Escola del Bullenhuser Damm: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 40: Línia 40:
=== Víctimes ===
=== Víctimes ===
[[Fitxer:RIMG0134.JPG|thumb|Monument a [[Burgwedel]]]]
[[Fitxer:RIMG0134.JPG|thumb|Monument a [[Burgwedel]]]]
;Nens<ref>[http://www.kinder-vom-bullenhuser-damm.de/die_20_kinder.html «Die 20 Kinder» {{de}}], Web de l'associació ''Kinder vom Bullenhuser Damm''</ref><ref>Iris Groschek& Kristina Vagt, ''op.cit.'', pàgines 42-59</ref>
;Nens
* James Marek, noi de 6 anys de [[Radom (Polònia)|Radom]], [[Polònia]]; presoner número B 1159
* James Marek, noi de 6 anys de [[Radom (Polònia)|Radom]], [[Polònia]]; presoner número B 1159
* H Wassermann, noia 6 anys, Polònia
* H Wassermann, noia 6 anys, Polònia

Revisió del 21:02, 10 oct 2013

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Escola del Bullenhuser Damm
Imatge
Escola del Bullenhuser Dam (1908-1910), façana sud. Construïda per l'arquitecte Albert Erbe.
Dades
TipusEscola, camp de concentració
ArquitecteAlbert Erbe
Data de dissolució o abolició1910
Cronologia1910: escola
1944-45: camp de concentració
1945: servei meteorològic marítim
1948: escola
1980: Museu commemoratiu
1987: abandonat com a escola
2011: museu nou a la cava de l'edifici
Característiques
Estil arquitectònicNeorenaixement
Materialmaó Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaHamburg-Mitte (Alemanya) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióRothenburgsort Modifica el valor a Wikidata
Map
 53° 32′ 31″ N, 10° 02′ 52″ E / 53.5419°N,10.0478°E / 53.5419; 10.0478
Monument cultural

L'escola del Bullenhuser Damm (en català es pot traduir com «escola del dic de Bullenhuus») fou una escola inaugurada el 1910 situada al barri de Rothenburgsort de la ciutat d'Hamburg (Alemanya). Entre els anys 1944 i 1945, l'edifici es transformà en una extensió del camp de concentració de Neuengamme, i el 21 d'abril del 1945 s'hi cometé un dels crims més atroços del nazisme: a penes dues setmanes abans la capitulació de l'Alemanya nazi, en un crim de la fase final, l'unterscharführer Johann Frahm (1901 – 1946) i el metge de la Schutzstaffel Alfred Trzebinski (1902–1946), sota el comandament de l'obersturmführer Arnold Strippel, hi assassinaren vint nens i nenes jueus de cinc a dotze anys –tots víctimes d'experiments pseudocientífics del metge de l'SS Kurt Heissmeyer–, els seus quatre cuidadors i vint-i-quatre presoners de guerra russos.[1] Haurien seguit les ordres d'Oswald Pohl, obergruppenführer a Berlín, o, segons altres testimonis, del mateix Heinrich Himmler[2], d'assassinar i fer desaparèixer tots els testimonis dels crims de guerra davant l'apropament de les forces aliades. Segons altres fonts, fou el mateix Heissmeyer que des de Hohenlychen demanà al seu amic Pohl que donés l'ordre de liquidar el seu departament experimental.[3]

Història

El 1943, l'escola de Rothenburgsort fou un dels pocs edificis que no patí els bombardeigs aliats que destruiren quasi tot el barri durant l'operació Gomorra. Com que la població havia abandonat la zona, la qual havia esdevingut inhabitable, ja no calia cap escola. Vers la fi del 1944, la ciutat d'Hamburg cedí l'edifici a la SS, la qual el transformà en una extensió del camp de concentració de Neuengamme; hi allotjaren almenys 592 presoners, principalment danesos, russos i polonesos, que foren utilitzats per a l'evacuació de la runa i la fabricació de blocs de formigó per a la reconstrucció. El camp fou suprimit entre el 9 i l'11 d'abril del 1945 i els presoners foren evacuats al camp de Sandbostel.

Crim

El 1944, el pneumòleg Kurt Heissmeyer, que era cap d'un centre de rehabilitació per malalts de tuberculosi a Hohenlychen, uns 250 km a l'est d'Hamburg, concebé un projecte experimental. El metge mediocre volia utilitzar «material inferior» –mot del mateix Heissmeyer i expressió nazi per a designar comunistes, marxistes, resistents, treballadors forçats, gais i jueus– per a executar experiments amb l'objectiu d'obtenir, gràcies als resultats dels seus estudis «científics», la promoció com a professor d'universitat.[4] Obtingué, gràcies a les seves bones connexions amb l'SS per un seu amic, Oswald Pohl, i son oncle, August Heissmeyer (ambdós nazis prominents), l'autorització per instal·lar una barraca especial (l'11, anomenada Sonderabteilung Heissmeyer, que significa "departament especial d'Heissmeyer") com laboratori a Neuengamme.

