Països Catalans: diferència entre les revisions

Els 100 fonamentals de la Viquipèdia
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Cap resum de modificació
Línia 21: Línia 21:
|}}
|}}


Els '''Països Catalans''', o '''Països de Llengua Catalana''', són els territoris en els quals la llengua autòctona és el [[català]], o bé els territoris que formen part d'unitats geohistòriques de predomini català.<ref name=encat>[http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0048266 Països Catalans]. L'Enciclopèdia. [Consulta: 4 de setembre de 2009]</ref>
Els '''Països Catalans''', o '''Països de Llengua Catalana''', són els territoris en els quals la llengua autòctona és el [[català]], o bé els territoris que formen part d'unitats geohistòriques de predomini català.<ref name=encat>[http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0048266 Països Catalans]. L'Enciclopèdia. [Consulta: 4 de setembre de 2009]</ref> Són també lloc d'origen dels '''[[catalans]]'''<ref name=encat/>


En termes generals, els Països Catalans abasten la zona oriental de la [[Península Ibèrica]], entre els [[Pirineus]], fins a l'[[estany de Salses]] i la [[serra de les Corberes]], al nord, i el riu [[Segura]] al sud, més l'[[arxipèlag]] de les [[Illes Balears|Balears]] (que inclou el de les [[Pitiüses]]) i illes adjacents (com [[Cabrera]], les [[illes Columbretes]] i la de [[Nova Tabarca|Tabarca]]), la [[Franja de Ponent]] (Comunitat Autònoma de l'Aragó), la comarca del [[Carxe]] (Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia) i la ciutat de [[l'Alguer]] (illa de Sardenya), on un 30% de la població parla català.<ref name=encat/>
En termes generals, els Països Catalans abasten la zona oriental de la [[Península Ibèrica]], entre els [[Pirineus]], fins a l'[[estany de Salses]] i la [[serra de les Corberes]], al nord, i el riu [[Segura]] al sud, més l'[[arxipèlag]] de les [[Illes Balears|Balears]] (que inclou el de les [[Pitiüses]]) i illes adjacents (com [[Cabrera]], les [[illes Columbretes]] i la de [[Nova Tabarca|Tabarca]]), la [[Franja de Ponent]] (Comunitat Autònoma de l'Aragó), la comarca del [[Carxe]] (Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia) i la ciutat de [[l'Alguer]] (illa de Sardenya), on un 30% de la població parla català.<ref name=encat/>

Revisió del 10:32, 15 set 2009


Plantilla:Infotaula geografia políticaPaïsos Catalans
Imatge
Comarques dels Països Catalans
Localització
Modifica el valor a Wikidata Map
 40° 34′ 01″ N, 0° 39′ 00″ E / 40.567°N,0.65°E / 40.567; 0.65
EstatsEspanya, França, Itàlia i Andorra
Població humana
Gentilicicatalà, catalana Modifica el valor a Wikidata
Llengua utilitzadacatalà Modifica el valor a Wikidata
Monedaeuro Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Domini de primer nivell.cat Modifica el valor a Wikidata

Els Països Catalans, o Països de Llengua Catalana, són els territoris en els quals la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d'unitats geohistòriques de predomini català.[1] Són també lloc d'origen dels catalans[1]

En termes generals, els Països Catalans abasten la zona oriental de la Península Ibèrica, entre els Pirineus, fins a l'estany de Salses i la serra de les Corberes, al nord, i el riu Segura al sud, més l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses) i illes adjacents (com Cabrera, les illes Columbretes i la de Tabarca), la Franja de Ponent (Comunitat Autònoma de l'Aragó), la comarca del Carxe (Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia) i la ciutat de l'Alguer (illa de Sardenya), on un 30% de la població parla català.[1]

Els Països Catalans tenen una superfície conjunta de 70.520 quilòmetres quadrats, i una població de 13,7 milions d'habitants.

Evolució històrica del nom i del concepte

Fitxer:Porta dels Països Catalans (Salses).jpg
Porta dels Països Catalans, escultura simbòlica a Salses.

La concepció que la unitat lingüistico-cultural del domini català permet definir el conjunt com a nació s'aferma a partir de la Renaixença, sota denominacions diverses. Entre els propugnadors d'aquesta postura hi ha hagut i hi ha gent de tots els punts del domini lingüístic; percentualment ha tingut i té menys partidaris al Principat que enlloc més; les institucions autonòmiques i els partits polítics majoritaris del Principat han tendit més aviat a donar l'esquena a la resta del domini lingüístic.

