Diyar Múdar: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit

En línia

Revisió del 02:29, 2 des 2013

Diyar Múdar fou una regió musulmana de Mesopotàmia a la zona coneguda per la Al-Jazira (formada per Diyar Bakr, Diyar Múdar i Diyar Rabia) concretada en les terres regades per l'Eufrates, el Balikh i el curs inferior del Khabur; la regió va entre Samosata (Sumaysat) al nord, fins a Anah al sud. La ciutat principal i capital fou al-Rakka a la vora de l'Eufrates, i altres ciutats destacades foren al-Rahba, Harran, Edessa (Urfa), al-Karkisiya i Sarudj.

Formà part de la província d'al-Jazira fins que en fou separada sota els hamdànides quedant integrada a l'emirat d'Alep, retornant més tard a Mossul fent part de la Djazira (Edessa però fou ocupada pels bizantins el 1032).

Dominada pels buwàyhides, s'hi va establir la dinastia dels Numayrites o Banu Numayr amb centre a Harran. La part nord de la regió amb Edessa va quedar força temps sota govern cristià i sotmesa a la colonització armènia. La presencia dels turcmans (entre els quals els seljúcides) es va iniciar el 1065, i incrementar després del 1071.

El 1078 Harran i Sarudj van passar a mans de l'emir dels Banu Ukayl de Mossul, Muslim ibn Kuraysh, vassall seljúcida. Al mateix temps Edessa va passar a mans de l'armeni Filaret, que dominava diverses terres de les muntanyes del Taure oriental, fins que finalment tot el Diyar Mudar amb Mossul i Edessa, van caure en mans de Malik Shah el 1086. A la seva mort el 1092 els armenis es van fer independents a Edessa i van ocupar diversos territoris a l'entorn al sud de les muntanyes del Taure i el curs mitjà de l'Eufrates. Harran es va erigir també en un senyoria independent, aquí d'un cap turcman (inici del segle XII), disputat per ortúquides i zengites.

El 1158 Imad al-Din Zengi II va concedir el territori d'Harran (i part del Diyar Mudar) a Ali Küčük d'Irbil, per tenir assegurat el reclutament de turcmans i kurds, i es va formar la dinastia dels Begtegínides que va durar bona part del segle XII. El zengita Nur al-Din Mahmud va suprimir el 1163 la senyoria dels Banu Ukayl que subsistia a Kalat Djabar.

Mort Nur al-Din, el Diyar Mudar va quedar en mans de l'aiubita Saladí que el va concedir al seu nebot al-Muzaffar I Taki al-Din Umar (1178-1191) i després al seu propi germà al-Adil I Abu Bakr ibn Ayyub (1191-1218). Quant aquest va unificar als aiubites, el 1201 va concedir la regió com a feu al seu fill Al-Ashraf ibn al-Adil que el 1229 la va bescanviar per Damasc amb el seu germà al-Kamil ibn al-Adil d'Egipte (1218-1238); aquest la va concedir al seu fill al-Salih Ayyub ibn al-Kamil (1238) el qual, amenaçat per altres aiubites, la va entregar als trucmans del khwarizmshah que havien estat expulsats de l'Àsia Menor cap a Akhlat, i va aconseguir el poder a Egipte; però la derrota dels turcmans del khwarizmshah no la va poder aprofitar, i la caiguda de la dinastia aiubita d'Egipte es va produir de fet el 1250, el que va deixar la regió en mans de al-Nasir Yusuf ibn al-Aziz (1236-1260), príncep aiúbida d'Alep. Va restar a les seves mans fins el 1260 quan Alep i el Diyar Mudar foren conquerits pels mongols.

El seu domini fou breu i llavors va passar als mamelucs egipcis i fou terra de frontera primer amb els mongols de Pèrsia i al segle XIV amb els emirats turcmans formats una mica més al nord. En totes aquestes lluites Harran va quedar destruïda i Edessa va sorgir com a capital regional. La població havia esdevingut de majoria turcmana (sobretot de la tribu döger). A final del segle XIV fou assolada per Tamerlà. Al segle XV va caure en mans dels Ak Koyunlu del Diyar Bakr, per retornar després als mamelucs i finalment (1516) als otomans amb els que va formar el wilayat d'Urfa. El nom de Diyar Mudar va desaparèixer.