Amb l'ajut del metge del camp, Alfred Trzebinski, Heissmeyer volia testar la hipòtesi que una segona infecció amb tuberculosi podia suscitar una reacció semblant a una vacuna i provocar la formació d'anticossos, una teoria poc fiable que ja havia estat invalidada. Els seus experiments amb presoners russos adults foren un fracàs total: tots els seus subjectes moriren. Després d'aquest primer fracàs predictible, Heissmeyer tenia la intenció d'experimentar amb nens: demanà cap a finals d'octubre de 1944 a Josef Mengele, metge al camp d'Auschwitz, un contingent de deu nens i deu nenes d'entre cinc i dotze anys sota el pretext de poder desenvolupar una vacuna contra la tuberculosi. Els nens arribaren al camp el 27 de novembre del 1944. Les tres infermeres poloneses que els acompanyaren foren penjades cinc dies després.[5] Dos infermers neerlandesos, Dirk Deutekom i Anton Hölzel, i dos professors francesos, René Quenouille i Gabriel Florence, tots ells resistents antinazi empresonats, havien d'atendre'ls. Inoculà els nens via una ferida al pit una solució amb bacteris de tuberculosi, féu retallar els ganglis limfàtics d'un costat, constatà l'absència d'anticossos i, finalment, introduí una sonda pulmonària per la qual vessà un líquid infectat. Dues setmanes després ordenà l'ablació dels ganglis de l'altre costat, tot i constatar que tampoc s'hi desenvoluparen anticossos.[4]

El 20 d'abril, quan les tropes britàniques es trobaren a les fronteres d'Hamburg, Heissmeyer rebé l'ordre de fer desaparèixer les proves i els testimonis dels seus experiments inhumans. Els nens, els seus quatre curadors i almenys vint-i-quatre presoners russos foren conduïts a la cava de l'escola abandonada del Bullenhuser Damm. En aquest punt, el metge de l'SS Alfred Trzebinski els hauria donat una injecció de morfina abans que l'SS Johann Frahm els pengés. Segons el testimoni de Trzebinski, durant el procés els nens estaven tan prims a causa del maltractament que el dogal no es tancava, i Frahm hagué d'agafar-los amb tot el seu pes per poder assassinar-los.[5] Segons l'historiador i el curador del memorial del Bullenhuser Damm, Joachim Lietzke, la injecció anestèsica de morfina explicada per Trzebinski seria una afirmació no confirmada pels fets i que només hauria emès amb l'objectiu de protegir-se contra l'acusació de crims contra la humanitat.[6] Un cop finalitzada l'execució, els SS pujaren de la cava per beure el cafè i fumar unes cigarretes, tornaren a Neuengamme i reberen el seu premi: 20 cigarretes i mig litre de schnaps.[5]

Víctimes

Monument a Burgwedel
Nens[7][8]
  • James Marek, noi de 6 anys de Radom, Polònia; presoner número B 1159
  • H Wassermann, noia 6 anys, Polònia
  • Roman Witonski, noi 6 anys i la seva germana, presonera número A-15160, Polònia
  • Eleonora Witonska, de 5 anys, presonera número A-15159
  • Roman Zeller, noi de 6 anys, Polònia
  • Riwka Herszberg, noia de 7 anys de Zduńska Wola, Polònia
  • Mania Altmann, noia de 5 anys, de Radom, Polònia
  • Surcis Goldinger, noia d'11 anys, de Polònia
  • Lelka Birnbaum, noia de 12 anys, de Polònia
  • Ruchla Zylberberg, noia de 8 anys de Zawichost, de Polònia
  • Eduard Reichenbaum, noi de 10 anys de Katowice, Polònia
  • Blumel Mekler, noia d'11 anys de Sandomierz, Polònia
  • Eduard (Edo) Hornemann, noi de 12 anys d'Eindhoven, Països Baixos
  • Alexander Hornemann, noi de 9 anys, d'Eindhoven, Països BAixos
  • Georges-André Kohn, noi de 12 anys de París, França
  • Jacqueline Morgenstern, noia de 12 anys de París, França
  • Sergio de Simone, noi de 7 anys de Nàpols, Itàlia; presoner número 179694
  • Marek Steinbaum, noi de 10 anys de Radom, Polònia
  • Lea Klygermann, noia de 12 anys, polonesa, presonera número A 16959
Adults

Perpetradors

Els deu perpetradors foren els següents:[9]

  • Wilhelm Dreimann (1904–1946): policia, guarda del camp de Neuengamme, conegut com «el botxí de Neuengamme». Segons el testimoni de Frahm, Dreimann penjà els dos primers nens i els presoners adults. El 1946 fou condemnat a mort als judicis de la Casa Curio.

