Anarquisme: diferència entre les revisions

Modifica els enllaços
Els 1.000 fonamentals de la Viquipèdia
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
ref
m ref -> ca
Línia 33: Línia 33:
La teoria i acció anarquista s'han centrat en el [[Anarcosindicalisme|sindicalisme revolucionari]], la [[rebel·lió]] pacífica o violenta i l'[[acció directa]]. Els moviments anarquistes han defugit la formació de [[Partit polític|partits polítics]] i la participació en institucions [[govern]]amentals, amb la notable excepció de la [[Revolució social espanyola de 1936|revolució social del 1936]] durant la [[Guerra Civil Espanyola]]. Les seves teories i models de conducta han influït àmpliament la societat europea sobretot els segles XIX i principis del XX, però l'objectiu específicament revolucionari acostumava ha quedat circumscrit a les organitzacions obreres.{{Citació necessària}}
La teoria i acció anarquista s'han centrat en el [[Anarcosindicalisme|sindicalisme revolucionari]], la [[rebel·lió]] pacífica o violenta i l'[[acció directa]]. Els moviments anarquistes han defugit la formació de [[Partit polític|partits polítics]] i la participació en institucions [[govern]]amentals, amb la notable excepció de la [[Revolució social espanyola de 1936|revolució social del 1936]] durant la [[Guerra Civil Espanyola]]. Les seves teories i models de conducta han influït àmpliament la societat europea sobretot els segles XIX i principis del XX, però l'objectiu específicament revolucionari acostumava ha quedat circumscrit a les organitzacions obreres.{{Citació necessària}}


L'anarquisme com a [[moviment social]] de masses ha patit periòdicament fluctuacions de popularitat. La tendència central de l'anarquisme com a moviment social ha estat representada per l'[[Comunisme llibertari|anarco-comunisme]] i l'[[anarcosindicalisme]], amb l'[[anarquisme individualista]] essent sobretot un fenomen literari <ref>[[Alexandre Skirda|Skirda, Alexandre]]. ''Facing the Enemy: A History of Anarchist Organization from Proudhon to May 1968''. AK Press, 2002, p. 191.</ref> que no obstant això va tenir un impacte en els corrents més grans <ref>L'historiador català Xavier Diez informa que la premsa anarquista individualista espanyola va ser àmpliament llegida pels membres del [[comunisme llibertari]] els grups i els membres de la [[anarcosindicalista]] [[Confederació Nacional del Treball | CNT]]. També hi va haver el cas dels anarquistes individualistes prominents com [[Federico Urales]] i [[Miguel Giménez Igualada]] que eren membres de la [[Confederació Nacional del Treball | CNT]] i J. Elizalde que va ser membre fundador i primer secretari de la [[Federació Anarquista Ibèrica]] . Xavier Diez. ''El anarquismo individualista en España: 1923–1938.'' ISBN 978-84-96044-87-6</ref> i els individualistes també han participat en grans organitzacions anarquistes. <ref><!--The exact location of this excerpt should be added to the reference.-->{{cite web |url=http://public.federation-anarchiste.org/IMG/pdf/Cedric_Guerin_Histoire_du_mvt_libertaire_1950_1970.pdf |title=Pensée et action des anarchistes en France: 1950–1970 |last=Guérin |first=Cédric |page= |pages= |at= |language=French |archiveurl=http://web.archive.org/web/20070930014916/http://public.federation-anarchiste.org/IMG/pdf/Cedric_Guerin_Histoire_du_mvt_libertaire_1950_1970.pdf |archivedate=30 September 2007 |deadurl=yes |quote=Dins el [[sintetisme]] de la organització anarquista, la [[Fédération Anarchiste]], existia una tendència anarquista individualista al costat dels anarco-comunistes i anarcosindicalistes corrents. Els anarquistes individualistes que participaven a la [[Fédéració Anarchiste]] incloien [[Charles-Auguste Bontemps]], Georges Vincey i André Arru.}}</ref><ref>A Itàlia, el 1945, durant el Congrés Fundador de la [[Federació Anarquista Italiana]], hi havia un grup d'anarquistes individualistes dirigit per Cesare Zaccaria que era un anarquista important de l'època.[http://www.katesharpleylibrary.net/73n6nh Cesare Zaccaria (19 August 1897-October 1961) by Pier Carlo Masini and Paul Sharkey]</ref> Molts anarquistes [[Principi de no agressió|s'oposen a totes les formes d'agressió]], donant suport a la [[defensa pròpia]] o la [[no-violència]] ([[anarcopacifisme]]),<ref name="ppu.org.uk">{{cite web |url=http://www.ppu.org.uk/e_publications/dd-trad8.html#anarch%20and%20violence |title="Resisting the Nation State, the pacifist and anarchist tradition" by Geoffrey Ostergaard |publisher=Ppu.org.uk |date=6 August 1945 |accessdate=20 September 2010}}</ref><ref name="Anarchism 1962">[[George Woodcock]]. ''Anarchism: A History of Libertarian Ideas and Movements'' (1962)</ref> mentre que altres han donat suport l'ús d'algunes mesures [[coerció|coercitives]], incloent la [[revolució]] violenta i la [[propaganda pel fet]], en el camí cap a una societat anarquista. [28]
L'anarquisme com a [[moviment social]] de masses ha patit periòdicament fluctuacions de popularitat. La tendència central de l'anarquisme com a moviment social ha estat representada per l'[[Comunisme llibertari|anarco-comunisme]] i l'[[anarcosindicalisme]], amb l'[[anarquisme individualista]] essent sobretot un fenomen literari <ref>[[Alexandre Skirda|Skirda, Alexandre]]. ''Facing the Enemy: A History of Anarchist Organization from Proudhon to May 1968''. AK Press, 2002, p. 191.</ref> que no obstant això va tenir un impacte en els corrents més grans <ref>L'historiador català Xavier Diez informa que la premsa anarquista individualista espanyola va ser àmpliament llegida pels membres del [[comunisme llibertari]] els grups i els membres de la [[anarcosindicalista]] [[Confederació Nacional del Treball | CNT]]. També hi va haver el cas dels anarquistes individualistes prominents com [[Federico Urales]] i [[Miguel Giménez Igualada]] que eren membres de la [[Confederació Nacional del Treball | CNT]] i J. Elizalde que va ser membre fundador i primer secretari de la [[Federació Anarquista Ibèrica]] . Xavier Diez. ''El anarquismo individualista en España: 1923–1938.'' ISBN 978-84-96044-87-6</ref> i els individualistes també han participat en grans organitzacions anarquistes. <ref><!--The exact location of this excerpt should be added to the reference.-->{{cite web |url=http://public.federation-anarchiste.org/IMG/pdf/Cedric_Guerin_Histoire_du_mvt_libertaire_1950_1970.pdf |title=Pensée et action des anarchistes en France: 1950–1970 |last=Guérin |first=Cédric |page= |pages= |at= |language=French |archiveurl=http://web.archive.org/web/20070930014916/http://public.federation-anarchiste.org/IMG/pdf/Cedric_Guerin_Histoire_du_mvt_libertaire_1950_1970.pdf |archivedate=30 September 2007 |deadurl=yes |quote=Dins el [[sintetisme]] de la organització anarquista, la [[Fédération Anarchiste]], existia una tendència anarquista individualista al costat dels anarco-comunistes i anarcosindicalistes corrents. Els anarquistes individualistes que participaven a la [[Fédéració Anarchiste]] incloien [[Charles-Auguste Bontemps]], Georges Vincey i André Arru.}}</ref><ref>A Itàlia, el 1945, durant el Congrés Fundador de la [[Federació Anarquista Italiana]], hi havia un grup d'anarquistes individualistes dirigit per Cesare Zaccaria que era un anarquista important de l'època.[http://www.katesharpleylibrary.net/73n6nh Cesare Zaccaria (19 August 1897-October 1961) by Pier Carlo Masini and Paul Sharkey]</ref> Molts anarquistes [[Principi de no agressió|s'oposen a totes les formes d'agressió]], donant suport a la [[defensa pròpia]] o la [[no-violència]] ([[anarcopacifisme]]),<ref name="ppu.org.uk">{{cite web |url=http://www.ppu.org.uk/e_publications/dd-trad8.html#anarch%20and%20violence |title="Resisting the Nation State, the pacifist and anarchist tradition" by Geoffrey Ostergaard |publisher=Ppu.org.uk |date=6 Agost 1945 |accessdate=20 Setembre 2010}}</ref><ref name="Anarchism 1962">[[George Woodcock]]. ''Anarchism: A History of Libertarian Ideas and Movements'' (1962)</ref> mentre que altres han donat suport l'ús d'algunes mesures [[coerció|coercitives]], incloent la [[revolució]] violenta i la [[propaganda pel fet]], en el camí cap a una societat anarquista. [28]


