Jordi Solé i Tura: diferència entre les revisions
m Moving from Category:Militants del PSUC to Category:Militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya using Cat-a-lot |
He afegit informació Etiquetes: Revertida editor visual |
||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{Infotaula persona}} |
{{Infotaula persona}} |
||
'''Jordi Solé i Tura''' ([[Mollet del Vallès]], [[Vallès Oriental]], [[23 de maig]] de [[1930]] — [[Barcelona]], [[4 de desembre]] de [[2009]]) fou |
'''Jordi Solé i Tura''' ([[Mollet del Vallès]], [[Vallès Oriental]], [[23 de maig]] de [[1930]] — [[Barcelona]], [[4 de desembre]] de [[2009]]) fou professor de Dret Constitucional a la [[Universitat de Barcelona]], on va ser escollit degà el 1985. Fou un polític carismàtic i un dels pares de la Constitució espanyola de 1978 i de l'Estatut de Sau de 1979.<ref name=GEC>{{GEC|0063375|Jordi Solé i Tura}}</ref> |
||
== Biografia == |
== Biografia == |
||
Jordi Solé Tura neix en el si d'una família republicana i de pagesos de Mollet. Va ser nebot de l'alcalde republicà Feliu Tura i Valldeoriola (1888-1956), destacat dirigent de la [[Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya|Unió de Rabassaires]]. Des de molt jove treballa a la fleca que regentava la seva mare, la qual cosa l'obliga a abandonar els estudis. Durant el servei militar acaba el batxillerat i ingressa a la facultat de Dret, on acabarà obtenint el Premi Extraordinari de Carrera (1957). És fundador de la primera cèl·lula del PSUC a la universitat i serà membre molt actiu de la lluita antifranquista. Ja en democràcia, exerceix un paper important a les institucions polítiques espanyoles i europees. Durant uns anys comparteix la docència universitària amb tasques de traductor i divulgador dels nous corrents culturals europeus. |
|||
Va estudiar [[Dret]] a la [[Universitat de Barcelona]], de la qual en fou catedràtic de [[Dret constitucional]] i en fou escollit degà el [[1985]]. Era oncle de [[Montserrat Tura i Camafreita|Montserrat Tura]], exconsellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya. |
|||
El 1998 rep la medalla de la seva ciutat natal i és declarat ''Molletà Il·lustre''. A la tardor de 1999 presenta el seu llibre de memòries ''Una història optimista Memòries'', en català i castellà. L'any 2001 impulsa la creació del [https://twitter.com/CatalunyaEACNUR?ref_src=twsrc%5Egoogle%7Ctwcamp%5Eserp%7Ctwgr%5Eauthor Comitè Català de l'ACNUR], l'agència de l'ONU per als refugiats. |
|||
El juny de [[2007]] fou guardonat amb la [[Premi Creu de Sant Jordi|Creu de Sant Jordi]] per la [[Generalitat de Catalunya]].<ref name=jordi>{{ref-web|url=http://www.directe.cat/noticia/1312/es-redueixen-a-un-terc-les-creus-de-sant-jordi-del-2007-1312|consulta=8 setembre 2015|títol=Es redueixen a un terç les Creus de Sant Jordi del 2007|obra=[[Directe.cat]]|editor=Catmèdia Global|data=13 de juny de 2007}}</ref> A finals d'aquell any es va fer públic<ref>{{ref-web|url=http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2677503|consulta=8 setembre 2015|títol=Solé Turà té Alzheimer, com explica el seu fill en un documental|obra=[[Vilaweb]]|data=24 de desembre de 2007}}</ref> que patia la [[malaltia d'Alzheimer]]. El 14 de gener de [[2008]], es va estrenar el documental ''[[Bucarest, la memòria perduda]]'', que el seu fill va fer en clau autobiogràfica però recollint la vida política del pare en la clandestinitat.<ref>{{ref-web|cognom=Tordera|nom=Josep|url=http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/lesquerra-rendeix-homenatge-sole-tura-240508|consulta=8 setembre 2015|títol=L'esquerra rendeix un homenatge a Solé Tura|obra=[[El Periódico de Catalunya]]|editor=Grupo Zeta|data=15 de gener de 2008}}</ref> |
|||
El juny de [[2007]] fou guardonat amb la [[Premi Creu de Sant Jordi|Creu de Sant Jordi]] de la [[Generalitat de Catalunya]].<ref name="jordi">{{ref-web|url=http://www.directe.cat/noticia/1312/es-redueixen-a-un-terc-les-creus-de-sant-jordi-del-2007-1312|consulta=8 setembre 2015|títol=Es redueixen a un terç les Creus de Sant Jordi del 2007|obra=[[Directe.cat]]|editor=Catmèdia Global|data=13 de juny de 2007}}</ref> A final d'aquell any es va conèixer que patia Alzheimer<ref>{{ref-web|url=http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2677503|consulta=8 setembre 2015|títol=Solé Turà té Alzheimer, com explica el seu fill en un documental|obra=[[Vilaweb]]|data=24 de desembre de 2007}}</ref>. Va morir el 4 de desembre de [[2009]] a causa d'aquesta malaltia.