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Benvingut Oliver i Esteller [2], natural de Catarroja (Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana». En aquest sentit, el terme aparegué també l'any 1886 en un article de Josep Narcís Roca i Farreras a la revista L'Arc de Sant Martí. Més endavant Josep Pijoan encunyava el terme pancatalanisme (1899), que tindria en Alfons Maseras un primer teoritzador (1915).

No obstant això, el terme Països Catalans va ser principalment popularitzat pels assaigs Nosaltres els valencians i Qüestió de noms,[3] de Joan Fuster, publicats el 1962. Fuster, per altra banda, definia un concepte territorial dels Països Catalans estrictament lingüístic, la llengua del qual seria la base per a proposar el seu projecte nacional, essent el nom Països Catalans provisional fins que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se Catalunya (va suposar que la pluralitat del terme podria refrenar els impulsos particularistes d'algunes regions). Per tant, com a conseqüència d'aquesta premissa, l'assagista considerava que les comarques castellanoparlants eren no només prescindibles, sinó també un entrebanc per a l'èxit d'aquest projecte nacional.[4] Això explicaria, entre altres causes, que el concepte dels Països Catalans no haja sigut gaire assumida en aquests territoris històricament castellanòfons.

Malgrat això, sovint es representen territorialment els Països Catalans amb una convergència de motivacions històriques i lingüístiques quan es pretén donar-li un cos polític. És a dir, per a alguns el territori d'uns Països Catalans polítics representaria el conjunt d'entitats polítiques històriques de l'antiga Corona d'Aragó que tenen o tenien el català com a llengua principal a les seves institucions. Sota aquesta premissa, el territori comprendria els històrics Principat de Catalunya, Regne de Mallorques (Illes Balears, Pitiüses i Catalunya Nord), i Regne de València (amb els afegits posteriors de Villena i la comarca de Requena).

Bust de Víctor Balaguer al parc de la Ciutadella de Barcelona

Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb implantació menor, reduïda o nul·la. Per exemple, el 1859 Víctor Balaguer proposava la Pàtria llemosina com una federació de províncies que parlaven català. A la primera meitat del segle XX es van abandonar totes les referències a la llengua llemosina per la seua inexactitud històrica i lingüística. En el canvi de segle el grup de L'Avenç emprava Catalònia. En entreguerres les formes més habituals eren Catalunya Gran i països de llengua catalana o, a voltes, terres de llengua catalana. Altres formes de designar aquest concepte, més esporàdiques, han estat: Catalunya (amb ús minoritari, però continu); Llevant (Eduard Martínez Ferrando); Pàtria Llemosina o Nació Llemosina (Vicent Tomàs i Martí); Catalunya Integral (Rovira i Virgili, per exemple); Ibèria (esporàdicament en el grup de Els Quaderns de l'Exili); Bacàvia o Bacavària (Nicolau Primitiu); Mediterrània Catalana (Pierre Deffontaines); espai català (Pierre Vilar); Comunitat Catalànica (Xavier Casp, 1961); Hispània Catalana (Joan Rebagliato); etc., etc.

Mentre Joan Maragall i Francesc Cambó parlaven de l'Espanya Gran, el 1906 Enric Prat de la Riba publicava l'article «Greater Catalonia», dins de La nacionalitat catalana, proposant la denominació «Catalunya Gran».[5] Feia una paral·lelisme amb la Greater Britannia i associava la Commonwealth amb la Corona d'Aragó. Amb molta posterioritat als fets, alguns publicistes hostils han volgut identificar el terme Catalunya Gran (emprat sense cap poder, i amb l'Estat en contra) amb la Grossdeutschland de Bismarck, i fins i tot de Hitler. Amb aquesta connotació d'imperialisme hi ha qui diu que s'ha utilitzat el nom de «Gran Catalunya».

A partir dels anys seixanta la consciència de Països Catalans avançà considerablement a tots els territoris, sobretot en medis intel·lectuals i de l'oposició política i cultural al franquisme, fins a atènyer una concreció important en el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). Arran de la Transició el concepte fou bruscament abandonat pels sectors políticament majoritaris i amb presència a les institucions del nou règim.

El terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política és territoris de parla catalana. També es pot utilitzar el terme Catalanofonia, similar als conceptes de Francofonia en el cas del francès o Hispanitat en el cas del castellà, però inèdit o poc menys.