L'anarquisme ha rebut una forta oposició per part de governs i adversaris de tot l'arc polític. Els seus plantejaments han estat acusats d'[[Utopia|utòpics]] i mancats d'una estratègia realista per a solucionar els problemes contemporanis. Els anarquistes defensen que encara no ha hagut cap oportunitat de posar la teoria anarquista en pràctica, donat que tots els intents han estat derrotats no amb millors arguments sinó amb la violència i la repressió.<ref>[[#Ferrer|Ferrer 2006]]: p. 5</ref>
L'anarquisme ha rebut una forta oposició per part de governs i adversaris de tot l'arc polític. Els seus plantejaments han estat acusats d'[[Utopia|utòpics]] i mancats d'una estratègia realista per a solucionar els problemes contemporanis. Els anarquistes defensen que encara no ha hagut cap oportunitat de posar la teoria anarquista en pràctica, donat que tots els intents han estat derrotats no amb millors arguments sinó amb la violència i la repressió.<ref>[[#Ferrer|Ferrer 2006]]: p. 5</ref>

Revisió del 06:00, 31 jul 2013

Mural anarquista a Sant Celoni.
Aquest article necessita diverses millores. Ajudeu modificant-lo ara o participant a la pàgina de discussió.
  • Necessita algunes millores quant a la seua estructura.
  • La introducció hauria d'estar redactada de forma breu i precisa per contextualitzar l'article.
  • No cita les fonts o necessita més referències per verificabilitat.
  • Conté informació obsoleta o li falta informació recent.

L'anarquisme és una ideologia política basada en el principi de que les persones són lliures i es poden organitzar millor en societats sense jerarquies ni coaccions que limitin aquesta llibertat. Des del punt de vista anarquista l'estat és una estructura opressora que cal superar, utilitzada per a justificar l'autoritat d'unes persones sobre les altres. Per aquest mateix motiu la tradició anarquista s'ha oposat radicalment als exèrcits, la propietat privada i les estructures de poder del capitalisme i algunes religions.[1]

L'anarquisme també es pot considerar una filosofia política que advoca per societats sense estat sobre la base d'associacions lliures no jeràrquiques.[2][3][4][5][6] L'antiautoritarisme és intrínsec a l'anarquisme i va ser un element clau de ruptura amb els promotors del socialisme marxista, aquesta confrontació ideològica ja es va posar de manifest al Congrés de Basilea, l'any 1869.[7] L'anarquisme sosté que l'estat és indesitjable, innecessari o perjudicial.[8][9] Mentre l'anti-estatisme és central, alguns argumenten[10] que l'anarquisme implica oposar-se a l'autoritat o l'organització jeràrquica en la conducció de les relacions humanes, incloent, però no limitat a, el sistema estatal.[2][11][12][13][14][15][16]

Com a filosofia subtil i anti-dogmàtica, l'anarquisme es basa en molts corrents de pensament i estratègia. L'anarquisme no ofereix un cos fix de doctrina des de una sola visió del món, sinó que fon i flueix com una filosofia.[17] Hi ha molts de tipus i tradicions de l'anarquisme, no tots els quals són mútuament excloents.[18] Les escoles anarquistes de pensament poden diferir fonamentalment, recolzant qualsevol cosa des de l'individualisme extrem acabant en el col·lectivisme.[9] Les inclinacions de l'anarquisme sovint s'han dividit en les categories de social i individualista o similars classificacions duals.[19][20] L'anarquisme es considera sovint una ideologia de l'ala esquerra radical, [21][22] i molta d'economia anarquista i filosofia legal de l'anarquisme reflecteixen interpretacions anti-autoritàries del comunisme, col·lectivisme, sindicalisme, mutualisme, o d'economia participativa.[23]

La teoria i acció anarquista s'han centrat en el sindicalisme revolucionari, la rebel·lió pacífica o violenta i l'acció directa. Els moviments anarquistes han defugit la formació de partits polítics i la participació en institucions governamentals, amb la notable excepció de la revolució social del 1936 durant la Guerra Civil Espanyola. Les seves teories i models de conducta han influït àmpliament la societat europea sobretot els segles XIX i principis del XX, però l'objectiu específicament revolucionari acostumava ha quedat circumscrit a les organitzacions obreres.[cal citació]

L'anarquisme com a moviment social de masses ha patit periòdicament fluctuacions de popularitat. La tendència central de l'anarquisme com a moviment social ha estat representada per l'anarco-comunisme i l'anarcosindicalisme, amb l'anarquisme individualista essent sobretot un fenomen literari [24] que no obstant això va tenir un impacte en els corrents més grans [25] i els individualistes també han participat en grans organitzacions anarquistes. [26][27] Molts anarquistes s'oposen a totes les formes d'agressió, donant suport a la defensa pròpia o la no-violència (anarcopacifisme),[28][29] mentre que altres han donat suport l'ús d'algunes mesures coercitives, incloent la revolució violenta i la propaganda pel fet, en el camí cap a una societat anarquista. [28]

L'anarquisme ha rebut una forta oposició per part de governs i adversaris de tot l'arc polític. Els seus plantejaments han estat acusats d'utòpics i mancats d'una estratègia realista per a solucionar els problemes contemporanis. Els anarquistes defensen que encara no ha hagut cap oportunitat de posar la teoria anarquista en pràctica, donat que tots els intents han estat derrotats no amb millors arguments sinó amb la violència i la repressió.[30]

Terminologia

L'arrel etimològica dels mots "anarquisme" i "anarquia" prové del grec ἄναρχος, anarchos, "sense governants"; format pel prefix ἀν- (an-, "sense") més ἀρχός, archos, "governant", "dirigent", a la seva vegada derivat d'ἀρχή, arkhē, "regla", "sobirà".[31] El primer registre escrit del qual es té constància és a l'obra d'Els set contra Tebes (467 aC) d'Èsquil.[32] El terme "anarquia" es va referir anys més tard al govern dels Trenta Tirans (404 aC), sense l'Arcont (ἄρχων).[33] Traduït al llenguatge contemporani, l'anarquia pot significar "absència d'apriorisme",[34] "absència de norma",[34] "absència de jerarquia",[35] "absència d'autoritat"[36] o «absència de govern».[37]

Els termes "anarquia" i "anarquista" van ser utilitzats en un sentit polític durant la Revolució francesa, amb una connotació negativa, relacionats amb els abusos per part de diverses faccions per a atacar els seus oponents. Així, tant els Enragés de l'extrema esquerra, que desconfiaven del poder excessiu, com Robespierre, que el buscava van ser titllats d'anarquistes. Aquest sentit va canviar quan Pierre-Joseph Proudhon va publicar Què és la propietat? (1840) on es declara a si mateix anarquista i precisa què és el que entèn per anarquia: «una forma de govern sense amo ni sobirà".[38]

Una de les primeres definicions en català provenen del setmanari obrer valencià El Chornaler:

« [L'anarquia és] la negació de tota organisasió política, sivil, militar o relichiosa, es tota societat que estiga despojá de mando, de dominio o autoritat. »
— "¿Qué es anarquía?", El Chornaler, València (29 desembre 1883), Citat a La sociedad libertaria, p. 16.[39]

El terme "llibertari" (en francès, libertaire) va començar a ser utilitzat a França als 1890s,[40] i amb el temps ha acabat esdevenint un sinònim d'anarquista.[41] Als Estats Units "libertarian" va ser utilitzat en aquest mateix sentit fins als 1950s [42] però en les darreres dècades s'ha estès l'ús d'aquest terme per a definir el liberalisme llibertari, una filosofia extremament individualista i capitalista liberal que no és considerada anarquista ni pels seus adeptes ni pels anarquistes.[43]

"Acràcia" i "àcrata" (del grec α-, a "sense", y κράτος, kratos "autoritat") s'utilitza com a sinònim d'"anarquia" i "anarquisme", tot i que els orígens etimològics tenen matisos diferents. El 1886 va començar la publicació de la revista Acracia, i des de llavors el terme "àcrata" ha estat utilitzat en diversos moments històrics, fins avui dia per exemple en el context del moviment okupa i l'anarcopunk.