<ref>{{ref-notícia|títol=Mor el polític Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució espanyola del 1978|publicació=[[Avui]]|url=http://www.elpuntavui.cat/article/3-politica/17-politica/280063--mor-el-politic-jordi-sole-tura-un-dels-pares-de-la-constitucio-espanyola-del-1978-.html|consulta=8 setembre 2015|data=4 de desembre de 2009}}</ref> El cap de setmana del [[5 de desembre|5]] i [[6 de desembre]] s'obrí la capella ardent al saló de Sant Jordi del [[Palau de la Generalitat de Catalunya]] on va ser acomiadat per milers de ciutadans.<ref>{{ref-notícia|títol=El govern atorgarà la Medalla d'Or a títol pòstum a Jordi Solé Tura|publicació=[[Avui]]|url=http://www.elpuntavui.cat/article/3-politica/17-politica/282719--el-govern-atorgara-la-medalla-dor-a-titol-postum-a-jordi-sole-tura-.html|consulta=8 setembre 2015|data=4 de desembre de 2009}}</ref> A títol pòstum li van concedir les medalles d'Or de la Generalitat i la del Senat en reconeixement de la seva trajectòria cívica i política.<ref name="dogc">{{ref-web|cognom=Catalunya. Generalitat|url=http://dogc.gencat.cat/ca/pdogc_canals_interns/pdogc_resultats_fitxa/?documentId=536239&language=ca_ES&action=fitxa|consulta=8 setembre 2015|títol=DECRET 188/2009, de 9 de desembre, pel qual s'atorga la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a l'Excel·lentíssim Senyor Jordi Solé Tura.|obra=[[Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya]]|editor=Generalitat de Catalunya|data=9 de desembre de 2009}}</ref> També va rebre un homenatge al [[Congrés dels Diputats|Congrés de Diputats]]. |
|||
== |
== Trajectòria acadèmica == |
||
El juny de 2021, la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i el CRAI Biblioteca Dret, amb l'Ajuntament de Mollet del Vallès, han obert l'exposició virtual [https://craidret.wixsite.com/website "Jordi Solé Tura, mestre i pensador"], que explica i contextualitza la trajectòria acadèmica de Jordi Solé Tura. |
|||
⚫ | |||
== Trajectòria política == |
|||
⚫ | |||
⚫ | El seu compromís polític de lluita contra el franquisme comença a la Universitat de Barcelona. El 1956 ingressa al [[Partit Socialista Unificat de Catalunya]] (PSUC)<ref name="GEC" /> a la Universitat de Barcelona. S'ha d'exiliar a [[França]], el febrer de 1960, <ref name="GEC" /> on treballa amb la direcció del PSUC i on coneix la seva primera esposa. Exerceix com a militant dins del [[Partit Comunista d'Espanya]] (PCE) i l'any 1961 el partit li proposa anar a [[Bucarest]] per fer de locutor a [[Ràdio Espanya Independent]], la ''Pirenaica'', l'emissora del PCE i del PSUC. A Bucarest, l'any 1962 neix el seu fill, Albert. Després de l'escissió dins del PCE, que acabà amb l'expulsió de [[Fernando Claudín]] i [[Jorge Semprún Maura|Jorge Semprún]], Jordi Solé Tura decideix tornar a París i allunyar-se de les tesis dominants al PCE i al PSUC. A la tardor de 1964, torna a Catalunya i és expulsat del partit. El 1966, és sancionat i expulsat de la Universitat, juntament amb altres professors, a causa de [[La Caputxinada|la Caputxinada.]] |
||
El febrer de 1969, a causa de les protestes a la universitat, és detingut i ingressa a la presó Model, on romandrà fins al juliol. A finals d'aquest mateix any, juntament amb altres companys de militància, funda l'[[Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja)]] de pensament maoista,<ref name="GEC" /> fins que el 1974, amb una part important dels militants d'aquesta organització, reingressa al PSUC. |
|||
⚫ | Participà en la redacció de l'avantprojecte de l'[[Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979]], com a membre de la [[Comissió dels Vint]] |
||
⚫ | En l'etapa de la [[Transició democràtica espanyola]] és un dels principals dirigents del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Dins aquest partit fou un dels principals defensors de les tesis [[eurocomunisme|eurocomunistes]]. Va ser escollit [[diputat]] al [[Congrés dels Diputats]] per la circumscripció de Barcelona en les primeres [[eleccions generals espanyoles de 1977|eleccions generals]] de la democràcia, el juny de [[1977]], escó que repetí en les eleccions de 1979 i d'on va resultar escollit, com a representant del grup comunista, ponent de la comissió que va elaborar la Constitució espanyola de 1978. |
||
⚫ | Participà en la redacció de l'avantprojecte de l'[[Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979]], com a membre de la [[Comissió dels Vint]]. Va ser cap de les llistes del PSUC per Barcelona a les eleccions municipals de 1983, en les quals el PSUC va obtenir tres regidors. El 1985 va abandonar el PSUC. Va participar en la fundació de la I Conferència d'Homes i Dones d'Esquerra, a principis de 1986. El 1988 forma part com a independent de les llistes del partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) al Parlament de Catalunya, d'on surt elegit diputat i, posteriorment, senador. Novament és elegit diputat del PSC en les eleccions de 1989 i 1993, i com a senador de 1996 i el 2000.<ref name="dogc" /> |
||