A finals del segle XX, Josep Guia va proposar utilitzar Catalunya per a denominar tot el territori dels 'Països Catalans', i no tan sols el territori del 'Principat de Catalunya' (És molt senzill: digueu-li Catalunya, 1985); hi adduïa voluntat política, sobretot, però també en documentava l'ús medieval, modern i contemporani (València: 750 anys de nació catalana, 1988).

Territoris que conformen els Països Catalans

Territoris que conformen els Països Catalans
Estat Regió
Espanya Catalunya
País Valencià
Illes Balears
Aragó (a la Franja de Ponent)
Múrcia (al Carxe)
França Pirineus Orientals (a la Catalunya del Nord)
Itàlia Fitxer:Alghero-Stemma.png ciutat de l'Alguer
Andorra

La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó».

Tradicionalment, els Països Catalans inclouen els següents territoris:

Cadascun dels principals territoris té la seua capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Palma (Illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (Catalunya Nord). La ciutat amb més habitants de la Franja de Ponent és Fraga.

En un sentit més restringit, al domini lingüístic també s'hi inclou:

  • el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
  • la regió murciana d'el Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Geografía física

Els Països Catalans estan situats a la costa occidental de la Mar Mediterrània, estan integrats per una franja de territori de la península ibèrica que va des de Salses a Pilar de la Foradada i des de la Franja de Ponent i el límit occidental del País Valencià a la costa mediterrània, també en forma part l’arxipèlag de les Balears. Els Països Catalans limiten al nord amb Occitània, al sud amb Múrcia, a l'est amb la mar Mediterrània i a l'oest amb l'Aragó i Castella.

El relleu dels Països Catalans és molt variat, des de l’extensa plana de ponent, als alts cims dels Pirineus passant per les costes abruptes de la costa brava o la Cap de la Nau. Existeixen cinc grans conjunts muntanyosos principals: els Pirineus, el Sistema Mediterrani Català, les muntanyes del nord-oest del País Valencià que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic, les Corberes, les Serres de Llevant i la Serra de Tramuntana. Altres unitats de relleu importants són la Depressió Central i el Delta de l’Ebre. El cim més alt dels Països Catalans és el pic d’Aneto.

La xarxa hidrogràfica dels Països Catalans és molt extensa, el riu més important i cabalós és l’Ebre, que desemboca entre les comarques del Montsià i el Baix Ebre formant el delta més gran del país, els seu principal tributari a terres catalanes és el Segre. Altres rius també importants són el Tet, Tec, Aglí, Ter, La Tordera, El Besòs, el Llobregat, el Francolí, el Millars, el Túria, el Xúquer i el Segura. També són importants les capçaleres del riu Aude i Garona.

Llengua

Mural de l'organització independentista Maulets a Argentona, amb el lema per la unitat de la llengua i dels Països Catalans.

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català, que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com mallorquí, menorquí, alguerès, etc.), o un nom merament local (solleric, maonès, fragatí, favarol, gandesà, ampostí, vinarossenc, santmateuà), aproximatiu ("aquí parlem normal", "ni valencià ni català") o vergonyant (xapurriat, xapurriau, xapurriao); només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà i l'aranès; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris.

Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els processos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Política

Adhesiu del GAV rebutjant la unitat de la llengua.

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents a Espanya, França, Itàlia i Andorra. Hi ha un corrent polític que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Altres corrents polítics nacionalistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagen de formar una entitat política independent.

Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa; no hi és una proposta consensuada i, a més a més, molts consideren que ha estat rebutjada per bona part de les gents que viuen als territoris esmentats. Altres matisen que aquest rebuig és relatiu, com el del concepte de 'Països Catalans' en general, atès que ha arribat a les masses en versió distorsionada per mitjans de comunicació poderosos que són hostils a la recuperació nacional d'aquests territoris.

Hi ha altres corrents polítics que rebutgen l'ús del terme «Països Catalans» juntament amb qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris. En els casos més extrems, com és el cas del blaverisme, hi ha sectors que ho consideren com una imposició de Catalunya cap als altres territoris, i neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana; molts observadors destaquen que en aquests sectors predomina un fort nacionalisme espanyol més que no pas la defensa de peculiaritats autòctones.

En l'actualitat, les úniques institucions de govern dels territoris compresos que reconeixen l'existència dels Països Catalans són el Consell General dels Pirineus Orientals[6] i un nombre d'ajuntaments, alguns dels quals han batejat vies públiques amb aquest nom. Per exemple, hi ha una plaça dels Països Catalans a Barcelona, batejada així en plena Transició, tot i que l'Ajuntament de Barcelona és ben lluny de simpatitzar amb el concepte.

