Escola catalana de geologia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

L'escola catalana de geologia és el nom amb què es coneix un grup de geòlegs que, entre finals del segle XIX i el segle XX, van impulsar aquesta disciplina als Països Catalans. Es poden classificar en dues grans tendències: la religiosa i la laica.[1]

Història[modifica]

L'interès tant de la geologia i com de la paleontologia a casa nostra fou inspirat pel moviment cultural de la Renaixença, que empenyia al coneixement material del país i tots els seus racons.[1]

La tendència religiosa fou iniciada pel capellà i científic Jaume Almera i Comas i llurs alumnes. En el marc del Seminari Conciliar de Barcelona el 1874 va fundar el Museu de Geognòsia i Paleontologia, que ens ha arribat fins avui, estudiant sobretot el pliocè.[1] Juntament amb Artur Bofill va començar la magna tasca d'elaborar un mapa geològic de Catalunya. Fou pupil seu el també capellà Norbert Font i Sagué, que va divulgar el passat geològic català a través de diverses obres publicades, que van engrescar el també sacerdot Marià Faura i Sans que s'especialitzaria en paleontologia i acabaria substituint el mateix Almera en la direcció del mapa geològic català. El museu del seminari fou continuat per Josep Ramon Bataller i Calatayud, superant les dificultats de la guerra civil, fins que Lluís Via i Boada n'emprengué la direcció moderna.[1]

Inicialment, la tendència laica va començar de la mà de la religiosa amb Artur Bofill i Poch que desenvolupà una tasca ingent com a director del Museu Martorell entre 1891 i 1920, el primer museu de ciències naturals de la ciutat de Barcelona. Per la seva banda, l'enginyer de mines Lluís Marià Vidal i Carreras va treballar en nombroses explotacions i estudis geològics que li permeteren participar en el mapa geològic de l'estat espanyol. El 1911 totes aquestes disciplines foren reforçades amb la creació a la Universitat de Barcelona d'una Secció de Ciències Naturals on es desenvoluparen futurs talents com el cristal·lògraf Francesc Pardillo i Vaquer i el petrògraf Maximino San Miguel de la Cámara, que després ocupà la càtedra.[1] Els seus deixebles ampliaren l'escola catalana de geologia: el futur alcalde Manuel Font i Altaba, el geòleg petrògraf Jaume Marcet i Riba, l'espeleòleg Noel Llopis i Lladó, o Valentí Masachs i Alavedra entre d'altres. Però fou sobretot Lluís Solé i Sabarís qui, com a catedràtic, va formar l'escola moderna i professional que vindria al segle XX, malgrat la duresa de la postguerra espanyola.[1] Tingueren en comú que al llarg d'aquest període inicial establiren vincles professionals amb especialistes de tot Europa, malgrat la dificultat i l'aïllacionisme de determinats moments polítics.[1]

Llista alfabètica d'integrants[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Mestre i Campi, Jesús (dir.). «Escola Catalana de Geologia». A: Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 400. ISBN 84-297-3521-6.