L'any 1991 fou escollit [[Ministre de Cultura d'Espanya|ministre de Cultura]] en el govern de [[Felipe González Márquez|Felipe González]], càrrec que va ocupar fins al 1993.<ref name=jordi/> Durant el seu mandat com a ministre es van executar les obres de remodelació de la [[Biblioteca Nacional d'Espanya|Biblioteca Nacional]] i es van començar les del [[Teatre Reial de Madrid|Teatre Reial]], que no van finalitzar durant el seu mandat. El 8 d'octubre de 1992 aconseguí inaugurar el [[Museu Thyssen-Bornemisza]] de [[Madrid]], i el Centre d'Art Reina Sofia es va convertir en el [[Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia]], especialitzat en [[art contemporani]]. El 26 de juliol de 1992 el quadre [[Guernica (quadre)|''Guernica'']] de [[Pablo Picasso]] es va traslladar al Museu Reina Sofia des de la seva ubicació anterior al Casón del Buen Retiro, pertanyent al [[Museu del Prado]]. |
L'any 1991 fou escollit [[Ministre de Cultura d'Espanya|ministre de Cultura]] en el govern de [[Felipe González Márquez|Felipe González]], càrrec que va ocupar fins al 1993.<ref name=jordi/> Durant el seu mandat com a ministre es van executar les obres de remodelació de la [[Biblioteca Nacional d'Espanya|Biblioteca Nacional]] i es van començar les del [[Teatre Reial de Madrid|Teatre Reial]], que no van finalitzar durant el seu mandat. El 8 d'octubre de 1992 aconseguí inaugurar el [[Museu Thyssen-Bornemisza]] de [[Madrid]], i el Centre d'Art Reina Sofia es va convertir en el [[Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia]], especialitzat en [[art contemporani]]. El 26 de juliol de 1992 el quadre [[Guernica (quadre)|''Guernica'']] de [[Pablo Picasso]] es va traslladar al Museu Reina Sofia des de la seva ubicació anterior al Casón del Buen Retiro, pertanyent al [[Museu del Prado]]. |
||
A partir de 1993, un cop finalitzada l'etapa de ministre, és nomenat president de la Comissió d'Exteriors del Congrés. |
|||
Des de 1990 fins al 2003 forma part de les assemblees del [[Consell d'Europa]] i de la [[Unió Europea Occidental]]. El 1995 és escollit vicepresident primer de la Comissió de Seguiment dels Estats membres del Consell d'Europa. En aquesta etapa participa activament en l'elaboració de la [[Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea]] (Niça, 2000). |
|||
== Obra publicada == |
== Obra publicada == |
||
Línia 99: | Línia 108: | ||
== Llegat == |
== Llegat == |
||
El 2003 signa amb l'Ajuntament de Mollet del Vallès la cessió del seu fons documental, alhora que es crea el [http://www.soleturamollet.cat/ Centre d'Estudis per la Democràcia Jordi Solé Tura]. Aquest fons es conserva a l'[https://www.molletvalles.cat/continguts/serveis-a-mollet/arxiu-histric-municipal/ Arxiu Històric Municipal.] |
|||
⚫ | [[Albert Solé Bruset]] va estrenar el 2008 el documental ''[[Bucarest, la memòria perduda]]'' sobre la figura de Solé Tura |
||
⚫ | [[Albert Solé Bruset]] va estrenar el 2008 el documental ''[[Bucarest, la memòria perduda]]'' sobre la figura de Solé Tura,<ref>{{ref-notícia|títol=Fallece Jordi Solé Tura, uno de los padres de la Constitución|obra=[[El País]]|data=4 desembre 2009|url=http://elpais.com/elpais/2009/12/04/actualidad/1259918234_850215.html|consulta=8 setembre 2015}}</ref> en clau autobiogràfica, però recollint la vida política del pare en la clandestinitat.<ref>{{ref-web|cognom=Tordera|nom=Josep|url=http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/lesquerra-rendeix-homenatge-sole-tura-240508|consulta=8 setembre 2015|títol=L'esquerra rendeix un homenatge a Solé Tura|obra=[[El Periódico de Catalunya]]|editor=Grupo Zeta|data=15 de gener de 2008}}</ref> |
||
Dins del marc del Premi Solé Tura, creat l’any 2009, el 2018 va néixer el [[Brain Film Festival]]. |
Dins del marc del Premi Solé Tura, creat l’any 2009, el 2018 va néixer el [[Brain Film Festival]]. |
||
A Mollet, al maig del 2010, es constitueix el Grup d'Amics i Amigues de Jordi Solé Tura. |
|||
⚫ | L’any 2019, la Facultat de Dret de la [[Universitat de Barcelona]] va posar el nom de Jordi Solé Tura a l’[http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/149143 aulari del nou edifici] reconeixent així la vàlua personal, política i, sobretot, acadèmica de qui va ser antic degà de la Facultat. A l’[https://www.ub.edu/portal/web/dret/detall/-/detall/inauguracio-de-l-aulari-jordi-sole-tura acte d’inauguració] va tenir lloc la descoberta d’una placa commemorativa a càrrec del rector Joan Elias i del degà Xavier Pons. |
||
⚫ | L’any 2019, la Facultat de Dret de la [[Universitat de Barcelona]] va posar el nom de Jordi Solé Tura a l’[http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/149143 aulari del nou edifici] reconeixent així la vàlua personal, política i, sobretot, acadèmica de qui va ser antic degà de la Facultat. A l’[https://www.ub.edu/portal/web/dret/detall/-/detall/inauguracio-de-l-aulari-jordi-sole-tura acte d’inauguració] va tenir lloc la descoberta d’una placa commemorativa a càrrec del rector Joan Elias i del degà Xavier Pons. |
