Escola Nova

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Escola nova)
Jump to navigation Jump to search

L'Escola Nova és un moviment pedagògic que sorgeix a finals del S. XIX, que pretén promoure un canvi en la manera d’ensenyar impulsant un aprenentatge actiu envers l'Escola Tradicional, així com renovant els seus principis. Es caracteritza per la seva crítica envers el formalisme, a la competitivitat, al mètode memorístic i a la figura passiva de l’alumne (rebutjant els seus interessos).Neix gràcies a la ideologia il·lustrada de finals del S. XVIII, els quals els precursors van ser J.J. Rousseau, J.H. Pestalozzi i F. Fröbel. Constituí alhora una superació de l’ensenyament autoritari tradicional i una adaptació a les noves necessitats i concepció del món de la burgesia liberal.[1]

El pas de l’Escola Tradicional a l’Escola Nova es va dur a terme modificant molts aspectes. El més rellevant és l’atenció al currículum, gràcies als nous materials (manipuladors) permet que l’infant vagi treballant amb els recursos que atenen al seu procés d’aprenentatge. L’observació dels/les mestres dona pas a una atenció individualitzada i personalitzada, a través del desenvolupament de projectes reals que sorgeixen totalment dels interessos que van manifestant els alumnes. S’utilitza l’educació pràctica, vital, participativa, col·laborativa, democràtica, activa i motivadora. En aquests projectes el treball és espontani, els quals es fan amb més o menys infants, segons el nombre de nens i nenes interessats per unes tasques concretes. Per tant, en aquest moviment, es dona molta importància a l’alumne, materialitzant i promovent les seves potencialitats, els seus drets a conviure i aprendre en un espai que respongui les seves necessitats individuals.[1]

Per tant, el que planteja aquest nou model, és una reforma social, on l’ensenyament sigui obligatori i aprovi la integració i inclusió de tots i cadascú dels ciutadans de la nostra societat.[1]

Història[modifica]

«Ligue internationale pour l'Éducation Nouvelle»

Abans del S. XIX l'estudi de la infància havia estat purament mèdic, només es satisfeien les necessitats bàsiques, ja que els infants havien d'aconseguir arribar a l'edat adulta sent persones fortes per així poder fer front als oficis més durs i pesats. Fins al s. XVII predominava l'escola eclesiàstica, on s'adoctrinaven als infants amb idees antigues. Solament en feia ús de l'educació una minoria de la societat (la societat adinerada).[1]

A partir del s. XX sorgeixen noves teories i idees que consideren l'etapa de l'educació infantil com una etapa educable, on es planteja l'educació com eina per potenciar el desenvolupament integral de les persones al llarg del seu cicle vital. El moviment de la nova escola s'inicia per la necessitat de substituir la pedagogia tradicional i posar els fonaments pel desenvolupament dels moviments de caràcter progressista i crítics de la renovació pedagògica. Molts pensadors es van impulsar per canviar aquest mètode tan estricte i plantejaven l'escolarització de tots els infants, independentment de la seva situació econòmica.[1][2]

La història de l'Escola Nova sorgeix en finalitzar la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Aquest moviment és el producte de diferents circumstàncies històriques i transformacions polítiques, socials, ideològiques i econòmiques. La importància per crear ciutadans passava a impulsar noves polítiques educatives i es va dur a terme en període d'anteguerres en àmbit mundial, concedint l'educació com a un instrument de pau.[1][3]

La Lliga Internacional de l’Educació Nova va representar la vertadera institució internacional del moviment. El 1921 es van aprovar uns principis en els quals van participar Ferrière, Decroix i Bermond, Decroly, Elisabeth Rotten, entre d’altres.[4]

Antecedents/precursors de l'Escola Nova[modifica]

Les influències més rellevants de l'Escola Nova són: [1]

Jean Jacques Rousseau[modifica]

Segons Rousseau l'educació és un procés natural que dóna importància al desenvolupament individual de l'infant el qual a través de l'experimentació pot descobrir per si mateix les seves pròpies respostes sense cap tècnica directiva on s'afavoria a l'infant a convertir-se en un home lliure i autònom.[5]

Cal destacar que Rousseau creia que els primers anys l'educació havien de ser repressius i negatius, on s'apartés a l'infant del mal social sense impedir-li expressar la seva capacitat creativa, ni limitar-li la curiositat natural ni la llibertat.

