Operació Barba-roja: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m Bot: canvis estètics en relació a les plantilles d'enllaços d'articles bons i articles destacats
m Robot afegint {{Commonscat|Fall Barbarossa}} a partir de de:Unternehmen Barbarossa
Línia 74: Línia 74:


{{cal coor}}
{{cal coor}}

{{Commonscat|Fall Barbarossa}}


{{ORDENA:Barbarossa}}
{{ORDENA:Barbarossa}}

Revisió del 03:19, 28 març 2013

Infotaula de conflicte militarOperació Barbarroja
Segona Guerra Mundial
Homes i dones moscovites cavant trinxeres anti-tanc als afores de Moscou el 1941
Tipusoperació militar Modifica el valor a Wikidata
EpònimFrederic I del Sacre Imperi Romanogermànic Modifica el valor a Wikidata
Data22 de juny de 1941 a desembre del 1941
LlocRússia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Estònia, Letònia, Lituània
CausaLebensraum Modifica el valor a Wikidata
ResultatA l'inici victòries operacionals de l'Eix, però fracàs estratègic
FrontFront Oriental de la Segona Guerra Mundial
Bàndols
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Alemanya nazi
Romania Romania
Finlàndia Finlàndia
Itàlia Itàlia
Hongria Hongria
Eslovàquia Eslovàquia
Croàcia Croàcia
Unió Soviètica Unió Soviètica
Tannu Tuva Tannu Tuva
Comandants
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Adolf Hitler
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Wilhelm von Leeb
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Fedor von Bock
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Gerd von Rundstedt
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Heinz Guderian
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Günther von Kluge
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Franz Halder
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Walter von Reichenau
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Ernst Busch
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Hermann Hoth
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Georg von Küchler
Bandera d'Alemanya (1933-1945) Paul Ludwig Ewald von Kleist
Romania Ion Antonescu
Finlàndia Carl Gustaf Emil Mannerheim
Hongria Béla Miklós
Itàlia Italo Gariboldi
Itàlia Giovanni Messe
Unió Soviètica Iósif Stalin
Unió Soviètica Kliment Voroixílov
Unió Soviètica Gueorgui Júkov
Unió Soviètica Semion Timoixenko
Unió Soviètica Dmitri Pavlov
Unió Soviètica Ivan Koniev
Unió Soviètica Aleksandr Vasilevski
Unió Soviètica Semió Budionni
Forces
~5,6 milions d'homes
3.600 tancs
4.389 avions (2.598 de combat)
~2.9 milions d'homes (inicialment)
12-15.000 tancs
8.000 avions
Baixes
1.364.903 (700.000 morts, 36.000 desapareguts, 604.000 ferits) 802.191 morts. 2.335.482 desapareguts/capturats

La matinada del 22 de juny de 1941 començà l'Operació Barbarroja, la invasió alemanya de la Unió Soviètica en el marc de la Segona Guerra Mundial.

L'atac va ser per sorpresa ja que fins a la data, Alemanya i la Unió Soviètica eren aliats segons el Pacte Molotov-Ribbentrop d'agost de 1939, però tot i això els alemanys temien que els soviètics el trenquessin abans.

L'ofensiva estava organitzada en tres grans fronts: un, al nord en direcció a Leningrad; el segon, al centre en direcció a Moscou; i el tercer, més al sud en direcció a la regió industrial del Donbass i els camps petrolífers del Caucas. L'objectiu de Hitler era encerclar i derrotar ràpidament a l'exèrcit soviètic a les planes de Bielorússia i Ucraïna per després ocupar tota la part europea de la Unió Soviètica fins a la línia Arkhànguelsk-Urals-Volga-Àstrakhan, des l'Àrtic fins al Mar Caspi. Amb aquest objectiu, els alemanys havien concentrat prop de 140 divisions que incloïen 3.200.000 d'homes, 625.000 cavalls, 7.100 peces d'artilleria, 3.300 tancs i 2.770 avions. Els aliats d'Alemanya: Itàlia, Hongria, Romania i Bulgària també aportaven unes quantes divisions cadascun. L'Exèrcit Roig disposava de 134 divisions, 2.500.000 d'homes, 24.000 tancs i 8.000 avions. Va ser, sens dubte, l'operació militar més gran de la història.