  • Johann Frahm (1901–1946): fou format al camp de concentració de Sachsenhausen. Participà en l'assassinat dels nens i dels adults. Fugí prop la seva família a Kleve però l'octubre de 1945 fou arrestat i el 1946 condemnat a mort al procés de la Casa Curio a Hamburg. Finalment fou executat l'11 d'octubre.

  • Dr. Kurt Heissmeyer (1905–1967): metge a Hohenlychen. Col·laborà amb Trzebinski, el metge del camp de Neuengamme que executava sota les seves ordres els experiments amb adults i nens. Fugí a la República Democràtica Alemanya, on s'establí com a pneumòleg. El 1964 fou identificat i el 1966 arrestat a Magdeburg i condemnat a perpetuïtat per crims contra la humanitat pels seus experiments mortífers amb humans. Morí a la presó.
  • Ewald Jauch (1902–1946): del 1940 al 1944 fou guarda i relator a Neuengamme, i des del desembre 1944 fou el director de l'extensió del camp al Bullenhuser Damm. Per la seva participació a l'assassinat dels nens el 1946 fou condemnat a mort al procés de la Casa Curio a Hamburg, i fou executat el 8 d'octubre.
  • Max Pauly (1907–1946): botiguer que s'afilià el 1930 al Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys i el 1932 a la SS. Des del 1942 fou el comandant del camp de Neuengamme. Rebé l'ordre de l'SS a Berlín d'eliminar els nens i la transmeté a Alfred Trzebinski. Fou condemnat a mort i executat el 8 d'octubre del 1946 a Hameln.
  • Hans Friedrich Petersen (1897–1967): unterscharführer i conductor del camió que conduí els nens i sis presoners russos al Bullenhuser Damm. Mai no fou acusat ni interrogat com a testimoni. Morí el 1967 a Sønderborg (Dinamarca).
  • Adolf Speck (1911–1946): començà com a guarda al camp de Neuengamme i fou promogut com a comandant de la bòbila del camp. Vigilà els presoners adults durant la nit del crim. El 1946 fou condemnat a mort al procés de la Casa Curio a Hamburg i fou executat el 8 d'octubre.
  • Arnold Strippel (1911–1994): membre de la SS, va ser destinat a diversos camps de concentració del 1934 al 1945. Des del maig 1944 fou actiu a Neuengamme i responsable principal de la gestió de les seves múltiples extensions, de les quals l'escola del Bullenhuser Damm n'era una. El 1945 s'amagà sota noms falsos. El 1948 fou arrestat però alliberat per manca de proves, i l'1 de juny de 1948 va ser condemnat a perpetuïtat a Frankfurt del Main per l'assassinat de 21 jueus a Buchenwald. Va ser alliberat el 1969. El 1970 després d'un recurs, l'acusació fou rebaixada a «ajuda a assassinat» i la pena fou reduïda a 6 anys de presó; a més, obtingué una compensació de 121.500 marcs alemanys pels anys excedents passats a la presó. El 1975 fou condemnat per a tres anys i mig per ajuda d'assassinat al camp de Majdanek, però no hagué de tornar a la presó per raons de salut. Als anys 1980 s'obrí un nou procés contra ell a Hamburg per assassinats de presoneres del camp de Vught, sense condemnes. Fou interrogat sobre la seva participació als assassinats del Bullenhuser Damm mentre era a la presó el 1965: ho negà tot i el procés es deixà de banda el 1967. El 1979, Strippel es querellà contra la revista Stern que havia publicat la història del Bullenhuser Damm i obtingué una indemnització. Un nou procés a Hamburg iniciat el 1983 fou novament anul·lat el 1987 per raons de salut. Strippel morí en llibertat el 1994 a Frankfurt del Main.

