Església de Sant Vicenç de Vilarassau

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Sant Vicenç de Vilarassau
Sant Vicenç.JPG
Dades
Tipus església
Característiques
Estil arquitectònic Romànic
Altitud 505[1]
Ubicació geogràfica
Moianès
Localització Prop del Mas de Sau
 41° 50′ 44″ N, 2° 02′ 30″ E / 41.845441°N,2.041659°E / 41.845441; 2.041659Coord.: 41° 50′ 44″ N, 2° 02′ 30″ E / 41.845441°N,2.041659°E / 41.845441; 2.041659
IPA
Identificador IPAC: 17187
Modifica les dades a Wikidata

Sant Vicenç de Vilarassau és una obra del poble disseminat de Sant Vicenç de Vilarassau, al municipi de Santa Maria d'Oló (Moianès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La parròquia de Sant Vicenç de Vilarassau ha estat integrada en la de Santa Maria d'Oló, per la qual cosa, malgrat no haver perdut la categoria de parroquial, no té ja rector propi. Apareix documentada des del 1134 i 1284, ja amb aquest caràcter.

Descripció[modifica]

Sant Vicenç de Vilarassau es dreça en un indret elevat del Moianès i era la parròquia del nucli disseminat de cases conegut per aquest nom. Església d'una nau coberta amb volta de canó, reforçada amb un arc toral que la divideix en dos trams. L'absis semicircular, situat a llevant i cobert amb volta de quart d'esfera, presenta les característiques genuïnes del romànic llombard; quatre bandes llombardes que delimiten tres series de quatre arcuacions cegues són el motiu de decoració de l'absis. Les bandes llombardes també apareixen en el mur de la cara sud, situades sota mateix del ràfec de la teulada. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada i n'hi ha dues més d'iguals al mur de migjorn. L'accés a l'església es fa pel cantó de ponent i la porta és moderna. En aquest mateix mur s'alça un campanar de d'espadanya refet. Al costat de tramuntana s'hi afegí en època moderna un cos que fa la mateixa llargada de la nau i té funcions de sagristia. L'aparell de l'església és obrat amb carreus regulars disposats en filades i a trencajunt.[2]

Història[modifica]

El lloc és documentat per 1ª vegada el 957 com a Villare Ansaldi. És una església romànica, del segle XI, petita, però molt bonica. D'una sola nau, coberta amb volta de canó de mig punt, amb un arc toral a mitja nau, l'absis semicircular, a llevant, és cobert amb una volta de quart d'esfera. Part defora, té quatre grups d'arcuacions llombardes, amb lesenes que separen els grups. Les arcades llombardes es repeteixen al llarg de la façana sud. La porta és a migdia, adovellada, i hi ha tres finestres de doble esqueixada, una al centre de l'absis i les altres dues, a la façana meridional.

L'església apareix esmentada el 1134. L'any 1284 s'esmenta la parròquia de Sant Vicenç de Vilarassau, però amb aquesta denominació de parròquia no apareix ni en les llistes anteriors al 1154 ni en les del 1361 i 1438.[2] La funció de sufragània de Santa Mª d'Oló està ben documentada i es recalca en la visita episcopal del 1686.[2]

Es creu que seguiria els mateixos passos que la parròquia de Santa Mª d'Oló, la qual el 1364 passà a dependre de la canònica de l'Estany, i després de la seva extinció el 1592 passà a les Cinc Dignitats Reials; el 1686 continuava amb aquesta dependència.[2] El 1878 assolí la categoria de parròquia, que encara avui conserva, encara que no té un culte regular.[2]

Referències[modifica]

  1. Sant Vicenç de Vilarassau en el seu entorn, a l'Institut Cartogràfic de Catalunya
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Sant Vicenç de Vilarassau». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 31 agost 2017].

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Església de Sant Vicenç de Vilarassau Modifica l'enllaç a Wikidata
  • BENET I CLARÀ, Albert; JUNYENT I MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN I BOIX, Alexandre. "Sant Vicenç de Vilarassau". A: XI El Bages. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Catalunya Romànica, XI). ISBN 84-85194-57-8
  • GAVÍN, Josep M. "Bages 5". A: Inventari d'esglésies. Barcelona: Artestudi Edicions i Arxiu Gavín, 1979. ISBN 84-85180-14-3