Molts dels conceptes pedagògics que van ser impulsats en el pensament de Rousseau i que es van incorporar a l'Escola Nova són: ensenyament centrat en interès natural de l'infant, actiu, auto actiu, intuïtiu, escola laica, educació integral i educació en ambient de llibertat.[6]

Johann Heinrich Pestalozzi[modifica]

Pestalozzi va rebre influència de Rousseau per tant creia que el nucli principal de l'educació era la família i a gràcies a aquesta l'escola i el medi vital i social.

L'educació es veu com una ajuda que es proporciona al nen perquè avanci en el seu procés d'aprenentatge basant-se en l'espontaneïtat, l'acció, la intuïció i rebutjant els pensaments de l'Escola Tradicional.

A més a més, dóna importància a l'educació física, al treball manual i corporal, a la naturalitat, a l'educació elemental, als passejos, excursions, al cultiu de la terra, a l'observació, a la investigació per poder arribar a un aprenentatge basat en l'activitat i desenvolupar així una educació integral.[7]

Friedrich Fröbel[modifica]

Friedrich, alumne de Pestalozzi i de qui pren una sèrie d'idees relacionades amb l'educació.

Va crear els kindergarten (llar d'infants, permetia que l'infant jugués a l'aire lliure en contacte permanent amb la natura, rebutgi l'autoritarisme de l'educació i arribi a una educació integral entre l'escola-famíla) i la teoria sobre el puerocentrisme (el nen era el centre de l'aprenentatge). També va crear les àrees d'aprenentatge, el currículum, la metodologia i la formació del professorat.

L'aprenentatge es basa en el desenvolupament natural, la lliure expressió de l'infant i la intuïció per tal que aquests puguin actuar i desenvolupar destreses de manipulació i sensorials.

El mètode que va utilitzar per duu a terme aquest aprenentatge va ser el joc amb objectes estructurats, on creà materials didàctics específics per a cada activitat i proposà la interrelació entre les activitats.

Característiques[modifica]

Les escoles noves van ser al mateix temps semblants però diferents entre si. Totes van coincidir amb una sèrie de principis fonamentals, però van presentar característiques diverses. Tot i això no hi havia discrepàncies i contradiccions entre elles. Algunes d’elles són:[1][8]

Mestre/a Alumne/a Metodologia Valors Activitats/Tallers
Acompanya en el procés educatiu. És el/la guia. Rol actiu. Continguts escollits segons els interessos dels alumnes. Democràcia directa (quan sorgeixen problemes de convivència). Treballs manuals.
Observador/a. Manipulador/a. No hi ha currículum preestablert. Coeducació. Fusteria.
Dinàmic/a. Lliure. Es treballa per projectes. Màxim respecte a l’entorn natural. Hort/ conreu de la terra.
Té en compte l’opinió de l’alumne/a. Experimentador/a. Pedagogia pràctica. Altíssima participació de la família. Cria d’animals.
Motivador/a. Descobridor/a. El joc com a eina educativa. L’educació en valors juga un paper central. Activitats relacionades amb el cos: gimnàstica natural, jocs i esport.
Atenció individualitzada. Ajuden en tasques domèstiques i de manteniments dels espais. Activitats a la natura: sortides, excursions, viatges i campaments.
Es potencia el treball amb grup.
Treballs lliures per potenciar la creativitat, innovació i enginy.
El coneixement sorgeix a partir d’experiències, no del mètode memorístic.