Les primeres setmanes l'avanç alemany va ser ràpid i efectiu. Al nord, els estats bàltics van ser ocupats i el 8 de setembre va començar el setge de Leningrad, que duraria fins al gener de 1944. Al centre, l'ofensiva va capturar la totalitat de Bielorússia i va arribar fins a Smolensk, capturada el 16 de juliol. Al sud, l'avanç a través d'Ucraïna va ser una mica més lent de l'esperat. Això va fer que Hitler ordenés una parada a l'ofensiva del front central per proporcionar ajuda al del sud. La majoria de generals alemanys no van estar d'acord amb aquesta decisió ja que consideraven Moscou l'objectiu prioritari. Finalment, després de la caiguda de Kíev, el 19 de setembre, es va donar l'ordre de continuar cap a Moscou (Operació Tifó). Tanmateix, llavors, va començar el mal temps al front oriental, les pluges primer i la neu i el fred després van alentir l'avanç alemany, que a més es va trobar una creixent resistència de l'exèrcit soviètic a mesura que s'acostava a la capital. Els alemanys van poder arribar fins a les portes de la ciutat (a només 30 quilòmetres del Kremlin) però no més enllà. El 5 de desembre, Hitler va ordenar una parada general de l'ofensiva, en espera de poder continuar-la a la primavera següent. Aquell mateix dia, la Unió Soviètica inicava un contraatac.

Situació política i diplomàtica

La situació a la primavera de 1941, semblava en gran mesura a favor de l'Eix. França va ser derrotada en poques setmanes. La Força expedicionària britànica va haver de reembarcar a Dunkerque. Una gran part d'Europa estava ocupada. Cap a l'est, Adolf Hitler va posar en pràctica aliances de grat o per força: Hongria, Romania, Bulgària, Eslovàquia. L'únic enemic en la guerra seguia sent la Gran Bretanya i el seu imperi, a causa de l'anhel de resistència personificada per Winston Churchill, però s'havia salvat fins aleshores per la seva insularitat. D'altra banda, Gran Bretanya no era una amenaça militar terrestre prou importants com per pertorbar la Wehrmacht.

Hitler sabia dels riscos d'atacar a la Unió Soviètica, però va creure que havia d'actuar d'immediat, aprofitant la desorganització i el debilitat produïda per les purgues estalinistes en l'Exèrcit Roig.

La Wehrmacht, era el primer exèrcit del món l'any 1941. La situació semblava favorable a la conquesta de la Unió Soviètica. Des de la signatura del Pacte Molotov-Ribbentrop (1939), signat per la Unió Soviètica com un mitjà per protegir-se del Pacte de Múnic (signat per Alemanya-França-Gran Bretanya) el 1939, i a través del qual Alemanya i la Unió Soviètica van dividir el territori de Polònia, els dos països, tot i l'oposició d'ideologies irreconciliables, aparentment van establir relacions d'amistat i unes intenses relacions comercials.

En iniciar l'Operació Barbaroja, el règim nazi va obrir un front al que ha de dedicar la major part del seu exèrcit i dels seus recursos humans i industrials. Compromesa en una guerra total contra la Unió Soviètica, la indústria de guerra alemanya treballa a la seva màxima capacitat i l'esforç bèl·lic seguirà creixent fins a principis de 1945 (la despesa militar alemanya augmentarà de 35% de la renda nacional bruta el 1940 al 65% d'aquest indicador l'any 1944). No només Alemanya (la primera potència industrial del continent) va abocar la major part dels seus recursos econòmics a la producció de guerra, sinó que també va afegir a aquesta finalitat els recursos industrials, econòmics, demogràfics de l'Europa ocupada.

