Kosovo

Kosovo

Republika e Kosovës Република Косово Republika Kosovo
Bandera Escut d'armes
Himne	Europa (11 agost 2008)
Localització
42° 33′ N, 20° 50′ E
Territori reivindicat per	província autònoma de Kosovo i Metòkhia
Capital	Pristina
Conté la subdivisió	Districte d'Uroševac Districte de Gjakovë Districte de Gjilan Districte de Kosovska Mitrovica Districte de Pristina Districte de Prizren districte de Pejë
Població humana
Població	1.883.018 (2016) (172,61 hab./km²)
Idioma oficial	albanès serbi
Religió	rodisme i mitologia eslava
Geografia
Part de	Europa Sud-est estats postiuguslaus
Superfície	10.909,02992 km²
Punt més alt	Gjeravica (2.656 m)
Limita amb	Albània Montenegro Macedònia del Nord Sèrbia
Creació	17 febrer 2008
Organització política
Forma de govern	república parlamentària
• Presidenta	Vjosa Osmani (2021–)
Òrgan executiu	Govern de Kosovo
Òrgan legislatiu	Assemblea de Kosovo , (Escó: 120)
Membre de	Organització Mundial de Duanes (2017–)
PIB nominal	9.412.034.299 $ (2021)
Moneda	Euro
Identificador descriptiu
Fus horari	UTC+01:00, hora estàndard
Domini de primer nivell	cap valor
Prefix telefònic	+383
Telèfon d'emergències	112
Codi país	cap valor i XK
Lloc web	rks-gov.net

Kosovo (en albanès Kosovë o Kosova; en serbi Косово и Метохија, transcrit Kosovo i Metohija) és, de facto, un estat dels Balcans. Aquesta antiga província de Sèrbia proclamà la seva independència el 17 de febrer del 2008. Després de la declaració unilateral d'independència, un centenar d'estats del món l'han reconeguda oficialment, entre els quals hi ha Albània, el Regne Unit, Alemanya, els Colòmbia, Suïssa, Somàlia o els Estats Units. D'altres, però, s'hi oposen i no la reconeixen, com Sèrbia mateixa, Rússia, Xina, la Índia, Brasil o Espanya.

Des de 1999 fins al 2008, després de la recent Guerra de Kosovo, va ser administrada per les Nacions Unides.

En nom de la població majoritàriament albanesa (en un 92%, segons dades del 2011), es declarà la independència de la República de Kosovo el 1990, però no va ser reconeguda, excepte per Albània. El 17 de febrer de 2008, el parlament kosovar la tornà a declarar.

Kosovo s'associa històricament com la llar del nacionalisme serbi. Durant l'existència de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, la regió conformà la Província autònoma socialista de Kosovo, subordinada a Sèrbia. Amb la dissolució de Iugoslàvia, Kosovo passà a formar part de la República Federal de Iugoslàvia, que després conformaria l'estat de Sèrbia i Montenegro, encara més tard reduït a Sèrbia per haver assolit Montenegro la independència de Sèrbia.

Tot i el domini polític serbi, la població de Kosovo era majoritàriament d'origen albanès. El govern de Slobodan Milosevic en la República Federal de Iugoslàvia reduí l'autonomia de Kosovo i inicià un procés per a augmentar la proporció de serbis al territori. Després d'anys de tensió i enfrontaments separatistes, el 1999 esclatà la Guerra de Kosovo que enfrontà Iugoslàvia contra les tropes de l'OTAN, que donà suport als albanokosovars.

En finalitzar el conflicte bèl·lic, l'ONU establí una missió de pau. Encara que Kosovo restà de iure com una província autònoma sota el govern de la República de Sèrbia, la UNMIK es mantindria a càrrec de l'administració del territori, juntament amb dirigents de l'ètnia albanesa.

Després d'anys de disputes i negociacions, Kosovo declarà la seva independència el 17 de febrer de 2008. Molts països com els EUA i organitzacions com la Unió Europea han reconegut ja la seva independència, encara que països com Sèrbia, Espanya i Rússia s'abstenen de reconèixer-la i àdhuc s'hi oposen amenaçadorament.

El 22 de juliol de 2010 el Tribunal Internacional de Justícia va determinar que la declaració d'independència de Kosovo no viola cap llei internacional, ja que segons va declarar el seu president, "les declaracions d'independència no estan pas prohibides".

