Escultura

Modifica els enllaços
Els 100 fonamentals de la Viquipèdia
Els 1000 fonamentals de la Viquipèdia
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 11:15, 30 des 2010 amb l'última edició de Arnaugir (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.
No s'ha de confondre amb estàtua.
La Victòria de Samotràcia, escultura de l'Antiga Grècia

L'escultura és una de les belles arts. A diferència de la pintura, que es crea sobre un pla un espai fictici, l'escultura ho fa en tridimensió exempta o en relleu, tot utilitzant l'espai real. L'escultor utilitza diversos materials sempre que es puguin transformar per la mà de l'home mitjançant processos de talla i modelatge, com a mètodes tradicionals. Dins l'escultura, l'ús de diferents combinacions de materials i mitjans ha originat un nou repertori artístic, com el constructivisme i l'assemblatge. En un sentit genèric, s'entén per escultura l'obra artística plàstica feta per l'escultor.

Giorgio Vasari (1511-1573), comença Le Vite de' più eccellenti pittori, scultori, ed architettori italiani amb un pròleg tècnic que parla d'arquitectura, escultura i pintura, unes disciplines agrupades sota la denominació d'«arts del disseny». L'obra és un tractat informatiu i valuós sobre les tècniques artístiques emprades a l'època. En referència a l'escultura comença dient:

« ... l'escultor treu tot el superflu i redueix el material a la forma que existeix dins la ment de l'artista. »

Des dels temps més remots l'home ha tingut la necessitat d'esculpir. Al principi ho va fer amb els materials més simples i que tenia a mà: la pedra, el fang i la fusta. Després va emprar el ferro, el bronze, el plom, la cera, el guix, la plastilina, la resina de polièster i els plàstics amb reforç de fibra de vidre, el formigó, la cinètica i la reflexió de la llum, entre d'altres. L'escultura va tenir en principi una mera funcionalitat, un ús immediat; posteriorment s'afegí una funció ritual, màgica, funerària o religiosa. Aquesta funcionalitat va anar canviant amb l'evolució històrica, adquirint una finalitat principalment estètica o simplement ornamental, arribant a ser un element durador o efímer.[1]

Història de l'escultura

Article principal: Història de l'escultura

Prehistòria

Article principal: Prehistòria

Les primeres manifestacions escultòriques es remunten al Paleolític inferior, quan l'home tallava el sílex tot percudint contra una altra pedra. Posteriorment fa servir el gravat, el relleu en pedra i en ossos d'animals. Fa uns 27.000 i 32.000 anys apareixen representades unes exuberants figures humanes femenines de pedra, en una exaltació artísitica de la fertilitat;[2] són les «venus prehistòriques», com la Venus de Willendorf i la Venus de Lespugue.[2] Durant el període magdalenià es van fer servir bastons i propulsors amb motius ornamentals. Al Paleolític superior, els exemples més abundants són talles o objectes gravats que van evolucionar des d'una fase més primitiva, amb decoracions més esquemàtiques, fins arribar a la representació de figures animalístiques que s'adaptaven a l'estructura de l'os.[1] L'argila també va ser un material habitual. Les primeres peces escultòriques que es coneixen procedeixen d'Egipte, la Xina, l'Índia i l'Orient Mitjà, llocs on cap el 4000 aC ja existien forns per a fabricar objectes de terrissa.[3]

Un dels avenços més importants en la història de l'escultura va ser el poder treballar el metall —primer el bronze i després el ferro—, que serví per a fabricar eines més eficients i, a més a més, obtenir un nou material per realitzar obres escultòriques. El procés de realitzar l'obra primer en argila i després buidar-la en bronze ja es coneixia a les antigues civilitzacions gregues i romanes, i és el sistema que actualment, al segle XXI, encara s'utilitza.[4] A partir del segle V aC, en el darrer període de l'edat del ferro, els celtes van desenvolupar la cultura de La Tène, propagant-la per tota Europa; va representar una evolució de l'art de la cultura de Hallstatt. A la decoració de tots els seus objectes, espases, escuts, fermalls i diademes, es poden copsar motius d'animals, plantes i figures humanes. A partir del segle III aC s'encunyaren les primeres monedes seguint els models hel·lènics, així com obres figuratives com el Déu de Bouray, realitzat en xapa de coure repussada.[5]

Antiguitat

Articles principals: Edat Antiga i Antiguitat clàssica

A Mesopotàmia, degut a l'escassetat de pedreres, l'escultura es va realitzar fonamentalment amb argila; a les excavacions d'Ur (4000 aC) s'han trobat nombroses petites estàtues d'aquest material. Els sumeris van desenvolupar i difondre a altres civilitzacions l'ús del maó, en el que s'esculpia un relleu i després s'esmaltava. Alguns exemples ben representatius són els que adornen els palaus; també les superfícies sepulcrals perses del palau de Persèpolis i el Fris dels arquers, una obra en maó esmaltat que hi ha al Palau Reial de Susa (404-359 aC).[6] A l'Antic Egipte s'empraren materials més duradors, com la pedra. Van arribar a realitzar escultures altament perfeccionades, que van romandre inalterables durant molts segles.[7] En elles, representaven divinitats, faraons i altres personatges importants; també realitzaren, però, petites peces de figures en les que quedaven reflectits els treballs domèstics. Moltes d'aquestes obres es s'han trobat a les cambres sepulcrals.

De l'art púnic i grecopúnic es conserven moltes estàtues, en general femenines, i bustos de fang cuit, junt amb una diversitat d'amulets d'ivori i de metall que es van descobrir a les necròpolis d'Eivissa i Formentera. Es calcula que les més antigues són obres del segle VIII aC i la seva fabricació va tenir continuïtat fins molt avançada la dominació romana. Pel que fa a l'escultura ibera les obres trobades són de pedra i bronze i provenen de tres grans àrees del sud, centre i el llevant de la Península Ibèrica; destaca l'excel·lent bust de pedra de la Dama d'Elx, d'inspiració grega.[8]

L'estatuària arcaica va ser principalment religiosa. Els temples es decoraven amb imatges dels déus, de les seves gestes i batalles, i les figures eren poc realistes. Les korai o koúroi no són retrats de persones concretes; als rostres se'ls posava un somriure fictici, un gest facial conegut en el món de l'art com a «somriure arcaic». D'aquest període cal citar el Cap de Dipiló, fragment d'una estàtua colossal de marbre del segle VI aC i el Cap de Rampín (c.560 aC) obra posterior que presenta un tractament més proper al naturalisme.[9] L'escultura grega assolí un elevat grau de perfecció, qualitat que venia impulsada per la recerca d'una millor expressió de la bellesa de la figura humana; arribaren a establir un cànon amb unes proporcions considerades "perfectes". Malauradament, l'Auriga de Delfos, la parella dels Guerrers de Riace junt amb la del Déu del cap Artemísion formen part de les poques escultures gregues en bronze que es conserven completes.[10] Un dels artistes més significatiu del període clàssic fou Praxíteles, autor del magnífic Hermes amb Dionís infant. Durant el període hel·lènic s'observa que en la creació d'escultures hi ha una clara intenció d'intensificar el moviment i accentuar les emocions com es pot observar al conjunt escultòric de Laocoont i els seus fills.[11]

L'escultura etrusca (segle IX aC-I aC) derivava de l'art grec, però també van realitzar obres amb unes característiques pròpies.[12] L'estatuària vinculada als contexts fúnebres és, de molt, la producció etrusca més abundant i el material d'elecció, per regla general, era la terracota, com el cèlebre Sarcòfag dels esposos.[13] Posteriorment, l'escultura romana va rebre la influència de l'etrusca i de la grega, i els artistes romans arribaren a realitzar nombroses còpies d'obres gregues. Cal destacar les escultures commemoratives, com les de la Columna de Trajà (114), on es narren diverses batalles en una espiral contínua que ocupa tota la superfície de la columna, o l'Estàtua eqüestre de Marc Aureli.[14] Però un dels tipus d'escultura que més van desenvolupar foren el retrats, obres realistes amb un marcat caràcter psicològic que es van realitzar a tot l'Imperi Romà.[15]

Edat mitjana

Articles principals: Edat mitjana i Escultura romànica

Les obres escultòriques més destacades de l'Imperi Bizantí són els treballs ornamentals dels capitells; hi ha bons exemples a Sant Vital de Ravenna. Eren habituals relleus en ivori aplicats a cofres, díptics o la cèlebre Càtedra del bisbe Maximilià, una obra tallada cap a l'any 550.[16] És característic de l'art otonià les petites escultures en ivori i bronze a les que s'hi afegien incrustacions de pedres precioses. També de bronze són les portes de l'església de Sant Miquel de Hildesheim, una obra emparentada amb l'art bizantí i l'art carolingi. També cal destacar les imatges de fusta recobertes d'or que es feien servir com a reliquiari. Entre aquestes, destaca el Crucifix de Gero (segle X), en fusta policromada, que es troba a la catedral de Colònia.[17]

L'escultura romànica (segles XI-XIII) estava al servei de l'arquitectura i es troben molts exemples al voltant de les grans rutes de pelegrinatge, com la del Camí de Sant Jaume.[18] Els escultors tractaren diverses parts de les esglésies –timpans, portades i capitells amb històries sobre temes bíblics–, amb un gran realisme. El Maiestas Domini i el Judici Final foren els temes iconogràfics més representats.[19] El material més emprat fou la fusta, que era usada per l'elaboració d'imatges de devoció com les "mares de Déu amb l'infant", molt representades per tota Catalunya i pel sud de França. La imatge més important del romànic, però, fou el Crist en Majestat; destaquen el que hi ha a Volto Santo de Lucca, a la Catedral de Milà, i també el Crist de Mijaran i la Majestat Batlló.[20]