La invasió va crear el front més important de la Segona Guerra Mundial

Des de l'esclat de l'Operació Barbarroja fins a la fase final de la guerra el març de 1945, la Wehrmacht va dedicar la major part dels seus recursos en homes i material al front oriental. Per exemple, el juliol de 1943, mentre es desenvolupava la gegantina batalla de Kursk (Rússia), només set divisions i dues brigades lluitaven contra els americans i britànics a la guerra del desert. La resta (91 divisions i 3 brigades) estava als territoris ocupats d'Europa.

La combinació de baixes militars de la Unió Soviètica i l'Alemanya nazi en la seva guerra d'invasió de la Unió Soviètica ascendeix al 80% del total de totes les baixes militars registrades en el teatre europeu de 1940 a 1945.

Després del desembarcament de Normandia al juny de 1944, els alemanys encara van perdre la majoria dels seus homes en el front rus.

De l'1 de juliol al 31 de desembre de 1944, durant cinc mesos, quan es produeix la gran ofensiva soviètica contra el Grup d'Exèrcits Centre, els alemanys van a perdre una mitjana mensual de 200.000 soldats i prop de 4.000 auxiliars estrangers. A Occident, durant el mateix període, és a dir, després del desembarcament aliat a França, la mitjana alemanya de pèrdues puja a 8 000 soldats per mes, o sigui, una relació d'1 a 25.

El 2001, els historiadors russos van afirmar que les pèrdues soviètiques per causa de la guerra van ser de 26,2 milions de morts (uns 16 % de la població de la Unió Soviètica del 1940) que inclou més de 11 milions de soldats i oficials (6,8 milions víctimes directes i 3,8 milions de presoners de guerra que van morir a mans de la Wehrmacht) i 15,6 milions de civils.

Aquest nombre sense precedents de víctimes civils (15,6 milions) és el resultat d'una guerra d'aniquilació que van dur a terme els alemanys contra el poble soviètic.

34 milions de ciutadans soviètics van ser mobilitzats a les files de l'Exèrcit Roig des de 1941 fins el 1945. La magnitud del mobilització alemanya també és enorme: uns 20 milions d'alemanys van portar en un moment o altre, l'uniforme de la Wehrmacht al front rus

La guerra total desencadenada contra la Unió Soviètica no només és el cim del règim nazi, sinó també l'element essencial de la seva imatge a la memòria col·lectiva dels alemanys després de la guerra. Per a la immensa majoria dels soldats alemanys, l'experiència de la guerra va ser la que van tenir al front rus.

Al final del mes de març de 1945, la totalitat de les pèrdues de la Wehrmacht en el front rus s'elevava a 6.172.373 homes (morts, mutilats, desapareguts). Aquesta xifra representa un 80 % de les pèrdues sofertes per la Wehrmacht a tots els fronts des del desencadenament de la guerra el mes de juny de 1941. El maig de 1945, s'estima en més de 3 milions el nombre de presoners alemanys fets per la Unió Soviètica.

Els tracte donat pels nazis als presoners de l'Exèrcit Roig va ser brutal: 3,8 milions de presoners de guerra soviètics van morir després de la seva captura (el 52% del total de presoners soviètics).

Les causes de la fallida de l'Operació Barbarroja

Les principals causes de la derrota alemanya van ser subestimar la capacitat de la Unió Soviètica i la ferotge resistència de l'Exèrcit Roig. A més, els estrategs alemanys no van fer plans suficient coherents, i van tenir greus errades en els esquemes logístics.

La greu situació en què es va trobar l'exèrcit alemany a finals de 1941 va ser deguda a la creixent força de l'Exèrcit Roig i a un cúmul de problemes en els rengles de l'eix: un desplegament incorrecte, problemes de transport que afectaven el moviment i els reforços, un clima extrem i el desgast de la majoria de divisions.

Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Operació Barba-roja


Plantilla:Enllaç AB Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD