Esparciates
Els esparciates[1] o iguals[2] (grec antic: homoioi; llatí homoei) era el nom amb què s'anomenava als ciutadans d'Esparta a l'antiguitat. El terme ve del grec antic Ὅμοιοι, Hómoioi, que significa literalment «els semblants» en oposició als que tenia alguna classe de limitació (hypomeiones, ὑπομείονες). S'utilitzava igualment la traducció «els pars» per posar l'accent sobre el caràcter aristocràtic d'Esparta.[3]
La distinció entre ciutadans espartans no formava part de les antigues lleis i no és esmentada abans de Xenofont, que adscriu aquesta institució a Licurg. Cada homoei tenia un tros de terra, però amb el temps alguns ciutadans van perdre les seves terres per diverses causes, i com que llavors no podien contribuir a les despeses de la syssitia i perdien alguns drets rebaixant la seva condició, va sorgir la condició d'hipomeió. Els homoei van tenir tot el poder polític a Esparta i exercien quasi tots els càrrecs públics.
Els criteris de la ciutadania espartana eren particularment selectius. Els esparciates havien de descendir d'un pare ciutadà i d'una mare filla de ciutadà. A més, per tenir l'estatut d'esparciata, els individus havien d'aconseguir l'agogé, l'educació espartana del ciutadà. Finalment, tenien l'obligació de participar en el banquet dels ciutadans, el syssition, portant-hi la seva quota d'aliments, o pagant-la.
El cos dels esparciates era tan restringit que s'estima el seu nombre en uns 1.200 en el moment de la gran derrota d'Esparta en la lluita contra Tebes a Leuctres (371 aC). Les pèrdues, probablement de l'ordre de 400 hoplites, privaren la ciutat d'un terç del cos cívic. La pèrdua d'influència d'Esparta al segle iii aC quedaria vinculada a aquesta restricció del nombre dels esparciates, fenomen designat pels historiadors pel nom d'oligantropia.
La traducció clàssica «els Iguals», que va ser recuperat amb la Revolució Francesa,[4] és de fet inexacta.[5] El terme no el van utilitzar els primers historiadors grecs, Heròdot i Tucídides. Es troba per contra en els escrits de Xenofont[6] i d'Aristòtil.[7]
Referències[modifica]
- ↑ Heròdot, 2001, p. 109.
- ↑ Antela-Bernárdez, 2011, p. 56.
- ↑ Lévy, p. 47; Cartledge, p. 73.
- ↑ Vegeu la Conjuració dels Iguals, temptativa de Gracchus Babeuf de fer caure el Directori l'any 1795
- ↑ Vegeu Aristòtil: Política (1295b 25-26) que parla dels homoioi kai isoi, és a dir, semblants i iguals.
- ↑ Xénophon: La Republica dels Lacedemonis (X, 7, 13, 1 i 7), Anabase (IV, 6, 14) i Hel·lèniques (III, 3, 5).
- ↑ Aristòtil: Política (V, 7, 1306b 30).
Bibliografia[modifica]
- Antela-Bernárdez, B. Pèricles no hi és: Breu història nova de l'antiga Grècia. Editorial UOC, 2011. ISBN 9788497883511.
- Heròdot. Història. Llibre II. Fundació Bernat Metge, 2001. ISBN 9788472257771.
- Paul Cartledge: Spartan Reflections, University of California Press, Berkeley, 2001. ISBN 0-520-23124-4.
- Edmond Lévy: Sparte: histoire politique et sociale jusqu’à la conquête romaine, Seuil, coll. "Points Histoire", Paris, 2003. ISBN 2-02-032453-9.
- César Fornis Vaquero: Esparta: historia, sociedad y cultura de un mito historiográfico. Barcelona: Crítica, 2003. ISBN 84-8432-413-3.