La porta de la Catedral de Chartres (1145) és un dels primers exemples d'escultura gòtica, i en ella hi ha representats animals fabulosos que donen forma a les gàrgoles. A Alemanya, tant a l'exterior com a l'interior de la Catedral de Bamberg (segle XIII) es troben unes escultures ben significatives; un bon exemple és l'Estàtua eqüestre del Cavaller de Bamberg. Una innovació són les escultures sobre temes dramàtics, amb escenes de la Passió de Crist i la Pietat entre d'altres. Al final del període gòtic, a Alemanya es realitzen uns magnífics retaules, realitzats per artistes com Tilman Riemenschneider i Veit Stoss. Al regne de Castella hi van treballar els escultors Gil de Siloé i Alejo de Vahía.[21] Pel que fa al regne d'Aragó, Aloi de Montbrai va realitzar el Retaule dels Sastres de la Catedral de Tarragona i Pere Moragues va esculpir el sepulcre de Fernández de Luna, peça que es troba a la Catedral de Sant Salvador de Saragossa. També cal destacar el relleu de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya executat per Pere Joan.[21] Claus Sluter, artista flamenc, va realitzar la portalada de la cartoixa de Champmol (Dijon) i un pedestal del pou del claustre conegut com el Pou de Moisès. A Itàlia, a Pisa i Siena, els escultors Nicola Pisano i el seu fill Giovanni Pisano van deixar obres d'una gran qualitat on ja anuncien el pas cap a una nou tipus d'escultura.[22][21]

Edat moderna

Articles principals: Escultura del Renaixement, Escultura barroca, i Neoclassicisme

Els historiadors d'art consideren que l'escultura renaixentista s'inicià amb el concurs per a realitzar les portes del baptisteri (1401) de la ciutat de Florència, al que es van presentar Filippo Brunelleschi i Lorenzo Ghiberti.[23] La nova forma artística del Renaixement s'inspirava en l'escultura de l'antiguitat clàssica, cercant una total exaltació de la bellesa. La matemàtica es va convertir en el seu principal ajut, aplicant a totes les arts determinats principis i lleis com, per exemple, la perspectiva. Van sorgir grans mecenes, com els Mèdici de Florència, els papes de Roma, a més de cardenals, prínceps i també els gremis.[24] En aquesta època l'escultura pràcticament quedà deslligada de l'arquitectura i els personatges mostraven expressions plenes de dramatisme; això s'observa en escultures de Miquel Àngel com, per exemple, al David. Durant les diferents etapes del quattrocento i del cinquecento a Itàlia es van realitzar les millors obres del renaixement gràcies a l'activitat de grans escultors com Donatello, Jacopo della Quercia, Luca della Robbia, Andrea del Verrocchio i Miquel Àngel, el gran artista representatiu.[25] A la resta d'Europa va anar incorporant el nou estil una mica més tard i per influència directa d'Itàlia i els seus escultors. Molts d'ells van viatjar a altres països: Andrea Sansovino ho va fer a Portugal i Pietro Torrigiano a Anglaterra; aquest artista va anar més tard a Espanya, on també hi van treballar Domenico Fancelli i Jacopo Torni junt amb els escultors d'origen francès, Felipe Bigarny i Juan de Juni. Cal destacar els treballs de Bartolomé Ordóñez a Barcelona, al rerecor de la catedral de la ciutat, i d'Alonso Berruguete a Castella. Als Països Baixos, Conrad Meit fou un especialista de retrats i Jacques du Broeuq va realitzar nombroses obres i fou el mestre de Giambologna que desenvoluparia la seva obra a Itàlia. A França es van realitzar escultures amb gran influència italiana; així, a Pierre Puget era considerat el «Bernini francès».[26] Un dels temes més habituals foren els monuments sepulcrals, on la figura del jacent era tractada amb un gran realisme; per exemple, el Memorial de René Chalon de Ligier Richier.[27]

Giambologna és el que presenta en la seva escultura, com a El rapte de les sabines, l'estil del manierisme. A la fi del cinquecento, els escultors van tractar les figures allargant-ne les seves proporcions i mostrant uns posats artificials i oposats –dona i home, vellesa i joventut, bellesa i lletgesa–, i amb la sinuositat d'unes formes (serpentinata), una espècie de moviment de rotació de les figures i els grups escultòrics.[28] El concili de Trento (1545-1563) va marcar una nova orientació en les imatges religioses; Gian Lorenzo Bernini –autor de David, Apol·lo i Dafne i Èxtasi de Santa Teresa–, va ser l'escultor que més va influir en l'escultura barroca, on es cerquen efectes emotius i dramàtics.[29] A França destaca l'obra Simon Guillain i Jacques Sarrazin fent retrats de la noblesa, la tomba del cardenal Richelieu realitzada per François Girardon i les escultures del jardí del Palau de Versalles de Pierre Puget.[30] En aquest període, la producció d'escultura religiosa a Espanya és sorprenent, amb escultures per a interiors d'església, façanes, devocions particulars, i per a les processons de Setmana Santa; van sorgir dues escoles: la castellana i l'andalusa. Entre els escultors es poden destacar a Gregorio Fernández, Juan Martínez Montañés, Francisco Salzillo, Pedro de Mena i Alonso Cano. [31]

A mitjans del segle XVIII, les orientacions de Winckelmann «d'alimentar el bon gust en les fonts directes i prendre exemple de les obres dels grecs», va fer que molts artistes es dediquessin a copiar en lloc d'imitar; arribava el neoclassicisme. L'obra de Jean-Antoine Houdon, originalment barroca, va adoptar un caràcter serè i un verisme sense detalls anecdòtics, en un procés per aconseguir la bellesa ideal de l'antiguitat; va retratar molts personatges del moment, com Napoleó, Jean de la Fontaine, Voltaire, George Washington. Però l'escultor més conegut i innovador fou l'italià Antonio Canova, un autor molt versàtil, a cavall entre el barroc, el rococó i el neoclassicisme. Per la seva banda, la producció de Bertel Thorvaldsen segueix la línia més ortodoxa del neoclassicisme, amb una expressió més freda i estàtica.[32] A Catalunya, cal destacar Damià Campeny, qui va anar a Itàlia i va rebre la influència de Canova, igual que l'andalús José Álvarez Cubero.[33]

Edat contemporània

Article principal: Edat contemporània

A partir del segle XIX els mitjans de comunicació van tenir un paper cada vegada més important en la difusió de l'art arreu del món. Els estils es desenvolupaven cada cop amb més rapidesa, ja fos convivint, juxtaposant-se o enfrontant-se entre ells. La paraula avantguarda artística es va començar a emprar a la fi del segle XIX, i així s'identificava els artistes que promovien activitats que hom considerava que revolucionaven l'art, amb la intenció de transformar-lo. Es caracteritzaven per la llibertat d'expressió i les primeres tendències avantguardistes foren el cubisme i el futurisme. L'escultura podia deixar d'imitar la realitat i valorar el buit, els jocs de llum o el volum en negatiu, o podia afegir moviment amb accions mecàniques o amb agents atmosfèrics. Cal destacar també l'ús de nous materials com l'acer, el ferro, el formigó i els plàstics.[34]

Durant el romanticisme l'escultura s'aïllà ja que l'artista aspirava a la representació de l'entorn complet de l'home en «l'obra d'art total» que havia imaginat el pintor alemany Philipp Otto Runge. Théophile Gautier havia declarat que «de totes les arts, la que menys es presta a l'expressió romàntica és, sense dubtar, l'escultura...». És a França on van sorgir algunes obres romantiques, com La marxa dels voluntaris de 1792 de François Rude (o La Marsellesa), ubicada a l'Arc de Triomf de París, o Antoine Louis Barye amb obres sobre animals.[35]

De l'impressionisme cal destacar les escultures de ballarines de Degas, en què hi reflecteix l'instant gestual, o les obres d'Auguste Renoir que de gran reproduí en relleus les seves pròpies pintures. Però qui realment va innovar fou Auguste Rodin, qui, com els impressionistes, menyspreava l'aparença externa de l'acabat i en alguns casos deixà obres aparentment inacabades.[36][37]

El modernisme va sorgir entre el segle XIX i el segle XX. L'estil adoptà diferents noms segons els països: Art nouveau a França, Modern Style a Anglaterra, Liberty a Itàlia, Sezession a Àustria i Jugendstil a Alemanya. A Catalunya (modernisme català) va tenir un gran apogeu, tot i que va ser a l'arquitectura on més va sobresortir; fou un moviment que englobà totes les arts i es realitzaren escultures tant en monuments públics i funeraris com aplicat a l'arquitectura; cal destacar, entre d'altres: Agapit, Venanci Vallmitjana, Marià Benlliure, Miquel Blay, Josep Llimona, Eusebi Arnau i Josep Clarà.[38] L'italià Medardo Rosso va aconseguir extraordinaris efectes originals amb les seves figures en guix recobertes de cera. Aristide Maillol, inclòs als escultors del simbolisme, va realitzar unes obres de nu femení inscrites dintre d'uns volums geomètrics amb una gran vitalitat que s'ha dit mediterrània. En aquesta mateixa línia mediterrània entra també Manolo Hugué encara que amb uns inicis més o menys cubistes.[39]