Principis fonamentals de l'Escola Nova[modifica]

Aquest moviment va suposar una sèrie de canvis molt significatius en l'educació. Els principis més rellevants són els següents:[1]

  • L’infant és el subjecte actiu de l’aprenentatge, al voltant d’ell s’organitzen els continguts i les activitats convertint-lo en el personatge principal de l’aprenentatge.
  • Les activitats han de partir dels interessos i necessitats dels infants i s’han de dirigir al desenvolupament de les seves potencialitats físiques, creatives i intel·lectuals.
  • El paper del mestre/a adquireix una funció d’observador/a, animador/a i promotor/a.
  • L’escola ha d’estar oberta a l’exterior i integrar el subjecte a la vida social.
  • El sistema haurà de ser flexible i haurà d’adaptar-se a específicament a cada nen o nena, ja que  tots no tenen les mateixes capacitats o necessitats.
  • Els mètodes educatius prioritzen el pensament, la imaginació i afavoreixen l’actitud crítica.
  • Els coneixements s’aprenen a través de la demostració, l’experimentació, la manipulació, la deducció o la lògica.

Figures més importants de l'Escola Nova[modifica]

Maria Montessori[modifica]

La pedagogia de Maria Montessori és activa, individualitzada i lliure, la qual parteix de l’educació dels sentits, de la importància de l’ambient i la llibertat dels infants. Dóna importància al paper del mestre/a, a la importància dels materials didàctics, al joc i el foment de l’autonomia de l’infant. A més a més, aposta per crear un ambient de treball i de llibertat per als infants, en el qual resulti plaent habitar i estar. Cal dir que cada objecte estava organitzat en el seu racó adient per així ser fàcil d’abastar. També creà unes fitxes d’autocontrol que li permetia fer el seguiment individualitzat de cada infant per tal de fer la intervenció educativa més autònoma.[1]

El seu mètode educatiu es basa en dos principis fonamentals: l’ús d’un entrenament sensorial específic en les fases precoç del desenvolupament i la no interferència amb la llibertat i l’autonomia expressiva del nen. Aquest mètode es caracteritza per una redundància en la independència, la llibertat dins d’uns límits i el respecte per l’evolució psicològica, social, física i natural de l’infant.[9][10]

Ovide Decroly[modifica]

Ovide Decroly afirma que l’ensenyament ha de ser individualitzat i ha de partir de l’interès del nen/a, d’aquesta manera afirma que naixerà la necessitat i curiositat de moure’s per ell mateix i a aprendre allò que li crida l’atenció.[1]

 A partir de la globalització, es crea un mètode denominat centre d’interès el qual facilita al mestre/a i a l’alumne/a un conjunt de continguts que s’agrupen segons el tema central, escollit segons els interessos de l’infant, tant físics, com psíquics, a través del joc i de diferents propostes educatives. Aquest està relacionat a la formació didàctica, a les necessitats evolutives dels infants i les característiques del grup.[1][11]

Célestin Freinet[modifica]

Célestin Freinet crea el mètode natural, en què permet a l’infant lliurement experimentar, descobrir i explorar l’ambient que l’envolta per així estimular les seves capacitats.[1]

Parteix que els coneixements no es donen a partir de la raó sinó a través de l’acció, l’experiència i l’exercici, el que ell denomina tempteig experimental. També dóna molta importància a la realització de tallers dedicats als treballs manuals (agrícoles, teixits, cuina, construcció, feines domèstiques. etc.) i a l’activitat evolucionada, socialitzada i intel·lectualitzada relacionada amb la creació, els coneixements i la documentació, la creació artística i la comunicació escrita. I per últim, destaca la realització de projectes.[12]

Germanes Agazzi[modifica]

Conegudes pel mètode Agazzi, basat en l’espontaneïtat i l’experiència dels nens i nenes. Proporciona una educació basada amb la vida quotidiana a la comunitat.[1]

