Escull de corall

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Esculls de corall)
Jump to navigation Jump to search
Biomes
Biomes terrestres
Tundra
Taigà i bosc boreal
Praderies i matollars de muntanya
Bosc temperat de coníferes
Boscos tropicals i subtropicals de coníferes
Boscos temperats de frondoses mixtos
Boscos, bosquets i matollars mediterranis
Boscos tropicals i subtropicals de frondoses humits
Boscos tropicals i subtropicals de frondoses secs
Praderies, sabanes i matollars temperats
Praderies, sabanes i matollars tropicals i subtropicals
Deserts i matollars xeròfils
Praderies i sabanes inundades
Zona riberenca
Zona humida
Biomes aquàtics
Estany
Litoral, zona intermareal
Manglar
Bosc de kelp
Escull de corall
Zona nerítica
Plataforma continental
Zona pelàgica
Zona bèntica
Fumarola hidrotermal
Emanació freda
Banquisa
Altres biomes
Zona endolítica
Biodiversitat animal submarina de la part oceànica d'un escull de corall

Els esculls de corall són formacions coral·lines de grans dimensions. Són estructures molt vastes compostes d'esquelets de corall. Els coralls vius van creixent sobre una base de corall mort i formen una roca calcària molt resistent. Els coralls creixen als mars tropicals, a la zona fòtica, on hi ha acció contínua de les onades. Els pòlips dels coralls necessiten una aportació mesurada de nutrients i l'aigua neta, no massa calenta i poc profunda per a créixer. Una costa d'esculls coral·lins és un ecosistema marí format per una comunitat d'éssers vius a l'oceà. Les costes de corall presenten una morfologia de monticles rocosos, plataformes o cordons que s'eleven per sobre del fons marí rocós, i estan constituïts per organismes vius i els exoesquelets dels que ja han mort. Aquests s'originen en aigües tropicals entre uns 30° latitud nord i 25° latitud sud.

L'Any 2018 ha estat declarat pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient com a l'Any Internacional dels Esculls de Coral.[1] Els esculls de coral són en l'actualitat un dels ecosistemes més amenaçats del planeta, com a resultat tant del canvi climàtic, que va desencadenar l'episodi de blanqueig coral•lí de 2014-2016 (el més important des que es tenen registres), com de la pressió local antropogènica, però la conscienciació referent a aquesta problemàtica ambiental, tant del gran públic com dels responsables polítics i de la societat civil, segueix sent insuficient per dur a terme els canvis necessaris en les polítiques, la legislació i el comportament públic.[2]

Condicions[modifica]

Per al seu desenvolupament satisfactori són necessàries temperatures superiors als 20 °C i en una profunditat límit de 45 metres. La seva estructura externa és principalment branques de corall que surten dels esquelets de corall antics. Són el resultat d'una activitat orgànica aclaparadora de diversos animals entre els quals predominen els cnidaris en simbiosi amb determinades algues molt especialitzades. Un altre factor important és la netedat de l'aigua, ja que el corall necessita duna aigua neta i ven oxigenada, per tant la seva abundància està més marcada en llocs on la marinada és més present i en aigües més fangoses la seva presència és inexistent. El cas de les desembocadures dels rius seria el joc on no trobaríem desenvolupament del corall a causa de la poca arribada de llum pel transport d'aigua amb sediments. La distribució del corall també està relacionada amb la dispersió del plàncton. Aquest Zooplàncton constitueix l'aliment dels coralls i la seva distribució dependrà molt de la circulació de l'aigua per això trobem que el seu desenvolupament és gran en àrees de sobrevent en zones continental i illes, que en sotavent. La velocitat de creixement dels esculls de corall està estimat entre 1 i 14mm a l'any (Spencer, 1994).[3] El seu creixement vertical afavoreix a l'exposició a la superfície marina on quedarà exposat a l'acció de l'onatge. El trencament a causa de l'onatge de tempesta genera quantitats d'al·luvions i sorra de corall que es dipositarà en les parts baixes d'aquest.

Tipus[modifica]

Els principals tipus d'escull coral·lins són els esculls costaners o franjats, de Barrera i atols (Guilicher,1988).[3]

Els esculls franjats[modifica]

GreatBarrierReef-EO

(fringing) s'han format tant en vertical com fora a mars de poca profunditat a la bora de continents o illes. Formats per una plataforma d'esculls l'alçada la marea baixa. Algunes de les plataformes són molt exposades a l'acció de l'onatge creant una plataforma rocosa d'abrasió. Aquests esculls costaners poden presentar un canal poc profund i estret que comunica amb l'interior. Aquests són més freqüents i tenim un record oceànic a la part Catalana de la conca de l'Ebre.

Esculls de barrera[modifica]

Estan formats a certa distància de la línia de costa, més o menys paral·lela aquesta. A l'interior dels esculls barrera es forma un lagoon que no supera els 30m de profunditat. Les construccions lineals de barrera està separada entre uns pocs kilòmetres d'una illa no coral·lina. La Gran barrera de corall de Queensland, amb una amplària de 200 a 500 km, supera els 1.500 km de llargària; aquest de barrera es troba també a altres llocs del món com a Nova Caledònia i a Madagascar.

Atols[modifica]

Són esculls que queden completament tancats i deixen al seu interior el lagoon, tampoc trobem cap illa o elevació volcànica. El seu creixement és per sobre del mar i més o menys són asimètrics amb algunes diferències en les parts de sobrevent i sotavent. Igual que els esculls barrera estan exposats a la carstificació subaèria. Al món hi ha uns 425 atols, en gran part a l'Oceà Pacífic i l'Índic, i alguns aïllats en el Mar del Carib. En les illes Maldives es troben el de major grandària, on poden arribar a uns 75 km de diàmetre. El lagoon està compost per algunes illes de poca alçada amb una vegetació tropical.

Teoria de subsistència de Darwin[modifica]

La teoria de subsistència de Darwin proporciona una seqüència genètica per al desenvolupament dels tres tipus d'esculls coral·lins. Com aquests no poden créixer en aigües profundes. El creixement dels esculls costaners es desenvolupaven als voltants d'una illa i com aquesta s'enfonsa a poc a poc. Amb el temps es formarà un lagoon entre l'illa i l'escull formant a posteriori un escull Barrera. La desaparició de l'illa deixa en exposició un atol. Charles Darwin va tenir la idea durant el viatge del Beagle quan encara estava en Amèrica del Sud. En un moment de gran interès científic per la formació de l'escull coral·lí. El capità Robert FitzRoy inclogué la investigació de l'Atol com un objectiu de la investigació en la travessia. Els resultats donaven la raó a la teoria de Darwin, els diferents tipus d'esculls coral·lins i Atols de coral podrien explicar-se per l'elevació i enfonsament de grans àrees d'escorça terrestre del fons marí.

Referències[modifica]

  1. Servicio de Noticias de las Naciones Unidas, Centro de Noticias de la ONU. «2018: El Año Internacional de los Arrecifes de Coral» (en es). [Consulta: 22 gener 2018].
  2. «Recomendación por la que se declara 2018 el tercer Año Internacional de los Arrecifes» (en es). Initiative Internationale pour les Récifs Coralliens. [Consulta: 22 gener 2018].
  3. 3,0 3,1 Manual de geografia física. València: Universitat de València, 1998. ISBN 8437034663 [Consulta: 12 abril 2014]. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escull de corall Modifica l'enllaç a Wikidata