||
El fons personal de Jordi Solé Tura es conserva a l'Arxiu Municipal de [[Mollet del Vallès]].<ref>Arxiu Històric Municipal de Mollet del Vallès. Quadre de fons [https://www.molletvalles.cat/continguts/serveis-a-mollet/arxiu-histric-municipal/els-fons-de-larxiu]</ref> |
|||
== Referències == |
== Referències == |
Revisió del 09:19, 22 juny 2021
Jordi Solé i Tura (Mollet del Vallès, Vallès Oriental, 23 de maig de 1930 — Barcelona, 4 de desembre de 2009) fou professor de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona, on va ser escollit degà el 1985. Fou un polític carismàtic i un dels pares de la Constitució espanyola de 1978 i de l'Estatut de Sau de 1979.[1]
Biografia
Jordi Solé Tura neix en el si d'una família republicana i de pagesos de Mollet. Va ser nebot de l'alcalde republicà Feliu Tura i Valldeoriola (1888-1956), destacat dirigent de la Unió de Rabassaires. Des de molt jove treballa a la fleca que regentava la seva mare, la qual cosa l'obliga a abandonar els estudis. Durant el servei militar acaba el batxillerat i ingressa a la facultat de Dret, on acabarà obtenint el Premi Extraordinari de Carrera (1957). És fundador de la primera cèl·lula del PSUC a la universitat i serà membre molt actiu de la lluita antifranquista. Ja en democràcia, exerceix un paper important a les institucions polítiques espanyoles i europees. Durant uns anys comparteix la docència universitària amb tasques de traductor i divulgador dels nous corrents culturals europeus.
El 1998 rep la medalla de la seva ciutat natal i és declarat Molletà Il·lustre. A la tardor de 1999 presenta el seu llibre de memòries Una història optimista Memòries, en català i castellà. L'any 2001 impulsa la creació del Comitè Català de l'ACNUR, l'agència de l'ONU per als refugiats.
El juny de 2007 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.[2] A final d'aquell any es va conèixer que patia Alzheimer[3]. Va morir el 4 de desembre de 2009 a causa d'aquesta malaltia.[4] El cap de setmana del 5 i 6 de desembre s'obrí la capella ardent al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya on va ser acomiadat per milers de ciutadans.[5] A títol pòstum li van concedir les medalles d'Or de la Generalitat i la del Senat en reconeixement de la seva trajectòria cívica i política.[6] També va rebre un homenatge al Congrés de Diputats.
Trajectòria acadèmica
El juny de 2021, la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i el CRAI Biblioteca Dret, amb l'Ajuntament de Mollet del Vallès, han obert l'exposició virtual "Jordi Solé Tura, mestre i pensador", que explica i contextualitza la trajectòria acadèmica de Jordi Solé Tura.
Trajectòria política
El seu compromís polític de lluita contra el franquisme comença a la Universitat de Barcelona. El 1956 ingressa al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)[1] a la Universitat de Barcelona. S'ha d'exiliar a França, el febrer de 1960, [1] on treballa amb la direcció del PSUC i on coneix la seva primera esposa. Exerceix com a militant dins del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i l'any 1961 el partit li proposa anar a Bucarest per fer de locutor a Ràdio Espanya Independent, la Pirenaica, l'emissora del PCE i del PSUC. A Bucarest, l'any 1962 neix el seu fill, Albert. Després de l'escissió dins del PCE, que acabà amb l'expulsió de Fernando Claudín i Jorge Semprún, Jordi Solé Tura decideix tornar a París i allunyar-se de les tesis dominants al PCE i al PSUC. A la tardor de 1964, torna a Catalunya i és expulsat del partit. El 1966, és sancionat i expulsat de la Universitat, juntament amb altres professors, a causa de la Caputxinada.
El febrer de 1969, a causa de les protestes a la universitat, és detingut i ingressa a la presó Model, on romandrà fins al juliol. A finals d'aquest mateix any, juntament amb altres companys de militància, funda l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja) de pensament maoista,[1] fins que el 1974, amb una part important dels militants d'aquesta organització, reingressa al PSUC.
En l'etapa de la Transició democràtica espanyola és un dels principals dirigents del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Dins aquest partit fou un dels principals defensors de les tesis eurocomunistes. Va ser escollit diputat al Congrés dels Diputats per la circumscripció de Barcelona en les primeres eleccions generals de la democràcia, el juny de 1977, escó que repetí en les eleccions de 1979 i d'on va resultar escollit, com a representant del grup comunista, ponent de la comissió que va elaborar la Constitució espanyola de 1978.