Una de les característiques més rellevants d’aquestes pedagogues és utilitzar estris casolans econòmics, naturals  i de rebuig, a causa de l’origen pobre dels infants que atenia. Volien aconseguir, de manera espontània, la motivació dels infants. Es treballaven processos mentals com la classificació i l’ordre a través del llenguatge, la motricitat i la cooperació infantil.  D’altra banda, creuen en una total llibertat a l’aula baix un model de treball individual on els alumnes més grans ajuden als més petits. També potenciaven les arts musicals i plàstiques per poder fomentar l’experiència, la investigació i la creativitat dels infants. La manera de treballar de l’educador és mitjançant l’observació sistemàtica i individualitzada.[1]

Alexander Neill[modifica]

És un dels grans referents de l’educació antiautoritària. Per Neill, l’educació s’orientava cap al desenvolupament d’infants lliures i autoregulats on donava molta importància a l’amor, la llibertat d’expressió, la creativitat, els espais naturals i el joc. S’absté dels càstigs i de qualsevol conducta agressiva, on no fomentava la violència.[13]

Crea l’escola Summerhill amb la finalitat de formar persones felices i satisfetes, treballant amb alegria per així aconseguir la felicitat de tots aquells nens/es que compartien hàbitat.[13]

Comparació Escola Tradicional vs Escola Nova[modifica]

L’Escola Tradicional té com a significat ordre i mètode. Per tant, va haver la necessitat de canviar l’educació i d’aquí va sorgir l’Escola Nova, un moviment de renovació pedagògica que pretén allunyar-se de tots els aspectes de l’escola que predominava abans d’aquest moviment pedagògic.[1][14]

Escola Tradicional Escola Nova
Inici S. XVII. Primeres dècades del s. XX.
Propòsit Planteja l’escolarització dels infants de família adinerada, per educar-los en els valors de la comunitat. Abordar una renovació dels principis pedagògics que sostenia l’Escola Tradicional.
Aprenentatge Habilitats memorístiques (repetició-memorització).

Marge de creativitat reduït o nul.

Crític i comprensiu.

Mètodes: observació, contacte amb la naturalesa, experimentació i  imitació de les persones adultes.

Ensenyament Enciclopèdia. Continguts de les matèries i assignatures. Es basa en les necessitats i els interessos dels infants.
Paper del mestre Centre d’ensenyament.

Transmet els coneixements als alumnes.

Funció d’observador. Proporciona el material necessari pel procès d’aprenentatge.
Rol de l’alumne Ésser passiu i receptor de coneixements.

No es tenen en compte les característiques de l’alumnat, independentment de la seva condició.

Actiu. Desenvolupament de potencialitats físiques, intel·lectuals i creatives.

Intervenció individualitzada i socialitzada.

Tipus de sistema Educació estricta. Educació flexible.
Procés d’ensenyament Vertical. Horitzontal.
Finalitat Adquisició de coneixements. L’alumne/a és el/la promotor/a de conductes dirigides a l’autonomia i l’autodisciplina.
Avaluació Exàmens. Aspectes de la ment humana.
Espai La classe és l’únic lloc de treball. La tarima és un clar exemple d’ensenyament vertical. L’escola es modifica, es fan sortides i excursions.

S’aprofita tot l’espai escolar.

Disciplina Autoritat i càstig. Acords.

Renovació pedagògica de l'Escola Nova[modifica]

Loris Malaguzzi[modifica]

Loris Magaluzzi va ser l’iniciador i inspirador de la metodologia a les escoles de Reggio Emilia, en la qual volia que es respectessin i es consideressin les potencialitats dels nens/es i que es reconeguessin els seus drets.[15]

La seva metodologia parteix de l’exploració, l’experimentació, la investigació, la comunicació i la llibertat, ja que principalment deixa al nen/a ser el protagonista i investigador/a del seu aprenentatge basant-se en la pròpia curiositat i espontaneïtat. El paper del mestre/a consisteix a observar, escoltar i preguntar als infants per promoure situacions de descobriment i aprenentatge, provocant així experiències educatives.[15][16]

A més a més, aposta per una intervenció educativa global, on l’infant està en relació amb tots els nens/es, la família, l’escola i tota la comunitat.[17]

Emmi Pikler[modifica]

Emmi Pikler va dirigir una institució per a orfes i infants abandonats menors de 3 anys a causa dels desastres de la segona guerra mundial. Treballava per educar-los i aconseguir que es desenvolupessin en condicions adequades, malgrat les carències afectives que mostraven.