Etimologia

L'origen de la paraula Kosovo sembla remuntar-se a la paraula d'origen eslau kos, que significa merla. Aquesta teoria sembla confirmar-se amb el fet que un dels noms per a designar a Kosovo Polje (lloc de la Batalla de Kosovo) és el dAmselfeld que significa literalment en alemany "camp de la merla".

Dins de la regió, la pronunciació i l'escriptura del nom varia considerablement entre els principals grups ètnics. Mentre els serbis prefereixen la denominació Kosovo, els albanesos utilitzen Kosova (o Kosovë, sense l'article definit). Les organitzacions internacionals han provat d'utilitzar la fórmula Kosovo/Kosova com un camí intermedi entre ambdues posicions, que freqüentment són considerades ofensives per l'altre grup ètnic. Tanmateix, mentre l'ús serbi s'ha assentat amb major força per la comunitat internacional, l'albanès s'utilitza per les forces d'ocupació al país.

Kosovo també inclou el territori conegut com Metohija, que deriva de la paraula grega μετόχια (metohiia) que significa "terra posseïda per l'església". Històricament, els monestirs de l'Església Ortodoxa Sèrbia foren localitzats principalment en aquesta regió. El nom, en general, és preferit pels serbokosovars mentre que els albanokosovars ho denominen Rrafsh i Dukagjinit ("altiplà del duc Gjin" en honor a un antic noble albanès). Durant el govern serbi, la zona es denominava oficialment "Kosovo i Metohiia", encara que era freqüent usar la contracció Kosmet.

Geografia física

Geografia del Kosovo

Mapa de Kosovo.

Amb una extensió de 10.887 km² i una població de més de 2 milions d'habitants abans de la crisi de 1999, Kosovo limita al nord-oest amb Montenegro, al nord i a l'est amb la resta de Sèrbia (l'anomenada Sèrbia estricta), al sud amb la República de Macedònia i al sud-oest amb Albània.

Les ciutats principals són Pristina, la capital, amb una població estimada el 2011 de 198.214 habitants, i Prizren, al sud-oest, amb 178.112. Cinc ciutats més passen dels 108.690 habitants: Ferizaj (o Uroševac), 94.158 Gjakova (o Đakovica), 95.723 Peja (o Peć), 90.015 Gnjilane i 71.601 Mitrovica.

Regions: Metohija (pronunciat en català: "metohiya"), anomenada Rrafshi i Dukagjinit ("altiplà Dukagjin") pels albanesos, és una gran conca a l'oest de la província. La regió inclou els pobles dIstok, Peć, Dečani, Djakovica, Orahovac i Prizren. La segona gran regió és Kosovo, una conca al voltant del riu Sitnica que conté les ciutats d'Uroševac, Priština, Vučitrn i Kosovska Mitrovica. Kosovo Polje (Camp de les Merles) és la vall on tingué lloc la batalla de Kosovo Polje. Quan el govern socialista canvià, el 1968, el nom de la província a Kosovo, impulsaren també Kosovo Polje per anomenar la regió sencera. Part de Kosovo, al llarg del riu Lab que conté la ciutat de Podujevo és anomenada Malo Kosovo (literalment "Petita Kosovo"). Just entre Metohiia i Kosovo es troba Drenica (pronunciació: "drenitza"), amb les ciutats de Srbica, Klina i Mališevo. Al voltant del riu Binačka Morava es troba Binačko Pomoravlje. Al sud de la província, al llarg de la frontera amb Macedònia s'alineen Gora, Sredačka Župa i Sirinićka Župa.

Política, govern i estatus internacional

Localitats de Kosovo

Administració de l'ONU

Durant els darrers anys el seu estat, com la resta de regions de l'antiga República Federal de Iugoslàvia, és anòmal: encara que, formalment, és una província de la República de Sèrbia, l'administració és conduïda per l'ONU sense la participació del govern serbi sota la resolució del Consell de Seguretat 1244 del 10 de juny del 1999;. Aquesta resolució reafirmà el respecte de tots els Estats membres a la sobirania i integritat territorial de la República Federal de Iugoslàvia.

