Esgrafiat (terrissa)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Gerra amb tapadora sense vidriar, decoració incisa amb dibuixos geomètrics i vegetals (esgrafiats). Terrisseria de Toledo

L'esgrafiat, en terrissa, és una tècnica decorativa de gravat que consisteix a dibuixar amb algun tipus de punxó línies, motius o formes, ratllant amb impressions o incisions de grossor variable el fang, pasta o matèria ceràmica quan la pasta està encara tendra, o gratant una vegada seca o cuita. És una de les tècniques de decoració més primitives, amb exemples de restes arqueològiques dels primers estadis del neolític, com en la ceràmica cardial de la conca mediterrània, durant els mil·lennis sisé i cinqué abans de la nostra era; o la ceràmica campaniforme de l'eneolític i el període inicial de l'edat del bronze.[1][2]

Tècnica[modifica]

A partir d'un recurs senzill i elemental com és la incisió en diferents zones d'un atuell amb intenció decorativa, els terrissers, des de períodes ancestrals, han desenvolupat tècniques molt semblants valent-se de les ungles o d'utensilis del seu entorn domèstic o geogràfic; als primitius ossos esmolats, canyes trencades i tota mena de furgadents, els seguirien o complementarien pintes, espàtules o petites rodes.[1]

Una altra aplicació d'aquesta tècnica, més propera a la "incisió", quan es realitza abans de l'esmaltació, és l'anomenat "esgrafiat amb coberta".[3]

Com a complement, l'esgrafiat s'usa també com a alternativa en algunes de les més antigues i vistoses tradicions terrissaires del continent africà, com per exemple en la producció de les dones terrisseres del Rif.[4][5]

A la península Ibèrica[modifica]

Signatura del terrisser Pedro Antonio Simón (s. XIX), fabricant de Villarrobledo (Albacete), gravada en una tenalla seua

L'esgrafiat arriba a un dels seus més vistosos períodes amb la cultura musulmana de la península Ibèrica; amb diferents exemples en la ceràmica verda i manganés, la pisa decorada i l'obra terrissaire de l'art almoràvit.[nota 1][6][7][8]

Els manuals dels principals especialistes en estudis ceràmics relacionats amb la península Ibèrica coincideixen a observar que les tècniques d'esgrafiat han estat un recurs comú en totes les seues terrisses, i encara s'utilitzen en algunes zones.[9]

Vegeu també[modifica]

Notes[modifica]

  1. ↑ La tècnica del manganés esgrafiat consistia a estendre una capa elaborada amb òxid de manganés per gravar la peça després, deixant-ne al descobert la terracota.

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Seseña, 1997, p. 68.
  2. ↑ Romero Roque, Francisco. Moya: alfarería popular de tradición aborigen. Beginbook Ediciones, 2010; p. 51; ISBN 978-84-938500-3-6
  3. ↑ Caro Bellido, 2008, p. 108.
  4. ↑ Rüdiger Vossen La terrissa femenina del Rif i de Marroc des del punt de vista etnoarqueològic, pàg. 75 i seg.
  5. ↑ Yepes Sanchidrian, María Victoria. Dones terrisseres: alguns aspectes de la terrisseria femenina a l'estat espanyol. Revista de Etnología y tradiciones populares (tom II); edita: Inst. Fernando el Católico nº 1115; Saragossa, 1988; p. 470; ISBN 84-00067-827.
  6. ↑ Cano Piedra, Carlos. La cerámica verde-manganeso de Madīnat Al-Zahrā. Granada: Fundación El legado andalusì, 1996. ISBN 978-84-890-1624-8. 
  7. ↑ Navarro Palazón, J. La cerámica esgrafiada andalusí de Murcia, Murcia 1986.
  8. ↑ Abellán Pérez, J. La cerámica esgrafiada en la provincia de Cádiz, Actas del Congreso Internacional "El estrecho de Gibraltar. Ceuta". 1987. Madrid 1988, Tomo II.
  9. ↑ Guía de los alfares de España (Rüdiger Vossen, Natacha Seseña y Wulf Köpke). Madrid, Editora Nacional, 1975. ISBN 84-2761-293-1

Bibliografia[modifica]

  • Caro Bellido, Antonio. Diccionario de términos cerámicos y de alfarería. Cádiz: Agrija Ediciones, 2008. ISBN 84-96191-07-9. 
  • Carmen Padilla Montoya, Equipo Staff, Paloma Cabrera Bonet, Ruth Maicas Ramos. Diccionario de materiales cerámicos. Madrid: Subdirección General de Museos. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Secretaría General Técnica. Centro de Publicaciones, 2002. ISBN 84-36936-388. 
  • Borrás Querol, Carlos. Cerámica modelada y decorada de Magreb al Aqsa, tradiciones y técnicas de una cultura alfarera que se extingue. Universidad de Barcelona. Publicaciones y Ediciones, 2000. ISBN 978-84-475-2416-7. 
  • Wagner, Jorge; Matos; Berrada; Vossen. Cerámica Rifeña. Barro femenino. Asociación de Amigos del Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí y Museo de Bellas Artes de Castellón, 2009. ISBN 978-84-612-8944-8. 
  • Seseña, Natacha. Cacharrería popular. Madrid: Alianza Editorial, 1997. ISBN 84-206-4255-X. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Esgrafiat_(terrissa)&oldid=31481392»