Matisse, considerat el màxim representant del fauvisme,[40], també realitzà escultures rellevants. Com Picasso, que va explorar l'escultura cubista, descomposant el volum en plans geomètrics; en algunes obres va emprar elements com ara cordes, filferro o fusta sense tallar. Alexandre Rodchenko –escultor, pintor, dissenyador gràfic i fotògraf rus–, Jacques Lipchitz i Constantin Brancusi, van innovar tot cercant el buit; aconseguiren la simplificació per arribar a formes perfectes a través dels materials emprats. Brancusi creà obres d'una depurada abstracció però també en realitzà d'altres d'un caràcter molt diferent com ara la Columna de l'Infinit (1918), en fusta.[41] Umberto Boccioni, va saber traslladar a l'escultura temes del futurisme, com el dinamisme i la introducció de tota classe de materials; sotmès a l'art figuratiu, Formes úniques de continuïtat en l'espai (1913) va ser una de les obres clau d'aquest moviment.[42]

Un dels primers escultors del dadaisme junt amb el seu fundador Hans Arp va ser Marcel Duchamp que el 1913 va realitzar escultures amb objectes vulgars que es va anomenar l'art trobat o ready-made. La primera obra va ser una roda de bicicleta damunt un tamboret. Va aconseguir que en treure l'objecte del seu ús quotidià perdés el seu valor funcional i adquirís un valor artístic.[43] Amb el nom de constructivisme s'agrupa el moviment que es va produir a Rússia després de la Revolució d'Octubre de 1917, a pesar que la seva durada cronològica va ser limitada, va influir considerablement sobre l'art contemporani. Van formar part d'aquest grup d'escultors els germans Naum Gabo, Antoine Pevsner i el fundador Vladimir Tatlin. Aquest últim va dissenyar la Torre de Tatlin, que mai no es va construir.[44] El moviment De Stijl, conegut com a neoplasticisme, va sorgir l'any 1917 cercant la renovació estètica i la configuració d'un nou ordre harmònic de valor universal, amb una estructuració a força d'una harmonia de línies i masses rectangulars de diverses proporcions, sempre verticals, horitzontals o formant angles rectes. L'escultor més reconegut en aquesta línia va ser Georges Vantongerloo, un dels fundadors del moviment.[45]Durant el surrealisme, alguns dels pintors implicats en aquest moviment, van realitzar escultures però relacionades amb les seves idees pictòriques, així va succeir amb Max Ernst amb Espàrrecs lunars de 1935 o Joan Miró, qui va emprar corda i trossos de metall combinats als seus relleus com a les seves pintures d'aquests mateixos anys trenta.[46]

Entre els dos conflictes bèl·lics mundials del segle XX, es va produir a Itàlia un moviment escultòric amb un sentit de la tradició de la figuració italiana. Arturo Martini va ser el més destacat i qui va influir en altres dos excel·lents escultors, Marino Marini i Giacomo Manzú. En aquest període d'entreguerres també va destacar el barceloní Julio González i Pau Gargallo, tots dos a les seves primeres obres van tenir un caràcter modernista. A partir de 1927 van realitzar els seus treballs en ferro, i Juli González amb la innovació de soldadura autògena, passant amb això a un estil experimental i abstracte.[47]

Va ser en aquests anys quan Henry Moore estava en plena creació artística. Havia participat en el desenvolupament de l'art d'avantguarda i encara que va realitzar exposicions surrealistes i va formar part d'Abstraction-Création a l'exposició d'art abstracte de 1938 en Amsterdam, la seva estatuària no correspon a cap moviment determinat, encara que presenta en alguna ocasió algun tret de tots ells. Les seves escultures són imatges figuratives, fins i tot les que presenten l'estudi del volum en l'espai.[48] Com Moore, el suís Alberto Giacometti va estar relacionat amb el surrealisme, però a partir de 1947, es va decantar pel corrent figuratiu amb unes estructures on dominen les figures extremament allargades. Altres escultors van participar plenament amb l'estil abstracte com Barbara Hepworth, Eduardo Paolozzi, Anthony Caro, Alexander Calder, Alberto Sánchez Pérez, Pablo Serrano Aguilar, Jorge Oteiza i Eduardo Chillida.[49]

A partir de la dècada del 1970, apareixen nous moviments artístics, com l'art minimalista, l'art conceptual, el denominat land art, l'art povera, l'hiperrealisme, el performance, la postmodernitat etc. Destaquen artistes com David Smith, Roy Lichtenstein, Donald Judd, Carl Andre, Dan Flavin, Sol LeWitt, Robert Morris, Richard Serra, Dennis Oppenheim, Marinus Boezem, Christo i Jeanne-Claude, Antonio López García i George Segal.[50]

Escultura de l'Àfrica

L'escultura africana ha estat essencialment de caràcter religiós, del tipus animisme i per tant la seva veneració ha estat a la creença d'esperits de la natura i veneració als seus morts, la mort dels quals no suposa la seva fi sinó que viu al regne dels esperits. Aquesta creença a la presència dels esperits fa que es realitzin rituals, on les obres d'art fan de mèdium. Aquestes obres en general són màscares, escultures exemptes antropomòrfiques o d'altres objectes de culte. Els objectes de fusta es realitzaven a partir d'un tronc o branca d'arbre amb la tècnica de la talla directa, és a dir, d'una peça cilíndrica que amb eines primitives anaven rebaixant i tallant. També han utilitzat l'argila a Nigèria la cultura nok, prop de 500 aC, la pedra o l'ivori. Per quasi tot el continent es fan màscares, els «baga» que ocupen la part de Guinea usen una màscara amb cap de cocodril i llargues banyes ratllades. Hi ha màscares recobertes d'una crosta formada per sang seca, terra i suc de llavors triturades; màscares amb un gran nas que s'allarga fins formar un bec; n'hi ha amb adorns de petxinetes i vidres. A Ife i Benin, els ioruba van treballar la terracota i el bronze per als seus reis des del segle XIII, en plaques amb relleus o en caps de mida natural. A Costa d'Ivori els baulé a més a més d'escultures exemptes i màscares, tallaven les llindes de les portes de les seves cases amb motius geomètrics.[51]

  • Màscara de fusta amb adorns de petxinetes y cristall
    Màscara de fusta amb adorns de petxinetes y cristall
  • Màscara de Costa d'Ivori
    Màscara de Costa d'Ivori
  • Màscara de Guinea
    Màscara de Guinea
  • Cap de rei realitzat per els ioruba
    Cap de rei realitzat per els ioruba

Escultura precolombina

L'escultura exempta i els relleus van constituir una important manifestació artística dels pobles precolombins. Van sobresortir entre d'altres civilitzacions la dels olmeques, maies i tolteques a Mèxic i els inques a Perú. Existeixen dins de la seva diversitat uns trets comuns a l'escultura d'aquests pobles, la seva associació a l'arquitectura en què les escultures i els relleus adornen parets i pilastres, i en el seu caràcter religiós amb escenes de déus, dimonis, ritus sagrats o guerrers. A l'escultura olmeca ressalta l'intent de reproduir el rostre humà amb gran realisme als enormes caps de La Venta s'aprecien trets particulars com ara el nas ampli, els ulls oblics i la boca amb grans llavis. Aquests caps estan tots realitzats en blocs monolítics i assoleixen a més de tres metres d'alçada. A Tula es troben els gegantins guerrers d'uns 5 metres d'alçada sobre una base rectangular i amb vestidures de guerra i cascs sobre els caps. Els maies van realitzar figures en jade i majoritàriament l'escultura adossada als temples de Palenque, Tikal i Chichén Itzá, d'on procedeix una de les més famoses escultures el Chac Mool. Aquest tipus d'escultura s'ha trobat a diversos temples d'influència tolteca.[52]La primera civilització del Perú, segons les dades arqueològiques revisades per radiocarboni, es remunta cap a 1250 aC i és l'anomenada Chavin de Huántar, on s'ha trobat el que va haver de ser el més gran temple d'aquesta civilització. L'exterior de l'edifici està adornat amb escultures la majoria en baix relleu, havent-se trobat també esteles amb gravats de serps i cocodrils. Altres cultures van néixer al període entre els anys 900 i 1430, el poble inca al sud de Perú, cap al 1200, va anar adquirint gran poder fins l'arribada dels espanyols el 1532. Hi ha poca escultura monumental, però van ser grans treballadors amb domini de la metal·lúrgia principalment en or, on incrustaven pedres precioses.[53]

  • Cap colossal de la civilització olmeca
    Cap colossal de la civilització olmeca
  • Guerrers tolteques representats per les famoses estàtues dels atlants de Tula
    Guerrers tolteques representats per les famoses estàtues dels atlants de Tula
  • Una de les escultures de Chac-Mool que s'han trobat a Chichén Itzá
    Una de les escultures de Chac-Mool que s'han trobat a Chichén Itzá
  • Únic cap de Chavín de Huántar que roman en el seu lloc original
    Únic cap de Chavín de Huántar que roman en el seu lloc original

Escultura d'Extrem Orient

Índia

La història de la escultura índia es va iniciar cap al 2500 aC en una zona al llarg de 1500 quilòmetres sobre les conques dels rius Ravi i Sutlej, on estava establerta la cultura de la vall de l'Indus. Les seves principals poblacions van ser Harappa i Mohenjo-Daro, on en excavacions arqueològiques del segle XIX, es van trobar gran varietat d'escultures en terracota representant figures humanes amb símbols relacionats amb la fertilitat, així com una petita Ballarina en bronze i un Bust d'un rei-sacerdot en esteatita.[54]Cap al 1500 aC la cultura de l'Indus es va extingir i durant un llarg temps es va entrar en un període sense manifestacions artístiques conegudes, fins el segle III aC, quan es va formar l'imperi Maurya es van col·locar unes grans columnes, algunes encara in situ, de manera escultòrica remataven en un capitell que sostenia una escultura de tema animal, la més famosa és el Capitell dels lleons a Sarnath. D'aquesta mateixa època hi ha escultures amb representacions de divinitats masculines i femenines, entre les que destaca la Yaksi del museu de Patna, que presenta una gran exuberància dels pits, amples malucs i estreta cintura, uns trets que es repeteixen a la demostració de l'ideal de la bellesa femenina a la cultura índia.[55]

