aliades també van ser molt actives a l'hora d'atacar combois de l'Eix que portaven tropes i subministraments al front de Líbia, sovint donant lloc a autèntiques batalles navals com la batalla del comboi Tarigo del 16 d'abril de 1941, que va veure com quatre destructors britànics enfonsaven tres d'italians i cinc transports però perdent una nau, i la batalla de Capo Bon el 13 de desembre de 1941, quan, durant una operació de transport de combustible a Líbia, es van enfonsar els creuers Alberto di Giussano i Alberico da Barbiano[68].

Fitxer:RN Italia sailing to Malta (09 09 1943).jpg
El cuirassat Littorio, ja rebatejat Italia, es dirigia a Malta el 9 de setembre de 1943, el dia que va rebre una bomba alemanya

L'acció amb més èxit realitzada per la Royal Navy durant el conflicte va ser l'atac amb torpedes de corrent lent, coneguts com "Porcs", contra els dos cuirassats britànics Valiant i Queen Elizabeth ancorats al port d'Alexandria el 19 de desembre de 1941 ; tot i que l'acció, coneguda com l'empresa d'Alexandria, va resultar un èxit, els vaixells es van instal·lar al fons i no va ser possible immediatament, gràcies també a un estratagema britànic, estar segur que havien estat danyats [69]. Malgrat tot, la pèrdua de vides va ser molt limitada: només vuit mariners van perdre la vida[70] i els dos cuirassats es van poder recuperar posteriorment. Després d'aquest èxit, combinat amb la pèrdua per als britànics del portaavions Ark Royal i el cuirassat Barham, ambdós assolits pels torpedes submarins, les pèrdues dels combois de l'Eix van disminuir significativament[71].

Altres operacions destacades van ser la primera (1941) i la segona batalla de Sirte (22 de març de 1942), en la segona de les quals una formació naval britànica, clarament inferior, es va enfrontar sense decisió per part de l'equip de batalla italià, amb un inconclús intercanvi de rondes d'artilleria. Al seu retorn, la formació italiana va perdre dos destructors a causa de les condicions extremes del mar. Després va seguir la batalla de mitjans de juny (1942), també coneguda com a Operació Arpó [72]. De nou, a la batalla de mitjans d'agost (1942), també coneguda com Operació Pedestal, les forces aèries i navals de l'Eix van danyar o enfonsar la majoria dels vaixells de dos combois amb destinació a Malta. Els italians i els alemanys estaven dividits si assignaven tropes a l'atac a l'illa o si donaven prioritat al nord d'Àfrica. Tot i que a principis de 1942 es van intensificar els bombardejos contra la petita possessió britànica, entre finals d'abril i principis de maig, va prevaler la idea de Hitler de continuar donant suport a Rommel, que en aquell moment avançava cap a Alexandria a Egipte[73]. A l'octubre, la Marina britànica, malgrat el nombre creixent de submarins amb seu a Gibraltar, Beirut, Malta i Haifa, encara tenia dificultats, però les deficiències italianes en la producció de guerra i en la disponibilitat de petroliers van agreujar irremeiablement la situació logística de les tropes de l'Eix al nord d'Àfrica[74].

El 8 de novembre de 1942 els Estats Units van entrar al tauler d'escacs mediterrani amb l'operació Torxa, desembarcant a les costes del Marroc i Algèria. L'actitud col·laborativa de les tropes de Vichy al sector va portar Alemanya i Itàlia a ocupar la part de França que encara era lliure. La marina francesa, per no deixar els seus vaixells fondejats a Toló en mans de l'Eix, va decidir enfonsar la flota privant els seus antics aliats de desenes de vaixells militars[75]. La resistència de l'Eix a Tunísia va acabar el 13 de maig de 1943 davant les preponderants formacions aliades [76] que es va preparar per envair Sicília, ara només obstaculitzada pels vaixells lleugers de la Regia Marina[77]. Els dies 11 i 12 de juny, els aliats van ocupar les illes de Pantelleria i Lampedusa respectivament (operació Corkscrew), continuant llavors, entre el 9 i el 10 de juliol següents, a envair Sicília.[78].

L'armistici de Cassibile va posar fi a qualsevol activitat naval concreta de l'Eix al Mediterrani, que no era la patrulla costanera amb vaixells petits, gairebé tots capturats pels alemanys a la Regia Marina i a la marina francesa, i les emboscades amb torpedineers a els espais restringits de les zones de l'Adriàtic. El 9 de setembre, el que quedava de la flota italiana, amb el cuirassat Roma com a vaixell insígnia, es va dirigir a Malta per complir les clàusules de l'armistici, però la Luftwaffe va intervenir i amb bombes especials Ruhrstahl SD 1400 van aconseguir enfonsar el Roma davant de Castelsardo[79]. Fins al final de les operacions, l'activitat naval aliada només va ser oposada pels atacs aeris de la Luftwaffe i aquells pocs avions de la República de Salò, inclosos els torpeders del Grup Buscaglia, comandat pel capità Carlo Faggioni (i nomenat després d'ell després de la seva mort).

