Mamelucs de Delhi: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m r2.7.2) (Robot afegeix: nl:Slavendynastie (Delhi)
Línia 179: Línia 179:
[[nl:Slavendynastie (Delhi)]]
[[nl:Slavendynastie (Delhi)]]
[[no:Mamlukdynastiet]]
[[no:Mamlukdynastiet]]
[[ru:Мамлюкская династия]]
[[sd:غلام گهراڻو]]
[[sd:غلام گهراڻو]]
[[sv:Mamlukdynastin i Delhi]]
[[sv:Mamlukdynastin i Delhi]]

Revisió del 17:00, 9 feb 2013

Sultanat mameluc
Bandera
Bandera
Bandera
Bandera
1206 – 1290 Bandera

Ubicació deSultanat mameluc de Delhi
Informació
CapitalDelhi
Idioma oficialPersa i túrquic
ReligióIslam sunnita
Període històric
Establiment1206
Dissolució1290
Política
Forma de governSultanat
Soldà
 • 1206-1210:Qutb-ad-Din Àybak
 • 1286-1290:Muïzz-ad-Din Qaiqabad

La Dinastia mameluca (de vegades citada com a Dinastia Esclava o Dinastia Ghulam) (Urdú: سلسله غلامان, Hindi: ग़ुलाम ख़ानदान),), fou dirigida a l'Índia per Qutb-ad-Din Àybak, un general túrquic nascut a l'Àsia Central. Fou la primera de les cinc dinasties inconnexes que van governar el Sultanat indi de Delhi i el seu domini es va perllongar des del 1206 fins al 1290.[1][2] L'acció d'Aybak com a adminstrador de la dinastia gúrida es va desenvolupar entre 1192 i 1206, un període durant el qual va dur a terme invasions cap al cor del Ganges a l'Índia i durant el qual va establir també el seu control sobre algunes de les noves àrees.

Història

El Qutub Minar, un exemple de les obres la dinastia mameluca.

El mameluc, literalment posseït, era un soldat d'origen esclau que s'havia convertit en Islam. El fenomen començà durant el segle IX i gradualment els mamelucs es convertiren en una casta militar poderosa en diverses societats musulmanes. Els mamelucs ostentaren el poder polític i militar, especialment a Egipte, però també al Llevant, Iraq, i Índia.

El 1206, Muizz al-Din Muhammad moria sense descendència, per la qual cosa, després de la seva mort, el seu soldanat fou dividit en moltes partes pels seus esclaus (mamelucs). Tadj al-Din Yildiz es convertí en governant de Gazni.Muhammad Bakhtiyar Khalji aconseguí Bengala. Nasir-ud-Din Kubacha es convertí en soldà de Multan i finalment Qutb-ad-Din Àybak esdevingué soldà de Delhi, la qual cosa significà el començament de la Dinastia esclava.[3]

Aybak arribà al poder quan un superior gúrida va ser assassinat.[4] Tanmateix, el seu regnat com a Sultà de Delhi no va durar gaire, atès que va morir el 1210, i el seu fill, Aram-Xah ascendí al tron, però fou assassinat per Iltutmix el 1211.

Sota el govern d'Iltumix, el soldanat establí contacte diplomàtic cordial amb el Califat abbàssida entre 1228-1229 i havia aconseguit mantenir-se aliè a les invasions de Genguis Khan i els seus successors.[2] Després de la mort d'Iltutmix el 1236, van romandre al poder una sèrie de governants dèbils i un cert nombre dels nobles guanyaren autonomia sobre les províncies del sultanat. El poder canvià de mans des de Rukn-ad-Din Firuz-Xah a Raziya fins que Balban aconseguí el tron i repel·lí reexidament tant les amenaces internes com externes del sultanat.[2][4] La Dinastia de Khalji arribà al poder quan Firuz Xah Khalji derrocà l'últim dels governants de dinastia escalva, Muïzz-ad-Din Qaiqabad, nét de Balban, i assumí el tron a Delhi.[5]

Arquitectura

Complex Qutb a Mehrauli.

El llegat arquitectònic de la dinastia inclou el Qutb Minar, Mehrauli construït per Qutb-ad-Din Àybak Sultan Ghari prop de Vasant Kunj, el primer Mausoleu islàmic (tomba) construït el 1231 d. C. per al Príncep Nàssir-ad-Din Mahmud-Xah, fill gran d'Iltutmix, i la Tomba de Balban, també en Parc Arqueològic de Mehrauli.

Llista de soldans mamelucs

Fitxer:Ghurid Empire in India.jpg
Imperi gúrida a l'Índia

Vegeu també

Notes

  1. Walsh, pp. 68-70
  2. 2,0 2,1 2,2 Anzalone, p. 100
  3. . http://www.amritworld.com/main/muslim_rule_in_india/slave_dynasty/
  4. 4,0 4,1 . Walsh, pàg. 70
  5. Anzalone, pàg. 101

Referències

  • Anzalone, Christopher. «Delhi Sultanate». A: Ackermann, M. E. etc. Encyclopedia of World History. 2. Facts on File, 2008, p. 100–101. ISBN 978-0-8160-6386-4. 

Bibliografia complementària