Mahmud Abbas: diferència entre les revisions
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-{{incomplet +{{incomplet|data=abril de 2013) |
|||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{incomplet}} |
{{incomplet|data=abril de 2013}} |
||
{{Polític |
{{Polític |
||
Revisió del 18:55, 22 abr 2013
 |
Aquest article (o secció) és manifestament incomplet. |
_(cropped).jpg)
Mahmud Abbas (àrab: محمود عباس, Maḥmūd ʿAbbās) (nascut el 26 de març de 1935), també conegut per Abu Mazen (Abu-Màzin, àrab: أبو مازن, Abū Māzin), és el president de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) des de l'11 de novembre del 2004, en morir Iàsser Arafat. El 15 de gener de 2005 va accedir a la presidència de l'Autoritat Nacional Palestina pel partit Fatah (àrab فتح). El mandat de Mahmud Abbas havia d'acabar oficialment el 9 de gener del 2009, però va decidir allargar-lo de forma unilateral. Hamàs considera no legitim que romangui al poder, mentre que el partit d'Abbas, Fatah, li va donar suport argumentant que en no fer-se eleccions a la presidència de l'ANP el que correspon és realitzar aquestes eleccions simultàniament amb les eleccions legislatives.[1][2] El 23 de novembre del 2008 el Consell Central de l'OAP va escollir Abbas President de l'Estat Palestí (reconegut per un centenar de països).[3]
Biografia prèvia a la mort d'Arafat
Fou un dels fundadors de Fatah; El seu nom en la clandestinitat era Abu Mazen (àrab: أبو مازن). A mitjans de la dècada de 1950, Abbas es va involucrar en la política clandestina de Palestina, unint-se a un grup d'exiliats palestins al Qatar, on fou director de Personal Civil a l'administració dels emirats. El 1961, mentre era al Qatar, va ser reclutar per Fatah, partit fundat per Iàssir Arafat i un altre grup d'exiliats palestins de Kuwait a finals de 1950. En aquest moment, Arafat va establir les bases de Fatah captant rics palestins del Qatar, Kuwait i altres estats del Golf Pèrsic.[4]
Abu Daoud, qui planejà la massacre de Munic de 1972, on es van prendre com a ostatges membres de l'equip israelià pels Jocs Olímpics de Munic i que va acabar amb l'assassinat d'onze atletes i entrenadors israelians i un policia de l'Alemanya Occidental, va escriure que els fons per l'operació provenien d'abbas, encara que sense tenir coneixement de per què s'utilitzarien.[5]
Durant la dècada dels 70 fou un membre actiu del Front per a l'Alliberament de Palestina. Va entrar al Consell Nacional Palestí el 1968. El 1981 fou escollit membre de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina. Al mateix temps, ha exercit funcions diplomàtiques, esdevenint el rostre de la moderació en les polítiques de l'OAP i participant en les converses per la pau de Madrid (1991) i Oslo (1993). Abbas fou el primer funcionari de l'OAP en visitar l'Aràbia Saudí després de la guerra del golf al gener de 1993 per millorar les relacions amb els països del Golf ja que l'OAP va donar suport a l'Iraq durant la Guerra del Golf Pèrsic. En l'acord de pau de 1993 amb Israel, Abbas va ser el signant de l'OAP el 13 de setembre de 1993. Ha publicat una memòria, A través de canals secrets: El camí a Oslo (1995).[6]
El 1996 va accedir a la Secretaria General del Comitè Executiu de la OAP. El març de 2003 és anomenat Primer Ministre però dimiteix a l'octubre del mateix any per discrepàncies amb les faccions radicals i amb Iàssir Arafat.[7]
Mahmud Abbas ha estat el primer representant de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina en visitar l'Aràbia Saudita, el gener de 1993, després que les relacions amb els països del Golf es deterioressin pel suport de l'OAP a Iraq durant la Guerra del Golf. El 13 de desembre del mateix any, Abbas fou el signant de l'OAP en l'acord de pau amb Israel. Respecte aquest període en va publicar un llibre de memòries: Per la via secreta: El camí d'Oslo (1995).
Abbas va néixer a Safed durant el Mandat Britànic de Palestina.[8] La seva família va emigrar a Síria durant la Guerra Àrab-Israeliana de 1948.[8] Va estudiar la carrera de dret a Egipte,[9] i va cursar estudis de postgrau a la Universitat Patrice Lumumba de Moscou on va assolir l'equivalent a un doctorat en filosofia amb la dissertació "L'Altre Costat: La relació secreta entre el nazisme i el lideratge del moviment sionista".[10]
Està casat amb Amina Abbas amb qui té tres fills, entre ells Yasser Abbas que va rebre aquest nom en honor al líder de l'Autoritat Nacional Palestina Yasser Arafat.[11]
Primer Ministre
A principis de 2003, tant Israel com els Estats Units havien manifestat la seva negativa a negociar amb Iàssir Arafat. Aleshores Abbas va començar a sobresortir com a candidat amb un lideratge visible. En ésser un dels pocs membres fundadors de Fatah que encara quedaven, va assolir un cert grau de credibilitat per a la causa palestina. La seva candidatura també va rebre suport pel fet que a d’altres líders palestins no se’ls podia escollir (el més notable, Marwan Barghouti, estava detingut en una presó israeliana condemnat la mort de civils israelians).[12] La reputació d’Abbas com a home pragmàtic va jugar en favor seu i li va valer el favor d'Occident i alguns elements de la legislatura palestina, així que es va pressionar a Arafat perquè l'anomenés primer ministre. Arafat hi va accedir el 19 de març de 2003.
