Independentisme

En la política, l'independentisme és l'opció política que defensa la alliberació d´un poble a partir d'una nacionalitat o una nació sense estat.

L'ONU reconeix el dret a independitzar-se a partir del principi d'autodeterminació. Segons algunes interpretacions, només els pobles internacionalment considerats com a colonitzats s'hi poden acollir. A la pràctica però, en el segle XX nombroses nacions europees han assolit al independència sense trobar-se en aquesta situació, com és el cas de Noruega, les repúbliques bàltiques d'Estònia, Letònia i Lituània o Eslovàquia, entre d'altres.

En la història moderna, l'independentisme ha esdevingut la via majoritària de formació d'estats nous i la causa per la qual en el segle XX el nombre d'estats sobirans no ha parat de créixer.

Independentisme als territoris catalanoparlants

Independentisme català

Article principal: Independentisme català

Independentisme a la Comunitat Autònoma de Catalunya, segons l'ICPS

Al Principat de Catalunya, l'opció independentista amb més suport és la d'Esquerra Republicana de Catalunya, on és actualment la cinquena força parlamentària. Tot i així, a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 ha emergit Solidaritat Catalana per la Independència, havent-se fundat tan sols 4 mesos abans de les eleccions i esdevenint la sisena força parlamentària, just darrera d'Esquerra, la qual té, a més, una certa presència arreu dels Països Catalans, amb una diputada al Parlament de les Illes Balears i un diputat (conseller) al Consell de Mallorca. A les Illes Balears el Partit Socialista de Mallorca, és el partit nacionalista amb més representació parlamentària; i al País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià, és l'opció independentista amb més representació, comptant amb el 0,49% dels vots i 10 regidors. Altres formacions independentistes són Endavant, les CUP el PSAN, o l'MDT enquadrades dins el moviment de l'Esquerra Independentista. També trobem encara reductes del moviment anarquista dins l´independentisme com Negres Tempestes, organització catalana anarcoindependentista

En l'àmbit juvenil hi ha diverses formacions: JNC, JERC, Maulets o la CAJEI.

Concentració independentista al Fossar de les Moreres

En l'àmbit estudiantil, hi trobem com a referents el SEPC i la FNEC. El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans és el sindicat independentista majoritari, i un dels més implantats a les Universitats dels Països Catalans, tot i que la històrica Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya també gaudeix d'una implantació important.

Independentisme valencià

Al País Valencià, el Bloc Nacionalista Valencià, que té 3 diputats a les Corts Valencianes, 300 regidors/es i al voltant d'una vintena de batllies, és la tercera força política en importància. Els objectius del BLOC són l'assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant l'aprovació d'una Constitució Valenciana sobirana, però defensa una unió lingüística, cultural i històrica amb els altres territoris de parla catalana (els anomenats Països Catalans). També existeixen altres organitzacions independentistes valencianes com Estat Valencià.

Història de l'independentisme als Països Catalans

Breument, l'independentisme català es pot dividir en tres etapes cronològiques, que lògicament poden perviure més enllà d'unes dates clau que funcionen a títol orientatiu, però que marquen les tendències ideològiques i estratègiques de cada període:

Separatisme

Hi ha autors que el remunten a casos aïllats del segle XVIII (3), però és discutit entre els historiadors. Comença a organitzar-se políticament amb personatges com Daniel Cardona i Francesc Macià, des de finals del segle XIX (Estat Català, Partit Separatista Revolucionari Català, etc.), arribant a assolir càrrecs a la Generalitat de Catalunya de la Segona República espanyola, des d'ERC i Estat Català. El mot "separatista" originàriament denota una acusació despectiva, feta des del centralisme, però els activistes catalans, com al cas dels mambises cubans, l'assumiran amb orgull. Ideològicament s'emmiralla majoritàriament en la branca política més avançada de l'època, caracteritzada pel radicalisme democràtic i una preocupació creixent per l'anomenada "qüestió social", així com també fa seves les tesis a favor de l'autodeterminació plantejades pel president nord-americà Woodrow Wilson després de la Primera Guerra Mundial. El seu referent exterior principal serà el moviment d'alliberament d'Irlanda, tot i que també l'influïren altres exemples coetanis, com l'independització de Cuba (1).