Història

Article principal: Història de l'anarquisme
Fitxer:Kropotkinen su estudio.jpg
Piotr Kropotkin és considerat un dels principals teòrics de l'anarquisme.
Lev Tolstoi, anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià.

Antecedents

El primer referent del qual hi ha constància és Lao Tse i la definició del taoisme, oposats a l'estat i qualsevol mena d'autoritat imposada.[44][45] A la Grècia Antiga, Zenó de Cítion va contraposar una concepció de comunitat lliure de govern a l'utopia estatista de Plató.[46][47] Alguns historiadors troben en el discurs i la figura de Jesús de Natzaret una gran presència de valors anarquistes.[48]

A la història de les religions existeixen diversos moviments que rebutgen tota autoritat terrenal o espiritual i que confien en la llibertat absoluta per a actuar segons la seva fe. Aquestes sectes herètiques eren sovint subjectes a la persecució i havien de buscar refugi en la clandestinitat i la conspiració.[49] Les denominades heretgies manifestaven una actitut de revolt contra el dogma i l'autoritat establerts. Els seus principis es basaven més en un allunyament d'allò que trobaven corrupte i un recolliment en la puresa que no pas en un projecte de transformació social. Hi ha l'exemples dels Valdesos, que practicaven un culte a la pobresa. Altres sectes practicaven una mena de comunisme abolint la propietat individual.[50]

En el marc del reformisme religiós i social del segle XVI a Europa, la primera presentació literària d'una societat igualitària és l'Utopia, de Thomas More (1516).[51] Els anabaptistes són a vegades considerats precursors religiosos de l'anarquisme modern, destacant el teòleg i activista polític Thomas Müntzer, líder revolucionari durant la Guerra dels camperols alemanys en temps del Sacre Imperi Romanogermànic.[52] El 1532 va ser escrita l'obra Gargantua i Pantagruel, de François Rabelais, on es descriu l'Abadia de Thélema com un lloc on els seus habitants viuen sense necessitat de govern, lleis o religió. També en aquesta època poden es identificar com a precursors de l'anarquisme a Étienne de La Boétie,[53] així com al reformador protestant Gerrard Winstanley, fundador dels Igualitaris Autèntics, el qual va publicar un pamflet cridant a la propietat comunal i social, i una organització econòmica basada en petites comunitats agrícoles.

Jean-Jacques Rousseau no va ser anarquista, però sí va influenciar els teòrics anarquistes a l'igual que els precursors d'altres moviments polítics. Rousseau descriu la noció del "noble salvatge": "L'home va néixer lliure i arreu es troba encadenat", escriu. La idea d'un món primigeni natural i feliç on les persones viuen en relacions de cooperació va inspirar profundament el pensament anarquista. Tot i que l'obra de Rousseau contribuiria a ideologies polítiques de fort caràcter estatal, les idees de bondat i innocència primitives i les seves teories d'educació racional gairebé no difereixen de les que més d'un segle més tard promourien anarquistes com Piotr Kropotkin o Francesc Ferrer.[54]

Trencament amb el liberalisme a la Revolució Francesa

L'anarquisme modern té un origen comú amb el socialisme en la Revolució Francesa (1789-1799). Si bé aquesta va marcar el triomf del liberalisme sobre l'antic règim, també va fer palès que els principis polítics de "Llibertat, igualtat, fraternitat" no resolien per a la gran majoria una realitat marcada per l'esclavitud econòmica, la desigualtat social i la lluita de classes. François-Noël Babeuf i la Conspiració dels Iguals representen un sector radical que considera que la revolució ha quedat a mitges i que cal seguir lluitant per a què la llibertat política es tradueixi en igualtat social. La convicció de que el ciutadà no pot ser lliure en una societat que no garanteixi la seva vida material marcarà l'oposició definitiva entre els liberals i els precursors del socialisme.[55]

En el pla teòric, William Godwin estableix les primeres bases filosòfiques de l'anarquisme amb la seva obra Justícia Política (1793). "L'home és un ésser racional" és l'eix de la seva doctrina. Godwin considera que amb la raó i la saviesa les persones poden trobar solucions a tots els problemes socials. Per tant, afirma, res no pot impedir el lliure exercici de la raó. Godwin considera que l'Estat, justificat per la força, el dret diví o un contracte, s'oposa a la raó. "No oblidem mai que tot govern és un mal: que és l'abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència.", escriu.[56] Godwin condemna també el dret, la propietat privada i el matrimoni pel fet d'estar arrelats en els costums i no en la raó, que obstaculitzen.

En el model social de Godwin cap d'aquestes eines de coerció existeix. El motor social és l'altruisme nascut de la necessitat d'ajuda mútua. La societat ha de ser fraccionada en petites societats on sigui possible la distribució equitativa de la propietat i la resolució directa de problemes, on es treballi per a cobrir necessitats i on l'adquisició de béns superflus estigui fora de lloc. En aquest model utòpic, els individus són lliures però a la vegada estan moralment subjectes al veredicte de la raó.[57]

Proudhon, l'anarquia positiva i el mutualisme

Pierre-Joseph Proudhon va ser el primer filòsof polític en autonomenar-se anarquista.

La primera formulació teòrica explícitament anarquista va ser desenvolupada per Pierre-Joseph Proudhon, en una època marcada per creixents tensions de classe com les revolucions de 1848. Fill d'un boter i una cuinera, Proudhon va néixer a Besançon el 1809 i, a diferència de molts líders revolucionaris, va tenir una vida humil, veïnal i marcada pels problemes bàsics de subsistència. Aquests condicionants es reflecteixen en la seva obra, més pràctica que inteŀlectual, on la crida a la insurrecció es combina amb la defensa d'antics valors populars com la família.[58]

El 1840 Proudhon publica l'opuscle "Què és la propietat?" i començarà a obtindre l'atenció pública. Allí escriu una frase que esdevindrà un pilar de l'anarquisme: "La propietat és el robatori".

« Tal autor ensenya que la propietat és un dret civil, originat per l'ocupació i sancionat per la llei; tal altre sosté que és un dret natural, la font del qual és el treball; i aquestes doctrines, tan oposades com semblen, són encoratjades, aplaudides. Jo trobo que ni el treball, ni l'ocupació, ni la llei poden crear la propietat; que aquesta és un efecte sense causa: sóc recriminable?
Quina mà de murmuracions s'aixequen!
— La propietat, és el robatori! Vet aquí el toc de sometent del 93! Vet aquí el xafarranxo de les revolucions! 		»
— Proudhon, Pierre-Joseph. Enllaç a Viquitexts Qu’est ce que la propriété ? (en francès). Besançon: Viquitexts, 1840.  (francès)

Segons aquesta visió, la transformació de recursos en propietat privada o coŀlectiva és una injustícia. Proudhon defensa el dret a la possessió de béns en el sentit d'usdefruit per a satisfer les necessitats i com a estimulant per al treball.[59]

Per a Proudhon l'economia basada en el treball és fonamental per a una societat justa i respectuosa amb les llibertats individuals. La política, en canvi, acaba comportant la imposició i està basada en la figura de l'Estat que, a l'igual que la propietat, veu com desproveït de tota base legítima . "El taller reemplaçarà el govern", escriu. "Fora partits, fora autoritat; llibertat absoluta de l'home i del ciutadà".[59] Sota la seva definició d'"anarquia positiva", la llibertat és la generadora de l'ordre, i no a l'inrevés. Proudhon va ser un defensor del crèdit lliure i de l'intercanvi just, i va intentar crear un Banc del Poble[60] amb una formulació similar a les cooperatives de crèdit.[61]

Totes aquestes idees, que van comportar a Proudhon multes, empresonaments i l'exili,[60] van ser posteriorment agrupades sota la denominació de mutualisme, oferint un pla concret d'acció a simpatitzants anarquistes.[62]

Stirner assenta les bases de l'anarquisme individualista

Caricatura de Max Stirner feta per Fiedrich Engels.

Max Stirner va ser contemporani a Proudhon i també va jugar un paper important en la definició de l'anarquisme en contraposició a l'emergent socialisme marxista. El filòsof alemany és el primer ideòleg de la tendència que amb el temps es denominarà anarquisme individualista, defensant la llibertat individual per sobre de tot.

Stirner havia coincidit amb Friedrich Engels i Bruno Bauer a Berlín, en un petit cercle inteŀlectual hegelià conegut com El Cercle dels Lliures, on discutien sobre filosofia i la tensa actualitat política. En la seva obra L'Únic i la seva Propietat (1844), Stirner defineix el Jo com l'única realitat tangible i com a prioritat màxima de cadascú per a alliberar-se. Un cop l'individu ha superat totes les alienacions, llavors està en condicions per a l'associació lliure i satisfactòria amb altres individus. Sense aquest alliberament individual, afirma Stirner, en comptes d'associació hi ha la Societat que "et reclama com la seva propietat i fins i tot existeix sense tu".[63] Pel que fa a l'Estat, Stirner el considera l'oposició del Jo: "L'Estat no té sinó un sol objectiu: limitar, domar, subjectar l'individu, subordinar-lo a alguna cosa «general»".[64]

Amb el Jo com a única mesura, els fonaments de les societat convencionals es desplomen. "Quan els altres llancen el crit salvatge: «A baix el rei», Stirner hi afegeix tot d'una: «A baix també les lleis.»", escrivia Engels en vers.[65] "Jo no exigeixo cap dret i per això no estic obligat a reconèixer-ne cap", afirmava el propi Stirner. Ell volia conscienciar els proletaris que els poders opressors obtenen la força de la ignorància i la renúncia al paper de creadors sobirans dels oprimits.[60] La revolta que Stirner proposa comença amb una revolta individual, interior.[66] Mestre d'escola i traductor, angoixat pels problemes econòmics, Stirner no va tenir una vida revolucionària però el seu llegat va oferir un influent sistema filosòfic radical que no deixava pedra sobre pedra.[60]

Bakunin i l'anarquisme conspiratiu

Bakunin adreçant-se als participants de la secció de Basilea de l'AIT, en una iŀlustració de Rafael Farga i Pellicer.

Les bases de l'anarquisme revolucionari modern es van establir sota la forta influència del rus Mikhaïl Bakunin, paradigma del revolucionari fervorós, internacional, conspirador i instigador de revoltes. El 1876, quan Bakunin mor amb 62 anys, l'anarquisme té una ideologia, unes tàctiques i uns territoris d'implantació a l'Europa llatina que l'hi seran característics fins a la desfeta prèvia a la Segona Guerra Mundial. Els seus pronòstics sobre el socialisme autoritari, el comunisme d'estat i el potencial revolucionari de Rússia i els països agraris es van plasmar en la teoria i pràctica de les dictadures comunistes del segle XX. Els seus postulats sobre l'ús de la violència per a destruir l'ordre existent, dutes a terme per cèdules clandestines professionalment organitzades, han inspirat perpetradors i insurrectes de tota mena, tant en l'anarquisme com entre altres revolucionaris de tendències oposades com Lenin o Mussolini.

Llibertari convençut, el 1840 Bakunin viu a París i allà coneix tant a Proudhon com a Marx. Tot i compartir la base anarquista amb el primer, el que marcaria el destí de l'anarquisme i el comunisme va ser la relació amb el segon. Bakunin admirava i compartia tant el materialisme com l'aplicació del mètode científic a les teories socials com propugnava Marx, i també compartia la necessitat d'una estratègia de classe. La seva concepció de la propietat coŀlectiva l'ubicava més a prop dels comunistes que dels mutualistes proudhonians. Un punt notable de discrepància era el convenciment dels marxistes que la revolució vindria de les societats industrials, com les d'Alemanya o Gran Bretanya: Bakunin propugnava que els camperols de Rússia, Polònia, Itàlia o Espanya eren socialistes sense saber-ho, i que una espurna despertaria allà les revolucions.

Segons Bakunin aquesta espurna seria literalment un esclat de violència. Mentre que altres sectors socialistes propugnaven la iŀlustració de les classes populars com a via cap a l'emancipació, Bakunin afirmava que amb l'emancipació primer la iŀlustració seria una conseqüència lògica. Quan es proposava l'ús de partits polítics per a conquerir el poder, Bakunin replicava que l'única manera de transformar les estructures opressores era destruint-les primer. En un context d'explotació i descontent social, sostenia Bakunin, un sol grup d'activistes podria donar un cop al sistema que despertés una sublevació general.

Des de la formulació del Catecisme del Revolucionari i altres opuscles incendiaris escrits amb Sergey Nechayev en els 1860s, la justificació de la violència esdevindria la norma en un sector de l'anarquisme, i també propiciaria que atemptats diversos fossin adjudicats a anarquistes, a vegades justificadament, a vegades com a excusa per a reprimir el propi moviment obrer.

Trencament amb el socialisme a la Primera Internacional

Símbol de la Federació Regional Espanyola de l'AIT, origen de l'A encerclada.
Barricada a la Comuna de París.

Amb uns orígens i adversaris comuns, anarquistes i socialistes van anar definint al llarg del segle XIX les seves posicions pròpies, posant de manifest la seva incompatibilitat a ideològica i estratègica a múltiples nivells. El trencament oficial es va produir en el si de l'Associació Internacional de Treballadors, coneguda com a Primera Internacional, una organització obrera sense precedents operativa entre el 1864 i el 1881.

Aquests van ser els principals punts de fractura, apuntats ja clarament en les respostes teòrica que Marx i Engels van presentar cap a les idees de Proudhon i Stirner:

  • Individu o classe: per a l'anarquisme l'individu i les individualitats són el punt de partença a partir del qual es defineix la societat; per al socialisme el protagonisme correspon a la classe treballadora, dins la qual les individualitats són anivellades.
  • Història: per a l'anarquisme hi ha valors permanents com la llibertat o al justícia, i el referent futur es troba en el passat natural, previ a les estructures polítiques de poder; per al socialisme cap valor transcendeix el materialisme històric, tot depèn del seu context històric, impulsat per una força dialèctica que no té marxa enrere.
  • Política, economia, societat: l'anarquisme vol resoldre la qüestió social anteposant l'economia a la política, i abolint l'Estat; per al socialisme no hi ha separació entre política i economia, no hi ha moviment polític que no sigui social, i l'estratègia de lluita és la conquesta de l'Estat.

Més enllà dels debats ideològics, entre la creixent militància obrera d'ambdós moviments també es consolida la percepció de que els aparents companys de lluita són de fet un perill potencial: els anarquistes veuen el socialisme com un nou opressor potencial, mentre que els socialistes veuen l'anarquisme com una trampa i un obstacle per a la classe obrera en el seu procés històric.

Un tema de debat intens a l'AIT va ser el de la propietat. Els denominats "mutualistes", influenciats per Proudhon, defensaven la propietat individual per a cobrir necessitats bàsiques, mentre que per als denominats "coŀlectivistes" la necessitat bàsica és posar la terra sota el règim de propietat coŀlectiva. La tesi coŀlectivista triomfà en el congrés de l'AIT del 1868, però mentrestant el coŀlectivisme havia arrelat també entre una bona part dels seguidors anarquistes i va trobar una veu pròpia amb Mikhail Bakunin.

Mentre l'AIT seguia evolucionant cap a postures clarament socialistes, els anarquistes es van aferrar en un aspecte fundacional de l'organització: el federalisme. Per anarquistes com Bakunin o James Guillaume la idea de descentralització era cabdal i directament relacionada amb l'antiautoritarisme. El federalisme era també un aspecte important per a alguns socialistes de caire més llibertari com Eugène Varlin. En aquell temps, però, els seguidors de Marx es denominaven "comunistes autoritaris", apostaven per la centralització com a estratègia de lluita i estaven guanyant posicions dins l'AIT.

Després de moltes tensions, Bakunin i Guillaume van ser expulsats de l'AIT al congrès del 1872. Amb ells van marxar la resta d'organitzacions anarquistes, assenyalant una bifurcació definitiva en el moviment obrer.

L'anarquisme comunista

Emma Goldman adreçant-se als participants d'una manifestació.

Pyotr Kropotkin és el pensador més associat a aquesta posició, seguit d'Alexander Berkman, Emma Goldman i Errico Malatesta. Com els anarquistes col·lectivistes, els anarquistes comunistes creuen en la propietat comuna dels mitjans de producció. El que diferència aquestes dues postures és que, si els anarquistes col·lectivistes creuen que el treballador hauria de rebre un sou equivalent al temps dedicat al procés de producció, els anarquistes comunistes creuen que la compensació no depèn del temps dedicat a la producció, sinó de la necessitat del treballador en qüestió. És a dir, no és que un treballador tingui dret al producte del seu treball sinó que té dret a satisfer les seves necessitats. D'aquesta manera, cadascú donaria el millor de si mateix en el procés de producció i el producte total de la producció seria disponible per a tots sense cap tipus de restricció. Aquest sistema econòmic implicaria l'abolició del diner i la implantació d'un sistema d'intercanvi lliure, on el valor de les coses dependria de la necessitat.

Amb el temps, però, el "fracàs" continuat de les vagues generals com a eina perquè es produís la revolució (entesa com a canvi immediat de les condicions de vida) va decebre molts obrers i intel·lectuals que donaren crèdit a les idees anarcocomunistes de Kropotkin i Malatesta, els quals advocaven per la violència ("propaganda pel fet") com a nova eina obrera: Efectivament durant l'últim terç del segle XIX es produïren a Europa i els EUA milers d'atemptats més o menys organitzats i més o menys mortífers, però amb una gran transcendència social. Foren sonats, per exemple, els assassinats del president francès Sadi Carnot (1894), l'emperadriu Sissí (1898) i el president dels EUA William McKinley (1901), o a casa nostra atemptats com el del carrer de Canvis Nous de Barcelona durant una processó (1896) o la bomba del Liceu (1893).

Anarcosindicalisme en el segle XX

Fitxer:Demonstration Radio Libertaire 1983-09-03 2.jpg
Manifestació a París el 1983 contra el tancament de Radio Libertaire.

La tradició anarcocol·lectivista va acabar generant un corrent renovat al tombant de segle: l'anarcosindicalisme. Fou decisiva la fundació el 1895 a Llemotges de la Confederació General del Treball francesa, i l'elaboració de la seva carta d'Amiens el 1906. Aquests fets tingueren repercussions mimètiques a tot Europa i Amèrica.

Per superar tanta dispersió teòrica, a principis del segle XX els anarquistes europeus van intentar homogeneïtzar idees i organitzar-se (mirant de no caure en la contradicció de jerarquitzar-se) constituint la Internacional Anarquista a Amsterdam el 1907. Aquesta, però, fou totalment ineficaç i va acabar desapareixent amb l'inici de la Primera Guerra Mundial el 1914.

En general, pot afirmar-se que el moviment anarquista es dissolgué internacionalment després de la Segona Guerra Mundial (1945), malgrat que intermitentment sorgiren a Europa brots violents d'arrel anarquista.

Arrel del maig francès de 1968, es configuraren moviments d'inspiració anarquista, com la Internacional Situacionista, però en conjunt el moviment s'ha mantingut en una fase de dispersió. Malgrat tot s'ha d'assenyalar que en els mitjans sindicalistes europeus i americans no marxistes, àdhuc en els d'inspiració cristiana, han romàs elements propis de la teoria anarcosindicalista, com l'autonomia, l'autogestió, l'apoliticisme i el cooperativisme.[67]

Anarquismes contemporanis

Estudiants en una protesta contra l'ocupació d'Iraq a Washington DC el 2007.


Cos ideològic

Al llarg del temps han sorgit nombroses variants, a vegades lligades al comunisme, a l'ecologisme, a l'individualisme i, fins i tot, al capitalisme;[68] encara que l'anarquisme en la seva definició clàssica s'entén com una ideologia socialista i fortament anti-capitalista. Sovint s'identifiquen amb símbols que inclouen la "A" d'anarquisme en un cercle i amb colors com el negre o el roig i el negre.

L'acció directa

Cartell de la Fira del Llibre Anarquista de San Francisco el 2008.
Edifici okupa a Barcelona.

En l'anarquisme clàssic, el rebuig comú cap a l'Estat i tota forma d'autoritat o jerarquia (com pot ser la divisió entre dirigents i dirigits en un sindicat) implica el seguiment d'estratègies similars (excepte quan això implica un judici de valor sobre la propietat privada). Aquí és on es troba la diferència fonamental entre l'anarquisme clàssic i el marxisme; si els dos corrents volen arribar a una societat lliure i igualitària, el marxisme proposa l'ús de l'Estat per la classe obrera com a transició, mentre que l'anarquisme rebutja aquesta estratègia amb l'argument que aquesta transició no és necessària i sobretot expressant el perill d'una dictadura a mans d'una nova elit.

Acció directa és el nom que rep l'estratègia anarquista, basada en el rebuig de tot sistema provinent de l'Estat com la democràcia representativa, tota negociació amb la patronal, tot sistema burocràtic, i en alternatives com l'autogestió, l'educació llibertària, la desobediència civil i, en alguns casos, la violència.

  • Antiautoritarisme

L'antiautoritarisme és l'oposició a l'autoritarisme, és a dir, a allò que es defineix com concentració de poder en un líder o en una elit, o la doctrina que defensa l'absolutisme en el govern, com en les autocràcies, en el despotisme, les dictadures i en el totalitarisme. Alguns anarquistes anomenen als marxistes "socialistes autoritaris", ja que el marxisme propugna la creació d'un Estat proletari que duria a terme la revolució.

  • Autogestió

L'autogestió és la gestió directa d'una organització pels seus propis membres. En el cas d'una empresa, els seus treballadors són propietaris per parts iguals i alhora empresaris, compartint riscos i alhora beneficis. Les decisions són preses normalment a través d'un sistema de democràcia directa o en un marc de consens a través d'assemblees.

  • Federalisme

Per tal d'impedir la concentració de poder i assegurar l'autonomia dels diferents sectors de la societat (assemblees de treballadors, per exemple) sense comprometre la cooperació i la solidaritat entre aquests sectors, els anarquistes utilitzen pràctiques federalistes. Els diferents sectors de la societat cooperen com a iguals per voluntat pròpia, podent abstenir-se en qualsevol moment de cooperar.

  • Pedagogia llibertària

L'educació és un pilar fonamental de la lluita antiautoritària. El moviment anarquista usa l'educació per tractar de construir l'individu lliurepensador, conscient, i crític que sia capaç de construir la futura societat anarquista. Mitjançant molts de recursos com ateneus llibertaris, publicacions periòdiques, edició i difusió de texts, creació d'alternatives educatives a les establertes, etc.

  • Desobediència civil

Per tal d'afeblir l'autoritat de l'Estat, els anarquistes proposen ignorar sistemàticament les lleis que els diferents governs imposin, guiant-se només per l'estricta ètica personal o col·lectiva. A llarg termini, això hauria de suposar la inviabilitat de l'aparell repressiu de l'Estat, i la seva dissolució.

