Semàntica

La semàntica, en un sentit ampli, és la part de la lingüística que estudia la paraula, concretament tot allò relacionat amb el seu significat. El seu nom ve del grec "sema", que vol dir signe. Com a disciplina va néixer al segle XIX.

Analitza els components i la transmissió del significat i determina les relacions que s’estableixen entre mots. Aquestes relacions són (a) la sinonímia: s’estableix entre dos o més mots amb significats semblants, (b) l’antonímia: s’estableix entre mots amb significats oposats, (c) l’homonímia: s’estableix entre mots que, tot i tenir significats diferents, coincideixen formalment (comparteixen un mateix significant) per una qüestió d’evolució històrica. Hi ha casos d’homonímia parcial, en què a cadascun dels mots té una categoria gramatical diferent i, per tant, el mateix contingut sintàctic actua com a desambiguador; i casos d’homonímia exulta, quan ambdós mots comparteixen els trets morfològics i, per tant, cal que el context actuï com a element desambiguador, (d) la polisèmia: s’estableix quan a un mateix significant li corresponen diversos significats com a conseqüència d’un procés de transferència semàntica.

La semàntica és una disciplina propera a la filosofia, per l'anàlisi dels conceptes; a la psicologia, per l'estudi de la ment humana i de la comunicació; a la lexicologia, perquè ajuda a definir els mots; a la sintaxi, ja que assigna papers temàtics a funcions dins de la frase i a moltes altres branques del saber. De fet, des de l'anomenat "gir lingüístic" del coneixement al segle XX, la semàntica s'ha convertit en una ciència auxiliar útil per a qualsevol apropament a la realitat.

Escoles teòriques

En semàntica predominen un seguit d'escoles, la majoria en consonància amb els corrents teòrics sobre la gramàtica en general. La semàntica estructuralista i els seus derivats proposen analitzar el significat d'un terme per trets o característiques, de manera que es puguin establir classes, categories o camps que distingeixin els mots que comparteixen unes determinades propietats referencials dels que no les tenen, seguint la teoria de conjunts.

Els partidaris del referencialisme entenen una paraula com un símbol i estudien com vehicula una idea mental o representació, o com serveix per comunicar una part de la realitat a altres persones, centrant-se en la relació amb l'exterior.

La lingüística cognitiva té en la semàntica un dels camps essencials i afirma que la ment emmagatzema una sèrie de mots amb propietats difuses que s'interrelacionen en xarxa amb les dels veïns i que el context activa una paraula, aquesta informació i l'adjacent, a diferència de l'inventori definit dels estructuralistes.

La semàntica formal es basa en la descomposició de les frases en fórmules matemàtiques que expliquin les combinacions de mots permeses per cada llengua segons les característiques dels mots, la seva funció sintàctica i el paper temàtic que juguin a l'oració. La derivació d'aquesta teoria és el corrent que supedita la semàntica a la lògica formal i per tant analitza les condicions de veritat dels enunciats, i no els mots en ells mateixos.

El corrent de semàntica conceptual barreja els anteriors, analitzant els conceptes o idees que posseeix cada persona i que li possibiliten entendre una oració seguint les regles del seu idioma, centrant-se en la denotació del mot i el seu paper com a estructurador de la frase.

Vegeu també

• Onomasiologia
• Semasiologia