Participà en la redacció de l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979, com a membre de la Comissió dels Vint. Va ser cap de les llistes del PSUC per Barcelona a les eleccions municipals de 1983, en les quals el PSUC va obtenir tres regidors. El 1985 va abandonar el PSUC. Va participar en la fundació de la I Conferència d'Homes i Dones d'Esquerra, a principis de 1986. El 1988 forma part com a independent de les llistes del partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) al Parlament de Catalunya, d'on surt elegit diputat i, posteriorment, senador. Novament és elegit diputat del PSC en les eleccions de 1989 i 1993, i com a senador de 1996 i el 2000.[6]
L'any 1991 fou escollit ministre de Cultura en el govern de Felipe González, càrrec que va ocupar fins al 1993.[2] Durant el seu mandat com a ministre es van executar les obres de remodelació de la Biblioteca Nacional i es van començar les del Teatre Reial, que no van finalitzar durant el seu mandat. El 8 d'octubre de 1992 aconseguí inaugurar el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, i el Centre d'Art Reina Sofia es va convertir en el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, especialitzat en art contemporani. El 26 de juliol de 1992 el quadre Guernica de Pablo Picasso es va traslladar al Museu Reina Sofia des de la seva ubicació anterior al Casón del Buen Retiro, pertanyent al Museu del Prado.
A partir de 1993, un cop finalitzada l'etapa de ministre, és nomenat president de la Comissió d'Exteriors del Congrés.
Des de 1990 fins al 2003 forma part de les assemblees del Consell d'Europa i de la Unió Europea Occidental. El 1995 és escollit vicepresident primer de la Comissió de Seguiment dels Estats membres del Consell d'Europa. En aquesta etapa participa activament en l'elaboració de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (Niça, 2000).
Obra publicada
Escriptor i col·laborador-columnista en diversos diaris, especialment El País, El Periódico de Catalunya i La Vanguardia. Va publicar les següents obres:[7]
- 1967: Catalanisme i revolució burgesa: la síntesi de Prat de la Riba. Barcelona: Edicions 62, 1967. 325 p. (Llibres a l’abast; 47). Premi Crítica Serra d'Or d'assaig, 1968.
- 1967: El Pensamiento político de Enrique Prat de la Riba: contribución al estudio de la ideología nacionalista. 385 p. Tesi doctoral presentada a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona sota la direcció de Manuel Jiménez de Parga y Cabrera. Còpia mecanografiada.
- 1970: Catalanismo y revolución burguesa. Madrid: Cuadernos para el Diálogo, 1970. 296 p. (Divulgación universitaria. La pell de brau; 24).
- 1971: Introducción al régimen político español. Barcelona: Ariel, cop. 1971. 150 p. (Ariel quincenal; 51). (Reedició, Esplugues de Llobregat, Barcelona: Ariel, 1972).
- 1974: Ideari de Valentí Almirall. Barcelona: Edicions 62, 1974. 109 p. (Antologia catalana; 74). ISBN 8429710280.
- 1974: Política internacional y conflictos de clase. Barcelona: Laia, 1974. 182 p. (Laia paperback. Política; 5). ISBN 8472228576.
- 1975: Teoría del Estado y derecho constitucional: memoria sobre su objeto, método y fuentes. Barcelona: [s.n.], 1975. 473 f. Exemplar mecanografiat.
- 1977: Constituciones y períodos constituyentes en España (1808-1936), amb Eliseo Aja. Madrid: Siglo XXI, 1977. 175 p. (Estudios de historia contemporánea). ISBN 9788432302848.
- 1977: Diccionario del comunismo. Barcelona: DOPESA, 1977. 96 p. (Libros mosquito; 2). ISBN 8472352994.
- 1978: Los Comunistas y la Constitución. Madrid: Forma, 1978. 117 p. ISBN 8474400414.
- 1984: Las Cortes Generales en el sistema constitucional, amb Miguel A. Aparicio Pérez. Madrid: Tecnos, 1984. 311 p. (Temas clave de la Constitución Española). (Reedició, Madrid: Tecnos, 1988). ISBN 8430911162
- 1985: Nacionalidades y nacionalismos en España: autonomías, federalismo, autodeterminación. Madrid: Alianza, cop. 1985. 233 p. ISBN 842069522X.
- 1987: Autonomies, federalisme i autodeterminació. Barcelona: Laia, 1987. 222 p. (Entrellat). ISBN 8476680619.
- 1988: Régimen político franquista. [Barcelona: Signo, 1988]. 69 p. ISBN 8486128315.
- 1988: Els Tres problemes principals de la Constitució. Mollet del Vallès: [s.n.], 1988. 6 p.
- 1992: 1492: la dimensión real del mundo moderno. Madrid: Ministerio de Cultura, cop. 1992. 37 p.
- 1999: Una historia optimista: memorias. Madrid: Aguilar, 1999. 390 p. ISBN 840359609X.
- 1999: Una història optimista: memòries. Barcelona: Edicions 62, 1999. 420 p. (Biografies i memòries; 40). ISBN 842974620X.
- 2009: Constituciones y períodos constituyentes en España (1808-1936), con Eliseo Aja; prólogo de Marta Lorente Sariñena. Madrid: Siglo XXI, 2009. xxvii, 202 p. ISBN 9788432313745.
- 2012: Reinterpretazione di Machiavelli, a cura di M. Carrillo e M. Della Morte. Napoli: Editoriale Scientifica, cop. 2012. 64 p. (Questioni contemporanee. Nuova serie; 7). ISBN 9788863424447.
