Claudi Colomer i Marqués: diferència entre les revisions
correcció |
+ ref |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
'''Claudi Colomer i Marqués''', també '''Claudio Colomer Marqués''' ([[Granollers]] 18 d'abril de [[1921]]). Periodista, advocat, industrial i polític català tradicionalista. Fou governador civil d'[[ |
'''Claudi Colomer i Marqués''', també '''Claudio Colomer Marqués''' ([[Granollers]] 18 d'abril de [[1921]]). Periodista, advocat, industrial i polític català tradicionalista. Fou governador civil d'[[Àlaba]], Toledo i Santander, entre d'altres càrrecs durant el [[franquisme]]. |
||
==Biografia |
==Biografia == |
||
Nascut en una família d'arrelament carlina, passà la infància i els primers estudis a |
Nascut en una família d'arrelament [[carlisme|carlina]], passà la infància i els primers estudis a [[Granollers]]. Des de jove desenvolupà una visió sociopolítica conservadora i tradicionalista. Es llicencià en Dret a la [[Universitat de Barcelona]]. Posteriorment es traslladà a [[Madrid]] per fer el doctorat, on als 22 anys, es Diplomà en Economia l' ''Instituto de Estudios Políticos de Madrid'' que dirigia el després ministre [[Fernando Maria Castiella]], i es titulà en Periodisme per l'''Escola Oficial de Periodisme de Madrid'' que dirigia [[Juan Aparicio]].<ref>{{citar web |url=https://racef.es/archivos/cv/ccolomer.pdf |títol=Claudio Colomer Marqués |consulta=6/11/2013 |obra= |editor=RACEF |data= |llengua=castellà }}</ref> A Madrid cultivà l'amistat amb polítics de les diferents famílies del [[règim franquista]] (el tradicionalista Ministre de Justícia [[Antonio Iturmendi]], o el ministre d'Afers Estrangers, [[Alberto Martin Artajo]] de la [[Asociación Catòlica Nacional de Propagandistas]] ACNP, etc.). Aquests contactes l'ajudaran per esdevenir corresponsal del diari ''El Correo Catalán'' a Madrid, i obtenir la de ''Radio España'' de Barcelona. |
||
==Activitat professional i política |
==Activitat professional i política== |
||
La seva activitat com a periodista s'havia iniciat als setze anys amb la fundació i direcció de la publicació [[Estilo - revista falangista]] (després anomenada [[La Revista del Vallès]] a Granollers |
La seva activitat com a periodista s'havia iniciat als setze anys amb la fundació i direcció de la publicació [[Estilo - revista falangista]] (després anomenada [[La Revista del Vallès]] a Granollers de l'any 1940 al 1945.<ref name="ara">{{ref-publicació|títol=La 'Revista del Vallès' tanca després de 73 anys|publicació=Ara|data=20 juny 2013|url=http://www.ara.cat/media/revista-del-valles_0_941306025.html|editorial=ACN}}</ref> Amb el suport de Juan Aparicio i només amb vint-i-cinc anys serà nomenat director del diari [[El Correo Catalán]] el 1945, on restà fins l'any 1959, i del qual fou accionista. Desde el 1954 va simultanejar aquest càrrec amb el de director de [[Radio Nacional de España]] a Barcelona.<ref> Jaume Fabre "Periodistes uniformats" Col. "Vaixells de paper" 19 Col·legi de Periodistes de Catalunya. Barcelona, pag. 110 a 113.</ref> En aquest etapa també fou Professor de "Economia i Gestió de les Empreses Periodístiques i Audiovisuals" i l'any 1952 Director de l'''Escola Oficial de Periodisme de Barcelona'' escola que durà sis anys. Participà també en els inicis de la revista "[[El Ciervo]]" d'orientació catòlica amb els germans Llorenç i [[Joan Gomis]] i [[Joaquim Xicoy]], que després evolucionà cap a posicions progressistes pel què se'n va retirar.<ref>[http://www.elciervo.es/pdf/Comu_premsa.pdf. Revista "El Ciervo" Dossier: "1951: El mundo donde nació "El Ciervo"]</ref> Per la mateixa època publicava articles al setmanari ultradretà ''El Español'' fins la seva extinció als anys setanta. L'any 1972 va participar en la creació del ''Club Seny Nou'', versió catalana del Club Tácito de Madrid. |