  • Dr. Alfred Trzebinski (1902–1946): fou, des del 1941 metge del camp d'Auschwitz i de Majdanek. El 1943 fou destinat a Neuengamme. Organitzà el departament especial de Heissmeyer i executà els experiments mèdics concebuts per Heissmeyer. Participà en l'assassinat dels nens. Provà d'amagar-se després de la guerra, però fou arrestat el febrer de 1946 i condemnat a mort durant els plets de la Casa Curio a Hamburg.
  • Heinrich Wiehagen (1911–1945): unterscharführer a Neuengamme, ajudà Dreimann i Frahm amb l'execució dels presoners adults a la cava del Bullenhuser Damm. El 1945 hagué de guardar els presoners a les naus que l'SS assajava evacuar per tal d'amagar els seus crims. Fou abatut a Lübecker Bucht mentre disparava a presoners que provaven de fugir nedant.

Després de la guerra

Placa informativa de l'entrada del lloc de commemoració
Sala del museu dedicada a les biografies dels nens: cada maleta simbolitza la vida d'una persona
Monument a les víctimes russes de l'escultor Anatolij Mossijtschuk[10]

Després de la Segona Guerra Mundial, l'edifici serví per acollir els serveis meteorològics marítims i des del 1948 tornà a la seva funció d'escola, en la qual ningú parlava als escolars dels fets, en un intent d'oblidar el passat.[11] Des del 1950, els membres de l'Associació dels perseguits pel règim nazi (Vereinigung der Verfolgten des Naziregimes – Bund der Antifaschistinnen und Antifaschisten) posen flors a la cava a la data de l'aniversari del crim. El 1963 s'inaugurà una primera placa commemorativa en la qual s'ignoraren les víctimes russes.

El 1956, la filla Monika de Fritz Bringmann (1918-2011), presoner de Neuengamme i testimoni dels judicis de la Casa Curio, publicà un article a la pàgina per a nens del diari Norddeutsches Echo sobre la massacre de l'escola del Bullenhuser Damm. Bringmann fou inquirit per la policia secreta alemanya (Verfassungsschutz) que considerava l'article com a propaganda comunista, considerant que el crim descrit era massa exagerat per poder ésser veritable. Bringmann els ensenyà els actes dels judicis de la Casa Curio, els quals les policies secretes desconeixien totalment.[12] De 1970 a 1995, Bringmann fou el president de l'associació Amicale Internationale de Neuengamme.

El periodista Günter Schwarberg i la seva esposa, l'advocada Barbara Hüsing, començaren a indagar la història del lloc vers la fi dels anys 1970. Gràcies a la seva recerca assídua i a la publicació d'una sèrie d'articles a la revista Stern, a poc a poc es pogueren identificar familiars de 16 de les 20 víctimes, els quals ignoraven completament on i com els seus fills, germans o néts havien mort. El 20 d'abril del 1979 s'aplegaren 2000 persones davant de l'escola i es fundà l'Associació dels nens de Bullenhuser Damm. Es posaren panells informatius a la cava sobre els crims que s'hi havien perpetrat 34 anys enrere. El 1980, el senat de la ciutat d'Hamburg llistà el lloc com monument i dedicà l'escola a Janusz Korczak, un metge polonès qua fou assassinat el 1942 a Treblinka juntament amb els nens de l'orfenat del qual era el director.[13] El 21 d'abril del mateix any, neonazis feren esclatar una bomba davant l'escola.[14] El 1985 s'inaugurà el roserar darrere l'escola on qualsevol persona pot plantar un roser en memòria de les víctimes; s'hi troben també pedres commemoratives dedicades als nens i, per primera vegada, també als russos assassinats.

El 1986, un tribunal internacional acusà la tàctica dilatòria de la justícia federal alemanya en l'elucidació dels crims nazis, amb l'exemple del coautor dels crims del Bullenhuser Damm, l'SS Arnold Strippel. Fins al 1996, un fiscal procedí en justícia contra un panell informatiu de la cava de l'escola en el qual s'explicava la negligència del poder judicial i en el qual es publicaren citacions de l'argumentació per a remetre algunes acusacions.[15] El fiscal Helmut Münzberg reconegué els crims de Strippel com a «assassinat per a raons fútils», però argumentà contra l'acceptació de la condició agreujant d'«assassinat cruel». Durant el procés del 1967, Münzberg digué textualment:

« (català) Les indagacions no donaren proves amb certesa que les nens havien sofert molt abans de morir. Molts elements indiquen, ans al contrari, que perderen la consciència després de la primera injecció i que, a part d'això, no perceberen res de la resta del que passà amb ells. Tret del fet que els prengueren la vida, no els afegiren cap dolor suplementari i no hagueren de sofrir corporalment o psicològicament durant molt de temps.