- 2016: Nazionalità e nacionalismo in Spagna: autonomie, federalismo e autodeterminazione, a cura di Marc Carrillo, Michele Della Morte, Maria Antonella Gliatta. Napoli: Editoriale Scientifica, 2016. XLIII, 211 p. ISBN 9788863429442.
- 2017: Catalanisme i revolució burgesa, amb textos de Javier Cercas, Joan Botella, Borja de Riquer. Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, [2017]. 311 p. ISBN 9788416995431.
- 2017: Catalanismo y revolución burguesa, con textos de Javier Cercas, Joan Botella, Borja de Riquer. Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, [2017]. 316 p. ISBN 9788416995424.
- 2019: Autonomies, federalisme i autodeterminació, prefaci de Marc Carrillo. Vilassar de Dalt: Ediciones de Intervención Cultural, [2019]. 296 p. (Viejo Topo). ISBN 9788417700317.
- 2019: Nacionalidades y nacionalismos: autonomías, federalismo y autodeterminación. Vilassar de Dalt: Ediciones de Intervención Cultural, [2019]. 302 p. (Viejo Topo). ISBN 9788417700300.
I en va traduir les següents:
- 1961: Marchal, André. Estructuras y sistemas económicos. Barcelona: Ariel, cop. 1961. xxx, 514 p. Títol original: Systèmes et structures économiques.
- 1965: Friedan, Betty. La Mística de la feminitat. Barcelona: Edicions 62, 1965. 2 v. (232, 208 p.) (Llibres a l’abast; 25-26). Títol original: The Feminine mystique. ISBN 8429711198 (o.c.)
- 1965: Mannheim, Karl. Llibertat, poder i planificació democràtica. Barcelona: Edicions 62, 1965. 440 p. (Biblioteca bàsica de cultura contemporània; 3). Títol original: Freedom, power and democràtic planning.
- 1965: Rostand, Jean. Introducció a la història de la biologia. Barcelona: Edicions 62, 1965. 224 p. (Llibres a l’abast; 30). Títol original: Esquisse d’une histoire de la biologie.
- 1965: Russell, Bertrand. Iniciació a la filosofia, amb pròleg de Manuel Sacristán. Barcelona: Edicions 62, 1965. 312 p. (Biblioteca bàsica de cultura contemporània; 2). Títol original: An Outline of philosophy. (Diverses reedicions).
- 1965: Snow, Charles Percy. Les dues cultures i la revolució científica. Barcelona: Edicions 62, 1965. 119 p. (Llibres a l’abast; 22). Títol original: Two cultures and a second look.
- 1966: Gramsci, Antonio. Cultura i literatura. Barcelona: Edicions 62, 1966. 297 p. (Biblioteca bàsica de cultura contemporània; 6). Textos seleccionats de Quaderni del carcere.
- 1966: Hauser, Arnold. Història social de l’art i de la literatura. Barcelona: Edicions 62, 1966. 2 v. (Història social de la cultura). Títol original: The Social history of art.
- 1967: Bernal, John Desmod. Història social de la ciència. Barcelona: Edicions 62, 1967. 2 v. (492, 471 p.) (Història social de la cultura). Títol original: Science in history.
- 1967: Bottomore, Thomas Burton. Introducción a la sociología. Barcelona: Edicions 62, 1967. 405 p. (Historia, ciencia, sociedad; 12). Títol original: Sociology: a guide to problems and literature.
- 1967: Dunham, Barrows. La Filosofía como liberación humana. [Barcelona]: Península, 1967. 246 p. (Historia, ciencia, sociedad; 19). Títol original: Giant in chains.
- 1967: Einstein, Albert. Escritos sobre paz, edició original preparada per Otto Nathan y Heinz Norden, amb pròleg de Bertrand Russell. Barcelona: Península, 1967. 494 p. (Historia, ciencia, sociedad; 14). Títol original: Einstein on peace.
- 1967: Fischer, Ernst. La Necesidad del arte. Barcelona: Edicions 62, 1967. 273 p. (Historia, ciencia, sociedad; 17). Títol original: The Necessity of art. (Diverses reedicions).
- 1967: Fischer, Ernst. La Necessitat de l’art. Barcelona: Edicions 62, 1967. 273 p. (Llibres a l’abast; 48). Títol original: The Necessity of art.
- 1967: Fromm, Erich. Marx i Freud. Barcelona: Edicions 62, 1967. 206 p. (Llibres a l’abast; 53). Títol original: Beyond the chains of illusion: my encounter with Marx and Freud.
- 1967: Gorz, André. Estratègia obrera i neocapitalisme. Barcelona: Edicions 62, 1967. 221 p. (Llibres a l’abast; 52). Títol original: Stratégie ouvrière et neocapitalisme.
- 1967: Gramsci, Antonio. Cultura y literatura. Madrid: Península, 1967. 356 p. (Historia, ciencia, sociedad; 13).
- 1967: Marx, Karl. Sociologia i filosofia social, a cura de T. B. Bottomore i M. Rubel. Barcelona: Edicions 62, 1967. 286 p. (Llibres a l’abast; 49). Títol original: Selected writings in sociology and social philosophy.
- 1967: Marx, Karl. Sociología y filosofia social, selección e introducción de T. B. Bottomore y M. Rubel. Barcelona: Península, 1967. 284 p. (Historia, ciencia, sociedad; 15). (Diverses reedicions).