Durant l'imperi Kushan hi va haver un gran desenvolupament cultural i es van sumar les tradicions del budisme i l'hinduisme a la regió de Gandhara, l'art de la qual es denomina «grecobúdic» per la influència de la Grècia clàssica a les imatges de Buda realitzades en aquest període.[56] L'imperi Gupta va esdevenir un «art clàssic» on es va aconseguir línies pures i formes d'harmoniós equilibri, es van representar les divinitats Brahma, Vishnú i Shiva. A l'escultura del sud de l'Índia, es troba a Mahabalipuram, uns temples excavats en la roca decorats amb relleus magnífics, entre ells el Descens del Ganges de l'època de la dinastia dels Pal·lava. Des del segle VIII l'erotisme és tema principal de les escenes de molts temples, on es representa il·lustracions del Kama Sutra. Malgrat la conquesta musulmana, a la part sud del país va continuar la tradició de la seva escultura que es va anar transformant a poc a poc en una fase clara de barroquisme vigent fins el segle XVIII.[57]

Xina

Durant la dinastia Tang (618-907) els xinesos van fabricar gran quantitat de terracotes realitzades a pressió per mitjà de motlles. I també a la Xina es van trobar els set mil guerrers en mida natural de la dinastia Qin, que encara que les cares són totes diferentes, i per tant modelades a mà, per als cossos sembla que es va utilitzar un motlle; daten aproximadament de l'any 200 aC.[58]Quan el budisme es va introduir a la Xina, hi va haver la necessitat de fer unes representacions escultòriques. La més antiga que es coneix és una de bronze daurat datada l'any 338 i es creu que va ser una rèplica d'una de Gandhara. Es van anar construint santuaris amb estàtues colossals de Buda a les grutes de Yungang a la ciutat de Datong. A l'última etapa de la dinastia Tang les obres de figuretes de ceràmica amb variats temes, fan tenir una nova visió a l'escultura distinta i distant de la budista. A partir d'aquí l'escultura entra en una clara decadència, encara a la dinastia Ming, a les seves obres arquitectòniques s'instal·len imatges de grans dimensions com a «guardians» de les portes dels grans palaus o complexos funeraris, encara que continua sent en les petites escultures de jade o ceràmica on poden trobar-se les millors representacions. Al segle XX i per transformacions ideològiques dels seus dirigents, l'escultura monumental es va tornar a realitzar amb marcat estil realista per exaltar les gestes de la Revolució.[59]

Japó

Del període Jōmon, prop del segle VII aC, junt amb la ceràmica s'han trobat petites estàtues religioses o funeràries amb decoració geomètrica i posteriorment cap a finals del segle III en unes tombes del període Yayoi uns ídols de terracota de forma animal anomenats haniwa. Va ser al període Asuka i amb l'arribada del budisme que l'escultura va aconseguir una gran importància, quan l'escultor Kuratsukuri Tori, d'ascendència xinesa, va entrar al servei de l'emperador. Altres escultors van aportar influències coreanes i tots van treballar amb el bronze, fusta i terracota en imatges de Buda, que al Japó adquireix noms propis com el de Maitreya. Al període Nara va canviar poc l'escultura, la fusta es va tractar amb laca i guix policromat. Al segle XI, durant el període Kamakura, l'escultor Jōcho va aconseguir un gran renom i va tenir nombrosos deixebles, que van formar tallers, on realitzaven divinitats amb aspecte terrible per tal d'espantar les forces malèfiques. L'escultura va tenir una aplicació cada vegada més petita a causa de l'apogeu que va adquirir per aquells temps la pintura. Al període Azuchi-Momoyama, es van realitzar algunes escultures de monjos zen i màscares per a actors del teatre Noh.[60]

Tipus

L'escultura tradicional es divideix en dues grans branques, l'estatuaria i l'escultura ornamental, segons representi la forma humana i expressi les concepcions suprasensibles de l'home o s'ocupi a reproduir artísticament els altres éssers de la natura, animals o vegetals. La primera duu amb propietat el nom d'escultura i té un ideal propi, ocupant la segona un paper secundari al servir d'auxiliar a la primera i a l'arquitectura.

  • Les estàtues són les escultures aïllades que representen una entitat específica tridimensionalment. Segons la seva presentació hi ha diverses formes d'anomenar-les: pròpia o en peu; sedent o asseguda; jacent estirada generalment representant la figura d'un difunt; orant o agenollada; oferent o oferint presents i eqüestre o a cavall.
  • Els relleus són les escultures tallades a partir d'un fons o unides a un fons. Els tipus de relleu es divideixen en la forma en la qual es redueix la profunditat de les figures o ornamentació representades: baix relleu quan es talla retallant la imatge al fons del material que el serveix de suport i l'alt relleu en la qual les formes escultòriques ressalten i surten del pla on es tallen.
  • Els busts són escultures de les espatlles i el cap de només una persona i què normalment representen retrats.
  • Tors que representa el tronc humà sense cap, ni braços ni cames.
  • Criselefantí és el terme donat a un tipus d'imatge de culte que va gaudir d'un gran prestigi a l'Antiga Grècia. Les estàtues criselefantines es construïen sobre una armadura de fusta que quedava totalment coberta, a on se subjectaven blocs tallats d'ivori, representant la carn, i làmines d'or per representar les vestidures, l'armadura, el cabell i d'altres detalls. En alguns casos s'usava cristall, pedres precioses i semi-precioses per a detalls com ara els ulls, les joies i les armes. Es coneixen exemples del II mil·lenni aC d'escultures compostes fetes d'ivori i or.[61]
  • L'escultura arquitectònica és un terme que es refereix a la utilització de l'escultura per arquitectes i / o escultors al disseny i la construcció d'un edifici, un pont, un mausoleu o qualsevol altre monument. L'escultura està en general relacionada amb l'estructura de la construcció. També s'anomena «escultura embotida» a qualsevol estàtua col·locada en una obra arquitectònica.[62]
  • L'escultura cinètica implica aspectes de la física de moviment, com les fonts o els mòbils.

Materials

L'argila

Retrat de Niccolò da Uzzano en terracota policromada per Donatello
Article principal: Argila

És un dels materials més antics utilitzats per l'home, per ser fàcil de modelar i no necessitar d'utensilis especials, ja que es poden utilitzar simplement les mans. Amb el fang es poden crear motlles per a després treballar amb altres materials o fer reproduccions. Si s'empra com a material definitiu ha de coure's; en aquest cas rep el nom de terracota. Per a la preparació del fang, els processos d'industrialització han modificat i alleugerit el treball manual de premsat i esmicolament de l'argila. Així es troben ja al mercat blocs preparats per a l'ús dels escultors.[63]Els tipus d'argila més comuns són:[64]

  • Argila natural: extreta on s'ha format. S'utilitza sense cap afegitó.
  • Argila vermella: normalment conté ferro i és prou suau, molt adequada per al modelatge al torn de terrissaire i l'efectuat amb els dits.
  • Argila de «bola»: s'utilitza per donar plasticitat en unir-se a un altre tipus d'argila, és de color molt fosc a la vora del negre, es contreu força durant la seva cocció.
  • Argila bentonita: és blanca i molt fina d'origen de cendres volcàniques. S'utilitza per donar plasticitat a altres tipus d'argila.
  • Argila refractària: té una forta resistència a la calor, hi ha força variants i acostumen a ésser aspres i granuloses.
  • Argila de gres: té un color gris, de gra fi i que suporta altes temperatures per a la seva cocció.

La pedra

Article principal: Pedra
Moisès de marbre per Miquel Àngel.
Escultura d'esteatita al temple de Belur
Mocàrab d'estuc a l'Alhambra de Granada

És un material emprat des de l'antiguitat, per trobar-se abundantment en la natura. Per a treballar la pedra es necessiten eines especials. La pedra va ser emprada en les Venus prehistòriques, en estàtues gregues i les posteriors còpies romanes, les obres de grans escultors del renaixement com Michelangelo, Donatello o Bernini i és utilitzada des de fa molt de temps en monuments públics, pràcticament a tots els països.[65]Les pedres més comunes en l'escultura són:

