Abbas I el Gran

Abbas I el Gran

Abbas I de Pèrsia (en persa: شاه عباس بزرگ, Shăh Abbās-e bozorg), també conegut com a Abbas I el Gran (27 de gener de 1571-19 de gener de 1629) fou xa de la dinastia safàvida de Pèrsia, fill i successor de Muhammad Khudabanda el 1588. Va morir a Mazanderan el 1629 després de regnar 41 anys.

El xa Ismail II va ordenar eixorbar o matar diversos parents entre els quals Abbas; nou d'aquestos parents almenys foren morts o cegats però abans de la mort d'Abbas, que era a Herat, Ismail II fou assassinat per un grup d'amirs el 24 de novembre de 1577; l'orde contra Abbas fou revocada; aquesta revocació haguera arribat tard, però el governador d'Herat, Ali Kuli Khan Shamlu la va demorar tant com va poder; llavors aquest fou nomenat preceptor del príncep.

A Ismail II li va succeir Sultan Muhammad Shah (Muhammad Khodabanda), el pare d'Abbas, el qual era ja gran i patia de manca de vista; estava dominat per la seva dona Mahd-e Olya i després per un grup de caps de les tribus torkman i takkalu; el abril/maig del 1581 les tribus ostajlu i shamlu es van revoltar al Khurasan i van jurar fidelitat a Abbas i fins i tot van emetre moneda en nom seu, però l'exèrcit reial va anar al Khurasan i va desfer la revolta ràpidament i el seu cap, Ali Kuli Khan Shamlu, el governador d'Herat i preceptor d'Abbas, va jurar fidelitat al xa i al seu hereu designat Hamza Mirza (germà d'Abbas).

El 1583 el visir Mirza Salman fou mort a Gurian quan va intentar eliminar el poder de les tribus kizilbaixi, que de fet governaven el país.

El 1585 el cap kizilbaixi, Murshid Kuli Khan Ustadjlu, governador de Kvaf i Bakarz, es va apoderar de Mashad. Ali Kuli Khan Shamlu fou enviat a reprimir la revolta, es va lliurar batalla, i Abbas va caure presoner de Murshid. Mentre les tribus torkman i takkalu es van revoltar a Qazwin, la capital del país, en favor de Tahmasp, un altra germà d'Abbas, però la revolta fou sufocada immediatament per Hamza Mirza. Aquest va morir al cap d'uns mesos en la campanya contra els otomans del 1586, i la tribu ostadjlu va donar suport a la reclamació al tron d'Abu Talib, un altre germà d'Abbas, però el seu intent de proclamar-lo xa immediatament, fou avortat.

Llavors Murshid Kuli Khan Ostadjlu va sondejar a altres amirs de Qazwin per veure el suport que tindria Abbas, al que tenia en el seu poder, i que sempre havia estat afavorit pels ustadjlu i shamlus. Els amirs en general li van donar suport. Murshid estava considerant de marxar cap a Qazwin per proclamar a Abbas quan es va produir una invasió del Khurasan (que des del 1585/1586 dominava Murshid) per part dels uzbeks (desembre del 1587). Pensant que podia perdre el Khurasan i quedar-se sense cap domini, Murshid no va defensar el territori i va marxar cap a Qazwin per proclamar a Abbas; pel camí es va assegurar el suport dels torkmans de Semnan, Kashan i Hamadan, dels afshars de Yadz, Abarkuh i Kerman i dels dhu l-kadars de Fars; va arribar a Qazwin on es va produir una manifestació popular en favor d'Abbas. El 1 d'octubre de 1588 Sultà Muhammad Shah va entregar al seu fill (17 anys) les insígnies de la reialesa, i fou coronat. Murshid fou nomenat wakil-i diwan-i ali el que el convertia en el segon poder de Pèrsia.

Abbas pensava secretament eliminar el poder dels kizilbaixi, però aquestos eren la força de l'exèrcit persa, i per això va ordenar formar un nou exèrcit reclutat entre els golaman-e kassa-ye sarifa ("servidors de la corona") coneguts com els ghulam o golams (golam = jove, servidor, esclau) dels quals molts eren georgians, armenis i circassians cristians capturats en les expedicions safàvides al Caucas (alguns georgians eren voluntaris) i s'havien convertit al islam sent entrenats pel servei de al corona. La lleialtat dels golams era al xa i no a la tribu.