- 1967: Marx, Karl. Teoria econòmica, a cura de Robert Freedman. Barcelona: Edicions 62, 1967. 306 p. (Llibres a l’abast; 44). Títol original: Marx on economics.
- 1967: Marx, Karl. Teoría económica, edición y selección preparada por Robert Freedman. Barcelona: Península, 1967. 306 p. (Historia, ciencia, sociedad; 11). Títol original: Marx on economics. (Diverses reedicions).
- 1967: Pavlov, Ivan Petrovic. Reflexos condicionats i inhibicions. Barcelona: Edicions 62, 1967. 201 p. (Biblioteca bàsica de cultura contemporània; 13).
- 1967: Pinilla de las Heras, Esteban. L’Empresari català. Barcelona: Edicions 62, 1967. 237 p. (Llibres a l’abast; 45).
- 1967. Russell, Bertrand. Història social de la filosofia. Barcelona: Edicions 62, 1967. 2 v. (502, 334 p.) (Història social de la cultura).
- 1968: Beauvoir, Simone de. El Pensament polític de la dreta. Barcelona: Edicions 62, 1968. 126 p. (Llibres a l’abast; 56). Títol original: La Pensée de droite, aujourd’hui.
- 1968: Beauvoir, Simone de. Per una moral de l’ambigüitat. Barcelona: Edicions 62, [1968]. 148 p. (Llibres a l’abast; 65). Títol original: Pour une morale de l'ambiguité.
- 1968: Deane, Phyllis. La Primera revolución industrial. Barcelona: Península, 1968. 334 p. (Historia, ciencia, sociedad; 22). Títol original: The First industrial revolution. ISBN 8429706054. (Diverses reedicions).
- 1968: Eaton, John. Socialisme a l’era nuclear. Barcelona: Edicions 62, 1968. 231 p. (Llibres a l’abast; 54). Títol original: Socialism in the nuclear age.
- 1968: Engels, Friedrich. Aportacions a la història del moviment obrer: antologia d’escrits: 1844-1895, a cura de W. O. Henderson. Barcelona: Edicions 62, 1968. 270 p. (Llibres a l’abast; 66). Títol original: Selected writings.
- 1968: Engels, Friedrich. Escrits econòmics i polítics: antologia de textos (1844-1895). Barcelona: Edicions 62, 1968. 174 p. (Llibres a l’abast; 71). Títol original: Selected writings.
- 1968: Engels, Friedrich. Socialisme utòpic i socialisme científic. Barcelona: Edicions 62, 1968. 117 p. (Escorpí; 1). Títol original: Die Entwicklung des Sozialismus von der Utopie zur Wissenschaft.
- 1968: Fiori, Giuseppe. Vida de Antonio Gramsci. Barcelona: Península, DL 1968. 359 p. (Historia, ciencia, sociedad; 28). Títol original: Vita di Antonio Gramsci. (Reedició, Barcelona: Península, 1976 i amb el títol Antonio Gramsci: vida de un revolucionario a Madrid: Capitán Swing, DL 2015).
- 1968: Fromm, Erich. Per una societat sana. Barcelona: Edicions 62, 1968. 313 p. (Biblioteca bàsica de cultura contemporània; 17). Títol original: The Sane society.
- 1968: Gramsci, Antonio. El príncep modern. Barcelona: Edicions 62, 1968. 206 p. (Llibres a l’abast; 63).
- 1968: Liberman, Ievsei Grigorievitx et al. Plan y beneficio en la economía soviètica. Barcelona: Ariel, cop. 1968. 196 p. (Ariel quincenal; 3). Títol original: Piano e profito nell’economia sovietica.
- 1968: Marcuse, Herbert. Eros i civilització: una investigació filosòfica sobre Freud. Barcelona: Edicions 62, 1968. 270 p. (Llibres a l’abast; 61). Títol original: Eros and civilization.
- 1968: Martinet, Gilles. El Marxismo de nuestro tiempo, o, las contradiccions del socialismo. [Barcelona]: Península, 1968. 122 p. (Historia, ciencia, sociedad; 29). Títol original: Le Marxisme de notre temps. (Reedició, Barcelona: Península, 1972).
- 1969: Engels, Friedrich. Historia, economía, crítica social, filosofía, cartas. Barcelona: Península, 1969. 417 p. (Historia, ciencia, sociedad; 37).
- 1970: Dubček, Alexander. L’Informe Dubcek. Barcelona: Edicions 62, 1970. 108 p. (Escorpí; 18).
- 1970: Fromm, Erich, et al. La Familia. Barcelona: Península, 1970. 296 p. Títol original: The Family.
- 1970: Gramsci, Antonio. Introducción a la filosofia de la praxis. Barcelona: Península, 1970. 153 p. (Nueva colección ibérica; 10). Textos seleccionats d’Antologia degli scritti.
- 1971: Gramsci, Antonio. La Política y el estado moderno. Barcelona: Península, 1971. 209 p. (Ediciones de bolsillo (1970); 162). ISBN 8429709037.
- 1971: Lefebvre, Henri. Síntesis del pensamiento de Marx. Barcelona: Nova Terra, 1971. 323 p. (Síntesis). Títol original: Pour connaître la pensée de Karl Marx.