  • Pedra calcària: roca sedimentària tova i fàcil de treballar; s'empra en labors minucioses. La seva conservació depèn molt de la qualitat de les pedreres. S'ha utilitzat molt en escultura monumental, com la Gran Esfinx. La pedra calcària va ser una de les més emprades a Egipte, la major part de la vall del Nil està excavada en en aquesta classe de pedra i amb la pedrera de Tura és amb la que es va realitzar les estructures de la necròpolis de Gizeh i la major part de les escultures trobades en ella.[66]
  • Marbre: pedra calcària metamòrfica, de gra fi i compacte. El seu tractament de la superfície pot ser molt variat, obtenint diferents teixidures, com finor, aspror, etc. Per ser un material bastant perdurable, va ser un dels preferits pels grans artistes de l'Antiguitat i el Renaixement. El marbre blanc es va imposar des de l'època clàssica, ja que amb un bon polit pot assolir un aspecte translúcid i amb una gran brillantor, i per ésser una pedra que no presenta grans fissures, amb el que l'escultor pot treballar esculpint amb plena llibertat, ja que els cops en una pedra que no sigui compacta pot arribar a produir una fractura a la pedra i obligar a canviar el bloc de marbre.[67]
  • Gres: roca sedimentària o pedra sorrenca, molt fàcil de treballar en pedrera, amb humitat natural; s'empra en labors minucioses. S'ha utilitzat molt en escultura de capitells romànics. Els seus colors més corrents són els terrosos i alguna amb un gris blavós. És una pedra molt porosa i que normalment no es pot polir. Actualment no s'utilitza aquesta pedra en escultura.[68]
  • Alabastre: és un mineral de guix, de color groguenc, semblant al marbre a primera vista. És fràgil i trencadís, però molt fàcil de treballar. Lleugerament translúcid.[69]
  • Granit i diorita: són roques ígnies molt més dures que el marbre i estan formades per refredament de materials volcànics fosos. La seva qualitat és excel·lent una vegada treballat i polit i es troba en gran quantitat de colors. Ha estat molt usada des de l'escultura egípcia fins els nostres dies.[70]
  • Esteatita: l'esteatita és una roca metamòrfica formada per talc en gran proporció. De fet és un esquist de talc. És molt tova i fàcil de tallar.[71][72] Admet un bon poliment. Exposada a l'exterior s'endureix amb el temps.[73] Al tacte s'assembla al sabó (d'aquí el nom en anglès "soap stone"). Els inuit acostumaven a fer talles tradicionals emprant esteatita. Les capes exteriors del Crist Redemptor de Rio de Janeiro són d'esteatita. A la Índia hi ha alguns temples amb escultures d'esteatita (per exemple a Belur).
  • Quars: es tracta d'un mineral de gran duresa, difícil de treballar. Malgrat això hi ha exemples d'escultures molt elaborades tallades en quars.[74]
  • Jade: amb el nom de jade es denominen dues pedres la jadeïta i la nefrita] totes dues molt semblants encara que amb l'aspecte més «orgànic» la nefrita i més vidriós la jadeïta. Tenen un colorit que va des del verd quasi blanc fins el verd molt fosc quasi negre. Són minerals molt durs i per això és molt dificultosa la seva talla, per al seu polit s'utilitza actualment el carborúndum i el corindó com a sorra en barreja aquosa. Encara que els jades treballats estan datats des de fa més de cinc mil anys, a la Xina, Mesoamèrica i Austràlia, ha estat a la Xina on se n'ha desenvolupat més.[75] Els maoris de Nova Zelanda realitzen unes figures anomenades Hei tiki amb nefrita.[76]

Estuc

Article principal: Estuc

És una pasta aconseguida a base de calç, pols de marbre, sorra i cola de caseïna. És va emprar ja en les antigues Grècia i Roma per fer motlles. L'art islàmic ho va emprar tallant-lo com adorns mocàrabs que es poden veure a l'Alhambra de Granada. Al Renaixement va tornar a ressorgir la seva aplicació per a buidatges de guix del natural, és a dir, sobre diverses parts del cos humà i per fer mascaretes dels difunts que després, els seus familiars les guardaven com a record. Però potser va ser al barroc on més es va utilitzar, com a motiu decoratiu als sostres de palaus amb tot tipus d'adorns. Al segle XX escultors com George Segal o Claes Oldenburg han realitzat obres figuratives en guix.[77][78]

El metall

Article principal: Metall
Topos V obra en ferro de Chillida
Detall de la Porta del Museu Diocesà de Barcelona en acer corten de Plandiura.

Les planxes de coure, bronze, or i argent es poden utilitzar en la tècnica d'elaboració directa, que es treballa amb martell, burins, punxons. Amb peces petites o de baix relleus s'utilitza el repussat. Per a la realització d'una escultura exempta i en mida més gran s'utilitza un cos dur normalment de fusta que es cobreix amb betum per a la millor adhesió de les xapes que es fixen amb claus o amb costures pel mig de fils metàl·lics, cal anar copejant el metall i per seguir el treball, cal escalfar les làmines aconseguit així elasticitat al metall. Després d'aquesta primera part, l'obra es va retocant amb els burins i els punxons. Antigament aquestes escultures es realitzaven molt per al seu ús com a reliquiaris, deixant l'interior buit per a la custòdia de relíquies.[79]

  • Or. Junt amb el coure va ser un dels primfers metalls emprats per l'home, per la seva bellesa i perquè es pot treballar fàcilment. S'han trobat jaciments arqueològics a Ur, Troia i Micenes que demostren que ja es feia servir en el neolític.[80]Els escites van treballar en una àmplia varietat de materials però on es van distingir més va ser en l'or, en peces amb influència grega i d'utilitat decorativa per a adorn dels seus cavalls, beines d'armes i objectes de joieria. Aquestes petites escultures, van ser realitzades amb gran precisió i molt detallades.[81]
  • Bronze. El bronze és l'aliatge més utilitzat per a la fosa de models d'escultura, en el que normalment intervé el coure i l'estany. Els bronzes «pobres», és a dir, els que contenen un alt percentatge de coure, poden ser treballats en làmines i esculpits en fred amb cisells, tanmateix els colaments apareixen força defectuosos. Al contrari els aliatges amb més contingut d'estany o de zinc, en tenir un més alt grau de fluïdesa a la fusió, són molt més acceptables per a la reproducció del motlle, ja que s'adhereixen millor a les cares internes i la seva reproducció arriba als mínims detalls. Normalment les escultures en bronze han rebut sempre per al seu acabament l'aplicació d'una capa de pàtina per unificar el color.[82]
  • Ferro. És un dels metalls que s'utilitza per a fer escultures, mitjançant diferents tècniques de treball.
  • Acer Corten. Aquest tipus d'acer està realitzat amb una composició química que fa que la seva oxidació estigui més protegida davant la corrosió atmosfèrica per la qual cosa són molts escultors els que l'escullen com a material propici per exposar la seva obra a la intempèrie. També és valorat el seu color vermellós ataronjat característic resultat del seu alt contingut de coure, crom i níquel. Entre els nombrosos escultors que l'utilitzen es troben Eduardo Chillida, Richard Serra, Jorge Oteiza, Pablo Picasso o Josep Plandiura.

La fusta

Sheik-el-Beled, escultura en fusta al Museu Arqueològic del Caire
Article principal: Fusta

És un material molt estimat pels escultors, per les seves propietats físiques i bons resultats. Hi ha molts tipus de fusta i depenent de la seva qualitat l'escultura es pot tenyir amb anilines a l'aigua o alcohol, policromar-la o fins i tot deixar-la en el seu color natural, protegint-la amb goma laca. Les fustes anomenades nobles - la noguera, el roure, el faig, el cedre, la caoba i d'altres- se solen deixar en el seu color natural, protegint-les amb cera neutre.[83]

La fusta es talla almenys cinc anys abans d'executar l'obra, en l'estació d'hivern quan la saba es troba a les arrels i d'aquesta manera s'aconsegueix que la fusta estigui ben seca i sense donar lloc a descomposició de la matèria. Els arbres presenten uns troncs amb diàmetres més o menys limitats i això obliga a que es facin peces diferents i apropiades per a dur a terme l'obra. Habitualment la fusta s'aconsegueix en taulons, que prèviament a l'encolatge han de tallar-se segons la dimensió de la peça a realitzar, per aconseguir un bloc ample d'un mateix tauló han de disposar-se els trossos uns damunt els altres en el mateix sentit que el tauló original. Sovint les escultures de fusta s'alleugereixen fent buit el seu interior.[84]

L'escultura en fusta policromada ha estat sempre important dintre de la imatgeria religiosa. Una vegada tallada la peça es cobria amb una capa de guix o bé amb una tela fina sobre la que es donava el guix com a preparació i aïllant a la pintura realitzada amb colors al tremp o a l'oli, així com daurat amb fulles de pa d'or.[85]

L'ivori

Crucifix de don Fernando y doña Sancha d'ivori
Article principal: Ivori

L'ivori s'obté dels ullals de diversos animals, i particularment dels elefants. Hom l'ha treballat en tots els països, principalment a l'Àfrica, el Japó, la Xina, la Índia, l'àrea mediterrània, i Europa continental. L'ús ornamental de l'ivori tallat ja es donava a l'antic Egipte i la Mesopotàmia. És fàcil de tallar i per obtenir superfícies planes, es tallen els ullals longitudinalment i es submergeixen en una barreja d'oli d'ametlles amb vinagre; en absorbir aquest líquid s'estova i pot modelar-se una mica.[86]

Va tenir un gran desenvolupament a l'època romànica en zones d'influència carolíngia. Els treballs en ivori s'utilitzaven en objectes litúrgics, en cobertes de llibres o plaques per a frontals d'altar. Els olifants eren instruments de vent tallats amb delicades miniatures en ullals d'elefant que formaven part dels estris de caça dels cavallers durant l'Edat mitjana. Hom creu que el crucifix de don Fernando y doña Sancha, datat prop de l'any 1063, va ser el primer de l'Edat mitjana d'Hispània, amb la representació de la imatge de Crist.[87]

Molt reconegudes són les talles d'ivori realitzades a Malines. Rubens va arribar a dissenyar escultures que van ser tallades en ivori per Lucas Faydherbe (Malines, 1617-1697), que va treballar durant tres anys al taller del pintor.[88]

Formigó

Monument a Narcís Monturiol en formigó i coure per Josep Maria Subirachs
Article principal: Formigó

El formigó emprat a l'escultura és relativament un material nou i se li ha anat donant més importància a mesura que ha augmentat el seu desenvolupament a les façanes arquitectòniques dels edificis. Sobre el formigó es poden donar textures diferents amb cisells o llimes. És una material econòmic i que permet la seva exposició a l'aire lliure. Henry Moore ho va emprar en diverses obres.[89]

S'utilitza fent un buidatge sòlid dintre d'un motlle de guix xop en aigua, per evitar que en posar la barreja de formigó, xucli l'aigua que aquesta barreja porta. És convenient que la massa del formigó sigui el més compacta possible perquè mantingui la seva densitat homogènia i per evitar bombolles d'aire finals. També es poden utilitzar motlles realitzats amb calaixos de fusta prèviament untats amb greixos o olis.[90]

