Deficiència visual

La deficiència visual és una patologia que fa que la visió que no arribi, malgrat les correccions òptiques adients, al 100% de resta visual. La resta visual la formen dos paràmetres de definició visual: la agudesa i el camp.

L'agudesa visual, és la capacitat de distingir les formes dels objectes a certa distància i es mesura amb la prova de les lletres (o les formes geomètriques) de minvant grandària, establint cada línia, vista o no, un 10% de agudesa visual.

El camp visual és l'angle que l'ull veu, corresponent 90º a cada ull (total 180º). El camp se redueix, bé "tancant-se" pels costats, bé de forma aleatòria, a causa de taques que es formen a l'ull.

La persona que, malgrat l'ús de correccions òptiques, no aconsegueix arribar al 100%, però supera el 50% de resta visual porta una vida normal i possiblement no tingui consciència de la seva disminució. En canvi, per sota del 50%, comença a tenir dificultats evidents i es diu que té baixa visió. S'ha de tenir en compte que, per sota del 20% de resta visual, les dificultats visuals són severes i fan imprescindible l'ús de tècniques d'adaptació.

Quan no aconsegueix superar el 10% de agudesa i/o té restringit a només 10º el seu camp visual, es considera llavors que pateix ceguesa legal. Finalment, si no veu altra cosa que zones difuses d'il·luminació i ombra, o bé res en absolut, es parla de ceguesa total.[3]

Les principal causes de ceguesa són per:

• Malalties com el glaucoma o les cataractes.
• Lesions en l'ull per accidents de tràfic.
• Anormalitats en l'estructura de l'ull.
• Defectes genètics.

A continuació esmentarem les tècniques d'adaptació i ajut disposen aquests nens que pateixen aquesta discapacitat. una tècnica d'adaptació i ajut que està destinada a la mobilitat d'aquesta persona és el que s'anomena el gos pigall.

Un gos pigall és un gos ensinistrat per guiar persones cegues o amb una deficiència visual greu, o per ajudar-les en les feines de la llar. Quan condueix els deficients visuals, el gos ha de tenir la capacitat de discernir eventuals perills deguts a obstacles suspesos i aturar-se perquè la persona amb ceguesa s'aturi i no es faci mal.

Un altre mètode d'adaptació i ajut és el codi Braille per tal que el nen pugui llegir llibres. El codi braile és un sistema de lectura i escriptura tàctil dissenyat per a les persones cegues. Aquest codi consta de sis punts en un rectangle de tres files i dues columnes. Per cada caixetí hi haurà una determinada combinació en relleu d'aquests punts, que permetrà la identificació del caràcter.

Fa uns quants anys s'ha introduït un altre mètode per identificar els colors que es tracta que mitjançant el tacte puguin diferència els diversos colors i tonalitats en obres d'art. per poder identificar els colors i les tonalitats cal que estiguin preparades, es dir, que tinguin un relleu amb els signes i, millor, uns límits del color i tonalitat a identificar.

Per acabar aquest article explicaré com ens hem de comunicar i tractar a les persones que presenten una deficiència visual.

Ara faré referència a com hem de tractar a les persones amb discapacitat visual.

Primer de tot hem de ser respectuosos amb ells en el sentit que hem de preguntar abans si volen la nostra ajuda, ja que el fet que una persona tingui una deficiència visual no ha de dur a suposar que necessita de la nostra ajuda.

No forçar a rebre una ajuda no necessària, en molts casos quan una persona sol·licita una ajuda puntual. La persona pot necessitar ajuda per realitzar un encreuament, però no té perquè "suportar" en tot el seu camí.

Evitar la sobreprotecció. La sobreprotecció ve mediatitzada per la valoració que en l'àmbit subjectiu fem del "sofriment" i "necessitats" de la persona amb deficiència visual.

Hem d'evitar fer d '"àngel de la guarda", anar "netejant el carrer" per on camina la persona o intentar en tot moment "endevinar" el que necessita.

No generalitzar, el comportament d'una persona amb deficiència visual no ha de ser igual al d'una altra. Hi ha moltes diferències tant a nivell de funcionament autònom, uns poden no necessitar o necessitar mínimament la nostra ajuda i altres per contra la necessiten en un major nombre d'ocasions, com de caràcter ja que la deficiència visual és només una característica i les persones amb deficiència visual, igual que la població general, pot ser simpàtica, antipàtica, educada, divertida ...

I per comunicar-nos i interrelacionar-nos amb ell algunes de les pautes que podem seguir les esmento a continuació:

Parlar en un to normal, poc a poc i clar. No cridar o elevar la veu, les persones amb deficiència visual, en general, senten perfectament.

No substituir el llenguatge verbal per gestos, ja que aquests, en molts casos, no podran ser percebuts per l'altra persona.

Ser específic i acurat en el missatge, a fi de no confondre o saturar la persona.

No utilitzar paraules com "aquí", "allà", "això", "allò" ... ja que van acompanyades amb gestos que no es poden veure per la persona. En aquestes situacions és preferible utilitzar termes més orientatius com "a esquerra de la taula", "a la teva dreta", "davant de la porta", "darrere teu". De vegades, pot ser també útil conduir la mà de la persona cap a l'objecte i indicar-li de que es tracta.

Utilitzar normalment les paraules "veure", "mirar", etc., No considerar-les com termes tabú ja que les pròpies persones amb ceguesa i deficiència visual les utilitzen normalment en les seves converses.

Evitar exclamacions que poden provocar ansietat a la persona com ara "ai!", "Ai!", "Cura", etc., Quan vegem un perill per a ella (una porta oberta, un obstacle a la vorera, etc. ) És preferible emprar una exclamació més informativa, com "alt", amb la finalitat d'evitar que segueixi avançant i explicar després, verbalment, el perill o ajudar-lo perquè pugui evitar-ho.

Parlar dirigint la nostra mirada a la seva cara.

Dirigir directament a la persona amb deficiència visual per saber el que vol o desitja i no l'acompanyant.

Utilitzar el nom de la persona, si es coneix, perquè tingui clar que ens dirigim a ell.

Presentar-se, identificar-se amb la finalitat que la persona sàpiga amb qui es troba, pel que hauríem dir el nostre nom i indicar, si escau, qui som o el que fem. I per descomptat, en cas de conèixer la persona no jugar a les endevinalles, qui sóc?

Per saludar, si la persona no estén la mà, podem agafar la seva per fer-li saber que volem saludar.

Avisar la persona quan ens anem o abandonem l'habitació, si no pot dirigir-se a nosaltres pensem que encara estem amb ella. Igualment, si tornem és convenient indicar la nostra volta.

Indicar si hi ha una altra o altres persones presents.

Comunicar, si és necessari, que s'està fent o es farà. "Un moment, estic trucant l'encarregat" ... La vista és un sentit primordial per obtenir informació. Quan entrem en un edifici, esperem per obtenir una informació o un servei, etc., No necessitem en general una informació verbal per saber si se'ns atén o se'ns ha vist i fins i tot si hi ha algú a qui dirigir-nos.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Deficiència visual

• http://www.once:es/new/servicios-especializados-en-discapcidad-visual/educacion
• http://www.direct.gov.uk/disability
• http://www.cdc.gov/ncbddd/dd/ddvi.htm
• http://www.who.int/blindness/en/
• http://www.rnib.org.uk/EYEHEALTH/EYECONDITIONS/Pages/eye_conditions.aspx
• http://low-vision.org/