La campanya del Nord d'Àfrica[modifica]

Article principal: campanya del Nord d'Àfrica

Amb l'entrada d'Itàlia a la guerra, es va obrir un nou front d'operacions al nord d'Àfrica, on les tropes italianes a Líbia podrien amenaçar les posicions britàniques a Egipte. Després d'una llarga sèrie d'escaramusses al llarg de la frontera, a mitjans de setembre de 1940 les forces del mariscal Rodolfo Graziani van penetrar fins a cent quilòmetres a Egipte, ocupant la ciutat de Sidi el Barrani[80] amb poca resistència. Les tropes italianes es van establir en una sèrie de camps fortificats, massa distants entre si i mancats de connexions adequades; El 8 de desembre següent, la Western Desert Force del general Wavell va llançar la seva contraofensiva (l'operació Compass), agafant els italians per sorpresa i obtenint resultats inesperats, fins i tot tenint en compte que només havien emprat 35.000 homes i 275 tancs: en dos mesos, les forces britàniques van aniquilar el Desè Exèrcit italià i van ocupar tota la Cirenaica, fent recular els italians fins El Agheila.[81]

Infanteria australiana durant el setge de Tobruc

Orígens[modifica]

Durant la Primera Guerra Mundial, Itàlia es va unir a l'Entente Cordiale contra Alemanya, amb la promesa de Gran Bretanya de lliurar-li les costes occidentals dels Balcans. En finalitzar la guerra, Itàlia va reclamar el seu deute, però només va rebre un minúscul territori al voltant de la ciutat de Trieste. Itàlia havia perdut gairebé mig milió d'homes a la guerra i no havia obtingut cap benefici per això. Un feble govern italià, que no va poder enfrontar als veterans de guerra que protestaven diàriament als carrers, i una greu crisi econòmica, van convertir a Itàlia en un dels països més endarrerits d'Europa, incloent-hi al seu exèrcit, factor que li portaria problemes a la Segona Guerra Mundial.

A l'octubre de 1922, Benito Mussolini va marxar juntament amb aproximadament 10 mil camises negres sobre Roma, intimidant al rei Víctor Manuel III, que el va nomenar primer ministre.

Immediatament, Mussolini va començar a buscar colònies al nord d'Àfrica i els Balcans; però, adonant-se de la seva pròpia debilitat econòmica i militar, va decidir començar un període de rearmament i industrialització que hauria de concloure l'any 1945.

L'arribada de Hitler al poder a Alemanya, va forçar la marxa d'Itàlia, que es va afanyar a ocupar Etiòpia el 1936 i Albània el 1939. Mussolini conscient que no podria competir en una futura guerra, va informar Hitler dels seus desitjos de mantenir la neutralitat d'Itàlia.

La Invasió de Polònia i la Batalla de França, guanyades per Alemanya, van canviar l'opinió de Mussolini, que va decidir declarar la guerra als aliats el 20 juny de 1940, llançant una invasió al sud de França que va fracassar. Aquest revés, no pertorbar el líder italià, ja que va considerar que era qüestió de setmanes perquè Gran Bretanya caigués també i llavors totes les seves possessions colonials serien presa fàcil.