Bibliografia

M. Canard, Histoire de la dynastia des Hamdánides
R. Grousset, Histoire des Croisades et du royaume franc de Jerusalem

@@ Línia 9: / Línia 9: @@
 El [[1158]] [[Imad al-Din Zengi II]] va concedir el territori d'Harran (i part del Diyar Mudar) a [[Ali Küčük]] d'[[Irbil]], per tenir assegurat el reclutament de [[turcmans]] i kurds, i es va formar la dinastia dels [[Begtegínides]] que va durar bona part del segle XII. El zengita [[Nur al-Din Mahmud]] va suprimir el 1163 la senyoria dels Banu Ukayl que subsistia a Kalat Djabar.
-Mort Nur al-Din, el Diyar Mudar va quedar en mans de l'aiubita [[Saladí]] que el va concedir al seu nebot al-Muzaffar I Taki al-Din Umar (1178-1191) i després al seu propi germà [[al-Adil I]] Abu Bakr ibn Ayyub (1191-1218). Quant aquest va unificar als aiubites, el [[1201]] va concedir la regió com a feu al seu fill [[Al-Ashraf ibn al-Adil]] que el 1229 la va bescanviar per Damasc amb el seu germà [[al-Kamil ibn al-Adil]] d'Egipte (1218-1238); aquest la va concedir al seu fill [[al-Salih Ayyub ibn al-Kamil]] (1238) el qual, amenaçat per altres aiubites, la ve entregar als trucmans del [[khwarizmshah]] que havien estat expulsats de l'Àsia Menor cap a [[Akhlat]], i va aconseguir el poder a Egipte; però la derrota dels turcmans del khwarizmshah no la va poder aprofitar, i la caiguda de la dinastia aiubita d'Egipte es va produir de fet el [[1250]], el que va deixar la regió en mans de [[al-Nasir Yusuf ibn al-Aziz]] (1236-1260), príncep aiúbida d'Alep. Va restar a les seves mans fins el [[1260]] quan Alep i el Diyar Mudar foren conquerits pels mongols.
+Mort Nur al-Din, el Diyar Mudar va quedar en mans de l'aiubita [[Saladí]] que el va concedir al seu nebot al-Muzaffar I Taki al-Din Umar (1178-1191) i després al seu propi germà [[al-Adil I]] Abu Bakr ibn Ayyub (1191-1218). Quant aquest va unificar als aiubites, el [[1201]] va concedir la regió com a feu al seu fill [[Al-Ashraf ibn al-Adil]] que el 1229 la va bescanviar per Damasc amb el seu germà [[al-Kamil ibn al-Adil]] d'Egipte (1218-1238); aquest la va concedir al seu fill [[al-Salih Ayyub ibn al-Kamil]] (1238) el qual, amenaçat per altres aiubites, la va entregar als trucmans del [[khwarizmshah]] que havien estat expulsats de l'Àsia Menor cap a [[Akhlat]], i va aconseguir el poder a Egipte; però la derrota dels turcmans del khwarizmshah no la va poder aprofitar, i la caiguda de la dinastia aiubita d'Egipte es va produir de fet el [[1250]], el que va deixar la regió en mans de [[al-Nasir Yusuf ibn al-Aziz]] (1236-1260), príncep aiúbida d'Alep. Va restar a les seves mans fins el [[1260]] quan Alep i el Diyar Mudar foren conquerits pels mongols.
 El seu domini fou breu i llavors va passar als [[mamelucs]] egipcis i fou terra de frontera primer amb els mongols de Pèrsia i al segle XIV amb els emirats turcmans formats una mica més al nord. En totes aquestes lluites [[Harran]] va quedar destruïda i [[Edessa]] va sorgir com a capital regional. La població havia esdevingut de majoria turcmana (sobretot de la tribu döger). A final del segle XIV fou assolada per [[Tamerlà]]. Al segle XV va caure en mans dels [[Ak Koyunlu]] del [[Diyar Bakr]], per retornar després als mamelucs i finalment ([[1516]]) als otomans amb els que va formar el wilayat d'[[Urfa]]. El nom de Diyar Mudar va desaparèixer.