Per a la realització d'un buidatge en buit, el motlle de guix deu aïllar-se amb capes de goma laca, el formigó ha de posar-se a capes i amb trossos de fibra de vidre i adaptant-ho a la forma que tindrà l'escultura final, en cal donar dos o tres capes intercalades.[91]

També el formigó pot ser modelat sobre una carcassa realitzada normalment amb vares d'acer dolç i una xarxa metàl·lica, es cobreix aquesta armadura amb una barreja espessa de formigó, reforçant-la amb fibra de vidre. Quan aquesta capa està quasi seca es modela sobre seu amb una altra massa més espessa de formigó, fins acabar l'obra.[92]

Tècniques

Els escultors solen preparar la seva obra formant un model amb argila o guix de la figura en petit format.[65] Aquest model equival a l'esbós del pintor o el plànol de l'arquitecte. El procediment fonamental i clàssic seguit pels escultors és l'esculpit, servint-se d'escarpra, burí o cisell segons els casos, doncs fins i tot els altres procediments de fondre i modelar exigeixen retocs de cisell si l'obra ha de sortir perfecta. S'usen a més el modelat o buidatge, el cisellat, el repujat, l'embotit, el gravat i l'estampat o encunyat. És interessant el poc que han canviat amb el pas del temps les tècniques del modelatge i de la talla, en comparació amb altres belles arts. Només al segle XX es van començar a introduir nous mètodes de treball.[93]

«Màquina de treure punts» serveix igual per a pedra com per a fusta
Gúbies per la talla de la fusta
Amassat de l'argila
Bronze fos omplint uns motlles
  • Esculpir consisteix a treure partícules al bloc ja escalabornat fins a obtenir la figura que es pretén. Antigament la talla s'efectuava amb instruments de ferro, que per la seva blanor es gastaven de seguida. En algunes escultures encara s'observa el senyal de punxons i cisells. Actualment s'utilitza el disc de diamant per desbastar la pedra i els discs de widia per la fusta.[94]
  • Puntòmetre o màquina de treure punts. Per reproduir a la mateixa mida les formes del model sobre materials com la pedra o fusta s'utilitza el mètode de treure punts. És un artefacte amb una combinació de barnilles metàl·liques articulades acabada en una agulla de secció triangular esmolada en punta, que serveix per mesurar punts determinats en un model i traspassar aquesta mida al material on es fa l'escultura definitiva. L'agulla es desplaça per una guia per cercar la profunditat del punt i es fixa amb un cargol.[95]
  • Modelar és donar a una pasta la forma desitjada afegint o llevant porcions de massa.
    • Argila. Normalment per al treball de les escultures en argila, moltes cultures van emprar les mateixes tècniques que per a la terrissa, de rotlles, plaques o tubs d'argila. També s'ha utilitzat la pressió en què l'argila humida es comprimeix en motlles de fang prèviament cuits. Aquesta tècnica va ser emprada pels grecs, al segle III aC, per a unes figures conegudes amb el nom de Tanagra.[58] L'argila una vegada modelada i abans de la seva cocció al forn, ha de mantenir-se a l'aire o en un ambient sec per al seu dessecament i que adquireixi consistència per evitar deformacions.[96]
    • Cera. Es modela com a mitjà auxiliar per a la realització d'esbossos com a guia per a l'escultor en la seva obra final en un altre material o com a model per al buidatge en bronze posterior. Modernament s'utilitza per a la creació de personatges amb destinació als nombrosos museus de cera. A nivell decoratiu es realitzen imitacions de fruites en cera. Com el modelatge en argila les mans de l'artista són la primera eina a tenir en compte, pot ajudar-se amb espàtules, rascadors i llimes. El material pot ser cera d'abella verge o la cera industrial que es presenta al mercat amb diverses dureses. Per construir la base per muntar la cera és necessària una armadura que pot ser des d'un simple filferro de coure, per a peces petites, fins altres més complicades quan l'obra és de més gran envergadura.[97]
    • Plastilina. Es modela amb les mans o petites espàtules, pràcticament igual que la cera, i serveix com a esbós per la obra escultòrica. La plastilina troba també un lloc destacat en animació. Nick Park és un promotor del seu ús que va guanyar dos Oscars amb els curtmetratges de Wallace i Gromit (1992-1995).
  • Buidar és obtenir una forma en buit o buida per a omplir-la després amb un material fos o una pasta qualsevol i assolir la «positiva». Es poden fer peces de guix, però no són valorades ja que el material és pobre i fàcil de patir ruptures. Amb la resina de vidre i barreges de pols de marbre junt amb pigments es poden aconseguir còpies amb diversos colors i textures.[98]
  • Cera perduda. El mètode de la cera perduda és el més estès per als metalls com el bronze, el qual es cola dins del motlle en forma líquida i així arriba a tots els racons. Quan se solidifica s'aconsegueix una còpia completament fidel al model del motlle. Històricament es coneix l'ús de la fosa a la cera perduda ja en estàtues de gran mida des del segle II a Egipte i Mesopotàmia i el seu ús sistemàtic des del segle V a Grècia. Des de llavors l'escultura en bronze s'ha realitzat amb aquest mètode ja que permet la reutilització dels motlles i per tant la reproducció en sèrie de l'escultura.[99]
  • Cisellar és retocar amb cisell les figures obtingudes pel buidatge i també formar baixrelleus amb el cisell en una làmina metàl·lica.[100]
  • Repujar o repussat és produir en una làmina de metall per la part del darrere, a força de martell sobre algun motlle, els relleus i els buits necessaris per aconseguir la forma que es pretén.[101]
  • Estampar o encunyar és imprimir sobre una làmina de metall o de pasta un encuny amb les figures en buit per què aquestes resultin en relleu.
  • Soldadura elèctrica: la soldadura s'utilitza fonent un elèctrode de ferro en les superfícies que es desitgen unir, per obra del pas de corrent elèctric. Es caracteritza per efectuar una unió summament sòlida i rígida. Això permet unir objectes de ferro diversos.
  • Soldadura autògena: aquest tipus de soldadura permet generar una escultura amb una tècnica similar a la que es practica amb l'argila. La fortalesa de la soldadura és menor que aquella assolida per la soldadura elèctrica, però té l'avantatge de permetre la creació d'obres més plàstiques.
  • Embotir és aplicar sobre un motlle dur una prima xapa de metall preciós perquè a força de cops prengui les seves formes i després, retirant la xapa i unint les vores quedi una estàtua o objecte artístic buit però amb aparença massissa. També es diu embotit o incrustat el resultat d'introduir algunes peces en les obertures o solcs practicats en d'altres.[62]
  • Galvanoplàstia. El descobriment de la galvanoplàstia es va produir a la primera meitat del segle XIX. Consisteix en dipositar per electròlisi qualsevol tipus de metall sobre la superfície interior d'un motlle tret en negatiu d'una peça original.[102] Al començament es van utilitzar motlles de metall com bon conductor elèctric, més endavant es van utilitzar motlles de plàstic resistents a l'acció química del bany electrolític, aconseguint que fossin conductors d'electricitat cobrint-los amb pols de grafit o qualsevol altre metall que el punt de fusió fos inferior al del metall que havia de dipositar-se per a aconseguir la peça final.[103] Les reproduccions surten força barates, però en poder ser molt nombroses perden una mica el valor d'obra d'art, emprant-se'n més per a objectes industrialitzats.[103]

Cànon de proporcions

Vegeu també: Home de Vitruvi

El cànon és el conjunt proporcions ideals de la figura humana i les seves regles de composició, molt utilitzades pels antics artistes egipcis i grecs. Representa en escultura i en pintura el que el mòdul en arquitectura.

Els egipcis tenien una norma per a la representació del cos humà als relleus, anomenat el «cànon de perfil». El model era la figura dreta i els mòduls guarden relació amb la mà i el braç, el puny tancat, l'amplada de la mà i el colze (longitud del colze a l'extrem del polze). El cos dret mesurava 18 punys, o 4 colzes o 24 amplades de mà. Del front al coll 2 punys; del coll als genolls 10; dels genolls a la planta dels peus 6, igual que la amplada de les espatlles. Al Baix imperi la figura va arribar a mesurar uns 21 punys d'alçada.[104]

Els artistes grecs del segle d'or (segle V aC) van tenir ja el seu cànon atribuït principalment a l'escultor Policlet i encara que des de llavors ha anat experimentant variacions en mans dels antics i moderns artistes, com Albrecht Dürer que en els seus últims anys de vida es va dedicar a recopilar estudis teòrics que havia fet sobre el cànon humà en el Tractat de les proporcions del cos que es va editar de manera pòstuma el 1528,[105] i Leon Battista Alberti que es mostrà constantment interessat per la recerca de regles, tant teòriques com pràctiques, capaces d'orientar el treball dels artistes; en les seves obres anomena alguns cànons, per exemple, a De statua exposa les proporcions del cos humà.[106]

Finalment va quedar ben establert pel pintor Leonardo da Vinci, a finals del segle XV, adoptant-lo la majoria dels pintors i escultors. La mesura fonamental del cànon florentí, presa de l'home ben constituït, està en el cap. Aquesta es considera, en alçada, com la vuitena part de tot el cos, sent la cara la desena part del mateix i d'alçada igual a la longitud de la mà. Estant l'home en peus i estenent els braços, determina un quadrat perfecte amb les línies que baixen a plom i passen pels extrems de les mans i les quals horitzontalment es tendeixen sobre el cap i sota els peus. Les diagonals d'aquest quadrat es tallen en l'última vèrtebra lumbar i fixen en el centre de tota la figura. Llençant una horitzontal per aquest punt central es divideix l'home en dues parts iguals i cadascuna d'aquestes en altres dues, per línies paral·leles que travessin per la meitat del pit i pels genolls. El cap es divideix al seu torn en quatre parts iguals, sent una d'elles a l'alçada del nas.[107]

Dimensions de les obres

  • Les cares de diversos presidents del Estats Units de uns 18 metres cada una, formen part del Mont Rushmore
    Les cares de diversos presidents del Estats Units de uns 18 metres cada una, formen part del Mont Rushmore
  • Miniatura xina en fusta de sàndal, les figures més grans medeixen un centímetre.
    Miniatura xina en fusta de sàndal, les figures més grans medeixen un centímetre.