La desobediència civil implica accions no-violentes i coordinades amb el màxim nombre de persones possible, amb l'objectiu de què l'Estat es vegi desbordat a l'hora de reprimir a les masses.

Aquesta forma de lluita també es proposada per altres moviments, de caràcter pacifista, per tal d'aconseguir determinats drets individuals o col·lectius.

  • Nihilisme

El nihilisme és una postura filosòfica consistent en la negació de tot principi, autoritat o dogmatisme. No obstant, hem de tenir en compte les diferències entre estes actituds per quant l'acostament d'anarquistes cap a propostes nihilistes suposa una diferenciació amb l'anarquisme clàssic, més pròxim al pensament il·lustrat. El nihilisme s'oposa al materialisme històric i a qualsevol visió lineal de la Història, la qual cosa suposa una ruptura amb l'anarquisme més pròxim a l'anàlisi historicista de Marx. També nega que la Història tinga un objecte, propòsit o fi superior a què hem d'encaminar-nos.

Una de les conseqüències més profundes és el distanciament de l'anarquisme de les idees que propugnaven que el progrés científic encamina a la societat cap a una millora de les condicions de vida (o inclús cap a un socialisme llibertari). Estes ruptures trobarien els seus expressions més clares en el primitivisme, que critica durament el progrés científico-tècnic i aposta per un futur primitiu; l'insurreccionalisme, que arreplega l'herència vitalista i lúdica del nihilisme, emfasitzant la importància de la insurrecció enfront de la revolució i apostant per formes d'organització informal i per la recerca i consecució dels desitjos com a fi de la rebel·lió, la desobediència i la lluita; i els defensors de la igualtat animal, que rebutgen les idees humanistes i col·loquen els humans a la mateixa altura que la resta d'animals "no humans".

També s'ha associat l'anarquisme a actituds nihilistes (habitualment passives o destructives, ben diferenciades del nihilisme positiu) per mitjà del fenomen punk. Esta associació sol ser més estètica, superficial (la simbologia anarquista és habitual entre els partidaris d'esta subcultura), que teòrica o pràctica.

  • Violència

Segons els anarquistes l'Estat o qualsevol institució que ostenta poder engendra violència, a causa del fet que aquells que ostenten el poder són els que coarten la llibertat dels altres individus. Si bé alguns anarquistes són partidaris de l'ús de la violència com un mitjà per aconseguir els seus fins, a l'actualitat la majoria estan vinculats a moviments pacifistes.

L'anarquisme va aconseguir publicitat massiva per primera vegada durant la segona revolució industrial, quan alguns anarquistes assassinaren als líders russos el 1881; en la república francesa (1894); a Itàlia (1900), i en els Estats Units (1901). Són exemples d'alguns grups anarquistes violents: el nihilisme, l'insurrecionisme italià, i les cèl·lules anarquistes que atacaren els reis a Europa a finals del segle XIX i principis del segle XX.

Algunes tendències anarquistes notablement no-violentes són el cristianisme llibertari, i l'anarcopacifisme. La convicció de què l'ús de la violència suposa repetir patrons de poder i autoritat els duu a rebutjar qualsevol tipus de violència, i proposen altres tipus de lluita.

Corrents anarquistes

"Als agosarats els pertany el futur - Emma Goldman"

El nombre de corrents anarquistes és molt elevat, degut principalment a la llibertat formal associada a la teoria i la pràctica llibertària. Tots compartixen la idea comuna que una societat pot existir pacíficament sense estructures jeràrquiques, basant-se en la llibertat de l'individu per damunt de les institucions -estatals o privades- i dels seus organismes.

Podem destacar els corrents "clàssics", en ser els que han motivat històricament més anarquistes:

Malgrat que aquests corrents compten amb major rellevància històrica, n'han sorgit recentment d'altres com el postanarquisme o l'insurreccionalisme, entre altres. A més, les tendències clàssiques dins de l'anarquisme s'han vist actualitzades amb propostes provinents d'altres moviments com el situacionisme o l'autonomia obrera.

