Charango: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot treu puntuació penjada després de referències
Línia 32: Línia 32:
{{referències}}
{{referències}}


== enllaços externs ==
== Enllaços externs ==
{{commons|Charango}}
{{commons|Charango}}
* [http://www.aicharango.org Associació Internacional del Charango] {{es}}
* [http://www.aicharango.org Associació Internacional del Charango] {{es}}

Revisió del 09:04, 7 des 2013

Charango.
Diferents afinacions de l'instrument.
Cordes a l'aire (afinació tradicional o natural).

El charango és un instrument musical de corda pinçada, semblant a una guitarra petita. En la classificació d'instruments musicals Hornbostel-Sachs, és un cordòfon compost de tipus llaüt amb mànec i caixa de ressonància en forma de bol (grup grup 321.321).[1]

Té cinc parells de cordes, encara que hi ha variacions amb més cordes, però sempre en cinc jocs. La caixa acústica és tradicionalment feta amb la closca d'un armadillo), o bé bé amb un tros de fusta buidada seguint la seva forma. Les grandàries més habituals són tres: el walaycho (50 cm), el charango (60 cm), i el ronroco (75 cm). Altres grandàries existeixen com variacions regionals, o per a experiments acústics d'alguns intèrprets (charanguistes), o d'ebenistes (charangueros). Una d'aquestes variants és el Chillador, que s'estén per la zona sud dels Andes.

Els seus orígens es remunten al segle XVIII a Potosí, (Bolívia), com una adaptació indígena de la vihuela espanyola, des d'on es va estendre a la resta d'Amèrica del Sud i el món. A Bolívia, els artesans del charango van desenvolupar un imporntant nombre de dissenys, que van des d'una esvelta forma de 8 fins als models estilitzats i angulars, i fins i tot han desenvolupat models semblants a la guitarra elèctrica.

El charango té una trajectòria centenària a Bolívia i Perú, i té una presencia important en la musica d'Argentina, Xile i Equador. En temps antics, el charango es tocaba només en formacions de folklore andí bolivià, però la popularitat de l'instrument ha fet que s'hagi anat incorporant a formes musicals llatinoamericanes i fins i tot europees. Actualment, és vigent a les regions altiplàniques de la serralada dels Andes a Amèrica del Sud.[2]


Exponents del charango

Llista d'importants mestres de charango:

  • Mauro Núñez
  • Gerardo Pareja
  • Alejandro Cámara
  • Ernesto Cavour
  • Eddy Navía
  • Celestino Campos
  • William Ernesto Centellas
  • Donato Espinoza
  • Florencio Oros
  • Fernando Torrico
  • Jaime Torres
  • Jaime Guardia
  • Héctor Soto
  • Freddy Torrealba

Referències

  1. Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002. ISBN 84-412-0232-X. 
  2. «Charango Perú | Historia y orígenes». [Consulta: 28 agost 2013].

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Charango