Estructura actual

El govern actual de la província és dut a terme per la Missió de Nacions Unides al Kosovo (UNMIK). La UNMIK ha format provisionalment l'assemblea, el govern i l'oficina del president, que són cossos legislatius i òrgans executius en el control de la UNMIK; la seguretat, justícia i assumptes externs són encara sota control total de la UNMIK. El parlament fou elegit el novembre de 2001 i Ibrahim Rugova fou escollit president el març de 2002. Aquest morí abans de finalitzar el seu mandat. La seu de l'assemblea, el govern i el president és a Priština.

El parlament establí, amb l'aprovació de la UNMIK, un marc constitucional, el codi de duana i dos codis penals.

La UNMIK expedeix documents de viatges que serveixen de passaport, carnets d'identitat i matrícules per a automòbils, que són vàlids només en països que els acceptin como a tal. El sistema postal de Kosovo és també utilitzable només en països que l'accepten com a tal (les cartes dirigides només a Kosovo, o a Sèrbia i Montenegro tenen possibilitat de no arribar si s'utilitza la denominació de Iugoslàvia).

La UNMIK també creà la Policia (Servei de Policia de Kosovo), i reorganitzà els ferrocarrils. La KFOR (Kosovo Force) controlava l'espai aeri de la província. La UNMIK empra la bandera de l'ONU.

La UNMIK proclamà una discriminació positiva a l'assemblea de Kosovo. Dels 120 escons, 10 són reservats per a serbis i 10 per a altres minories no albaneses, mentre que els restants 100 escons són escollits per votació directa.

L'estatus anòmal de Kosovo és el resultat de la Guerra de Kosovo (març a juny de 1999), en el transcurs de la qual es produïren atacs aeris contra les forces armades de la República Federal Iugoslava i la infrastructura civil, per part dels exèrcits de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) sense l'aprovació de l'ONU, que forçà la firma de l'acord Kumanovo, que assegurà la retirada de militars i l'ocupació de la província per una força conduïda per l'OTAN (KFOR), incloent també tropes russes (que no presten servei des de juliol de 2003).

Des de 1998, les forces iugoslaves lluitaven durament contra l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (UCK), temps durant el qual, intencionadament, segons l'OTAN, mataren diversos civils albanesos, violentaren o temporalment els expulsaren de la província i l'OTAN començà atacs aeris per a aturar-ho.

Tant l'OTAN com l'ONU continuen reconeixent formalment Kosovo com a part de Sèrbia encara que no permeten que Sèrbia n'exerceixi la sobirania, com des de 1999 la major part de la població sèrbia ha estat expulsada per extremistes albanesos. D'altra banda, Sèrbia ha negat en repetides ocasions la possibilitat de reconèixer la independència de Kosovo, i que aquesta violaria la llei internacional (els principis d'integritat territorial i no interferència en assumptes interns). El resultat més probable és l'aprovació de la independència, cosa que provocaria la fugida de la majoria dels kosovars d'origen serbi que resten a la zona.

El 7 d'octubre de 2005 l'ONU recomanà al Consell de Seguretat la iniciació de converses per a arribar a un acord sobre l'estatut definitiu per a la regió, segons l'informe elaborat per l'enviat especial de Kofi Annan.

El 26 de gener de 2007 Martti Ahtisaari, enviat especial de la ONU per a Kosovo, va donar a conèixer els detalls de la seva proposta per un estatus definitiu de la província. Aquesta, tot i no parlar directament d'independència, establia un important grau d'autonomia. Aquest esborrany de treball va portar a un procés de negociacions, que va acabar amb el trencament de converses i la declaració d'independència del parlament Kosovar el 17 de febrer del 2008.

Els punts principals del document d'Ahtisaari estableixen el desplegament indefinit de forces internacionals que garanteixin la seguretat, la tutela política de la Unió Europea a través d'un representant, la potestat que Kosovo firmi acords i demani l'ingrés a organismes internacionals, la formació d'una força militar de 2.500 homes amb armament lleuger, la creació de set municipis serbis amb un àmplia autonomia i fixar mesures per a la protecció de l'herència històrica i cultural sèrbia.

El desembre de 2007 la Unió Europea va decidir enviar una "missió estabilitzadora" a la regió de Kosovo, coneguda com EULEX. Es va encomanar a l'encarregat de la política exterior de la unió, Javier Solana, que preparés el traspàs de la missió de l'ONU a Kosovo a mans europees. La missió, sense data definitiva per l'inici, enviaria a Kosovo 1.400 policies i 400 persones més. S'espera que cap a finals de 2008 les diferents tasques a realitzar es trobin enllestides.

