Esglésies de fusta de l'Arxipèlag de Chiloé

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Esglésies de fusta de l'Arxipèlag de Chiloé
Iglesia de Ichuac.jpg
Església d'Ichuac
Dades bàsiques
Tipus església de fusta
Característiques
Estil Chilotan architecture
Materials utilitzats fusta
Patrimoni
  • Exemple únic d'arquitectura religiosa a Amèrica Llatina
  • Tradició arquitectònica jesuïtica dels segles XVII i XVIII
  • Continuada i enriquida pels Franciscans
  • Fusió de les cultures i tècniques indígenes i les europees
  • Harmonització d'arquitectura i paissatge
Ubicació
Estat Xile
Regió Llatinoamèrica i Carib
Localització Arxipèlag de Chiloé
X Regió de Los Lagos
Xile Xile 42° 30′ 00″ S, 73° 46′ 00″ O / 42.5°S,73.766666666667°O / -42.5; -73.766666666667Coord.: 42° 30′ 00″ S, 73° 46′ 00″ O / 42.5°S,73.766666666667°O / -42.5; -73.766666666667
Patrimoni de la Humanitat
Tipus Cultural
Criteris (ii),(iii)
Declaració 2000 (24a sessió)
Identificador 971
Regió Llatinoamèrica i Carib
Vistes
Nave central de la Iglesia de Achao.jpg
Nau centra de l'església d'Achao
Activitat
Modifica dades a Wikidata

Les esglésies de Chiloé són temples de fusta construïts a l'Arxipèlag de Chiloé, d'acord a un esquema tradicional, des de mitjans del segle XVIII fins a principis del Segle XX.

Patrimoni de la Humanitat[modifica | modifica el codi]

D'elles, un conjunt de setze es consideratMonument Històric Nacional de Xile i, des de l'any 2000, Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.[1][2][3]

Construïdes enterament de fusta, les esglésies de Chiloé constitueixen un exemple únic de l'arquitectura religiosa a Llatinoamèrica. Són representatives d'una tradició arquitectònica iniciada pels predicadors itinerants jesuïtes als segles XVII i XVIII. Després d'haver estat continuada i enriquida pels franciscans al segle XIX, aquesta tradició perdura encara en els nostres dies. A més d'il·lustrar la riquesa cultural de l'arxipèlag de Chiloé, aquestes esglésies testifiquen l'aconseguida fusió de la cultura i les tècniques indígenes amb les europees, la perfecta harmonització de la seva arquitectura amb el paisatge i l'entorn físic, i la perdurable continuïtat dels valors espirituals les comunitats illenques.[4]

Història[modifica | modifica el codi]

Des del segle XVII, els religiosos encarregats de l'evangelització de les illes van ser els Jesuïtes, qui van establir un sistema anomenat Missió circular per fer-se càrrec de totes les comunitats evangelitzades. La Missió Circular durava 8 mesos i significava recórrer en total uns 4000 km en dalca i a peu, però com havien de visitar més de 80 sectors i fer front a les adversitats del clima, l'estada a cada capella durava només un parell de dies i durant la resta de l'any la vida religiosa quedava a càrrec del fiscal. En els primers anys de l'evangelització les esglésies eren construccions rústiques amb sostre de palla.

Per la necessitat de comptar amb més sacerdots, la Companyia de Jesús va sol·licitar al Rei que es permetés la presència de jesuïtes de nacionalitat diferent de l'espanyola. La sol·licitud va ser acceptada i van arribar frares procedents de diferents parts d'Europa, sobretot de Baviera, Hongria i Transsilvània. Aquests sacerdots estrangers van ser els que durant el segle XVIII van donar impuls a la construcció d'esglésies més perdurable que les seves antecessores. Ells van aportar els dissenys, inspirats en les esglésies dels seus països, i part de les tècniques de construcció. Per la seva part, els fusters chilotes van aportar la mà d'obra, els materials i tècniques pròpies, moltes de les quals estaven inspirades en la construcció de navilis.

Després de l'expulsió dels jesuïtes, el 1767, la tasca missionera va quedar a càrrec dels Franciscans, però la construcció de temples va continuar mantenint els models inicials i es va crear una tradició arquitectònica mantinguda al llarg de tres segles, anomenada Escola Chilota d'Arquitectura Religiosa en Fusta. Aquesta tradició va evolucionar a través dels anys, passant d'un estil inicial molt adornat a un altre, a mitjan segle XIX, molt més sobri, que tenen certa semblança amb el Barroc i el Neoclàssic europeus.