(alemany) Die Ermittlungen haben nicht mit der erforderlichen Sicherheit ergeben, daß sich die Kinder über Gebühr lange quälen mußten, bevor sie starben. Im Gegenteil spricht manches dafür, daß sämtliche Kinder gleich nach Empfang der ersten Spritze das Bewußtsein verloren und aus diesem Grunde alles weitere, was mit ihnen geschah, nicht wahrgenommen haben. Ihnen ist also über die Vernichtung ihres Lebens hinaus kein weiteres Übel zugefügt worden, sie hatten insbesondere nicht besonders lange seelisch oder körperlich zu leiden. »
— Helmut Münzberg, fiscal, 1967[16]

El maig de 2005, el ministre de finances de la ciutat estat d'Hamburg, el democristià Wolfgang Peiner, proposà vendre l'escola del Bullenhuser Damm en una llista d'edificis públics esdevinguts superflus. Després de protestes de l'oposició, Peiner abandonà el projecte.[17]

Reconeixement i commemoració

El 1987 es tancà l'escola del Bullenhuser Damm, però el lloc commemoratiu roman encara al seu lloc. El 20 d'abril de 1995 els carrers de Burgwedel, una urbanització nova de Schnelsen del nord oest d'Hamburg, reberen els noms dels nens assassinats, i un espai de joc a Verona es dedicà a Sergio de Simone i un carrer de París al professor Florence. D'altra banda, cada any a l'escola del Bullenhuser Damm i a la plaça Roman Zeller s'organitza un cerimònia in memoriam dels fets. Aquesta darrera s'organitza en col·laboració amb les escoles primàries del barri.

El lloc commemoratiu es pot visitar tots els diumenges. El servei dels museus d'Hamburg organitza fora de les hores d'obertura visites comentades per a grups o escoles. En una primera sala s'expliquen el funcionament de l'extensió del camp de Neuengamme i els experiments mèdics amb humans, les víctimes, els seus curadors i els perpetradors. La segona sala mostra documents, records personals de testimonis i la persecució penal dels perpetradors. Pel que fa als 24 russos assassinats, no se'n saben ni els noms i no s'han fet indagacions.[1]

Referències

  1. 1,0 1,1 «Gedenkstätte Bullenhuser Damm» (en alemany).
  2. Groschek 2012
  3. Schwarberg 1994, p. 92-110
  4. 4,0 4,1 Strothmann, Dierk. «Die Kinder vom Bullenhuser Damm» (en alemany). Hamburger Abendblatt, 20-04-2005.
  5. 5,0 5,1 5,2 Schwarberg, Günther Schwarberg «Zwanzig Kinder erhängen dauert lange» (en alemany). Die Zeit, 15, 06-04-2005.
  6. Lietzke, Joachim «Hier ist etwas Diabolisches geschehen» (en alemany). Hamburger Abendblatt, 22-04-2013, pàg. 11.
  7. «Die 20 Kinder» (alemany), Web de l'associació Kinder vom Bullenhuser Damm
  8. Iris Groschek& Kristina Vagt, op.cit., pàgines 42-59
  9. «Die Täter» (en alemany). Associació Nens del Bullenhuser Damm.
  10. «Gedenkstätte Bullenhuser Damm und Rosengarten» (en alemany). Ajuntament d'Hamburg.
  11. Schwarberg, Günther. Ossietzky Zweiwochenschrift für Politik, Kultur, Wirtschaft (en alemany), 2005. 
  12. Groschek 2012, p. 92
  13. «Bombe in der Janusz-Korczak-Schule» (en alemany). Hamburger Abendblatt, 28-04-1980.
  14. «Eine Bombe und keine Erklärung» (en alemany). Hamburger Abendblatt, 23-11-1983.
  15. «Der Journalist Günther Schwarberg» (en alemany). Associació dels nens de Bullenhusen.
  16. Canjé, Hans «Aber grausam war der Mord nicht…» (en alemany). Ossietzky, Zweiwochenschrift fur Politik/Kultur/Wirtschaft, núm. 23, 2007.
  17. «SPD gegen den Verkauf von Gedenkstätte» (en alemany). Hamburger Morgenpost, 24-05-2005.

Bibliografia

  • Schwarberg, Günther. Meine zwanzig Kinder (en alemany). Göttingen: Steidl, 1996. ISBN 978-3882434316. 
  • Schwarberg, Günther. Der SS-Arzt und die Kinder vom Bullenhuser Damm (en alemany). Göttingen: Steidl, 1994. ISBN 9783882433067. 
  • Groschek, Iris; Vagt, Kristina. Medizinische Experimente im KZ Neuengamme und die Morde am Bullenhuser Damm (en alemany). Bremen: Temmen, 2012. ISBN 978-3-8378-2022-5. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escola del Bullenhuser Damm