Subdivisions administratives

Les subdivisions administratives de Kosovo s'anomenen Opstinas (comtat), normalment reben el nom de la ciutat més gran del comtat. Es van establir inicialment per Iugoslàvia i no reflecteixen acuradament el conjunt administratiu de subdivisions que ha creat alternativament el govern paral·lel albanès.

Economia

La UNMIK establí l'euro com a moneda oficial de Kosovo, això no obstant el dinar serbi resta com a diner oficial en els enclavaments serbis de Kosovo. El pressupost anual de l'administració de Kosovo de la UNMIK es calcula en euros i tots els bancs comercials usen l'euro com a moneda principal. Entre altres divises internacionals el franc suís i el dòlar són les més emprades. La regió té poca indústria, i una mineria obsoleta, el camp és gairebé abandonat i roman sense energia elèctrica la meitat de les hores del dia. El 50% dels seus ciutadans són a l'atur.

Geografia humana

La població està formada majoritàriament per albanesos (estimat en 80% abans del conflicte internacional de 1999) tot i que ara mateix ha augmentat a causa de l'èxode de serbis i altres minories no albaneses.

Estimació de 2002 de l'ONU. Població total entre 1,7 i 2,3 milions.

• 88% albanesos kosovars (1.996.000 – 2.072.000).
• 8% serbis (60.000 – 90.000).
• 2% goranis (41.000 – 57.000).
• 1,5% aromanesos (també vlax o macedo-rumans)(34.000 – 38.000).
• 0,5% turcs (17.000 – 19.000).

segons la seva religió:

• 92% musulmans.
• 7% serbis ortodoxos.
• 1% catòlics.

Història

Article principal: Història de Kosovo

El Regne dels dàrdans comparat amb les fronteres actuals

Bandera dels antics iugoslaus (després serbis) de llengua albanesa

Kosovo formava el territori dels dàrdans a la zona de contacte entre tracis i il·liris i no hi ha seguretat de que pertanyessin a un o altra grup. Els romans van conquerir la zona el 160 aC i el 59 aC fou incorporada a la província d'Il·líria (Illyricum). L'any 87 va quedar dins la província de Mèsia Superior.

Va romandre romana i després bizantina però al inici del segle VII s'hi van començar a instal·lar els eslau que es van fusionar amb els indígenes. Poc després del 850 la zona va passar a Bulgària. Al segle X va canviar de mans entre diversos bans serbis, els bizantins i els búlgars, i el 1018 va quedar en mans bizantines formant part del nou thema de Bulgària. El principat serbi de Ràscia Esteve Nemanja va derrotar als bizantins el 1168 i va incorporar la regió al seu estat; el nom de Kosova fou donat a tota la plana. L'arquebisbat serbi fou traslladat a Pec i els governants oscil·laven entre Prizren i Skopje. Va romandre dins Sèrbia però a la mort d'Esteve Dusham (1355) sota el seu fill Urosh V (1355-1371) l'imperi es va començar a fragmentar i van aparèixer els otomans. Kosovo va quedar en mans de la dinastia Brankovitx (Branković) que per si sols no podien oferir resistència eficaç als turcs.

La gran victòria otomana sobre els serbis es va produir a la batalla de Kosovo Polje, segons les fonts occidentals i sèrbies el 15 de juny de 1389 i segons les otomanes el 27 d'agost d'aquell any. Els serbis tenien el suport dels albanesos i bosnians (amb el rei Tvrtko I), i anaven sota la direcció del tsar Lazar Hrebeljanović (Lazar Gresljanović). El turcs tenien com a cap a Murat I amb els seus fills Baiazet de Kutahya i Yakub de Karasi, i els contingents dels vassalls emirs de Sarukhan , Mentese, Hamid i Aydin. A la matinada del dia de la batalla un noble serbi, Milosh Kobilič va entrar al campament otomà fent-se passar per desertor, i va matar a Murat, però el fill Baiazet va agafar el comandament. La victòria otomana fou clara. Lazar fou fet presoner i executat. Però la mort de Murat i la retirada dels turcs després de la batalla, va fer córrer per Europa el rumor d'una gran victòria sèrbia. No obstant els serbis van esdevenir vassalls dels sultans. Esteve Lazarević, fill i successor de Lazar, va haver de pagar tribut i aportar un exèrcit al servei dels turcs, i una germana es va casar amb el sultà per segellar la pau. Baiazet I va nomenar a Yigit Pasha udhbegi d'Uskub (Skopje) i de la part meridional de Kosovo, regió que fou en endavant colonitzada per turcs de Nenemen i per tàtars d'Anatòlia.