La seva teoria donava importància a l’activitat autònoma de l’infant on partia que ell havia d’actuar per pròpia iniciativa i interès, per així adquirir més sòlidament els seus aprenentatges. També remarcava la llibertat i el moviment lliure en el desenvolupament de l’autonomia personal. Per últim, destaca la relació afectiva privilegiada que ha d’haver-hi entre l’alumne/a i el mestre/a en què aquest/a ha de proporcionar unes atencions afectuoses i personalitzades transmetent confiança i seguretat afectiva a través del llenguatge verbal i mirades significatives.[18]

Renovació pedagògica a l'Escola Nova a Catalunya[modifica]

A Catalunya, després de la Guerra Civil i la instauració de la dictadura franquista, els principis de l’Escola Nova van ser eliminats de totes les escoles i la majoria de mestres van ser exiliats.[19]

Als anys 70, un grup de mestres es van organitzar amb el nom de Moviments de Renovació Pedagògica, per recuperar els principis perduts.

Un dels moviments més importants que es va portar a terme va ser l’Agrupació de Mestres Rosa Sensat.

Agrupació de Mestres Rosa Sensat[modifica]

El s. XIX espanyol, és una gran decadència política. Una invasió (la napoleònica), tres guerres civils, un canvi en la dinastia, un període republicà curt, la pèrdua de totes les colònies, la dèbil industrialització, entre d’altres, són la causa d’un sistema educatiu escolar pobre i d’una qualitat pedagògica molt baixa. A Catalunya comença un nou moviment de renovació pedagògica que relaciona els seus inicis amb el corrent de l’Escola Nova.[20][21]

El 1914, l’Ajuntament de Barcelona va construir una escola a l’aire lliure anomenada, La de Bosc, dirigida per una mestra jove anomenada Rosa Sensat. El 4 d’octubre de 1965 a Barcelona, Marta Mata va fundar l’Escola de Mestres de Rosa Sensat, amb la finalitat de canviar les escoles i recuperar els principis. Angeleta Ferrer Sensat, era l’encarregada d’ensenyar als mestres, transmetent les seves experiències i coneixements per així poder canviar les seves mentalitats. El 1980, van acordar convertir-se en Associació de Mestres Rosa Sensat i continuar amb la mateixa tasca, adaptant-la a les demandes i necessitats canviants.[20] [21][22]

Actualment es continuen organitzant cursos i seminaris, grups de treball i escoles d’estiu.[21]