Si bé Gran Bretanya no va ser presa, el teatre europeu es va estabilitzar i Mussolini va desviar la seva atenció cap al Nord d'Àfrica.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Pavolini 1973, capitolo V, pp. 30-33.
  2. Incloent les unitats líbies i albaneses, però excloent les tropes italianes i colonials desplegades a l'Àfrica Oriental italiana, que sumaven uns 290.000 homes.
  3. Rochat 2008, pp. 254 - 255
  4. 4,0 4,1 Lembo 2003, p. 30
  5. 5,0 5,1 Es tractava d'unitats d'infanteria normals estructurades per ser fàcilment transportades per camions, que, no obstant això, no estaven assignades a la mateixa divisió, sinó que de tant en tant eren proporcionades per formacions especials a nivell del cos de l'exèrcit; les divisions de "tipus nord-africà" eren similars a les anteriors, però amb equips específics per a la guerra en entorns desèrtics.
  6. «Associazione "Nembo" - I Paracadutisti Libici». [Consulta: 31 març 2011].
  7. Lembo 2003 p. 45
  8. 8,0 8,1 Lembo, 2003 - pp. 50 - 51
  9. 9,0 9,1 Rochat 2008, p. 213
  10. Ferruccio Botti: Pariani, Cavagnari e Valle, su Storia Militare n. 125 anno XII -febbraio 2004- p. 37, ISSN 1122-5289
  11. Rochat 2008 p. 216
  12. «The italian way to radar: Guglielmo Marconi and Ugo Tiberio». [Consulta: 10 novembre 2010].
  13. Baroni 2007, p. 80
  14. Lembo 2003 p. 18
  15. 15,0 15,1 Rochat 2008 pp. 234
  16. 16,0 16,1 Williamson 1998, pp. 13-16
  17. Lombardi 2008 pp. 187 - 190
  18. «axishistory.com - Heeresgruppe E». [Consulta: 26 març 2011].
  19. Ford 2008, pp. 26 - 27
  20. Zaloga 2009 pp. 16 - 19
  21. «Mediterranean Fleet, 3 settembre 1939».
  22. «British/Commonwealth Special / Elite Forces Groups». [Consulta: 31 març 2011].
  23. «Popski's Private Army (P.P.A.) - Preservation Society».
  24. «1 south african division (1941-42)».
  25. Error en el títol o la url.«».
  26. «Victory at Sidi el Barrani». [Consulta: 25 març 2011].
  27. 27,0 27,1 27,2 Santangelo 2005, pp. 57 - 58}}
  28. Santangelo 2005 pp. 52 - 53
  29. Santangelo 2005, pp. 54 - 55.
  30. Brad DeLong. «Charles de Gaulle». University of California at Berkeley, 29 maggio 2000.
  31. Ford 2008, p. 22
  32. Petacco 1995, p. 245
  33. League of Nations Treaty Series, vol. 173, pp. 402-431.
  34. Robert O. Collins, A History of Modern Sudan
  35. J. B. Mascarenhas de Morais; "A FEB por seu comandante"; Editora Progresso; 1947
  36. «Dzieje 2go Korpus ... Inaczej!», 22-01-2009. [Consulta: 16 agost 2011].
  37. American Jewish Year Book, Volume 48. 
  38. .  p.331
  39. El recompte de les dues parts divergeix àmpliament: per part italiana es reivindicaren entre 20-25 tancs britànics destruïts contra 6 propis perduts, mentre que les fonts britàniques senyalen un Cruiser i 6 carros lleugers perduts davant de vuit carros mitjans italians destruïts. A «Comandosupremo».
  40. Error en el títol o la url.«», 16-08-2011.
  41. «The Kondor Mission (1942) )», 25-01-2012. [Consulta: 17 agost 2011].
  42. «"Biplane fighter aces – Italy." Håkans Aviation page di Gustavsson, Håkan,», 2 luglio 2007. [Consulta: 11 agost 2011].
  43. Rocca 1987, p. 166
  44. «Malta and the Second World War». [Consulta: 5 agost 2011].
  45. «World War 2 Timeline 1939-1945». [Consulta: 5 agost 2011].
  46. «Bristol Type 152 Beaufort». [Consulta: 11 agost 2011].
  47. «Bristol Blenheim Combat Record». [Consulta: 11 agost 2011].
  48. Tute 1958.
  49. Jackson 1998.
  50. «Gibraltar's role in WWII».
  51. 51,0 51,1 51,2 «What life was like on the Rock during the War Years».
  52. «Il bombardamento di Genova».
  53. Bond 2003, pp. 100–102.
  54. «Operation Felix: Assault on Gibraltar».
  55. Rocca 1987, p. 39
  56. Rocca 1987 p. 255
  57. «FR 117». [Consulta: 9 agost 2011].
  58. «la classe FR 112 su trentoincina.it». [Consulta: 9 agost 2011].
  59. Rocca 1987, p. 153
  60. Melograni 2006|p. 40}.
  61. Melograni 2006 p. 45 }}.
  62. Melograni 2006 p. 46
  63. Melograni 2006 pp. 51-52
  64. Melograni 2006 pp. 69-70.
  65. Melograni 2006 pp. 73-74
  66. Melograni 2006 pp. 84-85 e 92
  67. A. Petacco, pp. 85-135
  68. Melograni 2006, p. 148.
  69. A. Petacco, pp. 149-161
  70. «Elenco delle perdite della Royal Navy nella seconda guerra mondiale». [Consulta: 14 novembre 2010].
  71. Melograni 2006 pp. 152 e 154
  72. Melograni 2006, p. 181
  73. Melograni 2006 pp. 165-166 e 179-180
  74. Melograni 2006 , pp. 205-206
  75. Melograni 2006 pp. 216-218
  76. Melograni 2006 pp. 240
  77. Melograni 2006 pp. 243
  78. Melograni 2006, pp. 249
  79. Melograni 2006, pp. 265-266
  80. AA.VV. 2000 p. 74
  81. AA.VV. 2000, pp. 74-75

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escenaris de la Mediterrània, l'Orient Mitjà i l'Àfrica de la Segona Guerra Mundial

Coord.: 40° N, 20° E / 40°N,20°E / 40; 20