||
En el camp de la política, fou escollit procurador a les [[Corts Espanyoles]] per designació directa de [[Francisco Franco]]. Va ser diputat provincial a Barcelona, i després fou nomenat governador civil d'[[Alaba]]<ref>[http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1961/03/14/pagina-23/32692526/pdf.html La Vanguardia "Banquete de homenaje y despedida a Don Claudio Colomer Marqués]</ref> el 1961, [[Toledo]] i [[Santander]]. Després director general del Ministeri de Comerç. En el camp empresarial fou vocal del Ple de la Cambra de Comerç i membre Cònsol del [[Consolat de Mar]]. President del Consell d'Administració de Caixa d'Estalvis de Santander, president de "Electroautomática del Sud, SA", President de Tomàs Colomer (Joieria) i Conseller de Sevillana d'Electricitat. És també membre de la ''Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras'' <ref>[https://racef.es/es/academicos/numerario/excmo-sr-d-claudio-colomer-marques Conferència de Excmo. Sr. D. Claudio Colomer Marqués]</ref>de Madrid des de 1998, i Vicepresident de l'Ateneu Barcelonès. En els darrers temps del franquisme fou president provincial de Barcelona de l'associació tradicionalista ''Union Nacional Española'' i fou candidat d'[[Alianza Popular]]"<ref>Ignasi Riera "Els catalans de Franco" Plaza i Janés Barcelona 1998 pàg. 353 i següents]</ref> en les primeres eleccions democràtiques després del franquisme de 15 de juny de 1977. En no sortir elegit abandonà la vida política, dedicant-se a l'activitat privada. |
En el camp de la política, fou escollit procurador a les [[Corts Espanyoles]] per designació directa de [[Francisco Franco]]. Va ser diputat provincial a Barcelona, i després fou nomenat governador civil d'[[Alaba]]<ref>[http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1961/03/14/pagina-23/32692526/pdf.html La Vanguardia "Banquete de homenaje y despedida a Don Claudio Colomer Marqués]</ref> el 1961, [[Toledo]] i [[Santander]]. Després director general del Ministeri de Comerç. En el camp empresarial fou vocal del Ple de la Cambra de Comerç i membre Cònsol del [[Consolat de Mar]]. President del Consell d'Administració de Caixa d'Estalvis de Santander, president de "Electroautomática del Sud, SA", President de Tomàs Colomer (Joieria) i Conseller de Sevillana d'Electricitat. És també membre de la ''Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras'' <ref>[https://racef.es/es/academicos/numerario/excmo-sr-d-claudio-colomer-marques Conferència de Excmo. Sr. D. Claudio Colomer Marqués]</ref>de Madrid des de 1998, i Vicepresident de l'Ateneu Barcelonès. En els darrers temps del franquisme fou president provincial de Barcelona de l'associació tradicionalista ''Union Nacional Española'' i fou candidat d'[[Alianza Popular]]"<ref>Ignasi Riera "Els catalans de Franco" Plaza i Janés Barcelona 1998 pàg. 353 i següents]</ref> en les primeres eleccions democràtiques després del franquisme de 15 de juny de 1977. En no sortir elegit abandonà la vida política, dedicant-se a l'activitat privada. |
||
== Referències == |
== Referències == |
||
{{referències}} |
{{referències|2}} |
||
{{Orfe}} |
|||
{{persona viva}} |
{{persona viva}} |
||
Revisió del 07:43, 6 nov 2013
Claudi Colomer i Marqués, també Claudio Colomer Marqués (Granollers 18 d'abril de 1921). Periodista, advocat, industrial i polític català tradicionalista. Fou governador civil d'Àlaba, Toledo i Santander, entre d'altres càrrecs durant el franquisme.