Vegeu també

Referències

  1. ↑ Taibo 2010: p. 11
  2. ↑ 2,0 2,1 «IAF principles». International of Anarchist Federations. Arxivat de l'original el 5 gener 2012. «La IAF - IFA lluita per: l'abolició de totes les formes d'autoritat ja sigui econòmica, política, social, religiósa, cultural o sexual.»
  3. ↑ "És per això que l'anarquia, quan es treballa per destruir l'autoritat en tots els seus aspectes, quan s'exigeix ​​la derogació de les lleis i la supressió del mecanisme que serveix per imposar-les, quan es nega tota organització jeràrquica i predica l'acord lliure - al mateix temps s'esforça per mantenir i ampliar el nucli preciós dels costums socials, sense els quals cap societat humana o animal pot existir." Peter Kropotkin. Anarchism: its philosophy and ideal
  4. ↑ "Els anarquistes s'oposen a l'autoritat irracional (per exemple, il·legítima), en altres paraules, la jerarquia - jerarquia és la institucionalització de l'autoritat dins d'una societat." "B.1 Why are anarchists against authority and hierarchy?" in An Anarchist FAQ
  5. ↑ "L'ANARQUISME, una filosofia social que rebutja el govern autoritari i sosté que les institucions voluntàries són els més adequats per expressar les tendències socials naturals de l'home." George Woodcock. "Anarchism" a The Encyclopedia of Philosophy
  6. ↑ "En una societat desenvolupada en aquest sentit, les associacions voluntàries que ja ara comencen a cobrir tots els camps de l'activitat humana tindrien una extensió encara més gran per tal de substituir l'Estat en totes les seves funcions." Peter Kropotkin. "Anarchism" from the Encyclopædia Britannica
  7. ↑ Victor Garcia. La internacional obrera. Breve recuento histórico del desarrollo de la Primera Internacional Segunda edición cibernética, enero del 2003. Data de consulta: 30/7/2013. (castellà)
  8. ↑ Malatesta, Errico «Towards Anarchism». MAN!. International Group of San Francisco [Los Angeles]. OCLC: 3930443. Agrell, Siri «Working for The Man». The Globe and Mail, 14-05-2007 [Consulta: 14 abril 2008]. «Anarchism». Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica Premium Service, 2006. Arxivat de l'original el 14 Desembre 2006. [Consulta: 29 agost 2006]. «Anarchism». The Shorter Routledge Encyclopedia of Philosophy, 2005, pàg. 14. «L'anarquisme és l'opinió segons la qual una societat sense estat, o govern, és alhora possible i desitjable.» Els següents fonts citen l'anarquisme com una filosofia política: Mclaughlin, Paul. Anarchism and Authority. Aldershot: Ashgate, 2007, p. 59. ISBN 0-7546-6196-2.  Johnston, R. The Dictionary of Human Geography. Cambridge: Blackwell Publishers, 2000, p. 24. ISBN 0-631-20561-6. 
  9. ↑ 9,0 9,1 Slevin, Carl. "Anarchism." The Concise Oxford Dictionary of Politics. Ed. Iain McLean and Alistair McMillan. Oxford University Press, 2003.
  10. ↑ "Els anarquistes rebutgen l'Estat, com veurem més endavant. Però afirmar que aquest aspecte central de l'anarquisme és definitiu és vendre curt l'anarquisme."Anarchism and Authority: A Philosophical Introduction to Classical Anarchism by Paul McLaughlin. AshGate. 2007. pg. 28
  11. ↑ "L'autoritat es defineix en termes del dret a exercir el control social (com s'analitza en la "sociologia del poder") i el correlatiu deure d'obeir (com s'analitza en la "filosofia de la raó pràctica"). L'anarquisme es distingeix, filosòficament, per el seu escepticisme cap a aquest tipus de relacions morals-pel seu qüestionament de les afirmacions fetes per aquesta poder normatiu- i, a la pràctica, pel seu desafiament als poders "autoritatius" que no poden justificar les seves afirmacions i que per tant es consideren il·legítimes o sense fonament moral."Anarchism and Authority: A Philosophical Introduction to Classical Anarchism by Paul McLaughlin. AshGate. 2007. pg. 1
  12. ↑ "L'anarquisme, llavors, realment es destaca per l'alliberament de la ment humana des del domini de la religió, l'alliberament del cos humà del domini de la propietat, l'alliberament dels grillons i les restriccions del govern. Grades L'anarquisme pren partir per un ordre social basat en la lliure agrupació dels individus amb el propòsit de produir veritable riquesa social, un ordre que garanteixi a cada ésser humà el lliure accés a la terra i el ple gaudir de les necessitats de la vida, d'acord als desitjos individuals, els gustos i les inclinacions." Emma Goldman. "What it Really Stands for Anarchy" a Anarchism and Other Essays.
  13. ↑ L'anarquista individualista Benjamin Tucker defineix l'anarquisme com a oposició a l'autoritat de la següent manera "Van trobar que s'havien d'apartar a la dreta o a l'esquerra, - seguir la ruta de l'autoritat o el camí de la llibertat. Marx va seguir la primera, Warren i Proudhon l'altre. Així van néixer socialisme d'estat i anarquisme ... L'autoritat, pren moltes formes, però, en termes generals, els seus enemics es divideixen en tres classes: primer, els que li avorreixen tant com a mitjà i com un fi, oposant-se a ella obertament, de forma declarada, amb sinceritat, de manera coherent, universal, en segon lloc, els que professen creure en ella com un mitjà de progrés, però que l'accepten només en el que pensen que afavorirà els seus propis interessos egoistes, renunciant a ella i a les seves benediccions per a la resta del món, en tercer lloc, aquells que desconfien d'ella com un mitjà de progrés, creient en ella només com una finalitat que s'obtinga aixefant-la, violant-la i ultratjant-la. Aquestes tres fases de l'oposició a la Llibertat es van reunir a gairebé totes les esferes del pensament i de l'activitat humana. Bones representants de la primera es veuen a l'Església catòlica i l'autocràcia russa, de la segona, a l'Església Protestant i l'escola de Manchester de la política i l'economia política, de la tercera, en l'ateisme de Gambetta i el socialisme de Karl Marx" Benjamin Tucker. Individual Liberty.
  14. ↑ Ward, Colin. «Anarchism as a Theory of Organization», 1966. Arxivat de l'original el 25 Març 2010. [Consulta: 1r març 2010].
  15. ↑ L'historiador anarquista George Woodcock informa de la lluita contra l'autoritarisme de Mikhail Bakunin i mostra l'oposició a ambdues formes estatal i no estatal de l'autoritat de la següent manera: "Tots els anarquistes neguen l'autoritat, i molts d'ells lluiten contra ella. "(P. 9) ... Bakunin no converteix al Comitè Central de la Lliga al seu programa complet, però els persuadeix d'acceptar una recomanació molt radical al Congrés de Berna de setembre de 1868, exigint la igualtat econòmica i implícitament ataca l'autoritat tant de l'Església com de l'Estat."
  16. ↑ Brown, L. Susan. «Anarchism as a Political Philosophy of Existential Individualism: Implications for Feminism». A: The Politics of Individualism: Liberalism, Liberal Feminism and Anarchism. Black Rose Books Ltd. Publishing, 2002, p. 106. 
  17. ↑ Marshall, Peter. Demands The Impossible: A History Of Anarchism. Oakland, CA: PM Press, 2010, p. 16. ISBN 978-1-60486-064-1. 
  18. ↑ Sylvan, Richard. «Anarchism». A: A Companion to Contemporary Political Philosophy. Philip. Blackwell Publishing, 1995, p. 231. 
  19. ↑ Ostergaard, Geoffrey. "Anarchism". The Blackwell Dictionary of Modern Social Thought. Blackwell Publishing. p. 14.
  20. ↑ Kropotkin, Peter. Anarchism: A Collection of Revolutionary Writings. Courier Dover Publications, 2002, p. 5. ISBN 0-486-41955-X. R.B. Fowler «The Anarchist Tradition of Political Thought». Western Political Quarterly. University of Utah, vol. 25, 4, 1972, pàg. 738–752. DOI: 10.2307/446800. JSTOR: 446800.
  21. ↑ Brooks, Frank H. The Individualist Anarchists: An Anthology of Liberty (1881–1908). Transaction Publishers, 1994, p. xi. ISBN 1-56000-132-1. «En general, considerat com una ideologia d'extrema esquerra, l'anarquisme sempre ha inclòs una important pressió de l'individualisme radical, des del hiperracionalisme de Godwin, a l'egoisme de Stirner, als llibertaris i els anarco-capitalistes d'avui.» 
  22. ↑ Joseph Kahn «Anarchism, the Creed That Won't Stay Dead; The Spread of World Capitalism Resurrects a Long-Dormant Movement». The New York Times, 5 Agost, 2000.Colin Moynihan «Book Fair Unites Anarchists. In Spirit, Anyway». New York Times, 16 Abril, 2007.
  23. ↑ "Els anarquistes van ser unànimes a sotmetre el socialisme autoritari a una allau de crítiques severes. En el moment en què es van fer els atacs violents i satírica aquests no van ser del tot ben fonamentats, per a aquells als quals van abordar van ser ja sigui primitius o comunistes "vulgars", el pensament no havia estat fertilitzat per l'humanisme marxista, o bé, en el cas de Marx i Engels mateixos, no com s'estableix en el control de l'autoritat i de l'estat com els anarquistes asseguraven." Daniel Guerin, Anarchism: From Theory to Practice (New York: Monthly Review Press, 1970)
  24. ↑ Skirda, Alexandre. Facing the Enemy: A History of Anarchist Organization from Proudhon to May 1968. AK Press, 2002, p. 191.
  25. ↑ L'historiador català Xavier Diez informa que la premsa anarquista individualista espanyola va ser àmpliament llegida pels membres del comunisme llibertari els grups i els membres de la anarcosindicalista CNT. També hi va haver el cas dels anarquistes individualistes prominents com Federico Urales i Miguel Giménez Igualada que eren membres de la CNT i J. Elizalde que va ser membre fundador i primer secretari de la Federació Anarquista Ibèrica . Xavier Diez. El anarquismo individualista en España: 1923–1938. ISBN 978-84-96044-87-6
  26. ↑ Guérin, Cédric. «Pensée et action des anarchistes en France: 1950–1970» (en french). Arxivat de l'original el 30 September 2007. «Dins el sintetisme de la organització anarquista, la Fédération Anarchiste, existia una tendència anarquista individualista al costat dels anarco-comunistes i anarcosindicalistes corrents. Els anarquistes individualistes que participaven a la Fédéració Anarchiste incloien Charles-Auguste Bontemps, Georges Vincey i André Arru.»
  27. ↑ A Itàlia, el 1945, durant el Congrés Fundador de la Federació Anarquista Italiana, hi havia un grup d'anarquistes individualistes dirigit per Cesare Zaccaria que era un anarquista important de l'època.Cesare Zaccaria (19 August 1897-October 1961) by Pier Carlo Masini and Paul Sharkey
  28. ↑ «"Resisting the Nation State, the pacifist and anarchist tradition" by Geoffrey Ostergaard». Ppu.org.uk, 06-08-1945. [Consulta: 20 setembre 2010].
  29. ↑ George Woodcock. Anarchism: A History of Libertarian Ideas and Movements (1962)
  30. ↑ Ferrer 2006: p. 5
  31. ↑ Piotr Kropotkin, Anarchy, Encyclopædia Britannica, Londres, 1910.
  32. ↑
    « Fins i tot si ningú més estigués desitjós de compartir l'enterrament amb ell, jo l'enterraré sola i assumiré el risc que significa enterrar el meu propi germà. Ni estic jo avergonyida d'actuar desafiant amb oposició als governants de la ciutat (ekhous apiston ténd anarkhian polei). »
    — Els set contra Tebes, d'Èsquil
  33. ↑ «Anarchy» (en anglès). Online Etimology Dictionary. [Consulta: 22 juny 2013].
  34. ↑ 34,0 34,1 Pierre Joseph Proudhon, Qu'est-ce que la propriété ?, Paris, 1840
  35. ↑ Le Nouveau Petit Robert, Paris, Editions Le Robert, 1995
  36. ↑ Sébastien Faure, Encyclopédie anarchiste, Paris, La Librairie Internationale
  37. ↑ Diccionari de la Llengua Catalana, Segona edició, Institut d'Estudis Catalans.
  38. ↑ (Woodcock 2004), "Prologue"
  39. ↑ Paniagua Fuentes, Xavier. La sociedad libertaria. Agrarismo e industrialización en el anarquismo español 1930-1939 (en castellà). Barcelona: Crítica, Grijalbo, 1982. ISBN 84-7423-165-5. 
  40. ↑ Nettlau, Max. A Short History of Anarchism. Freedom Press, 1996, p. 162. ISBN 0-900384-89-1. 
  41. ↑
    « A finals de segle a França, Sébastien Faure va prendre una paraula utilitzada el 1858 per Joseph Dejacque per a utilitzar-la al títol d'un diari, Le Libertaire. Avui dia els termes "anarquista" i "llibertari" són intercanviables. »
    — Daniel Guérin. Anarchism: From Theory to Practice, en anglès.
  42. ↑ Russell, Dean. Who is a Libertarian?, Foundation for Economic Education, "Ideas on Liberty," May 1955.(anglès)
  43. ↑
    « El terme libertarian de la manera en la qual és utilitzada als EUA té un significat molt diferent del que va significar històricament i encara significa a la resta del món. Històricament, el moviment llibertari ha estat l'ala anti-estatista del moviment socialista. L'anarquisme socialista era socialisme llibertari. Als EUA, una societat molt més dominada pels negocis, la paraula té un significat diferent. Vol dir eliminar o reduir el control de l'Estat, principalment el control sobre les tiranies privades. Els llibertaris als EUA no diuen d'eliminar les corporacions. És una mena d'ultradretisme. »
    — Noam Chomsky, The Week Online Interviews Chomsky, Z Magazine.(anglès)
  44. ↑ Taiji Yamaga y su versión del Tao Te King (castellà)
  45. ↑ Apuntes sobre el pacifismo en las religiones: Lao Tsé y Mo Ti, per Kike Sáez Palazón (castellà)
  46. ↑ Definición de Anarquismo para la Enciclopedia Británica, de Piotr Kropotkin(castellà)
  47. ↑ Els antecedents de l'anarquisme a Orient, Grècia i Roma han estat estudiants més profundament per (Cappelletti 2007, p. 13-45)
  48. ↑ Hamon, Agustín. «La revolución a través de los siglos» (en castellà), desembre 2003. [Consulta: 22 juny 2013].
  49. ↑ Joll 1972: p. 11
  50. ↑ Joll 1972: p. 12
  51. ↑ * Woodcock, George. Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (en anglès). Toronto: University of Toronto Press, 2004. ISBN 9781551116297. 
  52. ↑ Joll 1972: p. 16
  53. ↑
    « Aquell que tant us domina no té més que dos ulls, no té més que dues mans, no té més que un cos i no té res que no tingui l'home més humil d'entre el gran i infinit nombre dels que habiten a les nostres ciutats, com no sigui l'avantatge que li concediu perquè us destrueixi. (...) i de tantes indignitats que la pròpies bèsties no podrien sentir ni aguantar, podreu alliberar-vos si realment voleu fer-ho. Decidiu no servir més i heus ací que ja sous lliures. »
    — Étienne de La Boétie, Discurs sobre la servitud voluntària o contra l'un, 1553
  54. ↑ Joll 1972: p. 24
  55. ↑ Arvon 1964: p. 16-17
  56. ↑ Arvon 1964: p. 35
  57. ↑ Arvon 1964: p. 37
  58. ↑ Arvon 1964: p. 48
  59. ↑ 59,0 59,1 Arvon 1964: p. 51
  60. ↑ 60,0 60,1 60,2 60,3 Horowitz 1975: p. 102 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Horow» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  61. ↑ Martin, Henri, & Alger, Abby Langdon. A Popular History of France from the First Revolution to the Present Time. D. Estes and C.E. Lauria. p. 189
  62. ↑ Arvon 1964: p. 53
  63. ↑ Arvon 1964: p. 44
  64. ↑ Arvon 1964: p. 43
  65. ↑ Arvon 1964: p. 40
  66. ↑ Arvon 1964: p. 42
  67. ↑ Tom A-Z. pag. 58 de l'enciclopèdia Espasa
  68. ↑ David D. Friedman, The machinery of freedom: guide to a radical capitalism, Edition 2, Open Court, 1995, p. 19: “sometimes called anarcho-capitalism, or libertarian anarchy”. ISBN 978-0-8126-9069-9, 978978-0-8126-9069-9

