Patrici (classe romana)

Els patricis foren la classe més alta i dirigent de Roma des de la fundació de la ciutat fins al segle II aC. Constituïen el que podríem anomenar l'aristocràcia romana.

Des de la fundació de Roma, els patricis i les seves famílies constitueixen el primer esglaó social. Aquests patricis posseïen esclaus, probablement moltes vegades en gran nombre. Els patricis estan en la base de la fundació de Roma i per tant són ciutadans romans.

Més tard el dret de ciutadania s'estén a les anomenades minores gentes, és a dir als que procedents d'altres ciutats o dins de la mateixa ciutat sense ser patricis, van adquirir la ciutadania romana.

Al costat dels Patres i les minores gentes, estan els anomenats "habitants" (incolae), és a dir aquells que poblen la ciutat però no tenen dret de ciutadania. Bàsicament aquests habitants estan formats pels clients dels patricis (gairebé tots antics esclaus alliberats o els seus descendents, però també habitants de ciutats derrotades i exiliats subjectes a patronatge d'un patrici), als quals se sumaven alguns estrangers establerts a Roma amb les seves famílies, sense dret de ciutadania, als quals s'anomenaven els hospitium.

El nombre de clients és molt important, i els llaços de dependència s'afluixen al cap d'algunes generacions (o bé la família patrícia s'extingeix de vegades). Passat el temps els incolae (clients i hospitium) constitueixen una classe social, la plebs, i els seus integrants són els anomenats plebeus.

El temps va consolidar doncs dues classes socials: els patricis i els plebeus, que marquen la història de la Roma republicana.

Els patricis al Baix Imperi

En temps de Constantí I el Gran, patrici fou un títol personal conferida a una persona d'alt rang i que donava lloc a certs privilegis. No va correspondre a antigues famílies romanes i es donava sense mirar l'origen de la persona sinó als que havien fet bons serveis a l'Imperi o al emperador.

La dignitat no era hereditària sinó vitalícia i quan es parla d'una família patrícia només vol dir que el cap de la família era un patrici.

També es deia patrici al pare de l'emperador i als principals dels il·lustres; els consols estaven per damunt dels patricis. Als patricis se'ls distingia amb els títols de magnificentia, celsitudo, eminentia, i magnitude.

Si els patricis estaven al servei de l'Imperi a la cort o a províncies (llocs on generalment exercien les més altes funcions) eren coneguts com patricii praesentales; en cas contrari eren anomenats patricii codicillares o honorarii. Tots ells es distingien per la seva manera de vestir i aparença de les persones ordinàries i mai apareixien en públic sense anar en carruatge.

Els emperadors no donaven sovint la dignitat de patrici, encara que alguns van donar el títol a gent jove i fins i tot a eunucs. Zenó va decretar que no podia ser patrici aquell que no havia estat cònsol, prefecte o magister militum però Justinià I va eliminar aquestes restriccions. El títol de patrici es donava mitjançant un diploma.

La dignitat es donava a romans i algunes vegades a prínceps estrangers, com Odoacre, cap dels hèruls i altres. Quan els papes van establir la seva autoritat a Roma van assumir el dret de donar el títol de patricis a persones eminents i prínceps i així molt emperadors romanogermànics foren distingits amb el rang.

Als regnes germànics els reis van copiar el sistema i van donar el títol de patricis als seus subjectes més destacats, però aquestos patricis eren de rang inferior als patricis romans ja que el quio el donava, al seu torn era un patrici romà.