Un golam, Allahverdi Khan, va acceptar matar Murshid Kuli Khan, que havia esdevingut massa poderós. Progressivament els golams van substituir als kizilbaixis. El nou exèrcit plantejava però problemes: els kizilbaixis estaven manats per caps tribals que eren governadors de província i utilitzaven les taxes i recursos provincials per mantenir als seus homes; el xa va crear noves províncies com a terres de la corona per mantenir al seu exèrcit. La influència dels golams es va accentuar: el qollar-aqasi (comandant dels regiments de golams), i el tofangci-aqasi (comandant dels regiments de mosqueters) van arribar a ser dels principals càrrecs de l'estat; el amir al-omara (comandant en cap dels kizilbaixis) en canvi, va perdre importància fins a desaparèixer, quedant nomes el qurci-basi, el comandant de les forces kizilbaixis que restaven. Abbas va crear el càrrec de sardar-i lashkar (comandant en cap de l'exèrcit) que va donar al georgià Allahverdī Khan. Després es va crear el títol de sepahsalar (comandant en cap de les forces armades) que va ser per l'armeni Qarshaqay Khan. El càrrec de wakil va desaparèixer mentre es reforçava el de visir (cap de l'administració).

Al començament del seu regnat els uzbeks es van apoderar de Mashad i Herat i van saquejar Sistan (1588). Poc després, el 1590/1591 els moguls ocupaven Kandahar que els perses dominaven des del 1537. Abbas per tenir el camp lliure a orient, va signar amb els otomans un tractat de pau desfavorable el 1589/1590 en el que Azerbaidjan, Karabagh, Gandja, Karadjadagh i part de Geòrgia, de Luristan i de Kurdistan restaven en mans dels turcs.

Xa Abbās i el patge. Muhammad Qasim, 1627; El Louvre, París.

El 1598 l'uzbek Abdallah Khan va morir i la dinastia va entrar en conflictes interns. Abbas va iniciar l'ofensiva i va derrotar els uzbeks (agost 1598) reconquerint Herat i entrant a Mashad, ciutats que feia deu anys que Pèrsia havia perdut. A Merv, Balkh i Astarabad es van instal·lar khans uzbeks vassalls. La capital de Pèrsia fou traslladada de Qazwin a Esfahan que va esdevenir una gran ciutat. El 1600/1601 el khan uzbek de Transoxiana Baki Muhammad, va reconquerir Balkh. Abbas hi va enviar un exèrcit però una epidèmia el va obligar a retirar-se (1602/1603). El 1601/1602 els perses van ocupar Bahrayn.

Reorganitzat l'exèrcit sota la direcció d'Allahvardi khan, i amb els consells del britànic Robert Sherley, va iniciar l'ofensiva contra els otomans: el 1603/1604 va atacar als otomans a Azerbaidjan i va ocupar Nakhitxevan i Erevan. Després (1605/1606) va vèncer al otomà Cigalazade Pasha a Sis o Sufian, prop de Tabriz i va ocupar Gandja i Tbilisi; els otomans van contraatacar però la política persa de la terra cremada a Cukhur Sad i Nakhitxevan i l'evacuació dels habitants, va fer l'ofensiva poc eficaç. La campanya va continuar, ocupant Xirvan (1607/1608) i recuperant els perses totes les posicions perdudes feia anys fins als límits dels tractat d'Amàsia del 1555. La pau es va signar a Sarab el 1618. El 1614/1615 Abbas I va enviar un fort exèrcit a Kakhètia sota comandament d'Isa Khan que va ocupar el país; el rei Teimuraz va fugir a Imerètia (1616), però assassinat Isa Khan va retornar, i va demanar ajuda a Rússia i Polònia i ell mateix va anar a l'imperi Otomà a demanar ajuda. Abbas va enviar un altre exèrcit (1617) i va fer milers de presoners i va repoblar el país amb turcmans i tàtars (uns 130.000 habitants de Kakhètia foren portats a Pèrsia el 1617).

El 1620 Abbas es va posar malalt i va designar hereu al seu fill Imam Kuli, però quan es va posar bo el va fer cegar.

El 1621/1622 va reconquerir Kandahar als mogul. El 1622 va expulsar als portuguesos de l'illa d'Ormuz. El 1623/1624 va reprendre l'ofensiva contra els otomans i va ocupar Bagdad, Iraq (amb Nadjaf i Karbala) i el Diyar Bakr. Revoltat Giorgi Saakadze a Kartli (Geòrgia), el 1623, Teimuraz I va ser proclamat rei de Kakhètia i de Kartli, i, i finalment quan fou deposat Simó II de Kartli, Teimuraz, que havia pactat amb Abbas, va prendre el control total d'aquest regne el 1630.

Per impedir revolucions va deixar de nomenar als prínceps (els seus fills) per governs provincials, i els va confinar al harem. Tot i així cap al final del seu regnat va fer matar o cegar alguns membres de la seva família (un fill de nom Muhammad Bakir Mirza fou executat i dos fills -un d'ells Imam Kuli- foren cegats, mentre dos més el van premorir per causes naturals; dos germans d'Abbas, Abu Talib i Tahmasp foren cegats i després tancats a Alamut; la mateixa sort va córrer el seu propi pare) i quan va morir no tenia cap fill capacitat. El va succeir el seu fill Safi.

Vegeu també

• Kalenderoghli Mehmed.
• Farahabad

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Abbas I el Gran

Precedit per: Muhammad Khudabanda

xa safàvida de Pèrsia 1588-1629

Succeït per: Safi