Alexandre Millerand

Alexandre Millerand

Biografia
Naixement	10 febrer 1859 París
Mort	6 abril 1943 (84 anys) Versalles (França)
Sepultura	cementiri de Passy
President de la República francesa
23 setembre 1920 – 11 juny 1924 ← Paul Deschanel – Gaston Doumergue →
Copríncep laic d'Andorra
23 setembre 1920 – 11 juny 1924 ← Paul Deschanel – Gaston Doumergue →
President del Consell de França
20 gener 1920 – 24 setembre 1920 ← Georges Clemenceau – Georges Leygues →
Conseller municipal de París
1884 – 1885 ← Paul Léon Aclocque – Léon Donnat (en)  → Circumscripció electoral: Muette
Diputat a l'Assemblea Nacional
Senador de la Tercera República Francesa
Gran mestre de la Legió d'Honor
Dades personals
Formació	Facultat de Dret de París Liceu Louis-le-Grand Liceu Michelet
Activitat
Lloc de treball	París
Ocupació	estadista, advocat, polític
Partit	Secció Francesa de la Internacional Obrera
Membre de	Académie des Sciences Morales et Politiques
Obra
Localització dels arxius	Arxius Nacionals de França [ 470AP], [ 609AP] Arxius departamentals d'Yvelines, document → carta [ 166J, Ms 8063]
Família
Cònjuge	Jeanne Millerand (1898–1943)
Fills	Jacques Millerand
Premis (13 juliol 1921)  Orde de l'Àliga Blanca (1920)  Gran creu de l'orde de la Rosa Blanca (1920)  collar de l'Orde de Carles III (1920)  Cavaller de l'Orde de l'Elefant  Reial orde dels Serafins  Concours général  gran creu de l'orde de Nichan el Anouar  Gran Creu de l'Orde del Drac d'Annam  Orde de l'Estrella d'Anjouan  Gran Creu del Reial Orde de Cambodja  Gran Creu de la Legió d'Honor
Signatura

Alexandre Millerand (París, 10 de febrer, 1859 - Versalles, 7 d'abril, 1943) fou un polític socialista francès. Fou President de la República francesa del 23 de setembre del 1920 a l'11 de juny del 1924 i Primer Ministre de França del 20 de gener al 23 de setembre de 1920.

Estudià dret, i es va fer famós amb Georges Laguerre, per defensar Ernest Roche i Duc-Quercy, els instigadors de la vaga de Decazeville el 1883; va ocupar el lloc de Laguerre en el diari de Georges Clemenceau, La Justice. Fou escollit diputat pel departament del Sena el 1885 com a radical-socialista. Amb MM. Clemenceau i Camille Pelletan fou àrbitre en la vaga de Carmaux (1892). Fou un dels portantveus a la cambra en matèria de legislació social, i la seva influència va créixer després que molts polítics restessin desacreditats per l'escàndol de Panamà.

Fou el cap de l'ala esquerra socialista, que arribà a tenir 60 diputats i editava el diari La Petite République. El seu programa proposava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i l'associació internacional dels treballadors, però quan el juny del 1899 entrà a formar part del govern de "defensa republicana" de Waldeck-Rousseau com a ministre de comerç, es limità a practicar reformes en marina mercant, del comerç i l'educació tècnica, del sistema postal, i la millora de les condicions del treball. Per a això va crear un departament separat, la Direction du Travail, i les oficines de pensions i assegurances assoliren el rangle de "direction."

Tot i que va fer nombroses concessions a l'esquerra, com l'entrada de coneguts sindicalistes al Consell Suprem de Treball, organitzar comitès d'empresa i donar instruccions als inspectors de treball que es posessin en contacte amb les seccions sindicals, l'aprovació de lleis de protecció a la classe treballadora i d'una llei per a pensions als ancians (1905), fou desautoritzat per Rosa Luxemburg i Jules Guesde. La seva influència en el partit va minvar i el 1903 en fou expulsat.

Es continuà movent-se cap a la dreta i el 1920 fou nomenat primer ministre pel president Paul Deschanel, i quan aquest va dimitir per motius de salut, fou escollit president com a candidat de compromís entre l'anomenat Bloc nacional i el bloc d'esquerres. Nomenà primer ministre Georges Leygues, que tenia força experiència política però poca ambició, cosa que permeté al President enfortir els seus poders executius. Com que ambdúes cambres se li ressistien, es va veure obligat a nomenar primer ministre Aristide Briand, candidat acceptat tant per l'esquerra com per la dreta. Tanmateix, Millerand l'obligà a dimitir al cap d'un any, i nomenà al conservador republicà Raymond Poincaré.

Aleshores fou acusat d'afavorir als conservadors en contra de la tradicional neutralitat dels presidents francesos. El 14 de juliol del 1922, escapà d'un intent d'assassinat del jove anarquista francès Gustave Bouvet. Dos anys més tard va dimitir en veure que creixia el conflicte entre la cambra electa i el president, sobretot després de la victòria del Cartel des Gauches. Gaston Doumergue, aleshores president del Senat, fou escollit per a substituir-lo.

Alexandre Millerand va morir el 1943 i fou enterrat al cementiri de Passy.