Hans Eysenck: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m r2.7.3) (Robot afegeix: sq:Hans Eysenk
m Bot: Traient 26 enllaços interwiki, ara proporcionats per Wikidata a d:q58632
Línia 14: Línia 14:
[[Categoria:Psicòlegs alemanys]]
[[Categoria:Psicòlegs alemanys]]
[[Categoria:Berlinesos]]
[[Categoria:Berlinesos]]

[[bg:Ханс Айзенк]]
[[cs:Hans Eysenck]]
[[da:Hans Jürgen Eysenck]]
[[de:Hans Jürgen Eysenck]]
[[en:Hans Eysenck]]
[[es:Hans Eysenck]]
[[et:Hans Jürgen Eysenck]]
[[eu:Hans Jurgen Eysenck]]
[[fr:Hans Eysenck]]
[[he:הנס אייזנק]]
[[hr:Hans Eysenck]]
[[hu:Hans Eysenck]]
[[id:Hans Eysenck]]
[[it:Hans Eysenck]]
[[ja:ハンス・アイゼンク]]
[[ka:ჰანს აიზენკი]]
[[mk:Ханс Ајзенк]]
[[nl:Hans Eysenck]]
[[pl:Hans Eysenck]]
[[ru:Айзенк, Ганс Юрген]]
[[simple:Hans Eysenck]]
[[sk:Hans Jürgen Eysenck]]
[[sq:Hans Eysenk]]
[[sv:Hans Eysenck]]
[[uk:Ганс Айзенк]]
[[zh:汉斯·艾森克]]

Revisió del 13:27, 15 març 2013

Hans Eysenck.

Hans Eysenck (Berlín, 1916 - Londres, 1997) va ser un psicòleg britànic d'origen alemany que va treballar sobre la intel·ligència i la personalitat. Exiliat a Londres per separar-se del règim nazi, va dictar nombroses conferències polèmiques i va ensenyar a diversos instituts de recerca, dins el corrent del conductisme.

Principals aportacions

Creia que la psicologia havia de basar-se en el mètode científic, i per tant usar l'estadística d'anàlisi de paràmetres del caràcter per arribar a conclusions sobre el subjecte (per aquest motiu va criticar durament la psicoanàlisi), així com basar-se en la genètica. Dins d'aquest camp, va trobar evidències que la neurosi i certs components de la intel·ligència eren hereditaris (i amb més influència a la vida de l'usualment acceptat).

Va afirmar a més a més que el tret de la personalitat més rellevant és l'extraversió. Aquesta sorgeix per la necessitat d'activació de l'escorça del cervell, els individus amb més necessitat d'activació busquen més el contacte amb els altres i són més sociables, mentre que aquells que tenen una estimulació suficient són més autònoms o tímids.