La segona batalla de Kosovo succeí del 17 al 19 d'octubre de 1448. Un exèrcit hongarès comandat per Joan Hunyadi, amb arcabussers valacs i bohemis alemanys, va xocar amb un exèrcit otomà comandat per Murat II. El combat estava indecís però finalment la traïció dels valacs i la fugida del rei d'Hongria van decantar la victòria cap als turcs. Ja sota el sultà Mehmet I (successor de Murat II) la part septentrional de Kosovo fou annexionada i al segle XVI es va establir un sandjak (anomenat Kosowa) amb capital a Vućitru, part de l'eyalat de Rumèlia. El 1659/1660 Ewliya Celebi va visitar Vućitru i va constatar que la població era turca i albanesa, sent unes dues mil famílies (màxim 15.000 habitants).

El 1688 un exèrcit austríac comandat per Piccolomini va envair la regió però en fou expulsada al cap d'uns mesos (1689) per Kodja Khalil Pasha i el khan de Crimea Selim I Giray.

Kosovo es va veure implicada en els intents de govern local autònom dels Bushatli de Shkodër amb Mehmed Pasha revoltat vers 1750 i mort el 14 de juliol de 1775 al que va succeir el seu fill gran Mustafa, però el 1776 va agafar el poder el seu germà Mahmud conegut per Kara Mahmud Pasha que va morir en combat contra Montenegro el 22 de setembre de 1796. El va succeir Ibrahim que va governar fins a la seva mort el 1810 quan va pujar al poder Mustafa Pasha nomenat el 3 de maig de 1812. El març de 1827 va atacar al governador de Pec, i va esclatar un conflicte quan hi van intervenir diversos governants de la zona. El 1828 els russos van atacar Turquia i quan s'acostaven a Constantinoble el sultà va demanar a Mustafa l'enviament de tropes i li va cedir Elbasan, Debar i Dukadjin (a més de Shkodër) però el príncep serbi Milos va subornar als caps tribals i el reclutament fou menor de l'esperat; el príncep va convèncer a Mustafa de que les reformes otomanes anaven contra la seva autonomia; d'altra banda els russos li van prometre la creació d'una monarquia albanesa sota la seva direcció si els ajudava; finalment l'exèrcit que Mustafa va enviar, previst de 60.000 homes, fou nomes de dos o tres mil, amb els que va establir el seu domini a Metohija (Kosovo) i va avançar cap a Rumèlia (turc i russos suposaven que anava en ajut seu), però alguns errors en la direcció van permetre al paixà de Rumèlia enfrontar aquestes forces i derrotar-les a la batalla de Babune i rodejar a Mustafa al castell de Rosafa. Llavors es va signar el tractat d'Adrianòpolis (1829) molt desfavorable pels otomans.

El vilayat de Kosovo entre 1875 i 1878

vilayat de Kosovo 1881-1912

Els otomans van destruir el poder del bushatli el 1831. Kosovo va romandre un sandjak fins el 1877 quan es va constituir en vilayat incloent les regions de Nish i de Pristina i amb Sofia com capital; el 1878 es va formar un Congrés Albanès per defensar els drets d'aquesta nacionalitat i crear un vilayat autònom de Kosovo amb Monastir com a capital; voluntaris albanesos manats per Süleyman Bokshi es van apoderar d'Uskub, Pristina i Mitrovitsa al inici del 1881, però a l'abril en foren expulsats per un exèrcit enviat des de Istanbul manat per Derwish Pasha. Però aprofitant el canvi polític del sultà que va passar de la repressió a la indulgència, els albanesos es van apoderar poc a poc de totes les poblacions fins a la plana de Kosovo. El 1888 el centre del vilayat fou traslladat a Uskub i el 1896 els límits foren ampliats quedant amb 6 sandjaks: Uskub, Pristina, Senitsa, Ipek, Taslidja (Plevlie) i Pritzen.