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 Domènech, C., López, C. (2011). Didàctica de l'educació infantil (1r ed.). Barcelona: Altamar.
  2. Helmchen, J.(2009). Les savoirs autour de l'Education Nouvelle. Pedagogia histórica, 45(4), 673-684. doi: 10.1080/00309230903101005
  3. Lazaro, L.(2017). The Groupe Francais d’Education Nouvelle and the Spanish Civil War in the reviews Pour l’Ere Nouvelle and L’Education Proletarien. Espacio tiempo y educación, 4(2), 307-336. doi:  10.14516/ete.150
  4. Ferrer, T. (2008) Problemas de educación nueva. Transatlántica de educación, 5, 43-48. Extret de file:///C:/Users/anton/Downloads/Dialnet-PrincipiosDeAdhesionYFinesDeLaLigaInternacionalDeL-3036612.pdf
  5. Vilafranca, I.(2012). Rousseau’s educational philosophy: eudemonist naturalism. Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació, 19, 35-53. doi: 10.2436/20.3009.01.94
  6. Sierra, B., Pérez, M.(2015). Education in J.J. Rousseau: a methodological antecedent of competence based teaching. Revista Complutense de Educación, 26(1), 121-139. doi: 10.5209 / rev_RCED.2015.v26.n1.42646
  7. Aguiar, M., Rodriguez, J.(2017). Pestalozzi, a systemic Pedagogy. Guiniguada, 26, 7-12. doi: 10.20420/ElGuiniguada.2017.131
  8. Portell, R.,Marquès, S. (2006). Els mestres de la república. (1r ed.). Badalona: Ara llibres.
  9. Cascella, M. (2015). Women’s emancipation, pedagogy and extra verbal comunication. Revista de Chile, 143, 658-662. doi: 10.4067/ S0034-98872015000500014
  10. Colgan, A.(2016).The epistemology behind the educational phylosophy of Montessori: senses, concepts and choise. Paideusis- the journal of the canadian phylosophy of education society, 23(2), 125-140. Extret de https://journals.sfu.ca/pie/index.php/pie/article/view/431/543.
  11. Gorp, A. (2011). The Decroly School in documentaries (1930s-1950s): contextualising propaganda from within. Paedagogica Historica, 47(4), 507-523. doi: 10.1080/00309230.2011.588242
  12. González, J. (2013, Agost). Célestin Freinet, la escritura en libertad y el periódico escolar: un modelo de innovación educativa en la primera mitad del siglo 20. História da Educação, 17, 11-26. doi: 10.1590/S2236-34592013000200002
  13. 13,0 13,1 Neill, A. (2012). Summerhill. (1ed.). Barcelona: EUMO.
  14. Palacios, J. (1978). La cuestión escolar. Críticas y alternativas. (1r ed.). Barcelona: Laia,S.A.
  15. 15,0 15,1 Santin, M., & Torruella, M. (2017). Reggio Emilia: An Essential Tool to Develop Critical Thinking in Early Childhood. Journal of New Approaches in Educational Research, 6(1), 50-56. doi: 10.7821/naer.2017.1.207
  16. Stronach, I., & Piper, H. (2008). Can Liberal Education Make a Comeback? The Case of “Relational Touch” at Summerhill School. Revista de Investigación Educativa Americana, 45(1), 6-37. doi: 10.3102/0002831207311585
  17. Hall, K., Murphy, R., Ridgway, A., Horgan, M., Cunneen, M., & Cunningham, D. (2011). Response to Margaret MacDonald's Review of Loris Malaguzzi and the Reggio Emilia. Studies in Philosophy and Education, 30(6), 641-643. doi: 10.1007/s11217-011-9266-3
  18. Fochi, P., Bergamo, D., Fernanda, C., Foesten, P., & Cavalheiro, C. (2017, Maig). Diálogo y reflexiones sobre el enfoque de Reggio Emilia educacional para la primera infancia. Revista Olhres, 5 (1), 35-49. Extret de http://www.olhares.unifesp.br/index.php/olhares/article/view/640/236
  19. Codina, M. (2003). Rosa Sensat and the beginning of the Movimientos de Renovación Pedagógica. Historia de la Educación, 21, 92-104. Extret de http://revistas.usal.es/index.php/0212-0267/article/view/6857
  20. 20,0 20,1 Mata, M. (1985). La Escuela de maestros Rosa Sensat de Barcelona. Perspectivas: revista trimestral de educación, 1, 129-135. Extret de www.martamata.cat/unescocatala.pdf
  21. 21,0 21,1 21,2 Mata, M. & Udina, J. (1981). Pensem en la nova educació (1r ed.). Barcelona: Edicions 62.
  22. Garriga, M. (1985). The Rosa Sensat Teacher Training College in Barcelona. Prospects, 15(1), 119-125. Extret de https://link.springer.com/article/10.1007%2FBF02195709

Vegeu també[modifica]