A aquesta escola pertanyen unes 150 de les més de 400 esglésies repartides per l'arxipèlag. D'aquestes 150 esglésies, algunes no han resistit el pas del temps i han caigut o han hagut de ser demolides, però d'altres s'han mantingut dempeus per gairebé 300 anys i són algunes de les construccions en fusta més antigues que queden dempeus al planeta. La necessitat de preservar-les va fer que 16 d'elles fossin declarades Monument Nacional i que l'any 1993, la Fundació Cultural Amics de les Esglésies de Chiloé postulés a aquests 16 temples com candidats per ser Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Van ser declarades com tals 14 d'elles l'any 2000, estenent-se la inscripció a les 2 restants (esglésies de Chelín i Caguach) a l'any següent.[5]

Localització[modifica | modifica el codi]

Església de Dalcahue, amb pòrtic de nou arcs i torre de dos cossos octogonals.
Codi Nom Ubicació Àrea Imatge
971-001 Església d'Achao Quinchao 0,165 ha. 08. Achao, Isla de Quinchao (34).JPG
971-002 Església de Quinchao Quinchao 1,286 hi ha. Iglesia de Quinchao.jpg
971-003 Església de Castro Castro 0,6727 hi ha. Iglesia de Castro.jpg
971-004 Església de Rilán Castro 0,79 hi ha. Iglesia de Rilán - fachada en reparaciones.JPG
971-005 Església de Nercón Castro 0,64 hi ha. Iglesia de Nercón.JPG
971-006 Església d'Aldachildo Puqueldón 4,16 hi ha. AldachildoIglesia1.jpg
971-007 Església d'Ichuac Puqueldón 6,8 hi ha. Iglesia de Ichuac.jpg
971-008 Església de Detif Puqueldón 4,87 hi ha. Iglesia de Detif, isla Lemuy, Chiloé.jpg
971-009 Església de Vilupulli Chonchi 0,54 hi ha. Iglesia de Vilupulli.jpg
971-010 Església de Chonchi Chonchi 0,4 hi ha. Iglesia Chiloe.jpg
971-011 Església de Tenaún Dalcahue 0,38 ha. Tenaun Church.jpg
971-012 Església de Colo Quemchi 0,5 hi ha. Iglesia de Colo hacia arriba.JPG
971-013 Església de San Juan Dalcahue 0,186 hi ha. Iglesia de San Juan - Dalcahue 2.JPG
971-014 Església de Dalcahue Dalcahue 1,56 hi ha. Iglesia de Dalcahue-fachada.jpg
971-015 Església de Chelín Castro
971-016 Església de Caguach Quinchao Iglesia de Caguach.jpg

Estructura[modifica | modifica el codi]

Església de Tenaún.

Les esglésies chilotes segueixen una estructura bàsica comuna amb variacions menors segons la zona geogràfica o l'època de construcció.

L'edifici té forma rectangular amb un sostre a dues aigües i ocasionalment a tres. La façana usualment està en el costat est i davant ella hi ha una esplanada per a les processons. Als llocs de major població aquesta esplanada ha passat a ser la plaça del poble.

La façana consta d'un pòrtic amb arcs d'ornament i una torre amb campanar en la part superior. El nombre usual d'arcs són cinc, però algunes esglésies no els tenen i d'altres en tenen set o nou. Entre el pòrtic i les portes hi ha un espai per guarir-se de la pluja. La torre sol ser de forma octogonal, de dos o tres cossos.

L'interior està format per tres naus, separades per curses de pilars. Sobre el pòrtic hi ha un espai per al cor. Usualment la nau central té el sostre còncau, a semblança del fons d'un pot. Algunes de les esglésies conserven el púlpit.

Materials[modifica | modifica el codi]

La fusta que es va usar per construir aquestes esglésies prové del bosc chilote o dels boscos de la província de Palena. Les bigues, els pilars i la fusta de revestiment intern són de fustes dures i resistents a la humitat, com el xiprer, el mañío o el coigüe. Per unir les porcions més grans es van usar talossos de fusta de luma, però no és certa la creença difosa en la resta de Xile que les esglésies chilotas no contenen claus en la seva construcció; totes els tenen als seus pisos i revestiment exterior.

En la part externa predominen els revestiments de tejuelas de alerce, però també s'usen taules encadellades als costats i làmines de zenc als sostres.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Guarda, Gabriel. La tradición de la madera. Santiago de Chile: Pontificia Universidad Católica de Chile, 1995. 
  • Guarda, Gabriel. La tradición de la madera. Santiago de Chile: Pontificia Universidad Católica de Chile, 1995. 
  • Araneda, José y Horta, Haroldo. Chiloé. Un legado universal. Santiago de Chile: Kaktus, 2001. ISBN 956-7136-16-5. 
  • Araneda, José y Horta, Haroldo. Chiloé. Un legado universal. Santiago de Chile: Kaktus, 2001. ISBN 956-7136-16-5. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]