Durant la Guerra dels Balcans el general serbi Janković va ocupar Lab i el 23 d'octubre de 1912 tota la regió de Kosovo passava als serbis, sent confirmat pel tractat de Londres de 30 de maig de 1913 que va posar final a la guerra. En aquest moment la població de Kosovo s'estimava en un milió de persones dels que tres quarts eren musulmans turcs i albanesos i la resta serbis i búlgars cristians.

Després de la I Guerra Mundial va formar part del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens i es va iniciar una política d'eslavització que va provocar la sortida de molts albanesos i turcs cap Albània i Turquia. La regió no va tenir entitat administrativa fins a la Iugoslàvia sorgida de la II Guerra Mundial.

Entitat política i territorial

Denominacions oficials de la regió

• Àrea autònoma de Kosovo-Metohija (1945 - 1963)
• Província Autònoma de Kosovo i Metohija (1963 - 1968)
• Província Socialista Autònoma de Kosovo (1968 - 1989)
• Província Autònoma de Kosovo i Metohija (1989 - 1990)

En resposta a la supressió de l'autonomia els kosovars van declarar la independència el 2 de juliol de 1990, i el maig de 1992 Ibrahim Rugova fou elegit president; aquesta república paral·lela només fou reconeguda per Albània. El 1999 després de diversos incidents, la OTAN va exigir la retirada sèrbia i el territori fou ocupat i posat sota administració de les Nacions Unides. La República de Rugova fou dissolta el 2000 quan va entrar en vigor l'administració de la United Nations Interim Administration Mission in Kosovo (UNMIK).

El complex mapa ètnic de la regió ha inclòs llatins, turcs, aromanesos, romanesos, goranis (musulmans eslaus), circasians, jueus i gitanos, a banda de serbis i albanesos.

Guerra de Kosovo

Article principal: Guerra de Kosovo

La Guerra de Kosovo o conflicte de Kosovo és freqüentment utilitzat per descriure dos conflictes que van tenir lloc un seguit de l'altre amb un cert solapament (una guerra civil seguida d'una guerra internacional), al sud de la província Sèrbia anomenada Kosovo (oficialment Kosovo i Metohija), part de l'antiga Iugoslàvia. Els dos conflictes van ser:

1. 1996-99: Conflicte de guerrilla entre els separatistes albanesos i les forces de seguretat sèrbies i iugoslaves, on els albanesos s'autodenominaven moviment separatista mentre que les forces sèrbies els deien terroristes.
2. 1999: Guerra entre Iugoslàvia i les forces de la OTAN entre el 24 de març i el 10 de juny de 1999, període durant el qual les forces de l'OTAN van realitzar bombardeigs continus contra objectius iugoslaus en l'Operació Força Aliada. Els combatents albanesos van continuar atacant les forces sèrbies i els civils serbis de Kosovo, mentre que les forces sèrbies i iugoslaves van continuar atacant els rebels i produint desplaçaments massius de població, en mires a millorar la seva situació a l'hora d'un cessament del foc.

Independència de Kosovo

Article principal: Independència de Kosovo

El 17 de febrer de 2008, els 109 diputats del parlament de Kosovo van aprovar la declaració d'independència unilateral respecte de Sèrbia. El procés va rebre el suport dels Estats Units i d'una majoria dels estats membres de la Unió Europea, que no ha adoptat una posició comuna. Al Consell de Seguretat de l'ONU, Rússia i Xina es mostren contràries al fet que la secessionista província sèrbia esdevinga l'estat número 193.

El juliol del 2010 el Tribunal Internacional de la Haia va dictar sentència establint que la declaració unilateral i la independència d'un país no vulnera cap llei internacional.

El dia 10 de setembre de 2012 el Grup Internacional de Supervisió de Kosovo (GIS) va donar oficialment per acabada la seva tasca al país. A la pràctica, el parlament de Pristina ho va celebrar com la consecució de la "plena sobirania".

Vegeu també

• Assemblea Comunitària de Kosovo i Metohija
• Kosovo je Srbija

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Kosovo

• Kosovo a l'Enciclopèdia
• New Kosova Report - Kosovo News and Views Portal
• Kosovo - Universitat de Barcelona
• Cronologia de la història de Kosovo i altres dades
• Missió de les Nacions Unides a Kosovo (UNMIK) (anglès)
• Assemblea de Kosovo (anglès)
• Oficina del Primer Ministre de Kosovo (anglès)
• Oficina Estadística de Kosovo (anglès)