Esfíngids

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons
Viquiespècies	Viquiespècies

Esfíngids
Sphingidae
	; El borinot japonés Callambulyx tatarinovii
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Animalia
Fílum	Arthropoda
Classe	Insecta
Ordre	Lepidoptera
Superfamília	Bombycoidea
Família	Sphingidae ; Latreille, 1802
Tipus taxonòmic	Sphinx ligustri
Subfamílies
	Macroglossinae; Smerinthinae; Sphinginae;

Els esfíngids (Sphingidae) són una família de lepidòpters heteròcers coneguts vulgarment com a borinots i també com a borinos (Mallorca) o barrinols (Eivissa i Formentera). La família conté uns 200 gèneres, amb unes 1.450 espècies. El nom "esfinx" amb què de vegades es coneixen no és el seu veritable nom comú en català, car està derivat de la nomenclatura científica o nom llatí de la família.

Morfologia[modifica]

Els esfíngids acostumen a ser d'una grandària considerable i tenen un cos robust i pelut. Les ales són normalment estretes i poderoses, ja que s'han de moure a grans velocitats per permetre el vol al borinot. La majoria d'espècies tenen una espiritrompa allargada. Utilitzant aquesta trompa, es passen el seu últim estat de la metamorfosi xuclant el nèctar de les flors activament. Per a xuclar les flors, els esfíngids executen vols estacionaris amb batecs molt ràpids de les ales. Així, un borinot xuclant les flors s'assembla molt a un colibrí. Les flors adaptades a aquest tipus de pol·linització solen ser tubulars, de colors pàl·lids o blancs i s'obren durant el vespre i la nit. Aquest conjunt de caràcters és un síndrome floral anomenat esfingofília.

Altres espècies tenen l'espiritrompa atrofiada i resulta infuncional o parcialment funcional. En el primer cas els adults viuen uns pocs dies, el temps just per trobar parella i fer la posta; és el cas del borinot ocel·lat (Smerinthus ocellata) o del borinot del til·ler (Mimas tiliae), entre d'altres. El segon cas, més particular i concret, afecta unes poques espècies com el borinot de la mort (Acherontia atropos), que té una trompa curta i robusta que l'obliga a alimentar-se de mel (s'infiltra als ruscs d'abelles) i saba dels arbres.

Desenvolupament[modifica]

Les erugues dels esfíngids són relativament grans i gruixudes. Tenen un apèndix similar a una banya a la zona caudal que fa que siguin fàcils d'identificar, encara que en alguns casos estigui molt reduïda. Són insaciables devoradors de fulles i si es presenten en grans nombres la defoliació pot ser molt important, ara bé, aquest fet no és habitual, ja que les femelles solen pondre els ous individualment i en plantes diferents.

El nom de la família prové de la postura que adopten aquestes erugues quan se senten amenaçades i de les taques grans que semblen ulls que tenen algunes espècies, com el borinot morat. Aquesta postura és molt estranya i els dona l'aspecte d'animal fabulós, com l'esfinx, la figura de la mitologia grega i egípcia.

Acabat l'estat larvari, molts borinots romanen en estat de crisàlide subterrània fins a una profunditat de 12 cm. Les espècies d'esfíngids que viuen a les zones temperades de la Terra acostumen a passar l'hivern en aquest estat,^[1] a excepció de casos concrets com l'esfinx colibrí (Macroglossum stellatarum), que pots hibernar com a adult infiltrant-se en construccions humanes.

Distribució[modifica]

Els esfíngids tenen una distribució geogràfica molt àmplia a totes les zones temperades. Estan presents a tots els continents de la Terra, llevat de l'Antàrtida. Alguns borinots, com el borinot del baladre, són migratoris i poden cobrir distàncies considerables a velocitats de fins a 55 km/h.^[2] Malgrat que gairebé totes les espècies són nocturnes, hi ha uns quants esfíngids diürns, com el bufaforats.