Biografia
Nascut en una família d'arrelament carlina, passà la infància i els primers estudis a Granollers. Des de jove desenvolupà una visió sociopolítica conservadora i tradicionalista. Es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona. Posteriorment es traslladà a Madrid per fer el doctorat, on als 22 anys, es Diplomà en Economia l' Instituto de Estudios Políticos de Madrid que dirigia el després ministre Fernando Maria Castiella, i es titulà en Periodisme per l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid que dirigia Juan Aparicio.[1] A Madrid cultivà l'amistat amb polítics de les diferents famílies del règim franquista (el tradicionalista Ministre de Justícia Antonio Iturmendi, o el ministre d'Afers Estrangers, Alberto Martin Artajo de la Asociación Catòlica Nacional de Propagandistas ACNP, etc.). Aquests contactes l'ajudaran per esdevenir corresponsal del diari El Correo Catalán a Madrid, i obtenir la de Radio España de Barcelona.
Activitat professional i política
La seva activitat com a periodista s'havia iniciat als setze anys amb la fundació i direcció de la publicació Estilo - revista falangista (després anomenada La Revista del Vallès a Granollers de l'any 1940 al 1945.[2] Amb el suport de Juan Aparicio i només amb vint-i-cinc anys serà nomenat director del diari El Correo Catalán el 1945, on restà fins l'any 1959, i del qual fou accionista. Desde el 1954 va simultanejar aquest càrrec amb el de director de Radio Nacional de España a Barcelona.[3] En aquest etapa també fou Professor de "Economia i Gestió de les Empreses Periodístiques i Audiovisuals" i l'any 1952 Director de l'Escola Oficial de Periodisme de Barcelona escola que durà sis anys. Participà també en els inicis de la revista "El Ciervo" d'orientació catòlica amb els germans Llorenç i Joan Gomis i Joaquim Xicoy, que després evolucionà cap a posicions progressistes pel què se'n va retirar.[4] Per la mateixa època publicava articles al setmanari ultradretà El Español fins la seva extinció als anys setanta. L'any 1972 va participar en la creació del Club Seny Nou, versió catalana del Club Tácito de Madrid.
En el camp de la política, fou escollit procurador a les Corts Espanyoles per designació directa de Francisco Franco. Va ser diputat provincial a Barcelona, i després fou nomenat governador civil d'Alaba[5] el 1961, Toledo i Santander. Després director general del Ministeri de Comerç. En el camp empresarial fou vocal del Ple de la Cambra de Comerç i membre Cònsol del Consolat de Mar. President del Consell d'Administració de Caixa d'Estalvis de Santander, president de "Electroautomática del Sud, SA", President de Tomàs Colomer (Joieria) i Conseller de Sevillana d'Electricitat. És també membre de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras [6]de Madrid des de 1998, i Vicepresident de l'Ateneu Barcelonès. En els darrers temps del franquisme fou president provincial de Barcelona de l'associació tradicionalista Union Nacional Española i fou candidat d'Alianza Popular"[7] en les primeres eleccions democràtiques després del franquisme de 15 de juny de 1977. En no sortir elegit abandonà la vida política, dedicant-se a l'activitat privada.
Referències
- ↑ «Claudio Colomer Marqués» (en castellà). RACEF. [Consulta: 6 novembre 2013].
- ↑ «La 'Revista del Vallès' tanca després de 73 anys». Ara. ACN, 20-06-2013.
- ↑ Jaume Fabre "Periodistes uniformats" Col. "Vaixells de paper" 19 Col·legi de Periodistes de Catalunya. Barcelona, pag. 110 a 113.
- ↑ Revista "El Ciervo" Dossier: "1951: El mundo donde nació "El Ciervo"
- ↑ La Vanguardia "Banquete de homenaje y despedida a Don Claudio Colomer Marqués
- ↑ Conferència de Excmo. Sr. D. Claudio Colomer Marqués
- ↑ Ignasi Riera "Els catalans de Franco" Plaza i Janés Barcelona 1998 pàg. 353 i següents]