Independentisme clàssic

Aquest primer separatisme sobreviurà la repressió franquista, aglutinant-se majoritàriament al Front Nacional de Catalunya (FNC). A la dècada de 1960, la influència revolucionària internacional i l'eclosió de la descolonització (Algèria, Vietnam, etc.) marcaran molts dels activistes, sobretot des de les universitats, fent un gir cap a un marxisme sovint heterodox, hereu del Maig del 68 de París. Aquest fet desembocaria en l'escissió de molts joves del FNC al Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), que seria el que modernitzaria la terminologia política independentista, i imposaria definitivament la reivindicació nacional de la totalitat dels Països Catalans (1) (2). Malgrat això, el PSAN caigué en una espiral d'escissions internes que semblava no tenir límits, agreujant-ho la posterior crisi de "l'estratègia armada" del grup Terra Lliure, que rebé el cop policial definitiu el 1992 (Operació Garzón) (1) (3).

Sobiranisme

Des de la dècada de 1980, existia un sector més moderat, organitzat en la plataforma cívica Crida a la Solidaritat, i que es dissoldria quan el seu líder, Àngel Colom, l'any 1992 esdevindria el secretari general d'ERC, declarant la "refundació independentista" del partit. Alhora, comença a guanyar ressò internacional l'estratègia sobiranista del Partit Quebequès, més a prop del discurs actual (autodeterminació des dels paràmetres de l'ONU) que del discurs marxista dels anys 60. Després del fracàs de l'escissió promoguda per Àngel Colom i Pilar Rahola, el Partit per la Independència, el lideratge d'ERC passa a Carod-Rovira i Puigcercós, els quals reivindiquen el perfil republicà i socialdemòcrata del partit, alhora que posen més èmfasi en qüestions de caràcter econòmic (dèficit fiscal), doncs abans el discurs se centrava més en l'àmbit lingüístic i cultural, alhora que des dels sectors provinents de les múltiples escissions del PSAN, que es presentaven globalment com el Moviment Català d'Alliberament Nacional (extraparlamentari però arrelat en sectors juvenils, estudiantils, intel·lectuals i d'alguns professionals) s'hi afegia la crítica marxista al capitalisme. Sectors independentistes han criticat, sobretot, la reedició del tripartit liderat per José Montilla (PSC-PSOE), alhora que ha reviscolat l'independentisme (o sobiranisme) cívic, amb la Plataforma pel Dret a Decidir, Sobirania i Progrés (1) o el moviment de consultes populars per la independència dut a terme en moltes poblacions catalanes entre el 2009 i el 2010.

Actualitat

Actualment l'independentisme passa pel millor moment de la seva història des de 1714 quant a partidaris i votants, arribant a calar entre sectors de la població tradicionalment aliens, com una part dels immigrants i descendents que durant els anys 60 van venir des de les zones agràries de l'Estat espanyol. Per contra, ha decaigut força la reivindicació de la idea dels Països Catalans, segurament deguda als minsos resultats polítics al País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya del Nord (1).

Referències

• Rubiralta, Fermí. Una història de l'independentisme polític català. Lleida: Pagès Editors, 2004. ISBN 84-9779-137-1. 
• Diversos autors. De l'esperança al desencís. La transició als Països Catalans. Lleida: Edicions El Jonc. 
• Diversos autors. Primer Congrés d'Història de l'Independentisme Català. Reus: Edicions del Centre de Lectura de Reus, 2007. ISBN 13-978-84-87873-71-3. 

Vegeu també

• Independència
• Llista de moviments independentistes
• Independentisme català

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Independentisme

• Santiago Montero Díaz Los separatismos (castellà) Cuadernos de Cultura, València 1931.