Les dimensions de les escultures poden ser molt grans, de mides moderades, de mides petites, molt petites i microscòpiques. Exemples d'escultures colossals antigues serien l'Esfinx , el desaparegut Colós de Rodes , el Cavall Blanc del turó de Uffington i el Gran Buda de Leshan, entre d'altres. Més moderns són els casos de La Mare Pàtria us crida!, el Mont Rushmore, l'Estàtua de la Llibertat o el monument inacabat a Cavall Boig. La contemplació d'escultures colossals exigeix situar-se a una certa distància. Els moderns mitjans de transport (mitjans aeris) i de reproducció (cinema, fotografia aèria) permeten noves formes de visualització i, en els casos d'art efímer, preservar les obres com si fossin permanents.

  • Les escultures d'exterior poden ser de dimensions molt grans o de proporcions relativament moderades.
  • Les escultures en l'interior de grans sales en edificis s'assemblen a les anteriors. Poden ser de grans dimensions però sense ultrapassar certs límits determinats per l'espai disponible i l'estètica.
  • Les escultures d'interior en cambres mitjanes i petites estan sovint proporcionades a l'escala humana. També hi ha escultures de sobretaula o per a ser exposades en un prestatge que són de dimensions petites.
  • Casos particulars d'escultures molt petites són els camafeus , la majoria de joies i els "netsuke" del Japó. En aquest darrer cas es tracta de peces que no s'exhibeixen i que es diria que estan pensades per a que només el propietari en pugui gaudir.[108]
  • També hi ha escultures petitíssimes que cal observar amb una lupa o microscopi. El nivell de dificultat tècnica és molt gran però les qualitats artístiques, fora d'alguna excepció, són discutibles .[109][110]

Funció de l'escultura

Els pobles de la prehistòria van fer les primeres escultures en argila representant figures humanes o d'animals. Estaven assecades al sol i s'utilitzaven probablement amb finalitats religioses o màgiques.[3] De vegades eren simples amulets o figures votives trobades especialment, en algunes civilitzacions i cultures, a les sepultures o en temples com exvots.[63] Entre els mitjans per rendir culte a les persones que ja se n'havien anat d'aquest món, cal destacar els cranis humans trobats a Jericó (7000 aC), convertits en suport per a la reproducció en guix del difunt com una mascareta, després els afegien petxinetes que figuraven els ulls. [111] Els egipcis creien que perquè el faraó visqués després de la seva mort necessitava una imatge amb la seva representació per afovorir la pervivència de l'ànima.[112] De la mateixa manera s'utilitzen símbols a l'estructura i la claredat del missatge que es vol transmetre amb la creació d'un fort sentit d'ordre. L'harmonia i l'ordre deuen mantenir-se ja que qualsevol desviació repercuteix en l'altra vida, la jerarquia social es representa, entre d'altres maneres, per les diferents mides per a diferents personatges, així el faraó sempre és la més gran figura tant a les escultures individuals que arriben a ésser monumentals com a les anomenades tríades de Micerí.[n. 1] Les representacions romanes de l'emperador August més que retrats personals tenien la funció de presentar-ho al poble amb el símbol d'imatge de poder suprem, com a la coneguda escultura d'August de Prima Porta, en què està exercint la funció de màxim poder militar i en un altre retrat del mateix emperador, l'August de via Labicana, se'l vesteix amb una toga que li cobreix el cap, d'acord amb Pontifex Maximus.[113]

Posteriorment, durant l'edat mitjana, en l'època de l'art romànic, l'escultura romànica va tenir una estreta relació amb l'arquitectura i va complir, a més de la funció estètica, una funció didàctica o pedagògica, per a explicar al poble determinats esdeveniments o conceptes. Així, era freqüent referir-se als relleus dels timpans de les portades com «bíblies en pedra», executats per a il·lustrar i explicar històries a la població analfabeta. Un exemple és el Pòrtic de Santa Maria de Ripoll.[114]En aquesta funció religiosa la creació d'imatges ha transcendit a l'aparença que s'ha donat a l'escultura amb la creença de confondre la imatge amb la pròpia del déu representat, així ha succeït des de la imatge de Buda fins la de Crist.[113]

La seva funció ornamental pot estar lligada a alguna de les altres funcions, encara que de vegades pot ser l'objectiu principal, com passa amb la decoració vegetal o la geomètrica. En els estils anicònics, com l'islàmic o l'hebreu, compleix un paper fonamental. La funció pràctica és quan la seva utilitat és per a algun ús especial, així ho veiem als altars portàtils i des de molt antic, als díptics de relleus en ivori, que es buidaven lleugerament a la seva part interior, per poder posar una capa de cera on es gravaven missatges i es tancaven un full sobre l'altra, per enviar-ho al seu destinatari, com la cera era fàcil esborrar i tornar a escriure, el mateix díptic s'utilitzava per a la contestació.[115]

Una altra funció de l'escultura és el col·leccionisme que va començar a ésser important a partir del renaixement, quan els nobles adquirien obres d'escultura per a l'adorn dels seus palaus o jardins. Més endavant, a partir del segle XVIII, els monarques, els homes de negoci, burgesos i col·leccionistes ho van emprar com a mitjà d'inversió econòmica, satisfacció pròpia i prestigi.[116]