- 1974: Poulantzas, Nicos. Sobre el estado capitalista, traducció conjunta amb María T. Poyrazián. Barcelona: Laia, 1974. 146 p. (Laia paperback. Política; 1). ISBN 8472228509. (Reedició, Barcelona: Laia, 1977).
- 1977: Gramsci, Antonio. Política y sociedad. Barcelona: Península, 1977. 220 p. (Ediciones de bolsillo (1970); 510). ISBN 8429713336.
- 1996: Russell, Bertrand. Història social de la filosofia. Barcelona: Edicions 62, 1996. 3 v. (Cangur; 190-192). Títol original: A history of western philosophy. ISBN 8429740805 (o.c.)
- 1980: Duverger, Maurice. Instituciones políticas y derecho constitucional, prólogo de Pablo Lucas Verdú; [traducción de Jordi Solé Tura... et al.] Barcelona: Ariel, 1980. 6ª ed. dirigida por Jordi Solé Tura, con un estudio sobre el régimen político y la Constitución española de 1978 por Miguel A. Aparicio. 663 p. (Ariel ciencia política). ISBN 8434417960.
- 2010: Russell, Bertrand. Una Història de la filosofia occidental: filosofia antiga, catòlica i moderna. Barcelona: Edicions 62, DL 2010. 958 p. (Labutxaca. Filosofia). Títol original: A History of western philosophy. ISBN 9788499301679.
Llegat
El 2003 signa amb l'Ajuntament de Mollet del Vallès la cessió del seu fons documental, alhora que es crea el Centre d'Estudis per la Democràcia Jordi Solé Tura. Aquest fons es conserva a l'Arxiu Històric Municipal.
Albert Solé Bruset va estrenar el 2008 el documental Bucarest, la memòria perduda sobre la figura de Solé Tura,[8] en clau autobiogràfica, però recollint la vida política del pare en la clandestinitat.[9]
Dins del marc del Premi Solé Tura, creat l’any 2009, el 2018 va néixer el Brain Film Festival.
A Mollet, al maig del 2010, es constitueix el Grup d'Amics i Amigues de Jordi Solé Tura.
L’any 2019, la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona va posar el nom de Jordi Solé Tura a l’aulari del nou edifici reconeixent així la vàlua personal, política i, sobretot, acadèmica de qui va ser antic degà de la Facultat. A l’acte d’inauguració va tenir lloc la descoberta d’una placa commemorativa a càrrec del rector Joan Elias i del degà Xavier Pons.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Jordi Solé i Tura». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 «Es redueixen a un terç les Creus de Sant Jordi del 2007». Directe.cat. Catmèdia Global, 13-06-2007. [Consulta: 8 setembre 2015].
- ↑ «Solé Turà té Alzheimer, com explica el seu fill en un documental». Vilaweb, 24-12-2007. [Consulta: 8 setembre 2015].
- ↑ «Mor el polític Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució espanyola del 1978». Avui, 04-12-2009 [Consulta: 8 setembre 2015].
- ↑ «El govern atorgarà la Medalla d'Or a títol pòstum a Jordi Solé Tura». Avui, 04-12-2009 [Consulta: 8 setembre 2015].
- ↑ 6,0 6,1 Catalunya. Generalitat. «DECRET 188/2009, de 9 de desembre, pel qual s'atorga la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a l'Excel·lentíssim Senyor Jordi Solé Tura.». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 09-12-2009. [Consulta: 8 setembre 2015].
- ↑ «Llistat de llibres publicats de Jordi Solé i Tura». Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya. Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya. [Consulta: 8 setembre 2015].
- ↑ «Fallece Jordi Solé Tura, uno de los padres de la Constitución». El País, 04-12-2009 [Consulta: 8 setembre 2015].
- ↑ Tordera, Josep. «L'esquerra rendeix un homenatge a Solé Tura». El Periódico de Catalunya. Grupo Zeta, 15-01-2008. [Consulta: 8 setembre 2015].
Enllaços externs
- Fitxa personal al Congrés dels Diputats (castellà)
- País, El «Entrevista con Jordi Solé Tura». EL PAÍS, 04-12-2003. (castellà)
- Centre Jordi Solé Tura
Càrrecs públics | ||
---|---|---|
Precedit per: Jorge Semprún |
Ministre de Cultura d'Espanya 1991 - 1993 |
Succeït per: Carme Alborch |
- Advocats de l'àmbit metropolità de Barcelona contemporanis
- Militants del PSC
- Militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya
- Diputats al Parlament de Catalunya pel PSC
- Estudiants de dret de la UB
- Professors de la Universitat de Barcelona
- Diputats al Congrés dels Diputats pel PSC
- Ministres catalans del Govern d'Espanya
- Polítics molletans
- Creus de Sant Jordi 2007
- Senadors al Senat espanyol per l'Entesa Catalana de Progrés
- Medalles d'Or de la Generalitat de Catalunya
- Gran Creu de l'orde d'Isabel la Catòlica
- Ministres de Cultura del Govern d'Espanya
- Participants a la Caputxinada
- Membres de la Comissió dels Vint
- Doctors honoris causa per la Universitat de Lleida
- Regidors de l'Ajuntament de Barcelona de la corporació 1983-1987
- Alumnes barcelonins de la UB
- Morts a Barcelona