El mandat d’Abbas com a primer ministre es va caracteritzar per nombrosos conflictes entre ell i Arafat, principalment a causa de la distribució del poder entre ambdós. Abbas havia insinuat sovint que dimitiria si no obtenia un control més gran de l'administració. A principis de setembre del 2003 es va enfrontar amb el Parlament palestí per aquest motiu. A més, Abbas va entrar en conflicte amb grups militant palestins, sobretot amb la jihad Islàmica i Hamàs, perquè les seves polítiques pragmàtiques xocaven amb llur enfocament de línia dura. No obstant això, va deixar clar que es veia obligat a abandonar, de moment, les armes contra els civils israelians dins la línia verda per la seva ineficàcia.[13]
Inicialment es va comprometre a no utilitzar la força contra els militants, per tal d’evitar una guerra civil, i en lloc seu intentar negociar. Va obtenir un èxit parcial, que va resultar en un compromís dels dos grups per respectar un alto-el-foc unilateral palestí. Amb tot, la violència continuada i els “assassinats selectius” de reconeguts líders per part d’Israel forçaren Abbas a prometre que posaria de part seva per fer complir la part que del Full de ruta per la pau corresponia a l’Autoritat Nacional Palestina. Això dugué a una pugna amb Arafat pel control de les forces de seguretat palestines; Abbas va dimitir com a primer ministre l'octubre del 2003, al·legant falta de suport d'Israel i Estats Units, i denunciant una “incitació interna" contra el seu govern[7].
Eleccions presidencials del 2005
Després de la mort de Iàsser Arafat, Mahmud Abbas va ser vist, almenys per Fatah, com el seu successor natural.
El 25 de novembre de 2004, El Consell Revolucionari de Fatah va donar suport a la candidatura d’Abbas a la presidència de l’ANP a Palestina per les eleccions del 9 de gener de 2005.
El 14 de desembre Abbas feu una crida a posar fi a la violència en la Segona Intifada i retornar a la resistència pacífica. En declaracions al diari Asharq al-Awsat (àrab الشرق الاوسط) va dir que “l’ús de les armes ha estat perjudicial i s’hauria d’acabar”.[13] De totes maneres, es va negar a desarmar les milicies palestines i utilitzar les forces de seguretat contra grups que Israel, Estats Units i la Unió Europea consideren organitzacions terroristes.
Amb les forces israelianes arrestant i restringint el moviment d’altres candidats, el boicot de Hamàs a les eleccions, i obtenint el 94% de cobertura durant la campanya electoral a la televisió, l’elecció d’Abbas estava virtualment assegurada.[14] i el 9 de gener de 2005 Abbas fou elegit President de l’Autoritat Nacional Palestina. En el seu discurs, es va dirigir a una multitud de simpatitzants dient-los: Ofereixo aquesta victòria a l’esperit de Iàssir Arafat, i al nostre poble, als nostres màrtirs i a 11.0000 presoners. També va fer una crida als grups palestins perquè posessin fi a l’ús de les armes contra els israelians.[15][16]
Referències
- ↑ Abbas planning to extend his own term Jerusalem Post (14 desembre del 2008] (anglès)
- ↑ Hamas: Abbas no longer heads PA Jerusalem Post (9 gener del 2009) (anglès)
- ↑ PLO body elects Abbas 'president of Palestine', AFP (23 de novembre del 2008) (anglès)
- ↑ Gowers, Andrew; Tony Walker. Behind the Myth: Yasser Arafat and the Palestinian Revolution. Interlink Pub Group Inc, 1991, p. 65. ISBN 0940793865.
- ↑ «Thirty years after he helped plan the terror strike, Abu Daoud remains in hiding -- and unrepentant». CNN [Consulta: 12 maig 2010].
- ↑ Book published by Garnet Publishing, United Kingdom.
- ↑ 7,0 7,1 Palestinian prime minister Abbas resigns (CNN)
- ↑ 8,0 8,1 Sela, Avraham. "Abbas, Mahmud." The Continuum Political Encyclopedia of the Middle East. Ed. Sela. New York: Continuum, 2002. p. 11
- ↑ «Profile: Mahmoud Abbas» (en anglès). BBC, 5∕11∕2011. [Consulta: 20∕9∕2011].
- ↑ Medoff, Rafael. «A Holocaust-Denier as Prime Minister of "Palestine"?» (en anglès). Tha David S. Wyman iInstitute for Holocaust Studies, març 2003. [Consulta: 20∕9∕2011].
- ↑ Khaled Abu Toameh. PA officials scandalized at disclosure by Abbas's son of vast personal fortune The Jerusalem Post. 2009-04-16.
- ↑ Zanotti, Jim. Palestinians: Background and U.S. Relations (en anglès).
- ↑ 13,0 13,1 Itamar Marcus:A Self Portrait of Mahmoud Abbas Palestinian Media Watch 19 May 2003.(anglès)
- ↑ Final Report on Monitoring the Presidential Palestinian Elections (Ibn Khaldun Center for Development Studies) 1 gener de 2005
- ↑ Abbas achieves landslide poll win BBC. 10 gener de 2005
- ↑ Abu Mazen: Little Jihad is Over, Big Jihad Starts (Israel National News) 10 gener 2005
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mahmud Abbas |