Demografia

Els territoris de llengua catalana tenen una població de 13.422.117 habitants entre el 2008 i el 2009. Juntament amb les comarques castellanoparlants del País Valencià (719.970 habitants) i els occitanoparlants de la Vall d'Aran (10.194 habitants[7]) i la Fenolleda (5.357[8]) sumen 14.157.638 habitants.

Territori Població
Catalunya 7.364.078 amb la Vall d'Aran[9]; 7.353.884[10] sense l'Aran
País Valencià (sense les comarques castellanoparlants) 5.084.502[11]
Illes Balears 1.094.972[12]
Catalunya Nord 440.855[13] incloent la Fenolleda; 435.498 sense la Fenolleda[8]
Andorra 84.484 residents; 31.363 amb nacionalitat andorrana[14]
Franja de Ponent 47.686[15]
Fitxer:Alghero-Stemma.png L'Alguer 40.391
El Carxe 670
TOTAL 14.157.638 / 13.422.117

Bibliografia

  • Atles dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000. (Geo Estel. Atles) ISBN 84-412-0595-7.
  • Geografia general dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 1992-1996. 7 v. ISBN 84-773-9419-9 (o.c.).
  • González i Vilalta, Arnau. La nació imaginada: els fonaments dels Països Catalans (1931-1939). Catarroja: Afers, 2006. (Recerca i pensament; 26) ISBN 978-84-95916-57-0
  • Grau, Pere. "El panoccitanisme dels anys trenta: l'intent de construir un projecte comú entre catalans i occitans". El contemporani, 14 (gener-maig 1998), p. 29-35.
  • Història: política, societat i cultura als Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995-2000. 13 v. ISBN 84-412-2483-8 (o.c.).
  • Mira, Joan F. Introducció a un país. València: Eliseu Climent, 1980. (Papers bàsics 3i4; 12) ISBN 84-7502-025-9.
  • Pérez Moragón, Francesc. "El valencianisme i el fet dels Països Catalans (1930-1936)", L'Espill, núm. 18 (tardor 1983), p. 57-82.
  • Soldevila, Ferran. Què cal saber de Catalunya. Barcelona: Club Editor, 1968. Amb diverses reimpressions i reedicions. Actualment: Barcelona: Columna: Proa, 1999. ISBN 8483008025 (Columna). ISBN 8482568604 (Proa).
  • Stegmann, Til i Inge. Guia dels Països Catalans. Barcelona: Curial, 1998. ISBN 84-7256-865-2.
  • Ventura, Jordi. "Sobre els precedents del terme Països Catalans", dins Debat sobre els Països Catalans, Barcelona: Curial…, 1977. p. 347-359.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Països Catalans. L'Enciclopèdia. [Consulta: 4 de setembre de 2009]
  2. ↑ Destinat (sobretot) a valencians, de Joan Fuster
  3. ↑ Qüestió de noms, de Joan Fuster
  4. ↑ ""Les zones "aragoneses", "castellanes" i "murcianes", inscrites en la seva òrbita per la fitació medieval, són com un annex d'escassa importància [...] La "unitat" té exigències indefugibles: demana d'excloure o assimilar els elements radicalment heterogenis que subsisteixen en la seva àrea [...] això entrebanca els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d'ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud com a poble.", de "Nosaltres, els valencians", pàgs. 105-109, Joan Fuster, València 1962.
  5. ↑ Greater Catalonia, d'Enric Prat de la Riba
  6. ↑ Web oficial dl Departament dels Pirineus Orientals
  7. ↑ IDESCAT 2008
  8. ↑ 8,0 8,1 INSEE 2009: 440.855 - cantons de Sornià (1.168), Sant Pau de Fenollet (4.189) Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «fen» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  9. ↑ IDESCAT 2008
  10. ↑ [7.364.078-10.194 (mira IDESCAT 2008)=7.353.884
  11. ↑ INE 2009:Comunitat Valenciana, homes i dones
  12. ↑ INE 2009:Illes Balears, homes i dones
  13. ↑ INSEE cens oficial 2009:pob total sense comptes dobles
  14. ↑ d'Estadistica, població per nacionalitat (2008)
  15. ↑ UOC

Vegeu també

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria)
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Viquinotícies
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Països_Catalans&oldid=4221222»