Bibliografia

  • Aisa i Pàmpols, Ferran. La cultura anarquista a Catalunya. Barcelona: 1984, 2006 (De bat a bat). ISBN 9788496061613. 
  • Arvon, Henri. L'anarquisme. Barcelona: 62, març 1964 (Llibres a l'abast). 
  • Cappelletti, Ángel J. Prehistoria del Anarquismo (en castellà). Buenos Aires: Libros de la Araucaria, 2007. ISBN 9789871300068. 
  • Ferrer, Christan. El lenguaje libertario (en catellà). Buenos Aires: Terramar, 2006. ISBN 9789871187539. 
  • Horowitz, Irving Louis. Los anarquistas - 1 / La teoría (en castellà). Madrid: Alianza, 1975 (El libro de bolsillo). ISBN 84-206-1574-9. 
  • Joll, James. Los anarquistas (en castellà). Barcelona: Grijalbo, 1972 (Norte). 
  • Taibo, Carlos. Libertari@s (en castellà). Barcelona: Los libros del lince, octubre 2010 (El rojo y el negro). ISBN 9788415070023. 

Bibliografia complementaria

  • Anarchism: A Documentary History of Libertarian Ideas. Robert Graham, editor.
    • Volume One: From Anarchy to Anarchism (300CE to 1939) Black Rose Books, Montréal and London 2005. ISBN 1-55164-250-6.
  • Anarchism: A History of Libertarian Ideas and Movements, George Woodcock (Penguin Books, 1962). ISBN 0-14-022697-4. OCLC 221147531.
  • An Anarchist FAQ by Iain McKay (editor).
  • Anarchy: A Graphic Guide, Clifford Harper (Camden Press, 1987): An overview, updating Woodcock's classic, and illustrated throughout by Harper's woodcut-style artwork.
  • Anarchism and Authority: A Philosophical Introduction to Classical Anarchism by Paul McLaughlin. AshGate. 2007. ISBN 0-7546-6196-2
  • The Anarchist Reader, George Woodcock (ed.) (Fontana/Collins 1977; ISBN 0-00-634011-3): An anthology of writings from anarchist thinkers and activists including Proudhon, Kropotkin, Bakunin, Malatesta, Bookchin, Goldman, and many others.
  • Anarchism: From Theory to Practice by Daniel Guerin. Monthly Review Press. 1970. ISBN 0-85345-175-3
  • The Anarchist Turn. Edited by Jacob Blumenfeld, Chiara Bottici and Simon Critchley. Pluto Press. 19 March 2013. ISBN 9780745333427
  • Demanding the Impossible: A History of Anarchism by Peter Marshall. PM Press. 2010. ISBN 1-60486-064-2
  • People Without Government: An Anthropology of Anarchy (2nd ed.) by Harold Barclay, Left Bank Books, 1990 ISBN 1-871082-16-1
  • Sartwell, Crispin (2008). Against the state: an introduction to anarchist political theory. SUNY Press. ISBN 978-0-7914-7447-1.
  • Gordon, Uri. Anarchy Alive! London: Pluto Press, 2007.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anarquisme



Plantilla:Enllaç AB Plantilla:Enllaç AB Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Anarquisme&oldid=12049121»