Vegeu també

Notes

  1. ↑ Grups de tres escultures.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Sureda 1988 Vol. I: p.26 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «SurI» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  2. ↑ 2,0 2,1 La Gran enciclopèdia en català 2004
  3. ↑ 3,0 3,1 Midgley 1982: p.32
  4. ↑ Midgley 1982: p.13
  5. ↑ Bozal 1983: p.50
  6. ↑ Bozal 1983: p.94-97
  7. ↑ Midgley 1982: p.118
  8. ↑ Bozal 1983: p.53
  9. ↑ Bozal 1987: p.90-92
  10. ↑ Bozal 1983: p.126-127
  11. ↑ Bozal 1983: p.141
  12. ↑ Honour, Hugh & Fleming, John. «A world history of art» (en anglès), 2005. [Consulta: 23 novembre 2010].
  13. ↑ Grummond, Nancy Thomson. For the Mother and for the Daughter: Some thoughts on dedications from Etruria and Praeneste (en anglès). In Chapin, Anne Proctor (ed), 2004, p. 351-370 (Charis: essays in honor of Sara A. Immerwahr Volum 33 de Hesperia) [Consulta: 23 novembre 2010]. 
  14. ↑ Bozal 1987: p.306-311
  15. ↑ Bozal 1987: p.284-285
  16. ↑ Sureda/Barral 1989: p.105-106
  17. ↑ Sureda/Barral 1989: p.392
  18. ↑ Sureda 1988 Vol. IV: p.100
  19. ↑ Sureda 1988 Vol. IV: p.148
  20. ↑ Barral; Duby; Guillot, 1996: p. 91
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 Sureda 1988 Vol. IV: p.370-372
  22. ↑ Bozal 1983: p.188-191
  23. ↑ Bozal 1983: p.192
  24. ↑ Sureda 1988 Vol. V: p.20-21
  25. ↑ Ceysson 1996: p.70-71
  26. ↑ Alcolea Gil 1988: p.334-335
  27. ↑ Ceysson 1996: p.158-159
  28. ↑ Geese 2007: p.274
  29. ↑ Geese 2007: p.286
  30. ↑ Geese 2007: p.304
  31. ↑ Geese 2007: p.354-366
  32. ↑ Bornay 1988: p.96-103
  33. ↑ Bornay 1988: p.392-394
  34. ↑ Suárez/Vidal 1989: p.8-10
  35. ↑ Bozal 1983: p.260-262
  36. ↑ Gombrich 2002: p.528
  37. ↑ Bornay 1988: p.366
  38. ↑ Suárez/Vidal 1986: p.12-52
  39. ↑ Bozal 1983: p.270
  40. ↑ Wattenmaker, Richard J.; Distel, Anne, et al. (1993). Great French Paintings from the Barnes Foundation. Nova York: Alfred A. Knopf. ISBN 0-679-40963-7. p. 272
  41. ↑ Suárez/Vidal 1989: p.142-146
  42. ↑ Bozal 1983: p.276
  43. ↑ Heard Hamilton 1989: p.388
  44. ↑ Bozal 1983: p.283
  45. ↑ Suárez/Vidal 1989: p.221
  46. ↑ Heard Hamilton 1989: p.437
  47. ↑ Suárez/Vidal 1989: p.288
  48. ↑ Suárez/Vidal 1989: p.306
  49. ↑ Bozal 1983: p.294
  50. ↑ Suárez/Vidal 1989: p.370-389
  51. ↑ Bozal 1983: p.354-360
  52. ↑ Bozal 1983: p.347-348
  53. ↑ Historia Universal del Arte 1984: p.538-543
  54. ↑ Bozal 1983: p.308
  55. ↑ Bozal 1983: p.310
  56. ↑ Bozal 1983: p.314
  57. ↑ Bozal 1983: p.319
  58. ↑ 58,0 58,1 Midgley 1982: p.18
  59. ↑ Bozal 1983: p.330-337
  60. ↑ Monreal y Tejada 1988: p.370-383
  61. ↑ Bozal 1987: p.160
  62. ↑ 62,0 62,1 Fatás/Borrás 1982: p.92
  63. ↑ 63,0 63,1 Maltese 2001: p.85
  64. ↑ Midgley 1982: p.36-37
  65. ↑ 65,0 65,1 Fuga 2004: p.153
  66. ↑ Sureda 1988 Vol. I: p.205
  67. ↑ Maltese 2001: p.24
  68. ↑ Midgley 1982: p.122
  69. ↑ Midgley 1982: p.123
  70. ↑ Serra Subirà 1982: p.54
  71. ↑ Frederick Hartt. Arte: historia de la pintura, escultura y arquitectura. Ediciones AKAL, 1 May 1989, p. 145–. ISBN 9788476004111 [Consulta: 21 novembre 2010]. Escultura d'esteatita.(castellà)
  72. ↑ Ralph Mayer. Materiales y técnicas del arte. Ediciones AKAL, 1993, p. 635–. ISBN 9788487756177 [Consulta: 21 novembre 2010]. Tipus de pedra. Esteatita.(castellà)
  73. ↑ Esteatita. S'endureix amb el temps.
  74. ↑ Julian Doyle. Chemical Wedding. Troubador Publishing Ltd, 30 May 2008, p. 40–. ISBN 9781906510909 [Consulta: 21 novembre 2010]. Crani maia tallat en quars(anglès)
  75. ↑ Maltese 2001: p.78-80
  76. ↑ «Maori of New Zealand:Maori Tiki» (en anglès). [Consulta: 17 novembre 2010].
  77. ↑ Midgley 1982: p.141
  78. ↑ Fuga 2004: p.167
  79. ↑ Fuga 2004: p.158-159
  80. ↑ Maltese 2001: p.163-164
  81. ↑ Sureda/Barral 1989: p.26
  82. ↑ Maltese 2001: p.42-44
  83. ↑ Medina Ayllón 2006: p.21
  84. ↑ Medina Ayllón 2006: p.42
  85. ↑ Maltese 2001: p.20
  86. ↑ Fuga 2004: p.150
  87. ↑ Gómez Moreno 1947: p.162
  88. ↑ De los Ríos 2007: p.31
  89. ↑ Midgley 1982: p.160
  90. ↑ Midgley 1982: p.165
  91. ↑ Midgley 1982: p.166
  92. ↑ Midgley 1982: p.164
  93. ↑ Historia Universal del Arte 1984: p.1202
  94. ↑ Historia Universal del Arte 1984: p.1204
  95. ↑ Medina Ayllón 2006: p.50-53
  96. ↑ Maltese 2001: p.91
  97. ↑ Subirachs 1983: p.14
  98. ↑ Midgley 1982: p.12
  99. ↑ Maltese 2001: p.41
  100. ↑ Fatás/Borrás 1982: p.61
  101. ↑ Fatás/Borrás 1982: p.205
  102. ↑ Subirachs 1983: p.21
  103. ↑ 103,0 103,1 Maltese 2001: p.59
  104. ↑ Sureda 1988 Vol. I: p.26
  105. ↑ Sureda 1988 Vol. VI: p.356
  106. ↑ Sureda 1988 Vol. V: p.56
  107. ↑ Biaggi 1983: p.437-447
  108. ↑ «Japanese Netsuke:Origins of Netsuke» (en anglès). WeirdAsiaNews. [Consulta: 3 desembre 2010].
  109. ↑ Gautam Naik. «Major Miniaturist Makes Art That Comes With Its Own Microscope» (en anglès). The Wall Street Journal. [Consulta: 3 desembre 2010].
  110. ↑ «The Art of Micro Miniaturists» (en anglès). [Consulta: 3 desembre 2010].
  111. ↑ Bozal 1983: p.38
  112. ↑ Gombrich 2002: p.70
  113. ↑ 113,0 113,1 Borrás Gualis, Gonzalo M. «Introducción general al arte» (en castellà) p.187. Madrid: Itsmo, 1996. [Consulta: 26 novembre 2010].
  114. ↑ De Vecci/Cerchiari, 1999
  115. ↑ Historia Universal del Arte 1984: p.1114
  116. ↑ «Coleccionistas. De Grecia al Siglo XXI» (en castellà). Revistaarte. [Consulta: 2 desembre 2010].

Bibliografia

  • Alcolea i Gil, Santiago. Historia Universal del Arte:España y Portugal Volum VI (en castellà). Barcelona, Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-8906-0. 
  • Barral, Xavier; Duby, Georges; Guillot de Suduiraut, Sophie. Sculpture. The Great Art of the Middle Ages fron th Fifth Centurey to the Fiteenth Century (en anglès). Còlonia: Taschen, 1996. ISBN 3-8228-8556-8. 
  • Barral i Altet, Xavier. Historia Universal del Arte. Volum II (en castellà). Barcelona: Planeta, 1987. ISBN 84-320-8902-8. 
  • Biaggi, Carlo Felice. Leonardo Da Vinci: La anatomía artística (en castellà). Barcelona: Teide, 1983. ISBN 84-279-8710-2. 
  • Bornay, Erika. Historia Universal del Arte:El siglo XIX Volum VIII (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6688-5. 
  • Bozal, Valeriano. Historia del Arte. La escultura, Tomo II (en castellà). Barcelona: Carroggio, 1983. ISBN 84-7254-313-7. 
  • Ceysson, Bernard. La Escultura:Siglos XV-XVI El renacimiento (en castellà). Barcelona, Carroggio, 1996. ISBN 84-7254-245-9. 
  • DDAA. Historia Universal del Arte:Volum VIII (en castellà). Madrid: Sarpe, 1984. ISBN 84-7291-596-4. 
  • DDAA. La Gran enciclopèdia en català: volum VII. Barcelona: Edicions 62, 2004. ISBN 84-297-5435-0. 
  • De Vecchi, Pierluigi; Cerchiari, Elda. I tempi dell'arte, volum I (en italià). Milà: Bompiani, 1999. ISBN 88-451-7107-8. 
  • Fatás, Guillermo; Borrás, Gonzalo. Diccionario de Términos de arte (en castellà). Madrid: Alianza-Edicioneds del Prado, 1993. ISBN 84-7838-388-3. 
  • Fuga, Antonella. Técnicas y materiales del arte (en castellà). Barcelona: Electa-Mondadori, 2004. ISBN 84-8156-377-3. 
  • Geese, Uwe. El Barroco. Arquitectura. Escultura. Pintura (en castellà). Colonia: Tandem Verlag, 2007. ISBN 978-3-8331-4659-6. 
  • Gombrich, Ernst. Història de l'art. Barcelona: Columna, 2002. ISBN 84-8300-768-1. 
  • Gómez Moreno, María Elena. Mil Joyas del Arte Español (en castellà). Barcelona: Instituto Gallach, 1947. 
  • Heard Hamilton, George. Pintura y Escultura en Europa 1880-1940 (en castellà). Madrid: Cátedra, 1989. ISBN 84-376-0230-0. 
  • Infiesta, Josep Manuel. Modernisme a Catalunya:Escultura. Barcelona: Edicions de Nou Art Thor, 1986. ISBN 84-7327-124-6. 
  • Maltese, Conrado. Las técnicas artísticas (en castellà). Madrid: Cátedra, 2001. ISBN 84-376-0229-7. 
  • Medina Ayllón, Juan María; Pascual, Eva. La talla en madera (en castellà). Barcelona: Parramón, 2006. ISBN 84-342-2888-2. 
  • Midgley, Barry. Escultura, modelado y cerámica (en castellà). Madrid: Hermann Blume, 1982. ISBN 84-7214-259-0. 
  • Monreal y Tejada, Luis. Historia Universal del Arte:Extremo oriente Volum X (en castellà). Barcelona, Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6690-7. 
  • Semenov, Serguei A. Tecnología prehistórica. Estudio de las herramientas y objetos antiguos a través de las huellas de uso (en castellà). Madrid: Akal Editor, 1981. ISBN 84-7339-575-1. 
  • de los Ríos Martínez, Esperanza. José de Arce, Escultor Flamenco: Flandes, 1607-Sevilla, 1666 (en castellà). Sevilla: Universidad de Sevilla, 2007. ISBN 978-84-472-1088-6. 
  • Serra Subirà, Eduard. Materials i eines de l'escultor. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1992. ISBN 84-475-0148-5. 
  • Suárez, Alícia; Vidal, Mercè. Historia Universal del Arte:El siglo XX Volum IX (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1989. ISBN 84-320-8909-5. 
  • Subirachs, Josep Maria. Historia del Arte. La escultura, Tomo II: Presentación (en castellà). Barcelona: Carroggio, 1983. ISBN 84-7254-313-7. 
  • Sureda, Joan. Historia Universal del Arte:Las primeras civilizaciones Volum I (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6681-8. 
  • Sureda, Joan; Barral i Altet, Xavier. Historia Universal del Arte:Edad Media Volum III (en castellà). Barcelona: Planeta, 1989. ISBN 84-320-8903-6. 
  • Sureda, Joan. Historia Universal del Arte:Románico/Gótico Volum IV (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6684-2. 
  • Sureda, Joan. Historia Universal del Arte:El quattrocento italiano Volum V (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-8905-2. 
  • Sureda, Joan. Historia Universal del Arte:Alemania y Países germánicos Volum VI (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-8906-0. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escultura


Plantilla:Enllaç AD

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Escultura&oldid=6613385»